31/10/10

"L'avi Lenin"

El meu món petit "ple d'il·lusions per l'avi Lenin" es va ser enderrocar quan vaig tenir la meva primera conversa seriosa amb el meu pare.
Feia uns mesos que m'havia convertit a "oktyabryonka*" i portava la meva agulla amb el cap del infant Lenin amb un orgull inexplicable.
Com que el meu pare treballava molt i després de la seva feina estava ocupat amb la seva organització secreta (d'això em vaig assabentar molts anys després), venia a casa molt tard i ens veiem molt poc.
Aquella tarda havia vingut a casa més aviat i volia passar més temps amb mi. I jo orgullosa de la meva agulla i del poema que m'havien assignat per estudiar, vaig posar-me davant seu i vaig dir-li:

"Papi, et puc explicar el poema que he après?"
 

I sense esperar la resposta vaig posar-me a explicar-l'hi. El poema parlava de la grandesa de "l'avi Lenin". Volia veure que el meu pare fos orgullós amb mi, però en lloc d'això ell va posar una cara molt seriosa i em va dir:
"Filla meva, crec que ja ets una noia gran i ha arribat el temps per parlar amb tu
seriosament "
Jo, amb una gran por al meu cor, vaig assentir amb el cap i vaig seguir-li a la habitació dels convidats, per tal que la meva mare no ens senti. No li agradava a la meva mare que ell parli de les coses serioses amb mi. Sempre deia que jo era massa petit per això.
Tot i que no me'n recordo exactament que em va dir el pare aquell moment, les seves últimes frases de la nostre conversa van ser decisives que el dia següent la meva professora em renyi davant dels trenta estudiants i que ordeni que em posés a la cantonada de l'aula amb un peu aixecat durant uns trenta minuts.

"Demà no cal que expliquis el poema. M'escoltes? Digues-li a la teva professora que jo no et deixo explicar aquest poema. Ja està. Si ella té quelcom problema, que parli amb mi. I tu quan estigues més gran ho entendràs millor ". Des d'aquest moment, "el Déu Lenin" va deixar existir per a mi.

La pena més gran que em va donar aquest incident va ser la meva corbata vermella, que vaig cremar una setmana després. La tenia guardada a un calaix de roba. Me l'havia regalat la meva mare. Encara era massa jove per ser la pionera, però tenia tantes ganes de portar-la, que cada setmana la provava mirant-me al mirall.

Vaig dir a la professora el que m'havia dit el meu pare i a part del càstig que vaig rebre (sobre qual no vaig parlar amb el meu pare, sinó amb la meva mare, qui em va suplicar que no li digui res al pare), la meva àvia (que era professora del altre col·legi i coneixia a la meva professora) va rebre una trucada. El mateix dia vaig tenir la meva primera xerrada seriosa amb la meva àvia i em va aconsellar que no parli de Lenin amb el meu pare.


Ja no volia ser la pionera, tot i que tenia moltes dubtes respecte a això: "Què faré si em faran pionera? Seré feliç? Com amagaré la meva corbata del pare? " etc. Però la URSS es va esfondrar el 1991 i no em va donar suficient temps per prestar el meu jurament de pionera que havia de ser així:

Jo (Lale Mur) m'uniexo a les files de la organització soviètica dels pioners al nom de Vladimir Ilich Lenin, i davant dels meus companys prometo solemnement: estimar ferventment a la meva pàtria; Viure, estudiar i lluitar, com el gran llegat de Lenin, i com diu el Partit Comunista i religiosament seguir les normes dels Pioners de la Unió Soviètica...


 

* És la veritable història de la meva infància.
* Oktyabryonok (masculí), Oktyabryonka (femení) significa "Petit/a octubrista" (un nen de 6 a 9 anys d'edat, els graus 1 a 3, a l'antiga Unió Soviètica) és la primera de les tres etapes abans d'esdevenir membre de ple dret del Partit Comunista. La segona és la etapa de "Pioner/a".
* La font d'imatge:http://qtk.livejournal.com/




© Lale Mur








* Aquesta canço em fa plorar per alguna raó, i per què encara no ho sé.

30/10/10

Microrelat: Dona-Home

"T'estimo tant, Adrià... Espero que sempre serem junts", va dir la dona amb les llàgrimes d'alegria a les seves galtes. I després va dir "sí" a la proposta de l'home que li estimava.
"Saps què? Ets el millor home del món. Ets el meu home perfecte", va afegir ella amb una autèntica entusiasme, 
És clar, quan amb la meva ajuda canviaràs el teu caràcter gelós i em dedicaràs més temps, i m'ajudaràs més amb les feines domèstiques, seràs de veritat el millor home de l'univers", va esmenar la dona mentalment després de repassar el seu objectiu.



*La font d'imatge: http://www.the-spearhead.com/2009/11/05/do-western-women-want-gender-peace/

© Lale Mur



29/10/10

Relat d'una ex-catòlica

Sóc tòtila, perquè he passat tota la meva vida fent préssec, pensant que un dia els meus pregàries donaran els seus fruïts i els meus nens viuran a un món ple de pau i amor. Que el món es convertirà a un lloc ple de tolerància i igualtat. Que les guerres es quedaran només en contes de història, tràgics, però llunyans.
Què em dius de les meves oracions diàries durant els últims quaranta-quatre anys? Pensava que em senties. 

He començat a dubtar sobre la teva existència, o bé sobre el teu interès en convertir la atrocitat i injustícia a una felicitat mundana.. Digues-me ara, com vols que et cregui després de veure tanta violència i iniquitat, tanta pobresa i desgràcia, la manca de la protecció dels drets humans a la meva Terra? Què em dius dels nens que ni tan sols han tingut temps per pecar? Que han fet malament de merèixer uns malalties, injustícia, i la mort?
Quan ja tens la resposta, digues-me si us plau. Fins aquell moment, dedicaré la meva vida creient a la força d'educació i posaré tota la meva voluntat per provar el nou camí...


* L'autora té respecta a tots els creients (no depenent de la religió que ells creuen) i no creients, tot i que la seva religió és l'amor i pau.
* La Font d'imatge: http://coke.adedo.es/2008/04/23/love-is-my-religion





© Lale Mur





Love is my religion, Love is my religion, Love is my religion
I'll take you to the temple tonight

All my days I've been searching, to find out what this life is worth
through the books and bibles of time I've made up my mind
I don't condemn, I don't convert, this is a calling have you heard
bring all the lovers to the fold, cause no one is gonna lose their soul

Love is my religion, Love is my religion, Love is my religion
hey you can take it or leave it, and you don't have to believe it

I don't want to fight, hey let's go fly a kite
there's nothing that we can't cure, and I'll keep you in my arms for sure
so don't let nobody stop us, free spirits have to soar
with you I share the gift, the gift that we now know oh oh oh

( Chorus )

Well I'm done searching now, I found out what this life is worth
not in the books that I find, but by searching my mind
I don't condemn, I don't convert
this is the calling have you heard, bring all the lovers to the fold
no one is gonna lose their soul

28/10/10

El bitxo

El bitxo petit i negre feia la seva migdiada com sempre dintre d’un plat ple de amanides, quan va sentir uns cops molt forts de la part d’una ésser rara i sobrada. Rara- perquè semblava massa grossa i massa diferent per a el bitxo. Sobrada – perquè al veure’l descansant sobre les fulles d’amanida, la ésser va posar una cara de fàstic com que veiés quelcom de qualitat baixa i repugnant.  La ésser va acostar els seus ulls molt a prop del bitxo i el va examinar atentament. El comportament intrusiu de la seva observadora li va fer sentir-se averganyat i menyspreant.

Però el que el bitxo no sabia que d’ençà aquest moment es convertiria a un personatge massa famós i que les seves fotos passarien d’una persona al altre, mentre el plat on era aniria a la brossa. Quan la ésser no va voler a menjar més d’amanida, i va deixar el seu plat a la taula amb una cara insatisfeta, el bitxo va començar a reflexionar sobre la ingratitud dels éssers humans que acabava de conèixer. Mentre la major part del món no tenia res per menjar, aquesta ésser (i segur que moltes altres com ella), va rebutjar a menjar la amanida només perquè hi havia un bitxo. Un bitxo maco i pacífic com ell....


* Avui, quan menjava amb els meus amics, vaig trobar un bitxo dintre de la meva amanida. Un amic meu va fer la foto del bitxo i així va crear la història del relat.
* La pobresa mata més de 50.000 persones cada dia - 18 milions de persones pobres moren cada any de l'extrema pobresa, segons la Global Poverty Facts.
* Per això, intentem no jugar amb el menjar i fem servir els recursos d'una manera més conscient.


© Lale Mur




El gran Michael Jackson



There comes a time
When we head a certain call
When the world must come together as one
There are people dying
And it's time to lend a hand to life
The greatest gift of all

We can't go on
Pretending day by day
That someone, somewhere will soon make a change
We are all a part of
God's great big family
And the truth, you know love is all we need

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

Send them your heart
So they'll know that someone cares
And their lives will be stronger and free
As God has shown us by turning stone to bread
So we all must lend a helping hand

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

When you're down and out
There seems no hope at all
But if you just believe
There's no way we can fall
Well, well, well, well, let us realize
That a change will only come
When we stand together as one

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

27/10/10

La obsessió



Estava ella asseguda a una de les cadires de fusta al costat del apartat literària de la Biblioteca Pública de Tarragona. Mentre llegia el "Els herois de la nit" de Josep Quintana, els seus ulls es semblaven a un par de llanternes, il·luminant les pàgines blanques. De tant en tant, mirava ella al seu voltant per veure si hi havia algú que li vigilava. Es semblava a una espia russa a punt de fer una tàctica letal.

Quan va arribar a la última pàgina, va aixecar el seu cap i va estirar la seva mà per agafar la seva bossa de mà del terra. Va obrir la bossa i va treure les seves tisores petites de color rosa. Les va amagar dintre de la palma de la seva mà dreta.

Va agafar el llibre i el va posar dintre de la seva bossa. Caminant fins a la recepció de la biblioteca, va aturar per fer la cua. Com que els lavabos mai estaven oberts a la biblioteca de Tarragona, calia demanar les claus per anar-hi. Amb les claus a mà, va obrir la porta amb molta cura i va entrar-hi. La primera cosa que va fer era obrir la seva bossa i treure una petita càmera digital que va posar a un modo automàtic abans de treure "Els herois de la nit". Va obrir les tisores petites desplegables i amb molta il·lusió als seus ulls va posar a tallar la última pàgina del llibre, començant de dalt. Mentre la tallava, ho gravava al vídeo de la càmera digital que estava davant seu, damunt de la pica del lavabo. Es semblava més feliç que mai.

Ella era la mateixa dona que feia vint anys que practicava el mateix ritual: tallava les últimes pàgines dels llibres que llegia i les guardava a un calaix del armari a la seva casa.

La seva obsessió no tenia cap límit, perquè els llibres que tallava no eren culpables pel seu amor no compartit de la seva joventut. Volia que ell (el professor de qui estava enamorada ella ja fa vint anys) no pugui acabar llegint els llibres. I així li castigava per haver-la rebutjat fa vint anys. El professor solia llegir a la biblioteca.

Tallant les últimes pàgines era la seva venjança, mentre tota la biblioteca portava tants anys buscant a la destrossadora dels llibres.


Un llibre obert és un cervell que parla;
tancat, un amic que espera;
oblidat, una ànima que perdona,
destruït, un cor que plora...

(Proverbi hindú)



© Lale Mur

26/10/10

Política?


- A qui votaràs a las properes eleccions de la Generalitat?

- A ningú. No hi aniré a votar.

- Per què?

- Perquè no hi ha ningú que mereixi la pena. I a més es decidirà sense mi de  totes maneres. Tots són uns pocavergonyes que no faran res per a Catalunya.

- Ah, d'acord. No t'enfadis, home. Tranquil. Al menys, saps qui són els candidats?

- Montilla i algú més. No ho sé exactament.

- Hmm....Com pots criticar a algú si ni tan sols saps qui s'ha presentat per a les eleccions? Ni noms, ni agendes, ni trajectòries polítiques?

- Vés a fer les teves coses, noia! Que no t'amoïnis amb la política que no és la cosa vostre...


© Lale Mur

25/10/10

Vés amb compte amb el que desitges


Pà amb tomàquet untat d'oli de oliva verge de Siurana i amb anxoves...
Una ampolla de vi negre.......
El mar mediterrani davant nostre....
I tu al costat meu...
Escoltàvem el so de les onades trencant contra les roques majestuoses a una platja deshabitada i tu em preguntaves xiuxiuejant a la meva orella si era feliç amb tu. Era en aquest moment quan em vaig adonar que eres tu l'amor de la meva vida i vaig tancar els meus ulls i mentre l'aire m'acariciava les parpelles dels meus ulls tancats vaig demanar un desig. "Estar amb tu per sempre, sigui on sigui".

Ara, ja han passat 41 anys des d'aquell dia. Som altre vegada a la platja, una platja habitada. Aquesta vegada en lloc de fer pícnic i amor (o viceversa), estem caminant per la platja amb els peus descalços. Només sento el soroll que fan els néts, que ens estan seguint sense parar.
Passa del meu costat un jove d'uns trenta anys, més guapo que el Brad Pitt. L'aire que ve des del mar mou els seus cabells rossos i crea una forma artística al seu cap (o això estic inventant). El seu cos musculat fins i tot atreu l'atenció d'una dona de seixanta sis anys. De cop i volta, els seus ulls blaus coincideixen amb els meus i el meu cor comença a bategar més fort que mai ("mai vull dir els últims 30 anys") i m'acudeix una idea "Com que els meus desitjos sempre compleixen, per què no desitjar aquest també?" ;)


* La cançó del dia la vaig descobrir el cap de setmana passat i em va agradar moltíssim. Gaudiu-la!
* La font d'imatge: http://personal.telefonica.terra.es/web/conchi-marquez/Personas.htm



© Lale Mur


24/10/10

Una ballarina preciosa

Soraya Racca. La bailarina
I era ella preciosa i més feliç que mai, amb els seus ulls tancats suaument, movent el seu cos amb una gràcia inexpressable, volava al seu món com una papallona intentant arribar el cel amb els moviments dels seus braços...Quan començava a ballar, es convertia a una persona totalment diferent: una noia sensual, i apassionada amb els seus moviments plens d'emoció i sentiments, disposada a compartir-los amb totes les persones del món.
No era la tècnica perfecta de la dansa, que ella aplicava al seu ball, que li feia una ballarina impressionant, sinó era la seva interpretació que deixava a tothom estupefactes i bocabadats.

Amb la seva dansa expressava la seva alegria o la tristesa millor que amb les seves paraules.Quan movia els seus malucs ballant samba, es semblava com que no tingués cap os al seu cos. La seva flexibilitat era la enveja de totes les noies de la classe que només sabien perfeccionar la tècnica sense poder sentir la màgica que els donava la música.

Ella era feliç al seu món petit fora de les preocupacions i problemes de la seva vida. Era la dansa que li feia oblidar les seves penes i la seva soledat.

Ara ja fa cinc anys que no balla. El seu món petit ple d'alegria va ser envaït per un coreògraf mediocre que li va aconsellar un dia que perdés uns quants quilos per poder ser una ballarina professional, la qual cosa era la ambició del coreògraf, no la seva. Ella mai ha volgut ser una ballarina professional. Ha ballat per a ella mateixa, i volia continuar ballant amb el mateix objectiu. Però el comentari del seu professor - coreògraf mediocre li va fer deixar el seu món feliç per a sempre. No ha sigut mai prima, tampoc ha tingut problemes amb això. És una noia de estatura alta i grossa, però preciosa.
Ha decidit acomiadar-se del seu món de la dansa, com la lluita silenciosa contra la comercialització i perfecció falsa de la cultura. Tant de bo la pogués veure ballar una vegada més.

* Dedicat a una amiga
* El vídeo del relat és aquí (no he pogut a inserir-lo al meu bloc):
http://www.youtube.com/watch?v=WpmILPAcRQo
És de la meva pel·lícula favorita "Dirty dancing".

© Lale Mur

22/10/10

All my dreams seemed so far away....

Ah, aquesta cançó....Te'n recordes? Te'n recordes aquell dia quan la primera vegada vàrem descobrir el nostre lloc preferit al terrat de vostre edifici de nou pisos? I la teva veïna russa que ens va deixar a pujar-hi del seu pis. La mateixa veïna que cuinava uns pastissos deliciosos per llepar-se els dits, que es deien “Tulovskiyi pryaniki”. Te’n recordes?  

Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem! Tu amb els teus cabells llargs i negres intentaves a amagar el ràdio vell del teu pare cobrint-lo amb els teus pèls. 

Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici.  Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, varem tenir un sort de Déu. De cop i volta varem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia. 
La nostre cançó que vàrem sentir de “Qolos Ameriki” a la cantonada del edifici que mirava cap al oest. Ens varem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal. I ells cantaven com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.

Érem com un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres. 

Quant estimàvem els Beatles!!! Te’n recordes? 

Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu per sempre.


* Homenatge als Beatles que aquest any compleixen 50 anys des de la seva formació.
* Dedicat als meus pares que van passar la seva joventut escoltant als Beatles als terrats dels edificis durant la Unió Soviètica quan estava totalment prohibit escoltar música del Oest. La música dels Beatles, estava especialment reprimida pel govern. 
* La font d'imatge: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=123159703&blogId=519012993




© Lale Mur

21/10/10

El que poses en l' arròs, és el que trobaràs a la teva cullera

Surt un home de la seva casa, xiulant la seva cançó favorita. No ha esmorzat encara, malgrat que ja sigui el migdia. No li ha donat gaire temps. Ara ha d'anar a la seva feina i treballar una mica i tornar a la seva casa per gaudir la companyia de la seva família. Porta un plàtan a la seva mà per menjar aprofitant de la distància entre la seva casa i el garatge on havia aparcat el seu cotxe. Treu la pell de plàtan i agafa el plàtan i la posa a la seva boca sense perdre un segon.
Pensa on posar la pell i buscant amb el seus ulls no veu cap contenidor de brossa que sigui a prop seu. Sense dubtar llança la pell de plàtan al terra, davant de la seva casa, al carrer on passen molta gent cada dia.

Oblida l'home aquella pell de plàtan i va a la seva feina. Quan són les tres de la tarda, l'home agafa les seves coses i el seu cotxe i condueix cap a la seva casa. Aparca el cotxe al garatge i camina cap a casa xiulant. No li preocupa res en aquest món. Camina per aquell carrer on havia deixat el seu regal. Camina feliç i content.

De cop i volta perd l'equilibri. Els seus peus s'han ensopegat amb alguna cosa lliscant que fa l'home caure al terra. Sent un dolor agut a la seva cama dreta que no pot suportar. "Me c ....la mar salada. Què és això al terra? Qui ha llençat això al terra? Socorro, no em puc moure". Està a cinc minuts de la seva casa. Deu haver trencat algun os al caure.

Sobtadament, gira el cap per mirar la cosa al terra que li ha fet caure i rompre la seva cama dreta i ve la pell de plàtan de color dorada que havia llençat el mateix matí. Sense cap vergonya crida l'home en veu alta:
"No ho entenc per què l'escombrer encara no ha netejat aquí? Quina gent que no sap fer la seva feina bé!!!"



* El meu avi sempre deia aquest dit: El que poses en l' arròs, és el que trobaràs a la teva cullera. 

* Avui és l'aniversari de la meva mare. Encara que estic de vacances, he aixecat molt aviat per escriure el relat de dia per poder passar tot el dia amb ella.
* La cançó del dia no té res que veure amb el meu relat. Només reflecteix el meu ànim avui. Gaudiu-la.


© Lale Mur

20/10/10

Microrelat: La Por

http://yoyatelodije.blogspot.com/
Té por....Una por insuperable que està movent dintre del seu cervell, intentant a trepar el seu cap, i menjant les cel·lules del seu cervell que li donen una mica de confianza i tranquil·litat.
I ell fa tot que vulgui ella. Passa la vida treballant, i intentant superar a tothom i tots els límits.
Però la vida passa pel costat seu, sense tocar-li.

Té por de ser mediocre i viure en  aquest món sense cap empremta.


*Avui no tinc gaire temps. He d'estar amb els meus pares que arriven en vint minuts. Per això no he pogut dedicar més temps al meu relat.


© Lale Mur









19/10/10

Imagine there is no countries...

http://www.hrusa.org/thisismyhome/project/about.shtml

(està basat als fets reals)

Els meus ulls clavats als ulls del psicòleg. El miro, però no li veig. Tampoc li sent...De cop i volta em diu la seva veu "i tu, Lale, tu has pensat en ell?"

Vull dir que la nit abans havia somiat amb ell.Però no puc parlar, és com em tanquessin la boca amb pany i clau. Sento els bateigs del meu cor, cada vegada més fort. Els meus pensaments no em deixen a pau. No ho sé per què. Ni tan sols li coneixia bé. Li havia vist només una vegada.

Però aquella vegada li havia rebut bé? Li havia fer sentir-se còmode? Li havia somrigut o li havia demostrat la meva cara cansada? No me'n recordo. No me'n recordo si li vaig ajudar i li vaig enviar a tornar-hi altre vegada. Només recordo la seva cara rotonda, els seus ulls somrients, i la seva veu tendre. I també el fet que sabia parlar en anglès...Si, sabia...

"Què sents, Lale? Parla'm. Estic aquí per parlar-vos ", em pregunta el psicòleg altre vegada.

Ara ja no li miro...necessito l'ajuda dels companys meus...Els meus ulls estan buscant a Jean, una noia que sempre em dóna tranquil·litat amb les seves paraules i amb els seus ulls. Té una personalitat molt serena i tendre. Vull trobar la tranquil·litat sota de les seves mirades. Però no la aconsegueixo. Ella està mirant al terra. Està plorant. Les parpelles dels seus ulls estan tremolant. El soroll de la seva cadira que mou del tremolor de les seves cames em posa nerviosa en lloc de assossegar-me. 


Cada vegada trobo la respiració més difícil, es com els meus pulmons es bloquegin. El cor em pesa. Me estan cruixint les dents.

Per què no podíem fer res? Per què vàrem deixar que suïcidi aquell noi tan jove? Per què nosaltres humans no podem viure en pau i compartir el món i seguretat amb tots els humans del món. Per què només parlem dels drets humans, si nosaltres mateixos no els creguem i no els protegim?

Ell, només volia la seguretat que no va poder tenir al seu país. Només desitjava viure al món on no hi ha guerres, tortures, conflictes. Li volien tornar al seu país contra al seu voluntat, després d'haver fet un camí molt llarg per arribar a les terres de democràcia. A les terres on trobaria la pau; on només ha trobat les promeses mentides i la seva mort.


Ploro una dia, una setmana, un mes. Després tot torna al seu lloc. La gent oblida.

Ell no va ser l'únic, i tampoc serà l'ultim si aquesta guerra materialista i anti-humana continuï al món ple de desigualtats i egoisme. 



* Homenatge a Abiy Fessfha, un sol·licitant d'asil polític que es va penjar després d'haver rebut la decisió del Departament d'Immigració de Regne Unit (Home Office) de tornar-li a Etiòpia on li esperava la tortura. Per més informació. http://www.irr.org.uk/2006/november/ha000004.html
Li vaig conèixer a la meva feina anterior.

* Entre 2006 i 2010 han mort 77 persones, sol·licitants d'asil a Regne Unit per la negligència i ignorància dels sers humans.


© Lale Mur





Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

18/10/10

Un microrelat

http://blogs.jobdig.com/
Hi ha un parell de crosses al terra del soterrani. Les vol llançar a la brossa el meu nét gran, diu que són més vells que anar a peu.

“La vellesa és molt trist, fill meu. Però tu no saps una cosa molt important sobre aquestes crosses. Elles han passat pels braços de cinc persones: una jugadora de hoquei a l’estil d’herba, un motorista, una noia que provava esquí la primera vegada a la seva vida, un jugador de bàsquet i és clar una dona gran que les necessitava abans de deixar-nos sols.
Imagina’t quantes vides va ajudar aquestes crosses; quants diners va fer estalviar a les cinc famílies i quin enllaç humà van crear entre les persones que van utilitzar els seus serveis.

Són les crosses molt especials. Són les crosses més amortitzades del món.  


© Lale Mur


17/10/10

La televisió

Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, em retiro a una altra habitació i llegeixo un llibre.

Groucho Marx (1890-1977) Actor nord-americà.

Al meu pare li hauria agradat aquest dit. I m'hauria haver dit amb una expressió filosòfica a la seva cara: "Ho veus, filla meva, per això us vaig prohibir mirar la televisió. Per això mateix, sou molt intel·ligents" (Encara que la última frase em fa dubtar. Als ulls dels pares sempre els millors).

Em recordo la meva infància amb moltes limitacions i una d'aquestes era "la manca d'un televisor a la nostre habitació". Ni els meus plors, ni les meves bones notes li va fer abellir el cor al meu pare. Mentre, les meves amigues del col·legi parlaven sobre les series sud-americanes cada matí sense falta, jo em limitava a dir, assentint amb el cap, "Si, si, ja ho sé. Que fort, oi que si?".

Poc després van desvelar el meu secret ben guardat, i em vaig sentir com una somera. Vaig començar a anar a casa d'una amiga meva una nit a la setmana només per posar-me al corrent de les sèries de "Guadalupe". Quan li vaig explicar a la mare de l'amiga perquè hi venia, amiga va ser castigada i es va convertir a la segona persona de la classe amb les restriccions televisives. La seva mare també volia ser un dels pares exemplars. Quina injustícia! I és clar que odiava al meu pare per les seves regles tan estrictes. Em sagnava el cor perquè també volia ser la primera en explicar les noticies de la sèria.

Però ara mirant la televisor amb els ulls d'una dona amb aspiracions de ser mare "un dia", estic convençuda que no deixaria als meus nens mirar-la ni un segon i els citaria el meu dit favorit de Bette Davis:

La televisió és meravellosa. No sols ens produeix mal de cap, sinó que a més a la seva publicitat trobem les pastilles que ens l'alleujaran.


* Bette Davis (1908-1989) és una actriu nord-americana.


 © Lale Mur



16/10/10

El rei i la seva panxa

© Lale Mur
Hi havia una vegada un rei que estimava molt menjar bé. Li agradava menjar tot el que era més tou que una pedra. Però tenia només un problema. Quan començava menjar, li costava parar.
Quan més menjava, més malament es sentia. Ni dormia, ni es podia moure  bé. Un dia va decidir resoldre aquest problema, i va anar a veure el bruixot del poble. 
Després de tanta investigació del cos del rei, el bruixot li va dir que caldria que parlés amb la seva panxa que li podria ajudar millor que ningú. Però per poder fer-ho, s’haurà de poder parlar la llengua de la panxa.  Hi ha només una manera d’aprendre aquesta  llengua: es llegir 99 llibres en 99 dies. Els llibres poden ser de qualsevol tema. Però els ha de llegir atentament i amb molta cura i no pot mirar al mirall en cap cas. Si no fa el que li diu, haurà de tornar a llegir-los altre vegada. 
El desanimat rei torna a casa, i ordena que li portin 99 llibres de història. Passa els 99 dies llegint, i menjant només sis vegades al dia: tres vegades menys que abans, perquè no li dóna gaire temps dedicar a menjar. Quan acaba el 99e llibre després de 3 mesos i una setmana, es mira al mirall i queda  com una pedra. S’ha aprimat al menys 10 quilos.
Sobtadament,  sent  la veu de la seva panxa, dient-li que volia un bon bunyol de xocolata. Es queda sorprès al sentir la seva veu i va comença a parlar amb la seva panxeta per demanar-li el consell. La panxeta li diu que no é la seva culpa que el rei menjava molt, sinó la culpa dels seus ulls que atrauen la menja a la seva panxa. I havia de parlar amb els.
El rei empipat pensa en ordenar que exterminin el bruixot del poble. Però desprès de haver menjat 3 tartes de plàtan i un braç de gita decideix anar a veure el bruixot altre vegada. El bruixot diu que això significava que els seus ulls eren mes forts que la seva panxa, per això necessitava parlar amb ells. Però es clar, havia d’ aprendre la llengua llegint 55 llibres, doble mes gruixuts que aquells que havia llegit. Els havia de llegir en 55 dies.
El rei alacaigut, comença a llegir els llibres; ja no té gaire temps per menjar sis vegades i es veu obligat a menjat quatre vegades.. Així al final dels dies 55 acaba parlant la llengua dels seus ulls, i els ordena que li ajudin a emprimar . Ells ulls, després d’haver parlat entre ells, li diuen que no havia gaire cosa a fer de part d’ells. Que ell ha de parlat amb la seva voluntat.
El rei abans d’anar a veure el bruixot mira al mirall, i veu que es veia bastant mes prim que abans... Es posa molt content i va a veure el bruixot xiulant.
“Bruixot, Bruixot, digues-me si us plau, quins llibres he de llegir per aprendre la llengua de la meva voluntat?” El bruixot li mira a ell, i comença a plorar.
“Meu Majestat, ho sento molt a dir-li, però de moment no és possible aprendre la llengua de la voluntat. La voluntat és encara una nena, i no sap parlar. Haurà d’esperar al menys uns tres anys i mentrestant continuar llegint....”
El rei pensa molt abans d’ordenar que expulsessin el bruixot del seu poble i decideix a enviar-li a un poble molt llunyà.
Posteriorment, decideix gaudir de totes les coses bones que la vida li dona sense deixar de parlar amb la seva panxa i els seus ulls de tant en tant.
Es sent molt millor amb els uns quant quilos menys, encara  que no sàpiga parlar la llengua de la seva voluntat, perquè ella sempre queda com una nena.....qual cosa li ajuda a recuperar els seus quilos perduts.  


*Aquesta idea absurda em va venir al cap quan la setmana passada passejava al mercat central mirant l’exposició dels fotògrafs de la gastronomia. Mirant els fotos preciosos amb la boca bavejant, m’imaginava com seria poder menjar tot això.


© Lale Mur



15/10/10

Estima'm

http://whyy.org/cms/radiotimes/2009/12/28/the-polar-bear/


Et vaig conèixer una tarda de l’hivern. Et vaig perdre un matí de l’estiu. Un estiu calorós i sufocant. Encara me’n recordo del dia quan vas anar-te’n sense mirar enrere. Vas anar-te’n molt lentament i amb molta elegància.
Jo vaig quedar allí sola, perduda, mirant-te amb els ulls mullats i mortificats, amb el cor sufocat del xafogor i de l’anhel pel nostre amor.

Abans m’agradava l’estiu i el sol brillant. Però ara ja no. No perquè et vaig perdre a l’estiu, sinó perquè no he tornat a trobar a mi mateixa. No sóc gens igual com era abans.

Encara estic perduda entre la tardor i l’hivern buscant-te a tu i a mi mateixa cada hora, cada minut, cada segon.

Jo era una petita óssa polar, i tu un bon tros de gel. Sempre estaves allà quan et necessitava. Molt a prop meu per ajudar-me a caçar o descansar. Ara no sé que sóc ni cap a on vaig; passo la vida nedant sense parar, sense saber quan arribaré al meu lloc preferit. Ja no sóc forta ni grossa. No menjo bé; Sóc feble i flaca.

Et vaig conèixer quan vaig néixer; et vaig perdre just abans de morir.



*Dedicat als óssos polars que estan al perill d’extinció a causa de l’escalfament global. L’escalfament global fon cada vegada més el gel de l’Àrtic i per tan redueix les oportunitats de caça dels óssos polars, segons biòlegs. Els óssos polars han de nedar més distàncies per arribar al  terra i per això perden massa greix del seu cos, quan el gel marí flotant es torna cada vegada més curt. Els óssos es posen més vulnerables i moren més aviat. No cal dir que cadascú ha de pensar en medi ambient cada dia.



© Lale Mur



14/10/10

La teva finestra

© 2010 Lale Mur

Miro a la teva finestra de tant en tant...i tot el que veig és quatre tests de plants amb unes flors i aquestes reixes que no em deixen a entrar a la teva habitació i mirar si estes bé i donar-te un petonet abans que dormis. 
Aquella  torreta amb les flors grogues vàrem plantar junts fa dos anys. Te’n recordes, oi?  O ja no t'importa? Tampoc obres la teva finestra per acomiadar-te de mi com abans. M'has oblidat completament. Ja has crescut del teu amor per a mi, oi que sí?

I aquestes reixes que han posat – és per protegir-te de mi? Tenen por que et segresti jo un dia d'aquests quan ja no podré aguantar la separació més dolorosa de la meva vida? Tan malament he acabat jo davant teu?

Però no vull una gran cosa de ti. Només vull parlar amb tu, o si vols ni parlem. Podem anar al cine a veure una pel•lícula o passegem per la platja una mica o si estàs cansada anem amb el meu cotxe a donar una volta per Cambrils.

No sóc dolent com penses. Sempre t’he estimat, fins i tot abans que naixessis. Ja ho saps, oi que si? No et diré que ja he canviat, perquè et mentiria. I no m’agrada gens mentir-te. 
Bec molt- molt més que abans. No culpo a la teva mare per la meva desgràcia. No podria, però bec molt més perquè ja no puc veure’t; no puc jugar amb tu; ni puc acostar-me a tu; no puc veure la teva somriure.
Com que no tinc gaire interès en altres coses, passo la vida bevent.Em diràs que és una excusa, ja ho sé, filla meva.

Tant de bo tot hagués estat diferent..Tan de bo pogués veure com estàs creixent. Tan de bo fossis aquí amb mi.

Et prometo, faria tot el que volgués tu. Aquesta vegada, de veritat...


* Homenatge a les persones que han viscut o viuen la separació familiar. El relat no és autobiogràfic. Afortunadament, tinc els pares encara junts.

© Lale Mur


13/10/10

Sóc un vagó groc (2)


http://3.bp.blogspot.com/_8DeTKVZHFHc/S8I16M76MgI/AAAAAAAAAlM/Rqb34TQ2CCc/s1600/refugee.jpg
 (continuació del relat anterior)

Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.

Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.

Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.

Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes.  Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure. 
Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.

Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.
Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.

Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.
Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.

M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.

Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles:  morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”.  Ara les coses tenen sentit.
Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.

Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.
Diu que tornaria ser feliç només quan podrien  tornar a les seves terres.
També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent.  Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics. 

Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...



*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món.
*Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara  viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova.  La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment.  Per més informació:  http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org.
* Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.



 © Lale Mur



12/10/10

Sóc un vagó groc




Sóc un vagó groc que viu afores d’un poble. Ja fa temps que sóc vell. No serveixo més per viatjar. Vaig ser desmantellat vint anys enrere, perquè els meus ossos ja no podien aguantar el pes de tantes persones tot el dia.

Feia molt soroll quan viatjava transportant la gent, i això va ser la raó principal del meu desguarniment. Em van abandonar un dia de la tardor en mig d’un lloc allunyat d’un poble. Era molt rovellat i antic, fins i tot tenia uns tres forats ben grans a les meves parets.

Al principi jo era un lloc preferit de les parelles rurals que hi venien caminant del seu poble a donar uns petons tímids i tendres aquí; o només per seure aquí amagats i parlar amb la llengua de l’amor per hores. 
Després em vaig convertir al testimoni d’uns “pecats” sexuals de nombroses  parelles de joves. Si hagués tingut la llengua humana per parlar, m’aniria a parlar amb els pares dels nens i nenes. No tenen cap vergonya de fent coses que encara no poden fer.Estic convençut que ni tan sols són casats.  Sóc un vagó vell i molt religiós. 
Però ho he de confessar que a vegades ho passava bastant bé mirant a les parelles i a més a més les mirava gratis.

Després, de cop i volta, les parelles van deixar de venir a veure’m. Van començar a venir alguns nens petits per jugar o homes  que passavant a prop, per fer els seus necessitats. Em sentia més irritat. La veritat és que preferia els joves pecadors que els homes pixant. Desafortunadament, no podia fer res, a part d'enutjar-me endebades. El meus temps gloriosos ja havien passat i no esperava res més del món.

Estava totalment entallat del món exterior, i no sabia que passava en aquestes terres.

Un dia de l'hivern van venir unes cinc persones a mirar-me. Eren una família de 3 nens, i dues senyores (una gran, l'altre bastant jove). Es podia olorar tristesa i dolor a les seves veus. Les seves cares portaven una pena inexplicable. Cadascú portava un farcell ple de coses.

Vaig fixar-me als nens. Els ulls dels nens (dos nens i una nena) no tenien cap expressió. Eren com uns llacs gelats que transmetien pena i horror. “Devien haver passat una desgràcia”, vaig pensar jo. Mentre jo pensava, van venir dos homes més i van començar a portar les seves coses dintre. Portaven tres cubs d'aigua i uns draps. Els homes i les senyores van començar a rentar-me; Cada vegada que passaven els draps pel meu cos, em sentia més viu...


(continuarà)



© Lale Mur


11/10/10

Un casament (no molt) excèntric (3)

http://www.cakepicturegallery.com


(és la continuació del relat anterior)
Hi ha de tot a la taula; però el mes important per a mi en aquest moment -  hi ha una gran quantitat de begudes. “Sóc al paradís”, penso. Estenc la meva mà dreta per agafar el vi i posar-me una miqueta per començar, i sento la mà esquerra d’Arzu aturant-me. Em diu xiuxiuejant que és massa aviat a començar a beure, que tots el ulls dels convidats estan clavats a nosaltres.
Això significa que he de ser un robot i somriure fins que es cansen els convidats estimats o fins que cansi la meva boca de somriure. Hi ha un mestre de cerimònies al centre del saló de balls que no para de cridar i després de cada frase ens miren tots el convidats i aplaudeixen. Estic suant sota dels ulls de quasi 300 persones: això fa 600 ulls, faig un càlcul ràpid.
Els músics comencen a tocar i la gent emprenen a ballar. Com ballen, Déu meu.... Quin ganes de ballar. Ara sort l’Arzu a ballar i sense mi. “Bé”, penso, “em deixa sol i puc beure una mica de vi per alleugerir – me i donar-me més confiança quan em toqui a ballar”.
Després tot el que recordo és l’ampolla de vodka amb el suc de taronja i el vi azerbaijani.
També me’n recordo dels ulls d’Arzu i que em deia alguna cosa, però què deia no me’n recordo.
Em diu l’Arzu avui que he perdut la part mes interessant del casament, que tothom ho va passar molt bé menys jo. Que van ballar fins a les 4 del mati. I on era jo? No puc recordar-me’n. No m’atreveixo a preguntar-li què feia jo allà, no vull sentir-me molt pitjor que sento ara.
Tinc un mal de cap que no puc tolerar. I les meves ganes de vomitar no em deixa en pau. La propera vegada estaré més preparat. Per un casament? O potser per un divorci després de tot el que he fet?  

© Lale Mur

10/10/10

Un casament molt excèntric (2)

http://helixaudiovisual.com
(és la continuació del relat anterior)


Quan sortim de la casa, al costat de la porta gairebé m’agafa un infart al veure la quantitat de gent que ens espera ....Vull tornar enrere; no puc enfrontar-me a tanta gent; Xiuxiuejo a cau d’orella d’Arzu :
- Podem anar més ràpid i seure al cotxe, si us plau?
- No et deixaran!!

“Vaja, no em diguis!! Gràcies per tranquil·litzar-me”, penso. 
M’estic escalfant cada vegada més entre tant soroll dels músics, la gent al voltant meu, i és clar la gent que m’espera. No puc respirar, i pregunto al meu cunyat que si em pot portar  una mica d’aigua (ell sap parlar perfectament anglès). ”Ja es molt tard”, em murmura. “Després te’n donarem”.

Sortim fora.....De sobte sento uns dolors aguts a la meva cara dels cops d’unes coses fortes, i dures, però petites. Miro al terra i veig caramels per tot arreu. La pluja dels caramels acaba de començar. Cobreixo la meva cara (una cara encara jove) dels cops i sento un pessic de algú. Em giro i veig a la meva sogra parlant-me en azerbaijani. Entenc que m’ordena que balli, perquè el volum de la música està en augment i la gent està fent un cercle.
M’estic marejant. l’Arzu no s’escaparà del meu càstig algun dia per no haver-me explicat tot això al seu temps. Llavors tindria bastant temps d’escapar-me.

No se ballar, y menys ballar azerbaijani....

I a més encara no he begut ni una gota d’alcohol. Com volen que balli? Arzu està començant a moure’s. No veig a Mike, ha desaparegut.”Cabró! pensava qui em salvaria d’aquest espectacle”. Arzu em diu en anglès que m’he de posar al centre i comencar a ballar. Mentre altres, desenes d’altres m’estan mirant somrient i aplaudint. A part dels familiars i convidats hi ha molts veïns que ens estan mirant amb gran curiositat. Mai he sentit tanta vergonya a la meva vida.

Intento fer contacte amb ells d’Arzu i li demano que m’ajudi, que m’ajudi a escapar. Vull ser el nuvi que s’havia escapat del seu casament azerbaijani.

Arzu s’apropa i m’agafa les mans, les posa en posició de volar i em murmura, “Gira, nomes has de girar una mica i moure els peus.....i has d’aguantar uns minuts fins que acabi l’eufòria de la gent”. Encara bo que la pluja dels caramels s’ha acabat, i ara comença a ploure arròs.”Això m’ho conec”, penso, “ho havia vist a la boda de’n Xavier – el meu amic català”.  

Mentre penso també volo. Tant de bo que acabés aquesta comèdia, i podríem anar al restaurant i beure una mica.Ja he aguantat uns minuts, però la gent no para d’aplaudir, i l’Arzu no para de ballar. Ara està ballant amb tots els familiars. M’ha deixat sol. En Mike encara continua desaparegut. Tanco els ulls i imagino que estic volant.

De sobte la música s’atura; obro els ulls i veig la gent aplaudint. Endevino que hem de seure al cotxe perquè l’Arzu ha agafat la meva mà i m’està empenyent cap al cotxe. “Quina alegria!!”, penso, “Ja ha acabat l’espectacle i ens dirigim al restaurant  a menjar i a beure!”.

El cotxe es mou, i quan sortim de la casa per incorporar-nos al carrer principal veig un mur de gent jove, entre 10-20 anys, que estan bloquejant el carrer. ”Que passa, ara, Déu meu”, penso, “Per què no ens deixen a passar”?

L’Arzu m’explica que és una altre tradició i que he de sortir del cotxe, i donar-les regals, generalment uns diners cadascú, no ha de ser molt.
- No pots fer-lo tu? O el teu germà? O igual el xofer?

No em respon i obre la porta. No tinc cap opció; quan més aviat acabi l’espectacle, millor serà per a mi. Tinc només uns “pounds” i els dono un per a cadascú. Tothom m’està mirant, em sento famós (no m’agrada gens sentir-me famós).

M’assec al cotxe, i tinc necessitat de prendre alguna beguda; tant de bo que arribéssim més aviat al restaurant. Tot el viatge l’estan gravant en vídeo. Haig de comportar-me bé, perquè el miraran tota la família. “Quantes persones serien al restaurant”, penso.  Això és un altre tema que em preocupa...Sorpresa, Sorpresa....estic suant l’altre vegada dels nervis....arribem al restaurant....El restaurant es veu com un palau. “ Déu n’hi do”, penso, “M’he casat amb una princesa”.

Entrem al restaurant, veig una sala enorme amb uns tres-cents convidats al menys. Ens estem dirigint directament a la taula que esta situada al centre i al punt més elevat de la sala. L’han posat d’una manera que tots els convidats ens poden veure perfectament i més a més ens poden controlar. Entre balls i aplaudiments hem arribat a la taula...


(continuarà)


* si voleu veure un ball tradicional que fan els nuvis durant els seus casaments, entreu aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=zf3hRMX-5to


© Lale Mur

9/10/10

Un casament molt excèntric (1)

Sóc un home, d’uns 37 anys, que ha crescut al sur d’Anglaterra. Vinc d’una familia benestant i  conservadora. Per això mateix quan  els vaig dir als meus pares que viatjariem a Azerbaijan per participar a la meva boda azerbaijani em van armar un escàndol, dient que no pensaven acompanyar-nos-hi. 
Per a ells, ja era suficient que m’havia casat amb una noia extranjera (i a més a més d’un país que mai n’havien sentit a parlar) i no podien fer res més.  

Estic casada amb l’Arzu ja fa uns mesos. La vaig conèixer fa uns tres anys i vàrem enamorar-nos de seguida que ens vàrem veure. Ella estudiava Ciències Políticas a Londres mentre jo treballava a la mateixa universitat.
Li vaig propasar l'any passat perquè sabia que li faria molta il·lusió, i és clar a mi també. 

I així vàrem fer un casament típic anglès, bastant avorrit pel meu gust i també pel seu. Els casaments a les meves terres generalment consisteixen de cerimònies avorrides i llargues amb grans quantitats de begudes. Després vénen els vòmits i la ressaca a l’endemà.  El nostre va ser més o menys igual. 

Ara m’he de casar per segona vegada- aquest cop amb les tradicions azerbaijanis i ho haig de fer la setmana que ve. 

Ja som a Azerbaijan, i és l`última nit abans del casament.

Hem passat la nit en cases separades.

Ja estic preparat, i ha arrivat el moment d'anar a buscar  la núvia. Estem acompanyats per uns set músics que no paren de tocar durant tot el viatge, mentre un noi de l'altre cotxe no para de gravar-me al video.
Encara bo que el viatge entre les cases dura només uns 10 minuts, perquè si no, hi hauria el  perill que quedés sord dels sons del tambor, zurna, balaban i gaval* al meu costat.  "rikidi chikidi chikidi chikidi, rakidi rakidi....”, sona dintre del meu cervell sense parar.

Ara hem arrivat a la casa d'Arzu i estem pujant a l’habitació de la núvia; la veig asseguda allà envoltada de les seves amigues, la seva mare i germana i altres 10 persones més...Porta un vestit ben llarg de color blanc i es veu molt maca com sempre, malgrat que el seu pentinat  no m’agrada gens. Llueix quelcom extravagant al cap, que per a mi sembla com si hi tingués un cistell amb flors i fruites endins. 
 
Em vénen ganes de riure, i la miro i sé que ella sent el mateix i vol posar-se a riure. Hem de mantenir la tranquillitat i serenitat i continuar amb la ceremònia. De sobte, els meus músics comencen altre cop a tocar “chikidi-chikidi, rakidi-chikidi....”, oh no.... el meu cap no podrà aguantar mes. La meva sogra porta una candela molt maca de color vermell a l'habitació i la posa al terra. Encén la vela i diu alguna cosa a la seva filla. L’Arzu s’aixeca i està en posició d' esperar alguna cosa. 

No sé que està passant, perquè Arzu volia que fos tot una sorpresa per a mi, i no m’ha explicat res sobre les tradicions d’un casament rural azerbaijani.   La meva sogra agafa la mà de Mike - el amic meu (anglès per cert) que està al costat meu mirant amb els seus ulls grans com uns plats de postre, i l'acosta a la núvia....Què fan, em pregunto, perè no goso  dir-ho en veu alta. Mike gira i em mira. Li donen una cinta fina de color vermell.

Arzu ens explica que Mike l’ha de passar al voltant de la cintura de la núvia i fer un llaç. Però per què, vull preguntar... I per què Mike, no jo? Potser perquè ell és més maco que jo? Sempre he tingut una enveja secreta a la bellesa masculina de Mike.  No, no ha sigut per la bellesa, sinò per la tradició. Arzu m’explica que normalment això ho ha de fer el germà del nuvi, però com que no tinc germans, han escollit el meu amic. 

Mike fa el que li diuen i ella comença a donar tres voltes al voltant de l'espelma situada al terra...La meva sogra parla en azerbaijani sense parar. Em sembla que ens està beneint. 
 
Are hem de baixar les escales de la casa per anar al cotxe amb l’acompanyament dels músics. Mike em xiuxiueja a cau d'orella que necessita urgentement una beguda forta perquè el seu cap està a punt d'explotar. Altre vegada em vénen ganes de riure, pero mantinc la seriositat. Al sortir de l’habitació d'Arzu gairebé m'entrebanco amb algunes coses del terra. M’atura la tia de l'Arzu... Em sento incòmode. Miro al terra i veig un parell de plats. Que fan aquí els plats? Arzu m’explica que ella ha de trencar-los amb el talò de les seves sabates. “Krrrrrakkk”, es sent...”Quina força, mare meva”..Els sons d’alegria i dels aplaudiments crea un nou caos al meu cap, acompanyats amb els “rikidi-chikidi-rikidi” dels músics. Arzu està somrient, i diu que tindrem molta sort al nostre matrimoni, perquè ella ha pogut trencar els plats de primeres. Què pasaria en cas contrari? li xiuxiuejo. “T’ho explicaré després, amor meu”, em diu...."Ens posarem al cotxe i anirem al restaurant...encara bo que l'espectacle està a punt d'acabar", penso....Però ni tan sols sem passa pel cap que és només una part petita del començament de l'espectacle....

(continuarà.....) 


* Zurna, gaval i balaban són instruments musicals nacionals d'Azerbaiján. 
http://atlas.musigi-dunya.az/en/zurna.html

* Zurna, és un instrument amb un to fort i alt, i es fa generalment de fusta de albercoc, nou o morera.

http://atlas.musigi-dunya.az/en/gaval.html
* Gaval, és altre instument, que pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals.La pell de l'esturió que s'ha experimentat en una manera especial s'estira sobre el marc rodó. La primesa i la transparència de la pell de peix fa que el so de l'instrument segui especialment agradable...

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=824710&page=2
* Balaban és como una gaita amb tubs cilíndrics com xirimia. És oboè cilíndric d'albercoc, mora, o de fusta rosca juga amb una canya doble gran que produeix un so suau, xiuxiuejant, i trista sovint  (http://atlas.musigi-dunya.az/en/instruments.html)


© Lale Mur



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...