30/11/10

un casament soviètic


La pianista i el gran somiador es van veure obligats a casar-se.
No perquè la pianista estava embarassada.
Tampoc va ser pels papers. Tots dos eren locals.
No era el cotó que els va motivar a contreure matrimoni .
No hi havia cap manera de evitar d'anar-hi a recollir cotó durant els estius calorosos.
Voluntàriament és clar.. Voluntàriament, però només amb una condició que si algú no hi anava, li expulsaven de la universitat (o de la feina).
Però això tampoc va ser la raó principal del urgent casament dels dos joves. 
 El cas era que en acabar la universitat, als futurs professors i professores enviaven forçosament a treballar com mínim uns tres anys als pobles llunyans. Havies d'acceptar-la o morir de gana.
Els homes de les altres professions (o els que no tenen cap) havien d'anar a servir al exèrcit soviètic obligatòriament.
La pianista no volia deixar al seu amor - el somiador i a la seva família...I el somiador als seus ideals.
Servir per a un exèrcit i més a més per a un d'enemic no entrava als seus plans.
Anar contra el corrent pels seus ideals. Com sempre.
Van casar-se fa uns quants anys, la fruita del qual sóc jo.



* dedicat a uns pares extraordinaris.
* la font d'imatge: http://www.kommersant.ru/doc.aspx?DocsID=353798


© Lale Mur

Vladimir Visotskiy




Especialment per a Gregori Samsa: Aziza Mustafazadeh 1



Aziza Mustafazadeh 2

29/11/10

La meva llibertat

Cassandro Jones
La teva llibertat s'acaba on comença la meva.

Estimo ballar...M'hi sento lliure...

Em sento molt més lliure sabent que tu ho entens.

Em sento d'allò més lliure, quan et veig estimant-nos incondicionalment....a nosaltres dues- a mi i a la meva llibertat.


* La canço d'avui: Aziza Mustafazadeh (una cantant preciosa de jazz d'Azerbaiyán)

© Lale Mur

28/11/10

Ets un bon ciutadà?

Li falta només una hora. Està tan feliç.... No ha vist cap incident durant tot el dia. Té esperança. Ara vol creure que els canvis són possibles. El seu poble pot ser democràtic. Fa fred. És tardor, no s'ha de sorprendre. No hi ha cap sistema de calefacció a la sala. Tampoc és sorprenent. Són dos quarts de vuit. "Déu meu, estic veient aquest canvi. No han fet res". 

De cop i volta s'apaga la llum. La foscor endinsa dintre de la sala. No es veu res. No passa res, aquest observador electoral està més preparat que mai. Treu l'encenedor de la butxaca i s'acosta a la caixa de vots amb la velocitat de llum (figuradament) i la veu. És una dona de la mitjana edat a punt de posar un munt de sobres de vots dintre de la caixa. 

"Ai, mireu-la!!!! T'he enxampat. T'he enxampat!!!! Penseu que no sabem els vostres trucs, eh?"

La dona, sense saber què fer, llança els papers al terra i es posa a córrer.

L'home és content, perquè acaba d'evitar una irregularitat.

Però l'home no sap que si no funciona un truc del govern, funcionaria l'altre. Siempre ha funcionat. Tot i que costaria la vida del director del col·legi. Diuen que ell va tenir un infart de cor.... just després de canviar la caixa...La caixa de vots...

* dedicat per les eleccions d'avui. Al meu poble, les eleccions són il.legítimes, antidemocràtiques, no transparents i no lliures. Al vostre poble, (que ara és també el meu, tot i que encara no tinc dret per votar) malgrat d'algunes coses, de democràcia n'hi ha. Perquè no aprofitar-se'n? La participació ciutadana és l'element més important de la democràcia. A votar!
* la font d'imatge: http://www.periodistas-es.org/myblog/etiquetas/videos-electorales-catalanes






© Lale Mur

27/11/10

La meva infància i tu...

Ets el meu primer record de la meva infància. La primera cosa de la meva infància que me'n recordo clarament. Em recordo el dia que vas aparèixer a la meva vida amb tanta claredat....La teva cara petita, rodona, i vermella....Els teus ulls tancats, somniant als teus primers somnis...

Quan la mare va portar-te a casa, estaves dormida. Però jo tenia tantes ganes de mirar-te... No em creuràs, però me'n recordo fins i tot els sentiments que tinguí aquell dia. Curiositat i alegria de tenir una germana a casa...

Mai oblidaré el mono que portaves aquell dia. El mono de color vermell pantone, d'un teixit a quadres. Eres preciosa. La germana més maca del món. La germana que val molt més que mil germans.

Ara ets llunyà de mi, però vull que sàpigues que estiguis on estiguis sempre quedaràs la meva millor amiga i la millor germana del món. Desitjo amb tot el meu cor que fossis cada vegada més a prop meu. 

T'estimo.


* La font d'imatge: http://www.pixellate.org/index.php?showimage=135

© Lale Mur



26/11/10

La guerra i els pensaments de la petita Nigar

Cap raó és suficientment bona per començar a enderrocar un poble, matar i mutilar als civils, deixar els nens sense els pares, dones sense els homes, els joves sense els futurs i ciutats sense història. Això creia la Nigar, i això li va explicar el seu pare. Ella - una noia de la ciutat físicament no va ser la víctima de la guerra. Però el va veure als ulls dels nous convidats a casa..El va sentir a les veus dels nouvinguts a la seva llar que a partir d'aquell dia seria les seves també. El va olorar del ambient que van crear els seus familiars refugiats.

El seus avis - els pares del seu pare - eren d'un poble una mica llunyà d'aquesta ciutat. D'un poble preciós que va gaudir la Nigar tots els estius abans de l'any de 1993 - l'any de la seva ocupació per part d'Armènia. Quan el exèrcit armeni va ocupar aquell poble a Dagliq Qarabagh, la pobre gent  es van veure obligada a escapar de les seves llars, deixant enrere les seves vides, les cases que havien construït durant totes les seves vides, els records, els cadàvers dels seus pares, germans, fills, dones, i tots tipus d'éssers estimats. Algunes van deixar les seves ànimes per a sempre i es van convertir a uns éssers sense llar, sense família i sense amor. Els familiars dels avis de la Nigar van fugir del seu poble i van trobar refugi a la ciutat on vivien. "La gent desplaçada internament" , ells anomenaven. El número d'aquells refugiats interns alçava a un million de persones. Una vuitena part de tota el poble d'Azerbaiyán.
Val la pena matar a tanta gent i desplaçar tantes vides per unes terres buides? Val la pena crear tanta enemistat entre dues nacions que vivien en pau i tranquil·litat abans del conflicte? És la raó suficientment convincent per destruir l'enllaç humà que unia la gent dels dos països? Val la pena viure en por per sempre, amagant les dones armenis dels homes azerbaiyanis canviant els seus passaports, per tal que no les mati la gent furiosa, la gent dolguda, la víctima d'una política injusta, i dolenta? Mereix la pena crear l'odi als cors joves dels nens, i destruir tres generacions al mateix temps?

Nigar encara no sabia que el dolor i la experiència del seu poble deixaria una taca permanent al seu cor petit que quan creixi, fins i tot quan sigui una dona adulta, cada vegada que vegi un armeni li faria tremolar el seu cervell i els seus sentiments; que s'acumularia un petit odi a la seva sang, encara jove, que li costaria moltíssim treure de sobre...


 *hi ha tantes coses per escriure sobre aquesta guerra. Malauradament,  la prensa occidental no ha dedicat quasi res a aquest conflicte que encara no està resolt. Escriuré més relats amb respecte a aquest tema. 
* el relat necessita modificacions i correccions. Com sempre, no he tingut suficient temps. Espero que em perdoneu. 




© Lale Mur

Polad Bulbuloglu


25/11/10

Las tardes sense llum

tar
Li agradava molt escoltar a la seva mare tocar el piano. Aquell piano Yamaha de color marró que brillava tant que a vegades ella l' utilitzava com un mirall.

Especialment per les tardes...Les tardes sense la electricitat eren les tardes del concert i ball. S’apagava molt la llum a la seva ciutat, al seu país. Para un país amb tanta reserva petroliera i gas, era una cosa ben estranya.

Per tal que no barallessin els tres germans (la cosa que feien molt), la seva mare els distreia posant-se a tocar el piano, mentre la seva germana major i el seu pare (quan venia a casa més aviat de la feina) cantaven, i Nigar es posava a ballar amb el seu petit germà. Un espectacle autèntic, amb la presència dels seus avis, tieta i oncles aplaudint. Vivien en una casa, tots plegats. Era (i encara és) una tradició quedar amb els pares del noi (amb els sogres) quan les parelles es casaven, i generalment es quedaven fins que casés un altre fill. La família de Nigar encara hi estava, perquè durant la Unió Soviètica, els pares no podien comprar un pis per al seu fill (malgrat del fet que podien permetre, el socialisme no els deixava), i els pares de Nigar encara eren molt joves i no tenien molts diners, a més a més per comprar un pis cadascú devia de fer una cua (una altra) per que li toqués un pis. Com que les cues duraven uns cinc, deu, o fins i tot més anys, els pares de la Nigar es van veure obligats a quedar amb els pares. Tot i que l’oncle de la Nigar ja es va casar i ara eren una família més gran.

La veritat és que a la Nigar li hagués agradat molt saber tocar el piano, però a ningú interessava la opinió d’una noia de deu anys és clar. Malgrat als esforços de la seva mare, al final no es va inscriure a les classes de piano, perquè el seu pare no va voler tenir una altre persona a casa trencant el seu silenci, assajant el Chopen o Qara Qarayev per hores, com la mare i la tieta de la Nigar. Per això, al final no li van a deixar a fer classes.

Però realment el que li emocionava, tot i que era una cosa molt estranya per a una noia i de la seva edat, era el tar. No perquè el seu avi passava moltes tardes dels caps de setmana escoltant a mugham pel ràdio, i tampoc perquè cap festa d’aniversari celebrada a casa dels altres avis passava sense la interpretació del seu cosí, tocant el tar. Simplement perquè fa uns mesos quan el seu nou amic del col•legi, Anar, es va posar a assetjar la cançó del fi de curs davant dels seus companys, el sou eteri d’aquell instrument, els ulls tancats d'Anar mentre tocava les cordes del tar, i el poema de Müshfiq sobre “el tar” que explicava una altra companya, van crear un ambient tan màgic, tan impressionant que li va fer tremolar el seu cor i ara estava totalment enamorada del tar.

Ara el seu objectiu era aprendre com tocar al tar, tot i que no era un instrument femení, sinó masculí, segons a les dones de la família.


* per més información sobre alguns instruments musicals d'Azerbaiyán en altre relat meu: http://lalushrelats.blogspot.com/2010/10/un-casament-molt-excentric.html
* si us plau, pinxeu a les paraules que apareixen en blau, per més informació.

© Lale Mur

24/11/10

La Nostra Nigar i el te


Un matí normal i corrent de la Nigar, una nena de deu anys, amb els cabells arrissats , però domats en dues trenes perfectament iguals i decorades amb un par de cintes vermelles, comença amb un bon té negre, preparat por la seva mare i servit en un got preciós en forma de pera. Aquest got anomenen “armudu” a Azerbaiyán, que literalment significa “en forma de pera”. A la seva família, en general, al seu país la gent, especialment els homes beuen molt té, vuit o deu gots al dia com mínim. 
Fins i tot, la Nigar i la seva amiga Seva han inventat una acudit sobre el te (o pot ser no l'han inventat elles, sinó ja estava inventat, però això és clar que no importa), que ella el va utilizar una vegada amb el seu avi per veure si s'enfadaria .  
-  Avi, avi, que faràs un bugada avui.? 
-  Què dius filla, has vist alguna vegada al teu avi netejant la roba?Això és la feina de la teva mare o la teva àvia. Per què m'ho preguntes, necessites alguna cosa?
- No, avi, és com que beus tant te que he pensat igual per això necessites tanta aigua a la teva barriga hahahah" .... 
- Això, d'on surt? aii, que graciosa que t'has arribat a ser, filla meva, però no ho digues al teu pare que s'enfadarà.

Però, pensant-ho bé, li agrada molt prendre el seu te abans d'anar al col·legi amb la seva “murebbe” favorita, la millor cosa del món - semblant a melmelada, però més líquida, que les seves àvies sempre la preparen per a ella. Per a Nigar, a un bon esmorzar, no es pot faltar el pà amb un bon formatge de cabra, acompanyat d'una llesca de pan torrat amb mel. Ara que poden esmorzar bé, perquè no gaudir-lo? Durant la Unió Soviètica, per cada cosa havien de fer una cua gran des de les set del matí pel pa, per la llet, la carn etcétera. Però és una altre historia i s'ha de dedicar un altre relat per això....

http://www.facebook.com/group.php?gid=5078494737#!/group.php?gid=5078494737
© Lale Mur

23/11/10

La calculadora de Nigar

Nigar, una noia típica azerbaiyani, tenia només deu anys, quan la seva àvia (una ex-enfermera, retirada de la feina després de casar-se amb el seu avi) va començar a dur a terme la seva política: una política de convèncer a la seva segona néta que quan sigui gran sigués una metgessa. Una metgessa de capçalera. Ella només tenia deu anys, i no tenia cap intenció de pensar en la seva carrera universitària, ni en la seva carrera professional. A més a qui importa si després de terminar la universitat haurà de casar-se, i no podrà viatjar com el seu pare. 


Tots caps de setmana va començar a ser un espectacle monòton: pressió psicològica acompanyada amb unes paraules dolces i uns regals nous: un par de llibres sobre la medicina, unes joguines en forma de diferents instruments mèdics...A part d'axiò, la família volia que continués la tradició familiar de saber tocar quelcom instrument, al seu cas piano. 


Al seu torn, la mare ja havia començat a comprar uns "cehiz" per a ella. Unes dots especials per a una nena de deu anys, malgrat del fet que li quedava com mínim tretze anys per casar-se. Això el que sortia sumant els anys de la carrera acadèmica per estudiar la medicina sense especialitat més la seva edat. Tot ben calculat...

*la font d'imatge: http://www.art-e-zine.co.uk/office.html
*Ara mateix estic de viatge per uns asunts acadèmics i he escrit aquest relat en un internet cafè i literalment en 15 minuts. (Perdoneu pels errors, com sempre no he tingut gaire temps per llegir-lo la segona vegada, ho faré després)
* Gaudiu d'una bona música azerbaiyani


@ Lale Mur


22/11/10

La vida d'una noia típica Azerbaiyani: Tant de bo que sigués un nen

Nigar és una noia típica azerbaiyani. No té res per envejar a les altres noies azerbaiyanis. 

El seu naixement tampoc fou gaire diferent. 
Com que ja tenien una nena, la seva família anhelava per a un nen, no una nen, fins i tot la seva mare havia anat a veure a una senyora amb uns dots especials que li digués si tindrien un nen o una nena. Ella li havia promès que seria un nen, i no hi havia cap dubte.  Però, ha nascut una nena, i  els pares en lloc de celebrar-ho, han començat a fer planes pel proper intent.

Perquè, ara els pares haurien de provar moltes vegades fins que sortís un nen, qui pot continuar el cognom de la família. Tenir nen o molt millor nens era una cosa molt important per una família azerbaijani. Una família sense un nen era com un tronc d'arbre sense branques i fulles que amb prou feines existia, i que tenia perill de morir molt aviat. La família Jabbarli havia que ser un arbre gran i fort amb moltes branques fortes que deixaria una empremta significant en aquesta vida azerbaiyani. Al cas contrari, si la mare de Nigar no podria parir un nen algun dia, el cognom no passaria a l'altra generació, qual cosa era una desgràcia per a la família. 

En realitat, el cognom de la família ni tan sols era Jabbarli, sinó legalment era "Jabbarov / o Jabbarova en femení". La família Jabbarli russificà el seu cognom després de l'ocupació soviètica del país. Era una política soviètica. "No era gens obligatori", les regles ho deien. Però per alguna raó curiosa, la majoria de les famílies els van veure obligades a canviar els seus cognoms. Dintre de la família, es deien Jabbarli - el cognom autèntic de la família.

Com que no tenien preparat cap nom femení per la nena, va ser una feina escabrosa triar un nom per a ella. Al final, la mare va decidir a anomenar a la seva filla Nigar, la heroïna d'una llegenda azerbaiyani que llegia els últims mesos del seu embaràs. Nigar era un nom d'una dona molt valenta, intel·ligent i fidel que muntava cavall i lluitava al costat del seu marit Koroglu - un heroi Azerbaiyani del segle XI -  contra els rics, i les persones que maltractaven els camperols i els pobres. Era la llegenda favorita de la seva mare. 

Tot i que li fascinava aquella dona valenta - Nigar - tenia altres plans per a la seva pròpia filla Nigar i mai a la vida la deixaria que lluités colze amb colze amb els homes. 
Tenia uns plans molt millors per a ella: un diploma universitari,  un bon marit i uns nens sans i forts. 


* És una part de la nova sèrie de relats que parlarà més sobre la meva pàtria - Azerbaiyán. He decidit a fer aquesta sèrie, inspirada de la suggeriment de Clídice, que volia saber més coses sobre Azerbaiyán.  Moltes gràcies, Clídice pel teu interès.
* La foto és d'una ballarina azerbaiyani amb un vestit tradicional azerbaiyani. Aquest tipus de costum es porta durant els esdeveniments especials i tradicionals , o el porten també les ballarines i cantants de la música tradicional.

© Lale Mur

16/11/10

Què faries tu?

M’han enxampat. S’ha caigut la màscara que portava durant tots aquells temps. Era la màscara o la meva ingenuïtat? No n’estic segura.

Durant la conversa de migdia a la cantina de la feina, hem parlat de les feines domèstiques i d’incapacitat i/o la manca de voluntat per part de la majoria dels mascles a col·laborar en la neteja a casa. Un tema favorit de la meva mesa, a part del sexe és clar. Però avui una amiga va fer un comentari que em va deixar especialment il·lusionada: la possibilitat de tenir una persona a casa per fer la neteja per un par de hores de setmana, mentre jo pugui dedicar els meus temps a les altres coses. Algú em va recomanar la seva personal de neteja; i la idea em va agradar moltísim. “Dóna’m el seu número, noia, que em servirà de meravella. No tinc gaire temps per fer una neteja durant la setmana”. Estava tant il·lusionada (tenint en compte que el sou que cobrava la senyora era dintre del meu pressupost) que he oblidat de la meva màscara, i la màscara aprofitant de la situació – el punt feble d’una dona treballadora - s’ha caigut just davant dels meus amics.
“Com pots contractar a algú així, pagant-li quatre duros, sense la seguretat social i sense cotitzar? Com pots canviar els teus principis així en un segon? Sempre parles dels principis democràtics, justícia, de la ètica, la força de la llei i ara vols pagar a algú sense cotitzar?” un discurs inesperat per part d’un amic meu que em va deixar amb una cara vermella com un tomàquet.
Ell tenia tota la raó, malgrat del fet que la majoria dels meus amics en tenien contractada a una a casa.“Però i vosaltres què?”, estava descoberta totalment, i no se’m va acudir una altre pregunta.  “Nosaltres no parlem de la llei i justícia contínuament com a tu, jaja”.  M’he convertit al centre de burles de la mesa.

Són molt llestos els meus amics. Llestos quan els va bé.

Però després he començat a reflexionar-hi i pensar si realment ho faria jo.
Estic conscient del fet que hi ha molts immigrants a Catalunya que no tenen la sort de tenir permís de treball i els falten papers per poder treballar. Però ells també han de menjar i viure. Si no poden treballar, com poden menjar? Però d’altre costat, (un comentari que ha fet un dels amics), treballant a la casa meva (o a casa d’una altre persona), hi ha possibilitat que tinguin una accident a la feina. Què passaria en aquest cas?
Però això és també veritat, és que donar-la una feina “oficial i legal” significaria haver de pagar molt més i unes millors condicions. No ho podria permetre ni jo, ni els meus amics, és clar. Tant de bo fos tan fàcil.

I em vaig adonar que hi ha llacunes i dubtes als meus principis i la meva ideologia. Pensant-ho bé malgrat que em facilitaria la vida tenir una senyora de neteja a mi casa, em nego a contractar-la ara mateix.
No obstant això, no estic segura si tornaria pensar-hi quan un dia tingués nens i una família més gran.


Què faries tu?


* La font d'imatge: http://www.acpasion.net/foro/showpost.php?p=531359&postcount=1851


© Lale Mur

15/11/10

La crisi xarxera

- Hola, cunyat!
- Hola. Que et passa alguna cosa?
- Perdona que et molesto a aquesta hora. Ja ho sé que és molt tard, però em pots fer un favor molt, molt gran?
- Digues-me, digues-me. Què vols aquesta vegada? Ja veurem si puc fer-ho o no.
- Em pots obrir el bloc meu des del teu portàtil i fer una entrada del meu nom?
- Per què? estàs boja? Ets una blocaire obsessionada. Ho sap el teu marit, oi?
- Vinga, no tinc gaire temps, i és molt tard.
- Per què no ho fas tu mateixa? No estàs a casa?
- Estic vivint una crisi xarxera a casa. No ens va la xarxa i és molt tard sortir afóra. He estat molt ocupada a la feina. Estic molt nerviosa i no puc dormir. He de publicar el relat d'avui...
- Venga, va, no ploris. D'acord, ho faré, però que sigui la última vegada.
- Ets el millor cunyat del món. Mira, t'ho dicto...


© Lale Mur

14/11/10

La identitat nacional

Ahir a la nit, aproximadament a les vuit i deu, vaig plorar. Ni tan sols no sé per què em va afectar la veu d'una cantant azerbaijani d'una manera tan inesperat i tan inexplicable.

Tenia moltes ganes d'anar a veure a uns músics de la meva pàtria i estava molt orgullosa i feliç al costat de les persones que estimo. Quan ella va començar a cantar amb la seva veu tan pura i tan bonica, es va crear un nus al meu estómac. No va durar gaire quan aquell nus va començar a moure des del meu estómac fins a la meva gola i va començar a bloquejar la meva saliva; no podia empassar-la. 
De cop i volta, quan la cantant va alçar al moment culminant de la cançó, el nus es va desfer i jo vaig posar-me a plorar com una magdalena. Tothom al voltant meu va quedar estupefactes. No acostumo a plorar en concerts.

Em vaig sentir nostàlgica sobtadament. No ho esperava.

Em vaig adonar que la identitat nacional no t'abondona mai, tot i que hauràs viscut als altres països i et sents més internacional.

La identitat nacional és com un tapís de colors, de olors, de memòries, dels llocs, de la música que escoltaves com a nena, de la música que escoltaven els teus pares i els teus avis, de la cuina, de les persones, de les bromes, del color de la teva terra, dels balls, de la llengua, de les tradicions, i de les persones que has conegut durant la teva vida i que han deixat les seves empremtes a la teva identitat. 
Em vaig adonar que és molt bonic saber conèixer, saber estimar i protegir la teva identitat nacional; i al mateix temps és molt gratificant i d'allò més bonic saber valorar i estimar a la identitat del poble on vius, sense'l qual series com a convidat a la casa d'un estrany. 

* La canço d'avui és una fusió de Farqana Qasimova (la cantant que va visitar Tarragona avui), el seu pare Alim Qasimov (un gran cantant d'Azerbaiján que fa música tradicional, que és diu mugham), i uns músics internacionals.



© Lale Mur


13/11/10

Un català és pitjor que ningú!

stockphoto
Quan vaig decidir a fer un semestre de Erasmus a la Universitat Autònom de Madrid i així mudar-me a Madrid, la raó principal de la meva decisió era (a apart de les festes d'erasmus, centres d'exhibicions d'art i un clima meravellós) estudiar castellà per poder comunicar amb la família i els amics del meu xicot català. Com que no coneixia a ningú de Madrid, la meva mare em va passar número de telèfon de la filla de la seva amiga que era madrilenya. Vàrem decidir a trobar-nos i conèixer-nos. Durant la conversació, li vaig contar sobre el meu xicot, explicant-li que sortia amb un noi català. Ella va posar els ulls en blanc, però va somriure i em va dir de seguida "Me'n alegro molt. Espero que tot vagi molt bé amb vosaltres".

Després d'acomiadar-me de la meva nova amiga, vaig anar a la parada de l'autobús a prop de l'estació d'Atocha per agafar l'autobús per tornar al pis que compartia amb uns tres estudiants.

 Tot just que vaig arribat a casa, em va trucar la meva mare. Després de parlar una mica de la seva feina i dels meus estudis, mare em va preguntar si he trobat amb la filla de la seva amiga. "Sí, mami, acabo de tornar del restaurant, on vàrem dinar juntes. És una noia molt simpàtica i molt mona i crec que serem amigues molt aviat". La meva mare va posar a riure, qual cosa em va sorprendre, perquè no havia dit res graciós. Després d'haver parat de riure em va explicar que li havia passat la mateixa tarda:

"Filla, tornava a casa de la feina. Quan em vaig acostar a la casa, vaig veure que la María (la seva amiga) m'estava esperant just davant de la casa nostre. Tu em coneixes. Saps que sempre penso en coses negatives i em pateixo molt. Per això vaig pensar que deu haver passat alguna cosa dolenta amb tu, perquè sabia que tenies la trobada organitzada amb la Paula (la filla de María). María tenia les seves celles alçades com un triangle i el seu front era exageradament arrugat. Amb la mà dreta tenia la boca coberta (de la sorpresa suposo) i movia el seu cap d'esquerra a dreta. Sense esperar a arribar fins a ella, li vaig cridar :

-Estàs bé, Maria? Que et passa? Ha passat alguna cosa?
-He de parlar amb tu, Mila. Hi ha una cosa molt important que dec explicar-te.
-No ha passat res amb la Lale, no?
- Doncs, sí.....I no..... Ja t'ho explicaré. Millor que entrem a casa i prendrem un te per tranquil·litzar-me.
- María, digues-me ara mateix que et passa? Ja m'estic posant nerviosa!
- Doncs, d'acord. T'ho dic ara. Ho sento a dir-te però la teva filla sort amb un català!
- Què vols dir amb això?
- Saps que la teva filla té un xicot, oi?
- Sí, sí que ho sé. Per què em preguntes això?
- Perquè aquell xicot seu és un català.
- I? Quin problema hi ha?
- El problema és que tu no coneixes els catalans.
- Doncs, la veritat és que no. Peró abans de conèixer-te tampoc tenia amiga xilena-madrilenya. A més, li conec al seu xicot. Em pots explicar que passa amb la meva filla?
- Escolta, Mila, has de dir a la teva filla que no surti més amb aquell xicot, perquè els catalans són gent molt dolenta. La teva filla no serà gaire bé amb ell, perquè els catalans són uns garrepes i no els agrada gastar diners en menjar. La teva filla morirà de gana.....


* Basats en fets reals. Els noms no són reals.
* Aquesta història no vol dir que tots els madrilenys (o xilens) són així. Durant la meva estància a Madrid, vaig conèixer molta gent que respectava molt els catalans. 

© Lale Mur


12/11/10

La pell taronja i el meu amor plujós

Quan et vaig conèixer em vas semblar excessivament plujosa i freda. Tremolant sota de la meva jaqueta de tardor, ni tan sols volia parlar amb tu. Ho confesso, el meu estereotip sobre tu i els rumors que havia sentit de tu no em van deixar a saludar-te. "Massa pobre i plena de delinqüència. Racista i rara!". No era tan ximple per deixar-se portar amb els estereotips que em dictaven la gent al voltant meu, però sí era una mica beneïta per creure que una ciutat tan plujosa com tu no deu tenir ànima i per això no vaig enamorar-me de tu tot seguit.

 Em va costar entendre't, tot i que ja tenia els símptomes del meu enamorament, que era allà amagat dintre del meu cor, i encara no ho sabia. Durant els temps que vaig estar amb tu, vaig viure tota mena d'experiències que una jove estudiant pot desitjar de la vida.

La meva relació amb tu va ser curta, intensa, i agredolça. Vaig experimentar el meu primer xoc cultural amb tu: quan vaig veure durant les nits d'hivern als teus carrers a les teves dones belles, quasi perfectes, i quasi nues, amb uns vestits de "méscurtnon'hiha", i uns escots de "mésprofundnoéspot", amb unes sabates de "envejafemenina" i els cabells "delaperruqueria", amb maquillatge perfecta i la pell de color taronja ("per què taronja??" vaig preguntar a la meva nova amiga scouser - anglesa*, "Ai, no saps encara? Està de moda posar un crema de bronzejat de color taronja, noia" em va dir la Gina, i va afegir després "podem fer-te la "lady taronja" també si vols"!!!), i els teus homes elegants amb una camisa i uns pantalons, sense abrics, sense bufandes i sense sentir el fred!

(continuarà)

* scouser - la persona que ve de Liverpool. Els relats posteriors parlarà més dels "scousers"
* la font d'imatge: http://www.esliteratura.com/mensajes?p=233∨=fp&ds=a



© Lala Mur


7/11/10

parla'm de pau

parla'm.
parla'm de pau
i d'amor a pau
no em parlis
de santedat
o de l'altra vida,
o que quan tornis al vaticà,
resaràs per mi
no ho necessito
el que freturo és
el pau al meu cor,
el pau a la meva casa,
la casa d'amor,
d'amor per aquest món


parla'm
en alemany,
en català,
o en rus,
a qui importa?
respon-la
a la meva pregunta:
per què no puc viure
tranquil i lliure?

santedat,
que m'escoltes?


parla!
respon!
a ell o ella,
a la gent perduda,
a la gent decebuda,
a la gent moguda,
moguda de les seves llars,
dóna'ls
aquells diners,
diners bruts,
i regalats
no guanyats per tu.
converteix el vaticà
en un casal,
per milions
de refugiats,
i indigents.

ho pots fer?
no em contes la història,
la història del religió.
ho fots fer o no?
doncs,
torna a on vens.
si no vols sentir
el crit punyent
d'aquest petit nen.



© Lale Mur


5/11/10

Pepsi o Coca Cola?

Sóc una mare desesperada. Visc a un poble petit d'una província de Barletta-Andria-Trani d'Itàlia. Una província no qualsevol, sinó una província experimentada.

El meu nen Alessandro ja porta dos mesos al col·legi aquest any acadèmic i durant aquests dos mesos les classes han influït al seu comportament i a la seva vida de manera molt dolent.Des que han començat les classes en Alessandro de tretze anys no para de malgastar els seus diners en begudes com el pepsi i coca-cola i a coses que ni tan sols vull saber. He anotat uns canviïs al seu personalitat i a la seva manera de parlar, és com sigués una altre persona: una persona més materialitzada, i un adulta agressiu.

Haveu vist que el centre educatiu com el col·legi pot repercutir al seu comportament d'una manera tan malèvola. Aquest centre no ha ser ser la bressol de bona educació, ètica, justícia, i llibre de qualsevol compromisos amb el món comercial. No ha de ser ser un lloc on poden escapar del món materialitzada i gaudir d'una educació pura i dura? Si, les vostres respostes són sí, doncs, això pensava jo també. Però es veu que ningú pensa en educació dels nostres nens ara. El govern de Berlousconi només pensa en interessos propis. Les aules del col·legi del meu nen estan plens de publicitat. Sí, sí, ho has llegit bé. Els pupitres i cadires dels alumnes estan coberts amb la publicitat de tota mena: des de coca cola fins al tampox. És clar que cada inserció publicitaria costa diners i les empreses interessades poden fer els sol·licituds fins al final de mes de novembre. És molt divertit, oi que sí? Pels alumnes segur que sí. Per què ara tindran una distracció més per no escoltar al professor i esperaran amb poca paciència per sortir de la classe i comprar aquesta lata de coca cola que jeu sobre el seu pupitre. M'han dit que cada inserció publicitaria portarà uns 69,80 euros més IVA al pressupost del col·legi. Amb aquests diners tenen previst comprar més pupitres i cadires i restaurar els edificis dels col·legis. Em sembla molt bé. Però qui tornarà els anys perduts, les ments materialitzats i ments torts dels nens?

* En Apulia (Itàlia) hi ha una província on els col·legis i instituts han decidit que per aconseguir una mica més de diners posaran publicitat a les aules. Els pupitres i en les cadires dels alumnes estaran coberts amb diferents tipus de anuncis. Cada inserció publicitaria costarà a les empreses uns 69,80 més IVA.
* Avui no he tingut gaire temps per repassar el relat i ho faré demà. 


© Lale Mur


4/11/10

Què vols ser quan siguis gran?

- Què vols ser quan siguis gran?
- Vull ser un futbolista, i atreure moltes dones, professora. Això és el què m'ha dit el meu pare. És així?
- Pregunta-li al teu pare, Josep. I tu, Sílvia?
- Jo vull ser una gran artista i impressionar a tothom amb les meves obres. Vull saber pintar i expressar tot el que sento.
- Adrià, i tu? Què vols ser quan siguis gran?
- Vull ser un home decent, Professora. Un home decent, que no deixi la seva família, que visqui amb el seu honor i amb una consciència neta. Vull ser un home que arregli aquest món injust i no deixi que els nens, com jo, madurin tan aviat.


© Lale Mur

3/11/10

Relat de poemes: Dos móns

Hi ha dues persones,
Les dues residents,
Empadronades al meu cos,
Endinsades a la meva ànima:
Una normal, l'altra fóra de normal, 
***
Una té una feina decent, l’altra “una pèrdua de temps”.
Una prefereix l’estabilitat,
L’altra mor de ganes de ser un ocell,
Un ocell llibre 
I volar a on volgués, i quan desitgés,
Volar a on la poden necessitar,
I donar la vida per una lluita
La lluita contra la pobresa:
La pobresa de les ments tancades,
Dels cors tacats,
De les mans plenes de diners mal guanyats,
I mal gastats.
***
Una adora la bellesa,
L’altra la mira amb menyspreu,
Una fa servir el maquillatge,
L’altra ni tan sols renta la cara,
Per no malbaratar l'aigua
***
Quan una es dorm,
L’altra està més desperta que la llum.
***
Hi ha poques coses que les uneixen:
La mateixa família, la intranquil·litat de la ment,
I un amor etern,
Per tu
L’únic persona que les coneix,
L’únic persona que les estima,
Per les qui són i per les qui volen ser.







© Lale Mur

2/11/10

I jo, que haveu pensat en mi?

Veig un nen amb els cabells rossos daurats assegut en un racó d'un lavabo, al costat de la pica, amb el cap entre les seves cames i les mans sobre el seu cap. El nen es mou endavant i enrere, endavant i enrere, sense parar amb un ritme constant i esgotador. Una d'aquelles coses que t'irrita sense cap raó.

No plora, perquè no sento cap soroll. No li deu haver quedat cap llàgrima. Només es gronxa a la mateixa direcció.En Josef para de cop i volta, aixeca el seu cap, s-'acosta a la porta i escolta per saber si encara hi ha soroll. Els seus ulls blaus, ja vermells de ràbia, plens de temor i el pànic m'estan induint a sentir por. I després d'haver escoltat uns sorolls provinents de l'habitació dels seus pares, torna el nen al mateix lloc, seu allà i comença a agrunsar-se altre vegada...Així passa una bona estona, fins que escolta un cop de porta molt fort. Ell - el seu pare devia haver sortit de casa.

Aixeca el nen espantat, amb un moviment desconcertant agafa la seva pistola de joguina, i s'acosta de puntetes a la porta del lavabo. Obre la porta i surt al corredor. No sent cap soroll. Això li dona coratge i aproxima el nen a la porta de l'habitació dels seus pares. Mirant a dintre amb molta cura, en Josef troba la seva mare al terra, amb els seus cabells regirats, amb una expressió rara - una barreja de tristesa i la ràbia. "Deixa'm, fill meu, deixa'm un moment. Ara vinc i parlem", li diu la mare desgraciada...



* Segons el Ministeri d'Igualtat, només al més de setembre hi va haver 209.871 casos de violència de gènere a Espanya (aquesta xifra mostra només a les violències denunciades). http://www.migualdad.es
* Molts nens pateixen de la violència de gènere a les seves cases, la qual afecta dramàticament a les seves vides.
* Lluitem junts contra la violència de gènere i masclisme!!!
* La font d'imatge: http://marylandtriallawyer.net/legal-services/domestic-violence-services/attachment/domesticviolence1/


© Lale Mur


1/11/10

El meu avi


Estimat avi,


Tant de bo pogués tenir una catifa voladora, ara mateix, per poder volar al cementeri on descanses.

Tant de bo pogués portar-te unes violetes, iguals a les   que sempre tenies a casa teva i  algun exemplar d'aquells llibres vermells que tant estimaves: Les grans enciclopèdies soviètiques, que solíem llegir plegats, gairebé tots els vespres abans de les notícies de les deu. Cada dia m'ensenyaves una nova paraula.

Tant de bo pogués dir-te que tenies tota la raó quan em deies: "Filla meva, gaudeix de la companyia dels teus avis, perquè un dia quan menys ho esperis ja no hi estarem. I  en aquell  precís moment desitjaràs amb tot el cor que estiguem amb tu". Especialment repeties això en els últims anys de la teva vida quan recollies unes moreres blanques en la parcel·la per a nosaltres.

Tot i que no crec en la existència després de la mort i no sóc gens religiosa, en un dia quan tothom va als cementeris per visitar els seus morts, no deixo de pensar en tu.

* Les cançons del relat del dia són d'un grup musical azerbaijani dels anys seixanta-setenta - "Qaya"


© Lale Mur




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...