31/1/11

La ciutat

Peter Lippmann
L'he vista al bloc de Té la Maria

Estimo aquesta ciutat. No pas perquè els seus carrers, arrebossats de la pol·lució diària, em fan recordar la meva ciutat natal. Tampoc perquè cada vegada que plou la ciutat treu un flaire particular de desaigüe, que fa difícil la respiració i que m'obliga a romandre a casa . Ni tan sols,  perquè una simple passejada per la rambla es converteix en un anar i venir de cares conegudes, la ciutat és un poble gran on  tothom coneix a tothom. 
Simplement l'estimo perquè ens hi vàrem conèixer. Tu m'has revelat la bellesa  que rau en cada edifici, monument o persona de la ciutat, cadascuna de les quals l'hi atorga vida però que sense el mar no tindria personalitat. Tu  m’has ensenyat a estimar el mar. A dia d'avui no m'imagino viure en cap altre lloc que no sigui "la nostra ciutat".



© Lale Mur





30/1/11

Mercadona

Se sent atabalada. Mai li han agradat els multituds, menys quan està intentant a fer memòria per comprar tot el que necessita a casa. No porta una llista de compra; s'estima mes provar a la seva memòria que portar un tros de paper i seguir-la com una robot. No pot suportar més com la gent passa pel costat seu tocant les seves cames amb els seus carros. Te intenció de sortir de Mercadona i tornar mes tard. Quan no hi hagi tanta gent. Tornarà quan es fan series a la tele.  Intenta fer-se pas a empentes per arribar fins a la secció de pans . Necessita comprar només un parell de pans integrals i després en tocar el dos. Peró quan passa pel costat de la secció de begudes, de cop i volta s'estavella contra els ulls d'una dona de mitjana edat  vestit d'una manera molt festiva, com si estigués a punt d'anar-se a la boda de la seva filla (si la té es clar). Està molt be maquillada, i es veu molt més jove que en realitat és. Les dones saben endevinar la edat d'una dona fins i tot quan ella es veu molt més jove a conseqüència de cuidar-se molt o com resultat d'alguns operacions facials. La dona hagués set més atractiva si no fos pels seus llavis turgents. "Silicona", pensa la noia atabalada.

Se'n recorda per a on s'ha de caminar. Quan intenta a passar pel costat de carro d'un home jove, veu una altra vegada la mateixa dona, aquesta vegada just davant seu. La dona de silicona li mira, no, millor dit, l'assalta visualment. "Què li passa a aquesta dona?", pensa la noia atabalada i ara de mala llet. Per què li mira així? No té res a fer, o què? Pot ser té curiositat per a ella? Peró per què? La noia de mala lluna tampoc es veu gaire atractiva avui. És a dir no com a sempre. Porta xandalls i sabates esportives i una gorra. "Generalment nosaltres les dones mirem a altres dones si elles es veuen atractives, si porten alguna cosa que ens agradaria tenir, o si són d'alguna manera diferents. Tenim curiositat i gelosia", pensa la noia tranquil·litzant-se.  Peró aixo no és el seu cas, més a més, la mirada d'aquesta dona és plena de perill. No sap perquè pensa aixi, Peró ho pensa. " Pot ser que fos una lesbiana, la dona de silicona", camina rumiant ella.

Intenta ignorar el que està pensant i fer-se camí a empentes. S'acosta a la secció de pa, i agafa dos pans integrals. Aquell precís moment, sent una ma d'algú damunt de la seva ma dreta. Alça la mirada per veure qui és, i la veu una altra vegada: la dona de silicona. "Què passa senyora?", s'hi pregunta. La dona es posa a riure, toca la esquena dreta de la noia atabalada amb la seva ma esquerra, donant-la un cop. Es gira sobtadament i es posa a caminar a la direcció contraria. La noia atabalada no pot creure la insolència i raresa d'aquella dona. Té ganes d'anar darrere seu i dir-li que té problemes amb el seu cap i preguntar què vol d'ella. Però no ho fa perquè vol sortir d'aquell lloc més ràpid possible. Es posa a fer cua per pagar pels pans integrals i quan es queda només una persona davant seu a la cua, algú li toca la cintura amb dues mans. Es gira i veu la mateixa dona. Esbufega de tal manera que tothom al seu costat la sent i després vol badar la seva boca per dir-l'hi quatre paraules insolentes a aquella dona estrafolària, però s'atura davant de la proximitat d'aquella dona i s'hi fixa atentament. D'on li sona questa cara rodona? I aquell front ample i una mica arrugat? La dona no parla. Nomes somriu, tot i que la noia atabalada s'estimaria mes si no somriuria, perquè el seu somriure crea una expressió falsa i estrafolària a la cara de la dona. De cop i volta la noia sent com el seu cor s'esclafa contra els parets del seu pit: "Dm, Dm, Dm"....Però ets tu tieta? Què dimonis t'ha passat? Quina cara portes? Què has fet amb la teva cara? Què fas aquí?

© Lale Mur

29/1/11

Dos reis

services
El noi dels ulls verds troba faltar molt al seu pare quan ell és molt lluny. Tot i que quan són junts, no poden passar ni un dia sense discutir-se. El noi dels ulls verds sembla cada dia més al seu pare. Diuen que no es poden conviure dos reis en un país. I cada família és un petit país. 
© Lale Mur

28/1/11

Un conte infantil: Les meves germanes

Marsha Gray
un conte infantil escrit per al blog de "Contesdivers"

Avui és un gran dia per a mi i per a la meva germana, la Lulu. Els nostres pares ens han portat dues germanes més. Ara per sempre, serem quatre germanetes. La germana major ve del continent africà -d'un país que es diu Etiòpia, mentre la petita és una noia russa. Ens vam fer molt amigues des del moment que ens vam veure.

Ara estem celebrant aquell dia tan feliç, jugant, saltant , i abraçant-nos a la habitació que dormim jo i la Lulu . Ens ho estem passant-ho molt bé. Com que no volem separar-nos ni un segon, hem decidit dormir totes les germanetes a la mateixa habitació aquesta nit. És clar, després d’haver acabat de jugar!

 
© Lale Mur








27/1/11

En Sergi i el Corte Inglés


Me he recordat d'en Sergi Pàmies aquesta tarda. Tot just quan menjava amb els meus ulls tots els vestits juvenils de diferents colors i diferentes mides. Els menjava figuradament (és clar, jo no menjo teixits, encara no...) amb una expressió estúpida a la meva cara que segur que causaria una pietat profunda al cor del meu marit, si m'hagués vist aquell precís moment. Quan vaig veure la secció dels vestits rebaixats al Corte Inglés, em vaig posar corrent cap allà i vaig oblidar completament l'objectiu de la meva visita. També em vaig oblidar de la meva promesa triennal que no compraria res que no fos necessari.

Quan era a punt d'agafar el vestit curt de color groc amb una papallona preciosa de teixit just damunt d'una de les esquenes, (per provar és clar), em vaig recordar d'en Sergi. D'en Sergi Pàmies - l'escriptor... I del seu relat " La llista de la compra" i com el protagonista del conte s'esforça molt per no girar el cap vers a les seccions inapropiades dintre del Corte Inglés, i aconsegueix concentrar-se mirant als clatells de les altres persones dintre de la botiga, fins al moment que hi troba la Virginia Woolf - la gran escriptora anglesa i més a més una escriptora morta.

"Sergi Pàmies", em vaig repetir el nom al meu cervell, "el senyor Pàmies i la meva promesa d'abstenir-se de les compres innecessàries". La auto-educació va funcionar molt bé, ho he de dir, i tot gràcies al senyor Pàmies. I vaig sortir del Corte Inglés amb res a les mans i amb un somriure ample a la cara.

Tot i que he decidit tornar-hi per donar un volt a veure si hauran rebaixat encara més aquell vestit. No pas per comprar, només per curiositat i res més. 


© Lale Mur

26/1/11

La triple discriminació

learnsomethingnewtoday
"No siguis demagoga, que sofriràs molt a la teva vida", em diu la meva mare cada vegada que en surt un discurs apassionat de la meva boca quan sóc amb ella. "No ho siguis, filla. Per a una dona no és gaire bé ser una demagoga".


La meva mare utilitza la paraula "demagoga" per descriure una persona que no sap i no vol callar davant de les injustícies i sempre parla molt, defensant a alguna cosa, fos el que fos.
És la manera azerbaidjanesa de fer servir a aquesta paraula. Tot i que el gran Aristòtil la defineix com "el predomini dels pobres amb exclusió dels rics", el significat que donem a aquest termini és molt lluny d'aquella definició.


***

Aquest mati una altra vegada m'ha sentit decebuda, desesperada, dolguda i sola. Sola a la meva petita comunitat plena de dones masclistes, homes discriminatius, i cervells emplenats de les llegendes urbanes ben arrelades.

"Les empreses han de pensar abans de contractar a una dona a una posició important. Perquè les dones pareixen, en canvi els homes no. Surt molt car a les empreses tenir una executiva dona que un executiu home. ", va dir la meva companya -una dona.
Com puc deixar tranquil·la la meva llengua en aquest cas? Com puc controlar el cremor que s'està desenvolupant dintre del meu estómac? Com puc empassar les meves ganes desesperades de xisclar i dir "Però què dius ara?".
No he pogut, no l'ha deixat tranquil·la; no l'he pogut controlar; i no he sigut capaç d'empassar-les.

Però...Després d'un esclat passionat i impulsiu m'he sentit una mica temorosa. La meva llengua em fallarà un dia d'aquests i m'acomiadaran de la meva feina actual.

No serà la fi del món, és clar. Però no crec que tingui gaires ganes d'afrontar-me una altra vegada a la triple discriminació que he sofrit tantes vegades: com a dona, com a estrangera, i com a treballadora. Fins i tot alguns entrevistadors podrien afegir-hi la quarta: la "massa qualificada".

A més a més, no vull jugar-ho, tenint en compte que tinc un equip molt simpàtic i un cap bastant tolerant a les meves opinions obertament expressades. Al menys, fins ara, ho ha set...


* dedicaré un relat més als drets de les dones que ho necessitem més que mai.
* la cançó d'avui aquí

 
© Lale Mur

25/1/11

Un gos immigrant


A iniciativa de JMTibau

Em deien en Misha. Misha Fyodorov. Però ara vull tenir un nom diferent, un nom més europeu.

Vivia en un palau ple de russos nous i mafiosos. Vivia com un rei: menjars sofisticats, un collar d’or preciós decorat amb un diamant i una cabana enorme com  un pis de luxe. Però com que hi ha una fi de totes les coses de la vida, un mati quan era al costat de la porta general del palau del meu amo, van entrar uns policies del govern i se’l van emportar. No va ser gaire sorpresa per a mi, tenint en compte que últimament ell no volia pagar els impostos “il·legals”, el suborn. Tot i que era un mafiós, era una bona persona, ho he de confessar.

No em van veure, vaig amagar-me darrera la morera. Vaig olorar que la gent que venia cap a casa era la policia. Aquí diuen que “la policia russa és una altra raça de “gossos”, o sigui que vaig olorar-los de seguida.

La meva vida solitària va començar d’ençà aquell moment. El meu amo a la presó, els seus béns confiscats...Què podia fer més? Viure al carrer, sol i abandonat. Menjar les restes dels menjars tirats a la brossa... Què baix que he caigut.

Un dia d’hivern quan feia molt fred a fora, vaig entrar en un dels bars que hi havia a la plaça central de Moscou per escalfar-me i buscar alguna cosa per mastegar. No sé com va ocórrer tot, però de cop i volta em vaig veure al costat d’uns dels “skinheads” i vaig sentir com em van posar una corretja fastigosa que feia olor d’un gos mort. No sabeu què és un “skinhead”, oi? És un altre nom per un neonazi, un grup de gent que no suporta  la gent d’altres nacionalitats al seu país. Els skinheads russos són els pitjors de tots, assetgen la gent que no semblen russos, i els maten, especialment la gent del Caucas. M’imagineu  en mans d’aquests neonazis i més participant en els seus crims contra la humanitat (passivament és clar) ? Vaig suportar-ho només un més, i vaig veure tanta brutalitat que amb aquest relat no és suficient per explicar-vos-la. Potser un dia us explico la meva vida amb més detalls.

A més, he de mencionar que els meus orígens venen del Caucas Sud, tot i que no sé si de Georgia, Azerbaidjan o Armenia. Encara no ho he investigat ben bé. Per això, prefereixo no anomenar-me un “gos rus”, sinó un "gos caucàsic".

Per fi, un d’aquells dies de tristesa i soledat entre els criminals contra la humanitat, contra els drets humans, la diversitat i la igualtat, vaig escapar-me de les seves mans i després d’un viatge llarg i cansat,  vaig entrar a l’aeroport de Domodévodo de Moscou, amagat. Ningú s’hi va fixar, perquè ara sóc un gos lleig, i prim. Ningú es fixa amb els animals lletjos, només es fixen amb els macos que caminen al costat dels seus amos, orgullosos.

Vaig tenir molta sort i em vaig poder colar dintre d’una bossa femenina i vaig viatjar fins a un país estrany. “Catalunya”, vaig sentir a dir a algú. Mai havia viatjat a la meva vida anterior. Va ser una experiència estrafolària. 

Em podeu preguntar què faig ara dintre d’aquest pis que es ven? Doncs, m’hi vaig colar un dia d’estiu, quan els propietaris van deixar erròniament la porta d’aquest despatx oberta. I no es van fixar que hi havia un gos sol allà al despatx. No em van notar ... Una altra vegada vaig passar desapercebut...

Ara, espero que tu em vegis un dia. Ho espero amb una gran esperança al cor. T’espero a tu que quan em vegis voldràs ser el meu amic i el meu amo i em portaràs a una casa tranquil·la i lluny de problemes. Petita, però acollidora.


24/1/11

LA GRAN UNIÓ I LA RELIGIÓ



Els que diuen la religió no té res a veure amb la política, no saben què és la religió.

Mahatma Gandhi


Aquest matí un company meu ens estava comentant sobre els seus anys d'infantesa com l'escolà de l'església del barri. Jo sabia que el tema de religió està arrelat profundament a la família, a la manera de pensar, i reflexionar, les tradicions etc. de la gent aquí. Tot i que me n'ha fixat que la gent jove cada vegada més s'allunya de religió, i cada vegada més em trobo amb la gent atea o agnòstica. Però malgrat això, em va sorprendre molt assabentar-me que actualment també existeixen els escolans -  nens. 

Els nens no són massa petits per entendre a els mateixos, i menys per saber si volen creure en una certa religió o no? 

No us sembla un "rentat del cervell"?

***

L'única cosa que el comunisme soviètic va contribuir al meu món i a la meva educació era el seu caràcter secular i profano. Tot i que l'objectiu de la seva ideologia no era pas humanitari, ni positiu. Darrere aquesta ideologia hi havia la necessitat de controlar la gent soviètica amb més facilitat, amb la "religió de comunisme", per tal que la gent dels diferents països, nacionalitats, tradicions, i religions no es puguin ajuntar-se per parlar de les seves situacions, dels seus drets i de les coses que li capficaven. El regim marxista-leninista va destruir les esglésies ortodoxes, les mesquites islàmiques; van confiscar tots els béns que pertanyien als centres religiosos; van començar a assetjar tots tipus de creients, i van establir un sistema d'educació secular al país.

Mai vàrem haver d'estudiar la religió, no vàrem haver de practicar-la. Tot i que a les cases sempre hi havia gent que practicava la seva religió, molt amagat que sigui, els nens fins que van ser suficients grans per entendre si volien creure a una religió o no, no van haver de participar als jocs religiosos.

El caràcter secular i profano del sistema educatiu de la unió soviètica hagués coadjuvat enormement al pensament i desenvolupament dels nens, si no fos per una altra religió - el comunisme. Perquè en realitat prohibint unes religions, el sistema va introduir una altra, amb un altre nom.


***

Aquest matí també he llegit un post d'una noia de Regne Unit que parlava amb indignitat sobre unes tradicions religioses. Amb les seves paraules, no suportava que els religiosos - la gent diferent d'ella - exigissin els seus drets als països de diferents religions. M'ha fet pensar de com som els humans. Els religiosos no poden conviure tranquil·lament amb els ateus sense menysestimar la manca de fe que els darrers tenen, mentre els ateus no toleren la burka, la Setmana Santa, els barrets dels sijes etc.

***

M'he crescut en una família que compartia una diversitat de opinions, i pensaments. Uns avis bastant creients, mentre els altres bastant ateus. Una barreja perfecta per ajudar-me a capir a mi mateixa. Vaig passar uns periods diferents a la meva vida: quan més era amb els meus avis creients més creient em tornava, i quan tornava a ser amb els altres avis més atea, fins que era vaig arribar a viatjar i veure el món. 

***

Amb cada vegada que em fan ràbia interna les diferents religions creades per controlar la gent pobre (segons el meu parer personal), em sento més hipòcrita. Personalment crec als drets humans, a la justícia, als normes socials, a les tradicions no religioses, a la consciència humana, a la pau, i la no-violència. Però jo com persona justa tinc una tolerància suficient per aguantar els discursos religiosos de la gent sense pensar dintre del meu cap "quina tonteria"? Em sembla que no. I quina ràbia em dona contradir a mi mateixa, malgrat que sigui dintre del meu cervell, dintre dels meus pensaments. 

Nosaltres, humans, per què no podem aconseguir la tolerància absoluta en aquest món? Si jo, una agnòstica no pot creure que una altra persona tingués uns pensaments religiosos diferents als meus, i si aquesta mateixa persona em menyspreu sabent que sóc agnòstica i mentrestant no para de convèncer-me de les meravelles de ser una creient, en que tolerància estem parlant? Hi arrivarem algun dia?


* aquest relat no té ni cap, ni peu. prometo revisar-lo demà o el dimecres.
* espero que els meus pensaments no hagin ofès a ningú, perquè no tinc intenció de fer-lo.
* m'agradaria molt si em diguéssiu els seus opinions sobre la meva manera d'expressar-me. si hi ha alguns errors d'expressió molt greu, si us plau digueu-me. No tinc cap problema amb els crítiques. N'estic aprenent.




© Lale Mur

22/1/11

Fora de joc

de la obra "Fora de Joc"
La noia que porta els últims anys parlen dels bons comportaments, civisme, ètica etc. va arribar al teatre massa tard avui i és com això no era suficient va haver de sortir-ne massa aviat, abans que terminés la obra. Tot això perquè havia d'escriure el relat d'avui (entre unes altres coses). Una bona organització no li aniria gens malament.



© Lale Mur

21/1/11

Has vist la filla de Maria?...

"Mama", diu la noia dels cabells arrissats, amb uns ulls vermells i inflats de plorar durant tantes nits, a la seva mare un matí de febrer. "Creus que sóc una mala dona?Creus que sóc així perquè....", i no pot terminar la frase quan les seves galtes tornen a mullar-se una altra vegada.

La mare, amb uns ulls inflats, també de plorar tant respon: "No, filla meva, és clar que no. No ets una mala dona. No pensis així, reina!Si us plau, no capfiques."

"Però no em dèies sempre que una dona divorciada és dolenta, perquè no ha pogut mantenir a la seva família unida?...No eres tu i tota la teva família que passava tots els diumenges parlen de les veïnes, dels fills de la senyora Maria que no volien tenir fills, de la filla de la tieta que s'havia separat del seu xicot. No vas ser tu que jugaves i deies que mai, mai a la vida els teus fills et farien això...No vas ser tu, mama?...I jo confirmant les teves afirmacions explicava posteriorment les historietes a les meves amigues de la uni....Em sento fatal, Mama, perquè la dona que pensava malament de les filles divorciades dels altres ara és la mare d'una..."

"Filla meva", va dir amb dificultat la mare palplantada i pensativa, "Però el teu cas és diferent......"

"I perquè és diferent?", va cridar a veu alta la noia "Som uns desgraciats, uns desgraciats..."

"Que ho sentin les parets, que ho sentin els veïns"

***

A vegades em sento avergonyida d'haver tingut una actitut diferent i subconscient cap a la gent diferent en el passat. La societat en la qual vaig créixer es nodreix dels jutjaments dels altres, del menyspreu amagat amb una cara de pietat vers al éssers diferents, menys normals als nostres ulls. Jutjar els altres, culpar, existimar, malparlar, xafardejar, riure dels errors dels altres, burlar, discriminar...Les ments tancades, estretes i buides...Tot per tal que aparèixis millor que els altres...

Fins al moment que tu, en conseqüència de les voltes de la vida et tornes "diferent" també...


© Lale Mur


20/1/11

Tinc dret a enutjar-me?

cementeri


una foto vell d'aquell dia

Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

19/1/11

Les confessions d'una diletant


Ets la persona més vel·leïtosa que mai he conegut durant els vint i escaig anys de la meva vida.

Un dia ets una polític apassionada, un altre dia una mestressa de casa que desitja quedar a casa i no treballar. Un dia et mors per ser una escriptora famosa, un altre vols dedicar la teva vida als activitats humanitaris exclusivament.

Un dia vols mudar-te una altra vegada a un país estranger per començar una nova carrera, un altre dia estàs embogida per la idea de viure en un altre lloc.

Un mes et queixes que no viatges tantes vegades que vulguis, un altre estàs farta de fer la teva petita maleta. Una tarda, t'estresses a acabar el llibre de la universitat per poder ser una professora de la universitat més aviat possible, un altre mes una simple idea t'avorreix.

Ahir volies ser una pintora abstracte (tot i que mai has sabut pintar o dibuixar), avui estàs buscant feina com a dissenyadora d'interiors.  Segur que demà trucaràs a la escola de ball per ser una ballarina famosa.

Però pren nota que ja no tens divuit anys i sent diletant en tots els àmbits, sense ser professional en un et pot costar molt.


© Lale Mur

18/1/11

La tortura mental

Té una tempesta enorme al seu cap. Un embolic de color gris. Està atrapada dintre de les parets grises que el ha creat sol. El més greu de tot és que no sap veure una solució ràpida i duradera. La felicitat no és perfecte, ja ho sap.

Generalment es considera molt feliç i afortunat. Però que pot dir sobre les vuit hores que passa fent coses que no estima gens, mentrestant menjant el seu cervell amb preguntes innumerables: sense respostes que li tranquilitzin. Paciència, piensa, paciència. Però el que passa és que ni tans sols ell mateix sap a que espera. Perdut al món real, es sent inútil.

17/1/11

Els riures fugissers

Brussel·les. Una de les vetllades de la Comissió Europea. Americanes ben planxades i els discursos ben preparats. Represento alguna cosa que ni tant sols jo m'hi crec. Auto-enguany. Amb el que m'agrada el concepte de la Unió Europea i integració, no puc evitar d'atipar-me de les meves mateixes paraules de "Represento una organització "independent" que serveix "els interessos" dels joves d'Azerbaidjan".

Sí...És clar...Totalment independent, tret del fet que els seus programes estan patrocinats per l'Ambaixada. En realitat "és aconsellable" que sempre parlem bé del país . Hem de representar-lo davant de la Unió Europea, per tal que en el futur les portes de la Unió s'obren de bat a bat per a nosaltres. Banalitat dels meus pensaments em fa riure. Però aquest riure és un dels que practiquen la majoria de la gent aquí - la gent que vol aconseguir alguna cosa d'aquests polítics. Els grups de pressió...

Com puc representar un grup de pressió, si jo mateixa no crec als principis d'aquesta organització? Ens falta tantes coses per arreglar, des de la corrupció fins a la violació del dret d'expressió....Miro al meu voltant i només veig riures i somriures...Unes rialles fugaços...Deixo el meu còctel a la taula i em surto per agafar un mica d'aire...

© Lale Mur

15/1/11

Gulag

Ella és només una noia ple de ingenuïtat. Massa jove i massa cega pel amor a la "pàtria"...d'una manera massa errònea, massa innocent...La mouen les idees boniques i utòpiques i està totalment integrada al món de partit. Bella, llesta, però no tan llesta per entendre que realment el que ella ve cada dia, no és el que passa al món soviètic. 

Ell, un jove enamorat i impulsiu... Un crèdul que pensa que pot expressar els seus pensaments a casa, amagat, amb la seva xicota sense cap mena de censura; creient que, passi el que passi, la seva xicota bella li donarà suport, tot i que només sigui amb el seu capcineig o amb les seves paraules comprensives i sempre hi serà per a ell...

Ara, massa decepcionat i confós, està rumiant-hi palplantat i glaçat, amb el seu estómac vuit i ferit...Davant de les muntanyes cobertes de la neu gelat on és el seu Gulag...



* Gulag era una mena de camp de concentració durant la Unió Soviètica que va començar amb la dictadura de Stalin. Per més informació, si us plau punxeu aquí, i també aquí.

 * Stalin tenia orelles per tot arreu. Ningú podia ser segur si el seu germà, pare, dona o marit era del partit i podia perfectament trair-te, tot i que el que havies fet era només parlar malament del dictador Stalin. O simplement si al govern no agradava algú (especialment els escriptors, poetes, actors etc.), aconseguia la traïció a través de la practica de tortura.

* La inspiració va venir després d'haver vist el "Camino a la Libertad", que és una pel·lícula interessant.

© Lale Mur

14/1/11

Els cupcakes

aquésabenlasnubes

Quan la veié aquell dia, en aquella cafeteria, entengué de seguida que el destí l’havia jugat un partit molt bo amb ell. Mai havia vist res semblant a la seva vida. Li va conquistar només amb la seva existència. Era com l’amor a primera vista.

L’aparença és enganyosa, va pensar. Però va haver de desmentir el seu propi argument quan la tenia dintre la seva boca i la donava una mossegada, amb els seus ulls tancats. Aquell precís moment, tots els seus set sentits van cooperar per donar-li una sensació perillosament incomparable a res. "Celestial", va pensar a veu alta.

De fora era morena i bella. Els seus accessoris i vestiments li feien fins i tot més atractiva , efervescent, i brillant. De dintre, era deliciosa, delitable, saborosa, suculenta, celestial i exquisida. Era un pecat.

De seguida va entendre que la volia, la mateixa nit, a la seva casa...



* Abans d’avui vaig descobrir el blog de Sonia i la seva recepta de los “cupcakes” (no pas les magdalenes, perquè són molt més que les magdalenes) i vaig enamorar-me de seguida. Vaig decidir a fer-los la mateixa nit.  Em van sortir molt bé (això diuen). He decidit a escriure un relat sobre els cupcakes i compartir la recepta de Sonia amb vosaltres.

* Estava buscant uns adjectius sabrosos per descriure la paraula "deliciós", però no he trobat molts sinònims, en canvi a anglès n'hi ha un munt. Em podreu ajudar amb això. Quines més paraules es pot utilitzar en aquest cas. Gràcias.


© Lale Mur

13/1/11

Les melenes



Quan ella tenia disset anys, els seus cabells gruixuts i negres eren com a la seva targeta de visita. Sempre brillants, llargs, i el centre de la seducció pels homes, les seves melenes desprenien una olor específic, barrejada amb la olor de la colònia de la seva tieta que agafava en amagat, feia molts caps a girar. Les amava, perquè li recordaven la seva àvia, qui ja feia tres anys que era al paradís (això li agradava pensar). Tot i que la seva àvia tenia els cabells rojos, la textura i la brillantor parlaven dels gens comuns. Quan la Sol era una nena, no deixava a ningú raspallar els seus cabells, si no sigui la seva àvia bella. La àvia era la única persona que sabia domar les seves melenes sense fer-les mal.

Avui era el dia quan ella va decidir vendre el seu "tresor" - els seus cabells. La noia que havia conegut al autobús , la perruquera, l'havia promès a pagar bastants diners per ells: suficients per poder pagar les seves despeses de transport per desplaçar-se a la universitat cada dia. Això li duraria al menys tres mesos. Després ja pensarà en alguna cosa.

Li donava molta pena a vendre'ls, però ara que s'havia quedat òrfena, després que la maldita guerra s'havia robat el seu pare de la família, la seva mare estava obligada a treballar de dia i de nit. Ella sabia que havia d'estudiar i havia de fer-se encarreg de la seva vida. Era massa jove, però prematurament madura per entendre que en aquest país, sense estudis no podrà guanyar-se la vida. Però com que li faltava diners per desplaçar-se i la seva pobre mare no podia treballar més que podia, la Sol no atrevia a demanar-li diners.

Els cabells ja li tornaran a créixer, tot i que sentia com que li tallessin una mà sencera, quan la perruquera va començar a passar les tisores per les seves melenes...

© Lale Mur

12/1/11

La treballadora sexual

Hi ha gent que pensa que ho faig per la necessitat. També hi ha uns quants que pateixen massa per a mi, pensant que sóc el resultat del crisis econòmic, o fins i tot la víctima del tràfic de persones. Ningú ho sap, que m'agrada el que faig i vaig escollir a fer-ho. És tot el que puc fer en aquesta vida: estimar sense cap mena de compromís, més a més guanyant-ne diners...

*  inspirada de la pel·lícula Cloé. 
*  com podeu esdivinar, no és autobiogràfic.
*  aquests dies, sóc massa avorrida, ja em passarà suposo.


11/1/11

Les pel·lícules a l'URSS

- Anem a veure una pel·lícula?
- Quina? el de Bollywood o el nostre que glorifica el comunisme.
- Tenim una altra opció?
- Ho saps que no. 
- Doncs, el de Bollywood. Al menys veurem unes noies maques i a més a més ballant.


* Durant la guerra freda, a l'Azerbaidjan Soviètica ni en les sales de cinema, ni al televisor es podia veure pel·lícules estrangers que no siguin de Bollywood. Tot el que representava el món occidental i  el món "fora de la Unió", era totalment prohibit. 

© Lale Mur

10/1/11

Petons i el meu oncle

Quan era petita, no entenia per què al meu oncle movia amb una rapidesa impressionant cap a la televisor per canviar el canal quan un home s'acostava lentament a una dona, o viceversa. Quan vaig créixer, me'n vaig adonar. L'acostament d'un home cap a una (o dues) dona/es l'advertia sobre un possible petó i pot ser el sexe; com que el meu oncle era (i encara és) molt conservador, no deixaria mai a la vida que una nena de uns 6-7 anys veiés com dues persones practiquen un acte inapropiat.  Tampoc a una dona de 25 anys.



© Lale Mur

9/1/11

Un partit de bàsquet

"Imbècil", diu un senyor d'uns cinquanta i pico anys, assegut just davant meu. Es veu que és un dels pares dels nens que estan jugant el partit de bàsquet. Ho diu cridant a l'àrbitre. Està assegut a la primera graderia. "Mira que ets imbècil i no tens cap idea sobre el partit. A on mires, imbècil? Vés a fer migdiada, home". Això diu escridassant, sense remordiments, sense cap mena de pudor, ni vegonya. Quan tots els pares estan impacients i atents per veure si els seus fills jugaran be avui el partit, ell està al seu propi món.

"Ets molt gros, xaval, vés a fer una altra feina", diu i no para de xisclar. Tinc unes ganes d'agafar la meva càmera i donar-li un cop ben fort al seu cap per tal que es calli (ja ho sé que seria un acte una miqueta agresiu, però en la meva ment, puc fer tot sense limitacions i no seria culpable de pensar-ne) . 

Els jugadors són nens de dotze-tretze anys. Penso en el seu fill i pateixo. Ningú dels pares responen a aquell senyor tan "educat".  Estan molestos, però ben calladets i no diuen res. Tinc ganes de dir-li alguna cosa al seu estil, però després penso que passaria vergonya si ell em fes algun comentari racista (que pot ocórrer és clar). Doncs, per això mateix empasso les meves paraules i espero fins que s'acabi la meva paciència. 

Rumiant-hi, escolto com l'àrbitre xiula que és la mitja part. Un nen amb uns ulls blaus com el cel, s'acosta ràpidament a la primera graderia des d'abaix i diu a veu baixa a aquell senyor: "Papa, si us plau, no cridis tant, que em fas vergonya"...



© Lale Mur

7/1/11

El caviar

M.Belluci

Cap festa de casament azerbaidjanès pot prescindir d'un plat petit de mantega i el caviar negre - la riquesa del país. Com que no pot lluir el seu petroli damunt de la taula, ho fa amb el caviar. Fossis com fossis, pobre o ric, has de tenir una mica de caviar en cada taula, tot i que pot ser hauràs de vendre unes quantes joies teves (o totes) , fins i tot el teu anell de matrimoni, però has de organitzar una festa de casament pels teus fills "com Déu mana". Perquè el que realment importa és deixar a tothom satisfet. I és clar, sense els ous de peixos, cap casament pot ser "l'autèntic".



* El caviar és una de les riqueses tradicionals del país. Això sí que, s'ha de dir que el caviar del Mar Caspi és el millor i més car del món. 


© Lale Mur

5/1/11

El nen

Sóc com una pedra davant teu. T’escolto, però no puc fer res. Perdona’m, no puc donar-te una abraçada, i tampoc puc plorar amb tu, tot i que el nus que s’està formant a la meva galta no tardarà molt en desfer-se i convertir-se a unes llàgrimes. Però de moment, asseguda, he de creuar els meus braços per no estendre’ls cap a tu per tocar-te amb les meves mans i dir-te que tant de bo pogués tenir el poder de fer alguna cosa . Però no em mou. No tinc permís. Y tu no ho saps, y igual penses que sóc una dona de sang freda, sense emocions i sense compassió igual com a ells. He de ser professional a la meva feina, saps. Està prohibit abraçar els "clients", fins i tot els nens i no pots crear un “vincle  d’amistat" segons a la política de l’organització.

"No ho entenc, perquè ells no volen creure que tinc només 16 anys? No hi puc tornar allà"... diu el nen iraqi, amb la cara xuclada, amb el front arrugat, y amb uns ulls infantils, però plens de sofriment viscut. Ho diu a través d’un intèrpret iraqi. No parlo kurd, tot i que m’agradaria parlar totes les llengües dels meus clients.

Portes un barret petit, brut i vell.  El portes al cim del teu cap. I plores a llàgrima viva, plores mentre ens expliques (a mi i al intèrpret al telèfon) la tercera vegada la història de la teva vida.

"Tu em creus, oi?, No em vés com 16 anys? Digues-me, per què no hi creuen? Què he fet jo? No tinc ningú allà, saps, tota la meva família va fugir. Els que eren vius, van fugir. No tinc ni idea sobre les seves parederes. Em diuen que tinc un petit bigoti. Què volen dir amb això? Al meu país alguns nens el tenen, els altres no. No em poden tornar a Iraq. No ara. Si us plau. Em diuen que no hi ha cap perill per tornar-hi. Com saben? He preguntat si alguna vegada hi han estat? Em van dir que no. Llavors, com saben? ajuda’m...si us plau...Trobo faltar a la meva mare, saps...no ho sé on és....i les meves germanes petites...". La teva veu tremola i el teu sanglot no et deixa terminar la frase...

"Ahmed, et crec. És clar que et crec. Crec tot el que em dius. Mira, saps que faré? Buscaré un advocat d’immigració per a tu. Per apel·lar la decisió de la seguretat social. La gent que t’ha fet la prova...Després trobarem un centre on pots aprendre anglès mentrestant i pots conèixer gent, i fer amics. Ara, et porto un got d’aigua per tranquil·litzar-te. No pateixis, Ahmed..."

Quan vull aixecar-me per sortir de la sala i tranquil·litzar-me, i per buscar el directori dels advocats i portar-te un gotet d’aigua, et veig traient el teu barret. El treus i poses damunt de la taula. Estes suant. Deixes caure el teu cap a baix, i tanques els teus ulls.

M’aturo. Em força aturar el que veig. Veig aquest forat horripilant. Al teu cap...El veig dintre. Veig la carn del teu cap...

De bala, de mina? No ho sé. Però el forat és ben gran i esfereïdor. De moment, no puc preguntar-li. Després de veure això, com poden intentar a tornar-li a la seva casa?

“A la m... la política de l’organització. A la m... les formalitats ", penso tot i que sé que en el fons aquella política té un objectiu que serveix pel bé del treballador social i pel bé dels "clients".

No puc respirar bé, ni parlar. I em poso a plorar...Plorem plegats en silenci...penso en tots els nens afortunats que conec, i en els que no conec.

"Farem tot el que podem, Ahmed, i més...", li dic per fi...I intento a creure que el que farem servirà per la seva protecció...


* El sistema amb el qual es concedeix la protecció legal pels nens sol·licitants d'asil - nens escapats de les guerres, els conflictes armats, disastre natural o humà, abús etc, és massa complicat a Regne Unit, i m'imagino que fins i tot pitjor a Espanya. Els drets dels nens, tot i que protegits per la llei, en molts casos, pateixen ignorància i abús.

© Lale Mur

4/1/11

Algú ho havia de dir

Ho sento, però he de desfogar-me. Aquí i ara mateix.No m'agraden els reis mags. Em desagraden, perquè durant aquestes festes m'estresso intensivament. Una cosa que té la intenció de fer a algú il·lusió acaba de ser un maldecap per a mi.

Ho sento, però protesto celebrar els reis mags. Això sí a partir de l'any que ve, perquè per aquest any tots els regals ja estan comprats i les persones consultats.

Protesto al consumisme, al materialisme, i protesto al estres que m'està causant.

Tot i que m'agrada comprar regals. Però quan no sigui obligatori, i quan pugui escollir-los amb la meva il·lusió i amb el meus gust, sense pressió, i sense fer cap mena de consulta prèvia...



* avui estic massa cansada i sóc conscient del fet que això no és pas relat, sinó només un post amb les meves reflexions.


© Lale Mur



3/1/11

La carta a Gorbatxov (2)



(si us plau, llegir el relat anterior primer)

Se’n recorda aquella nit d’hivern, la nit de 19 de gener de 1990?

Aquella nit coberta de vermell: la sang per tot arreu. La sang dels meus compatriotes assassinats pel foc d’aquells tancs militars.

Els seus tancs. Els tancs malparits (no li vaig a demanar perdó per aquesta, no ho esperi)

Uns 26.000 topes soviètiques. Els seus soldats. Seguint els seus ordres. Els ordres d’un “pocavergonya”, incapaç d’entendre que amb la força i incompetència no es pot mantenir un país tan gran íntegre.  Van prendre per assalt la ciutat...

Aquell mati...El matí següent de la tragèdia...Cobert amb els clavells vermells…
Els clavells a tot arreu del centre de la ciutat Baku, plorant silenciosament per la mort de tanta gent civil durant només una nit.  Sap que a partir d’aquella nit ningú s’hi regala clavells? Perquè fos on fos, sigui com sigui la ocasió, clavell ens recorda d’aquella nit. Els clavells ara són el símbol d’aquella nit tràgica.

Tot això gràcies a vostè! Al seus ordres. Va ser vostè que va ordenar que els soldats soviètics entrin a la ciutat amb els tancs i matin totes les persones que hi eren al carrer.

Va proclamar l’estat d’emergència sabent que la sang dels joves azerbaidjanis estaven bullint per la independència. Vostè va decidir a sufocar a les ments revolucionaris de la nació, i deixar a la nostra història una tragèdia inoblidable. Quants joves, quants pares, germans, mares, nens van morir aquella nit a les mans d’uns “soldats vermells”. Sense armes, sense cap mena de protecció, la gent de Baku van intentar a impedir que els soldats matessin la gent pel carrer. Però en va...

A què servia la “glástnost”, senyor Gorbatxov, si els ciutadans de la Unió no podien expressar la seva voluntat de viure en un país independent i lliure? A què servia aquells “canvis revolucionaris”?

No li odio, perquè no se’l mereix el meu odi, tot i que no tinc gaire confiança en aquella gent que va decidir a concedir-li el premi de Nobel de la Pau. Ara, cada vegada que sento que s’ho concedeixen a algú, em pregunto si s’ho mereix o és una mena de tàctica política dedicat als interessos del "món occidental".

© Lale Mur




2/1/11

La carta a Gorbatxov

Lale Mur.
Senyor Gorbatxov,

Fa tant de temps que volia escriure-li una carta que ara mateix em sembla com que ja l'havia escrit unes mil vegades abans. Per començar, vull advertir-li que no serà una carta d'amor, sinó una carta potser gaire desagradable per a vostè. S'hi mereix, això m'ho de dir.

La idea d'escriure'l em va venir fa uns dos anys, quan vaig veure una fotografia seva al Centre del Premi del Nobel de la Pau a Oslo. Una fotografia seva amb aquella cara rodona i amb aquella manxa desagradable que li havia fet tan famós. Hi era - a la sala on hi havia les fotografies de totes les persones que han contribuït enormement al manteniment de pau a la terra. Hi era el meu ídol també - el gran Nelson Mandela, a qui tinc un respecte especial. Veient la seva foto al costat de les gran persones que havien dedicat tota la seva vida lluitant per la pau,  em va venir un atac d'unes rialles nervioses i em va trobar en una situació que no podia controlar-les de cap manera.  Si no fos el meu marit al costat meu (qui, perplex pel meu comportament boig, em va portar fora de la sala silenciosa per prendre alguna cosa aquell mateix moment), fins i tot xisclaria a veu alta, màxim que podria, de la ràbia que em va donar la seva foto. Però, és clar, sóc una dona educada (tot i que molt impulsiva) i havia de comportar-me, ho sabia ben bé.

Li van donar el gran premi del nobel de la pau quan al món occidental va acudir que això seria molt bona idea per construir un pont entre la unió soviètica i l'oest. Quina farsa, i quina barbaritat, si aquell món occidental ni tan sols sabia que feia vostè amb els països soviètics, amb la "Gran Unió Soviètica".

He de dir que tots els problemes de l'Azerbaidjan va començar amb la seva presidència dels soviètics. Amb la negligència soviètica, continuant amb la teva presidència, la meva ciutat natal es va convertir a un desastre ambiental, que va ser seguit per la ciutat Chernobyl. El desastre de Chernobyl va ser un dels fruits del seu "heroisme".

Gràcies a les seves reformes econòmiques, vàrem començar a tenir la escassetat dels productes bàsics per menjar. Les cues llargues, la pobresa, i desgràcia...

Però això no és tot, perquè no depenent dels fracassos econòmics que va iniciar  vostè, podria ser una persona mereixent al premi de Nobel de la pau si hagués creat , restaurat, o mantengut pau a les nostres terres.

És massa hilarant per a mi, pensar que un polític qui amb els seus órdens va causar tragèdia humà contra els civils de l'Azerbaidjan (i uns altres països soviètics) pot ser nombrat com a una persona honrada, i merescuda del premi de pau...

(continuarà)...

© Lale Mur
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...