21/8/12

Samia Yusuf Omar

Els drets que decoren esplendidament les constitucions dels tants països...Quan funcionaran? Som subjectes de les polítiques dels països. Estic decebuda, estic dolguda, estic entrestida.

Samia Yusuf Omar només volia aprofitar del seu dret de llibertat de moviment...

4/6/12

Deixarem morir les persones sense papers?

un article meu al http://www.eljornal.cat/

Amb el nou reial decret sobre la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut, publicat al BOE el 24 d’abril, el govern espanyol deixa uns 150 000 immigrants irregulars sense la cobertura mèdica a partir del mes de setembre 2012.
Em pregunto en quina societat tocarà a viure a la meva nena de sis mesos d'aquí uns anys. L’exclusió social, i racisme institucional que està fomentant el nou reial decret del govern espanyol, destinat per a un dels grups més marginats del país podria ser el principi d’una societat xenòfoba i egoista. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el govern, amb aquesta mesura trepitja els pocs drets que els quedava a les persones sense papers que viuen entre nosaltres. Aquelles persones ja tenien els seus altres drets trepollats pel govern del seu poble, i també pel seu país de acollida Espanya que en principi tenia el deure de protegir-los. Els seus drets a la seguretat, a l’habitatge digna, a la educació adequada, a la família, a la documentació, a tenir una feina digna, i una vida digna...

Segons la notícia que va anunciar la Ministra de la Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, fa uns dies, els immigrants irregulars en Espanya es quedaran sense targetes sanitàries a partir de setembre de 2012. L’excepció s’aplicarà a les dones embarassades i als nens, els quals continuaran tenint accés a la seguretat social. Els sense papers només tindran la possibilitat de ser atesos als serveis d’urgència. Diuen que la mesura té previst d’estalviar milions d’euros. És clar n’estalviarem... Deixant patir i morir les persones... uns éssers humans...Retallant els seus drets a l’assistència mèdica...

“Amb aquesta mesura es garantirà la universalitat de la sanitat per a tots els espanyols”, va mencionar la ministra durant l’anunci del nou reial decret. La limitació de la “universalitat” als “espanyols”, un comentari graciosament trist, em fa efecte que la ministra no té els conceptes ben clars.

Desgraciadament, aquesta mesura contribueix a la opinió negativa que té la societat sobre els immigrants. Les llegendes urbanes es nodreixen d’aquest tipus d’opinions...I no és cap sorpresa que molta gent està convençuda que el problema més greu que té la seguretat social a Espanya és l’existència dels immigrants a les seves terres, els quals suposadament abusen del sistema i fan col•lapsar els centres d’assistència mèdica.

La realitat és ben diferent, tot i que a la gent li agrada més les llegendes que la realitat. Segons l’informe de Metges del Món, només un 38 % dels immigrants sense papers fan ús de la sanitat. La raó, explica l’organització, és que els sense papers no volen empadronar-se amb el temor que els deportin del país. Diversos altres estudis fets durant els últims anys desmenteixen l’afirmació i l’opinió negativa de la societat sobre els immigrants. Per exemple, segons els estudis duts a terme per uns metges d’atenció primària de Saragossa els immigrants van al metge menys vegades que els espanyols (per a més informació podreu llegir l’article sobre aquest tema aquí.

Estic capficada per al futur de la meva nena. Perquè mentre els països com Alemanya i Espanya decideixin no respectar la igualtat, i limitar els drets fonamentals dels éssers humans utilitzant la falta dels papers formals com a raó i mentre Grècia està construint uns centres de detenció envoltats de filferro alt per als immigrants sense papers, i els tracten com els criminals, i mentre els altres països caiguin a la temptació de seguir els seus passos, em temo que els conceptes de “solidaritat”, “igualtat”, “els drets humans” que Europa ha lluitat tant durant els últims cinquanta anys, es quedin només als llibres d’història.

04.05.2012

el link directe : http://eljornal.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=132:deixarem-morir-les-persones-sense-papers?&Itemid=139&lang=ca

28/4/12

L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

L'article d'opinió escrita per mi i publicada al www.eljornal.cat


L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

Azerbaidjan és un lloc perillós per als periodistes d’Eurovisió.

Quan Europa està intentant sobreviure a la crisi econòmica, Azerbaidjan , el país post-soviètic a la vora del mar Caspi, està vivint l’eufòria de l’ Eurovisió. La qual va acompanyada amb mil milions de dòlars gastats per organitzar el festival de la cançó d’Eurovisió 2012 a terres azerbaidjaneses. Un capital que ve del pressupost nacional, és clar. Diners, obtinguts gràcies als ingressos petroliers.

Aquesta problemàtica resulta bastant inquietant per als ciutadans d’aquest poble i no és l’única que m’alarma. La construcció de “la Sala de Cristall” de 23.000 seients , on tindrà lloc el festival, ha ocasionat fins i tot més desgràcies: l’expropiació de les cases, l’evicció forçosa i il•legal de les famílies de les seves pròpies cases. Tot això per donar conèixer Azerbaidjan al món sencer.

El que realment em fa gràcia és la ingenuïtat del govern azerbaidjanès en aquest respecte. El govern ni tan sols podia imaginar-se que rebria tantes crítiques per part dels activistes nacionals i internacionals amb respecte als abusos dels drets humans que hi està ocorrent. Quan la terra dels focs naturals s’està preparant activament a rebre diferents periodistes de més de 40 països del món per poder demostrar que la seva hospitalitat no té límits, els seus periodistes s’estan vivint temps escandalitzats i perillosos.

Khadija Ismayilova, la periodista del canal independent de Ràdio Llibertat, va ser la víctima d’un xantatge organitzat per part del govern azerbaidjanès fa uns dies. La periodista estava investigant la suposada corrupció i els ingressos de la família del president azerbaidjanès – Ilham Aliyev – als projectes lucratius de la construcció per al festival de la cançó d’Eurovisió. Just abans del Dia Internacional de la Dona, que es celebra en gran al país, Ismayilova va rebre una carta amb unes fotos de caràcter personal al seu domicili, amenaçant-la amb avergonyir-la en públic si ella no deixava d’indagar en l’assumpte financer del President. Veient que l’amenaça no funcionava gens, un vídeo sexual de la periodista va aparèixer després d’uns dies en una pàgina web pública, tot i que falsa i creada recentment.

Els activistes dels drets humans estan demanant que el govern azerbaidjanès investigui aquesta qüestió tan aviat com sigui possible, tot i que desafortunadament el cas de Khadija no és el primer o l’únic. És una pràctica ben utilitzada pels autoritats azerbaidjanesos: La intimidació i l’amenaça han obligat alguns periodistes fins i tot escapar del país. L’any passat un periodista Rafig Tagi va ser apunyalat brutalment davant de casa seva. Per silenciar la veu de la veritat el govern azerbaidjanès continua empresonant els periodistes i blocaires que expressen les seves opinions no-conformistes.

La felicitat de alguns dels meus compatriotes, causada per la victòria d’Azerbaidjan a l’Eurovisió l’any passat, m’havia horroritzat profundament. Tanmateix aquest any em conformo amb el fet que (a través d’aquest festival absurd) el món està coneixent Azerbaidjan amb totes les seves realitats.



*en realitat, l'article va ser escrita el més de març i els esdeveniments van passar no "fa uns dies", sinó fa més d'un mes.  

28/2/12

Gàmbia

source
Les notícies sobre les eleccions en Senegal, m'han recordat del meu viatge a Gàmbia, un país africà occidental rodejat gairebé totalment amb el territori de Senegal, on vaig veure la gent més simpàtica que mai he conegut, les dones dels vestits més feliços i colorits que mai he parlat i les fruites més delicioses que mai he tastat a la meva vida. Hagués sigut perfecte si hagués pogut dir que també era un dels països més demoràtics que he vist, però...

Us deixo gaudir de la música de Gàmbia.

p.d. Avui no parlem ni dels drets humans, ni de les tragèdies de la història. Avui només gaudim de la música.

El segon vídeo és d'un músic azerbaidjanès i soviètic dels anys 1940-60 qui cantava en vuit llengües.




26/2/12

Avui - no és un dia qualsevol - LA CARA GELADA

Si no hagués set per als amics comuns que teníem a l’aquella ciutat plujosa, mai hauria imaginat que m’atreviria parlar amb tu. No eres un noi qualsevol. Posseïes una bellesa i perfecció  que no era normal per a un home. 

Era massa blanca i massa perfecta la teva cara. Com si tinguessis una fulla de paper de cartó blanc sobre el teu coll en lloc de cara. Una cara que no ens deia res a part del fet que al centre d’aquell cartó blanc sobresortia un nas petit i perfecte, una boca petita i perfecta, i dos forats on habitaven unes boles blanques amb un cercle marró dibuixat  en cada u que movien de tant en tant a dreta o a esquerra.   

Quan em miraves, em donaves la impressió que en realitat al que estàs mirant és a la teva pròpia reflexió dintre de la meva pupil·la. La coneixes, t’avorreixes d’ella. Estaves boig? Estaves hipnotitzat? Les altres vegades dubtàvem si te drogaves massa. 

Quan ens rèiem d’alguna broma, els racons de la teva boca s’estendrien  sotilment, i deixaven anar un so de sospir. Així com reies per respecte, no per deixar-nos com a uns imbècils. “Massa avorrit amb nosaltres”, també pensàvem. No estaves ni feliç, ni trist, ni enfadat, ni tranquil, ni excitat, ni avorrit, ni nerviós, ni enamorat, ni odiós. Eres el noi de la cara gelada. 

Ho sento, “la cara gelada”, ho sento per haver-te jutjat. Ho sento per haver-me caigut a la temptació de caracteritzar-te com a avorrit o com a sobrat  o drogat. No ho sabia, com podria saber-ho si mai a la vida no ens contaves de la teva vida? Encara no puc creure que m’ho vas contar aquell matí estrany, al carrer del museu històric de la ciutat, desprès d’haver-te preguntat com estaves. Una pregunta innocent, y de cada dia. M’ho vas contar després de tres anys de conèixer-te, sense preguntar-te, sense cap raó. M’ho vas contar tranquil·lament, sense plorar, com si contés una pel·lícula d’hollywood. “Avui és EL dia per a mi. Avui és el dia de Khodjali.. Ja han passat 20 anys des d'aquell dia. T'ho pots imaginar?.”. No ho sabia...No ho sabia que quan nosaltres jugàvem al carrer amb els cristalls de colors, soterrant-les com a tresor per poder buscar-les més endavant, el que enterraves tu eren els cadàvers: els cadàvers del  del teu pare, i els teus dos oncles. Un nen de dotze anys, enterrant-los a corre-cuita sense poder ni pensar, ni poder tenir temps per acomiadar-se del seu pare...Perquè després vas haver-te marxar corrent del teu poble natal aquella mateixa nit, com pocs habitants del poble Khodjali que van poder escapar...


Ho sento...Ho sento per haver-te parlat de la pau....Tan fàcil parlar-ne quan no vaig veure el que vas veure tu....Un víctima d'aquelles atrocitats que van causar els armenis aquella nit, la nit de 25 a 26 de febrer - just fa 20 anys, en aquella poble pacífic i feliç - al teu poble..."La pau? Vols que parli de la pau, jo, qui va haver de tirar dels cadàvers u per u per amagant-los al nostre jardí per què no els tallin en peces? Jo, qui va veure com decapitaven els nens, i les dones...Vols que perdoni als que van matar-me com a una persona?Als que em van privar de la meva infància? Als que em van fer deixar el meu poble per a sempre?Als que em van fer un desplaçat més qui porta vint anys en aquesta situació sense sortida, sense cap mena d'esperança. Què saps tu del sofriment? Què saps tu de no poder dormir durant les nits? què saps tu dels malsons de cada nit, quan saps que el que havies vist no és el fruit de la teva imaginació, sinó la història de la teva vida - del teu poble - que mai a la vida no podràs superar-ho"· 

Em podries haver dit totes aquelles coses quan et parlava de la pau - la pau que volia que hagués entre l'Armènia i l'Azerbaidjan. Em podries haver explicat per què realment ens miraves amb una cara d'avorriment mentre nosaltres, unes joves xerraires parlavem i criticavem  amb una gran passió les persones que no saben perdonar...No ho feies...Només ens miraves amb la teva cara gelada....

Ho sento...Ho sento que has hagut de passar els últims 20 anys de la teva vida escoltant els discursos apassinonats dels goberns dient que resoldrien el conflicte i que tornaries al teu poble...Ho sento...Ho sento per l'ignorància del món occidental que vol veure només el que li interessa...Ho sento, la cara gelada, ho sento...



* Avui, fa 20 anys que va passar la tragèdia del poble Khodjali d'Azerbaidjan. La nit de 25 a 26 de febrer, l'exèrcit armeni va entrar al poble Khodjali (Xocali) i va matar centenars de civils: van decapitat els caps dels nens, les dones, van tallar els cadàvers en peces, van torturar els habitants, van mutilar els cossos...i la democràcia occidental ni tan sols va voler saber-ne....

* Voleu saber sobre el Khodjali, mireu aquí  


21/2/12

Karakia

source 
L'any passat la Llum i el seu equip va fer un programa sobre el menjar azerbaidjanesa on vaig participar jo. Aquest capítol de Karakia es va estrenar el diumenge passat, el dia 19 de febrer. Moltes gràcies a la Llum per donar conèixer la meva cultura al poble català. Aquí el podeu veure.

http://www.tv3.cat/karakia/capitols/187/Lala-%28Ab%C5%9Feron-Azerbaidjan%29

18/2/12

La reciclatge i la Unió Soviètica

source 
Quan era petita, molt petita, però suficientment gran per recordar, si volíem comprar-nos un gelat, alguna llaminadura o un got de kvas· havíem de vendre paper amb quilos. Avui en dia això és diu el reciclatge, però nosaltres ja ho fèiem durant la Guerra Fría. Tot i que no per uns motius purament ecològics, sinó per la necessitat. "La pàtria" ho necessitava. Recopilàvem qualsevol tipus de paper - dels llibres obsolets (tot i que la obsoletat dels llibres és un tema bastant subjectiu), de diaris passats, de papers utilitzats, les revistes etc. Ens ho compraven per quilos i ens pagaven amb uns cèntims de rubl· - uns kopeyki·.

A vegades el que veníem era metal o unes ampolles. Per poder guanyar uns cèntims més arribavem a buidar algunes ampolles de dushés·, o llet.

Nosaltres, la generació de 70-80 vam viure una escassetat tan tremenda que la crisi d'avui no és res davant seva. Tot i que si la crisi continua així, no se si podré dir el mateix per a la generació de la meva filla de tres mesos.

· kvas - una beguda soviètica
· rubl i kopeyka (kopeyki en plural) - moneda soviètica i també russa avui en dia

· dushés - un tipus de llimonada azerbaidjanesa

17/2/12

Ella ho té molt clar

La dona que parla en dues llengües en una frase m’està posant nerviosa. A part del fet que la dels cabells  rossos comença la frase en rus i la termina en azerbaidjanesa, qual cosa em fa que concentrar-me més profundament en les paraules azerbaidjaneses per tal d’endevinar què és el que vol dir del context (perquè no entenc el rus encara) i em fa mal el cap, està intentant convèncer la meva mare que afaiti el meu cap. Sí, sí que afaiti, i a més a més el  MEU cap. D´una bebè de només tres mesos, amb cuir cabellut encara no ben formada, i  gairebé tou. El meu cap. Com poden decidir sobre el meu cap sense el meu permís. Qui creu que és aquella dona? A més a més no l’he vista mai abans. 

Es veu que la dona de dues llengües, dels cabells rossos i amb un got de vodka pura a una de les mans mentre menja levengi (peix farcida de fruits secs) havia afaitat els caps de les seves dues filles, quan elles només tenien 2 mesos. I per això mateix, ara aquelles dues nenes (que tenen 6, i 4 anys respectivament) porten uns cabells ben llargs, sans i molt “gruixuts”. Es veu que la meva mare quan tenia només uns sis mesos de vida també va ser forçat portar un cap ben calba, “afaitada” millor dit. El que no sé si després d’haver-lo afaitat també hi van untar una mica de mantega per estimular el creixement dels cabells. Això és el que deia una cançó que es canta en la primavera azerbaidjanesa. Doncs, espero que tinguin en compte el fet que sóc només mig-azerbaidjanesa, no de tot. La meva part catalana em diu que prefereixo tenir els cabells fins a sentir uns “ganivets” lliscant la superfície suau del meu cap, una part important del meu cos, la part de espero utilitzar més quan em preparo a ésser una doctora (he dit doctora? No ho tinc decidida encara. Tanmateix com que és el que vol la meva àvia...Crec que el rentat del meu cervell comença a funcionar bé).
La meva mare escolta educadament als consells d’aquella dona que estan recolzada per tres altres dones (una de les quals és la meva àvia) i diu que a ella no li agrada gens aquesta tradició i no pensa fer-ho amb mi. Me’n alegro molt, tant que li regalo un somriure ben gran.

“ Quan tu no estàs amb ella, ho farem sense que tu sàpigues” diu la àvia! Crec que no bromeja, ho diu de veritat. Què passa amb aquesta gent, penso. És hora que les ensenyo el meu caràcter, basta de tonteries. Em poso a plorar, al principi, poc a poc, desprès  un plor ben fort – tant fort que els ulls de les dones  es posen com uns parells de plats azerbaidjanesos  i paren de menjar. L’àvia diu a la mare que tregui el pit ràpidament que si no, jo moriria de gana. “Segur que té molta gana”, diu. Me’l fica a la boca. No en vull. “Deu tenir son, pobreta”, diu la dona dels cabells rossos del pot. L’àvia m’agafa dels braços del mare i comença a sacsejar-me. Em poso a plorar més i més i més, i amb més intensitat. Moc els peus, dono un cop ben fort a la mesa. 

La mare disculpant-se davant de les dones m’agafa als seus braços i passa a l’altra habitació. Ella em fa l’ullet, i em diu xiuxiuejant “Gràcies, amor meu, gràcies a tu m’he escapat d’una conversa tradicional més. Si us plau, continua plorant, fins que  ens anem a casa...”

9/2/12

Les pijames i la llibertat

fuente
Se ha llevat a les 6 de la mati. Com sempre.Portava les mateixes pijames.Com cada dia. Les que va comprar al mercat del barri.Per deu lliures.El que importava era l'eslògan groc amb les lletres ben grans que cridaven a tot arreu: "La llibertat no es compra, es guanya".

Cada mati quan rentava les dents davant del mirall aquell eslògan li recordava perquè vivia en aquell pis d'una habitació amb les finestres de color groc brut, i perquè cada mati al 6 del mati es llevava per anar a servir "fish and chips" als joves anglesos.

"La llibertat no es compra, es guanya"...Gràcies a les males jugades del destí ell sabia que això no era de tot veritat. Al menys per a ell. Ell era un d'aquells que sí que havia pagat per aconseguir la seva llibertat. Exactament per a uns deu mil lliures, els temps amb els seus amics, i la seva identitat...El destí havia sigut el port de Dover. D'allà li portarien a un noi que li ajudaria encontrar la feina i desprès la vida li somriuria a tota la velocitat.

Aquelles pijames li ajudaven sentir-se agraït cada matí. Li deia que no passa res si ell era un metge molt respectat al seu país abans d'escapar-se'n i que ara ell havia de guanyar la vida venent peix i patates fregides al barri i intentava acceptar que pot ser tardaria moltíssims anys per poder tornar a practicar el seu ofici al seu país d'acollida. Perquè la llibertat era tot el que sempre havia desitjat...Perquè aixi començava a viure una altra vegada. I totes altres coses de la vida s'arreglarien soles...

Al menys això era el que esperava. Fins el moment que va rebre aquella carta...La carta que destruiria les seves esperances...Del pais que ja no respectava el seu dret de gaudir de la seva llibertat recent. La seva llibertat comprada...La carta de la seva deportació...


---------------

Porto gairebé set mesos sense escriure per al meu blog (malauradament). Durant aquells mesos, he tret el nivell C de català, he canviat de pis, de ciutat, i finalment he tingut una filla preciosa. Espero seguir escrivint i tenir temps per llegir els vostres blogs. Gràcies per tornar a llegir-me.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...