Noia Azerbaidjana: Relats a la catalana

Gàmbia

2012-02-28T11:23:00.000+01:00

Les notícies sobre les eleccions en Senegal, m'han recordat del meu viatge a Gàmbia, un país africà occidental rodejat gairebé totalment amb el territori de Senegal, on vaig veure la gent més simpàtica que mai he conegut, les dones dels vestits més feliços i colorits que mai he parlat i les fruites més delicioses que mai he tastat a la meva vida. Hagués sigut perfecte si hagués pogut dir que també era un dels països més demoràtics que he vist, però...

Us deixo gaudir de la música de Gàmbia.

p.d. Avui no parlem ni dels drets humans, ni de les tragèdies de la història. Avui només gaudim de la música.

El segon vídeo és d'un músic azerbaidjanès i soviètic dels anys 1940-60 qui cantava en vuit llengües.

&lt;p&gt;&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;El se&amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;gt;&lt;/p&gt;

Avui - no és un dia qualsevol - LA CARA GELADA

2012-02-26T20:28:00.001+01:00

source

Si no hagués set per als amics comuns que teníem a l’aquella ciutat plujosa, mai hauria imaginat que m’atreviria parlar amb tu. No eres un noi qualsevol. Posseïes una bellesa i perfecció que no era normal per a un home.

Era massa blanca i massa perfecta la teva cara. Com si tinguessis una fulla de paper de cartó blanc sobre el teu coll en lloc de cara. Una cara que no ens deia res a part del fet que al centre d’aquell cartó blanc sobresortia un nas petit i perfecte, una boca petita i perfecta, i dos forats on habitaven unes boles blanques amb un cercle marró dibuixat en cada u que movien de tant en tant a dreta o a esquerra.

Quan em miraves, em donaves la impressió que en realitat al que estàs mirant és a la teva pròpia reflexió dintre de la meva pupil·la. La coneixes, t’avorreixes d’ella. Estaves boig? Estaves hipnotitzat? Les altres vegades dubtàvem si te drogaves massa.

Quan ens rèiem d’alguna broma, els racons de la teva boca s’estendrien sotilment, i deixaven anar un so de sospir. Així com reies per respecte, no per deixar-nos com a uns imbècils. “Massa avorrit amb nosaltres”, també pensàvem. No estaves ni feliç, ni trist, ni enfadat, ni tranquil, ni excitat, ni avorrit, ni nerviós, ni enamorat, ni odiós. Eres el noi de la cara gelada.

Ho sento, “la cara gelada”, ho sento per haver-te jutjat. Ho sento per haver-me caigut a la temptació de caracteritzar-te com a avorrit o com a sobrat o drogat. No ho sabia, com podria saber-ho si mai a la vida no ens contaves de la teva vida? Encara no puc creure que m’ho vas contar aquell matí estrany, al carrer del museu històric de la ciutat, desprès d’haver-te preguntat com estaves. Una pregunta innocent, y de cada dia. M’ho vas contar després de tres anys de conèixer-te, sense preguntar-te, sense cap raó. M’ho vas contar tranquil·lament, sense plorar, com si contés una pel·lícula d’hollywood. “Avui és EL dia per a mi. Avui és el dia de Khodjali.. Ja han passat 20 anys des d'aquell dia. T'ho pots imaginar?.”. No ho sabia...No ho sabia que quan nosaltres jugàvem al carrer amb els cristalls de colors, soterrant-les com a tresor per poder buscar-les més endavant, el que enterraves tu eren els cadàvers: els cadàvers del del teu pare, i els teus dos oncles. Un nen de dotze anys, enterrant-los a corre-cuita sense poder ni pensar, ni poder tenir temps per acomiadar-se del seu pare...Perquè després vas haver-te marxar corrent del teu poble natal aquella mateixa nit, com pocs habitants del poble Khodjali que van poder escapar...

Ho sento...Ho sento per haver-te parlat de la pau....Tan fàcil parlar-ne quan no vaig veure el que vas veure tu....Un víctima d'aquelles atrocitats que van causar els armenis aquella nit, la nit de 25 a 26 de febrer - just fa 20 anys, en aquella poble pacífic i feliç - al teu poble..."La pau? Vols que parli de la pau, jo, qui va haver de tirar dels cadàvers u per u per amagant-los al nostre jardí per què no els tallin en peces? Jo, qui va veure com decapitaven els nens, i les dones...Vols que perdoni als que van matar-me com a una persona?Als que em van privar de la meva infància? Als que em van fer deixar el meu poble per a sempre?Als que em van fer un desplaçat més qui porta vint anys en aquesta situació sense sortida, sense cap mena d'esperança. Què saps tu del sofriment? Què saps tu de no poder dormir durant les nits? què saps tu dels malsons de cada nit, quan saps que el que havies vist no és el fruit de la teva imaginació, sinó la història de la teva vida - del teu poble - que mai a la vida no podràs superar-ho"·

Em podries haver dit totes aquelles coses quan et parlava de la pau - la pau que volia que hagués entre l'Armènia i l'Azerbaidjan. Em podries haver explicat per què realment ens miraves amb una cara d'avorriment mentre nosaltres, unes joves xerraires parlavem i criticavem amb una gran passió les persones que no saben perdonar...No ho feies...Només ens miraves amb la teva cara gelada....

Ho sento...Ho sento que has hagut de passar els últims 20 anys de la teva vida escoltant els discursos apassinonats dels goberns dient que resoldrien el conflicte i que tornaries al teu poble...Ho sento...Ho sento per l'ignorància del món occidental que vol veure només el que li interessa...Ho sento, la cara gelada, ho sento...

* Avui, fa 20 anys que va passar la tragèdia del poble Khodjali d'Azerbaidjan. La nit de 25 a 26 de febrer, l'exèrcit armeni va entrar al poble Khodjali (Xocali) i va matar centenars de civils: van decapitat els caps dels nens, les dones, van tallar els cadàvers en peces, van torturar els habitants, van mutilar els cossos...i la democràcia occidental ni tan sols va voler saber-ne....

* Voleu saber sobre el Khodjali, mireu aquí

Karakia

2012-02-21T13:15:00.007+01:00


source

L'any passat la Llum i el seu equip va fer un programa sobre el menjar azerbaidjanesa on vaig participar jo. Aquest capítol de Karakia es va estrenar el diumenge passat, el dia 19 de febrer. Moltes gràcies a la Llum per donar conèixer la meva cultura al poble català. Aquí el podeu veure.

http://www.tv3.cat/karakia/capitols/187/Lala-%28Ab%C5%9Feron-Azerbaidjan%29

Els dubtes d'una mare sobtadament nostàlgica i sentimental...

2012-02-20T18:59:00.001+01:00

source

Tu, la llum dels meus ulls, la meva felicitat inesperada,la raó per a què somric fins i tot dormint, com series si haguessis nascut allà d'on vinc jo? Allà on els matins s'obren amb el so eteri del mugam, i et penetren al cervell i arriben a la profunditat inimaginable de la teva identitat, fins i tot quan no t'agrada, o no te'n dones compte. Si algun dia te'n dones compte de l'existència d'aquest so màgic o t'agrada, això vol dir que t'ha tocat viure la nostàlgia, o...t'estàs fent vell. Com podré fer-te sentir-ho sense la necessitat de viure la nostàlgia i molt més abans que et facis major.

Tu, de les somriures més pures, podràs, voldràs acceptar la part de la teva identitat, la meva identitat volent-lo, desitjan-tlo, amb la decisió lliure del teu cor, de la teva ment ? Podré donar-te al menys una part petita del meu equipatge que porto arrastrant des de lluny - quan em descuido cada vegada hi queda menys.

No te pressionaré, no vull imposar-te quelcom que no voldries acceptar. Vull que siguis lliure, més lliure que jo mai he pogut set, més lliure que jo mai he imaginat ésser. Però si voldries parlar la meva llengua, que serà la teva també, si voldries conèixer-te com a mig-azerbaidjanesa en cor i ment, em faries especialment feliç.

Tot i que siguis com siguis, t'estimaré igual...

La reciclatge i la Unió Soviètica

2012-02-18T17:56:00.000+01:00


source

Quan era petita, molt petita, però suficientment gran per recordar, si volíem comprar-nos un gelat, alguna llaminadura o un got de kvas· havíem de vendre paper amb quilos. Avui en dia això és diu el reciclatge, però nosaltres ja ho fèiem durant la Guerra Fría. Tot i que no per uns motius purament ecològics, sinó per la necessitat. "La pàtria" ho necessitava. Recopilàvem qualsevol tipus de paper - dels llibres obsolets (tot i que la obsoletat dels llibres és un tema bastant subjectiu), de diaris passats, de papers utilitzats, les revistes etc. Ens ho compraven per quilos i ens pagaven amb uns cèntims de rubl· - uns kopeyki·.

A vegades el que veníem era metal o unes ampolles. Per poder guanyar uns cèntims més arribavem a buidar algunes ampolles de dushés·, o llet.

Nosaltres, la generació de 70-80 vam viure una escassetat tan tremenda que la crisi d'avui no és res davant seva. Tot i que si la crisi continua així, no se si podré dir el mateix per a la generació de la meva filla de tres mesos.

· kvas - una beguda soviètica
· rubl i kopeyka (kopeyki en plural) - moneda soviètica i també russa avui en dia

· dushés - un tipus de llimonada azerbaidjanesa

Ella ho té molt clar

2012-02-17T17:09:00.002+01:00

La dona que parla en dues llengües en una frase m’està posant nerviosa. A part del fet que la dels cabells rossos comença la frase en rus i la termina en azerbaidjanesa, qual cosa em fa que concentrar-me més profundament en les paraules azerbaidjaneses per tal d’endevinar què és el que vol dir del context (perquè no entenc el rus encara) i em fa mal el cap, està intentant convèncer la meva mare que afaiti el meu cap. Sí, sí que afaiti, i a més a més el MEU cap. D´una bebè de només tres mesos, amb cuir cabellut encara no ben formada, i gairebé tou. El meu cap. Com poden decidir sobre el meu cap sense el meu permís. Qui creu que és aquella dona? A més a més no l’he vista mai abans.

Es veu que la dona de dues llengües, dels cabells rossos i amb un got de vodka pura a una de les mans mentre menja levengi (peix farcida de fruits secs) havia afaitat els caps de les seves dues filles, quan elles només tenien 2 mesos. I per això mateix, ara aquelles dues nenes (que tenen 6, i 4 anys respectivament) porten uns cabells ben llargs, sans i molt “gruixuts”. Es veu que la meva mare quan tenia només uns sis mesos de vida també va ser forçat portar un cap ben calba, “afaitada” millor dit. El que no sé si després d’haver-lo afaitat també hi van untar una mica de mantega per estimular el creixement dels cabells. Això és el que deia una cançó que es canta en la primavera azerbaidjanesa. Doncs, espero que tinguin en compte el fet que sóc només mig-azerbaidjanesa, no de tot. La meva part catalana em diu que prefereixo tenir els cabells fins a sentir uns “ganivets” lliscant la superfície suau del meu cap, una part important del meu cos, la part de espero utilitzar més quan em preparo a ésser una doctora (he dit doctora? No ho tinc decidida encara. Tanmateix com que és el que vol la meva àvia...Crec que el rentat del meu cervell comença a funcionar bé).

La meva mare escolta educadament als consells d’aquella dona que estan recolzada per tres altres dones (una de les quals és la meva àvia) i diu que a ella no li agrada gens aquesta tradició i no pensa fer-ho amb mi. Me’n alegro molt, tant que li regalo un somriure ben gran.

“ Quan tu no estàs amb ella, ho farem sense que tu sàpigues” diu la àvia! Crec que no bromeja, ho diu de veritat. Què passa amb aquesta gent, penso. És hora que les ensenyo el meu caràcter, basta de tonteries. Em poso a plorar, al principi, poc a poc, desprès un plor ben fort – tant fort que els ulls de les dones es posen com uns parells de plats azerbaidjanesos i paren de menjar. L’àvia diu a la mare que tregui el pit ràpidament que si no, jo moriria de gana. “Segur que té molta gana”, diu. Me’l fica a la boca. No en vull. “Deu tenir son, pobreta”, diu la dona dels cabells rossos del pot. L’àvia m’agafa dels braços del mare i comença a sacsejar-me. Em poso a plorar més i més i més, i amb més intensitat. Moc els peus, dono un cop ben fort a la mesa.

La mare disculpant-se davant de les dones m’agafa als seus braços i passa a l’altra habitació. Ella em fa l’ullet, i em diu xiuxiuejant “Gràcies, amor meu, gràcies a tu m’he escapat d’una conversa tradicional més. Si us plau, continua plorant, fins que ens anem a casa...”

Els pits, la llet i la dona

2012-02-16T13:31:00.001+01:00

- Dona, i per què no li dones pit al teu fill?
- Perque...
- Ah, ja ho sé.. perquè no la tens, oi?
- No, no..És perquè...
-Ahhhh, ja m'ho pensava. Com que ets tan prima, dona, no deus tenir llet. Ahhhh pobra noia...
- De llet, sí que en tenia...i en tenia molt...El que passa és que...
- No deu ser una llet bona...Segur, i per aixo el nen no li va agradar gaire oi?
- No sabia que les llets eren diferents, tieta..El que passa és que...
- T'ho havia dit un mil vegades. Menja bé, dona, deixa les verdures, i les amanides, menja carn - molt de carn. Si haguessis menjat bé abans, la teva llet tendria mes sabor, i el teu fill no hauria rebutjat menjar-la.
- Però el problema és que...
- Ai, joves d'avui en dia no sabeu res. No sé a què mireu.
- Pero, tieta, no me escoltes gens tu...Ni tans sols saps perque l'Aaron no menja la meva llet.
- No cal escoltar-te, filla, no cal. Ja ho sé tot jo.Ja ho veig clarament. Has llegit el llibre d'aquell pediatre tan famòs sobre la lactancia materna? Em sembla que era Dr. Gonzalez. Ell diu que és facil donar el pit. El que passa és que no sabeu fer coses les joves. Filla meva, no vull culpar-te per res, perè em sembla que és culpa teva que el teu fill ha de menjar la llet artificial ara!
-Tieta...

La conversa de dues dones al seient darrere meu del tren entrava a les meves orelles sense voler. Déu meu (no sé si aquesta paraula em fa religiosa o no, però en aquest moment no en tinc un altre) com no m'agrada quan la gent parla cridant i no respecta el dret dels altres de viatjar en un transport públic tranquilament, llegint el seu llibre!!!Generalment sempre ignoro aquelles converses, però aquesta vegada no he pogut. Les dones ens sentim culpables, sempre, per una raó, o l'altra. Naixem amb aquest sentiment i vivim sense deixar-lo. Malauradament, som nosaltres mateixes que a vegades fem sentir les altres dones culpables de tot..

- Ho sento molt, dic a la dona gran, per escoltar la vostra conversa sense voler, pero tinc una pregunta. Voste ha donat pit alguna vegada? Es veu que en té molta experiencia.
- Per què m'ho pregunta?
- Sóc molt curiosa, només això, li dic.
- Malauradament, jo no he pogut donar-l-hi a la meva filla mai. Perquè aquells temps eren diferents, i les coses no eren tan fàcils abans.

- Ah, li vaig dir. Per cert, aquell pediatre que ha mencionat voste tampoc ha donat el pit als seus fills. Simplement perquè és un home, i que sàpiga jo, els homes no poden donee llet biològicament. Tot i que no ho sé gens com sap tant sobre la lactancia materna, i la facilitat a l'hora da donar-la...

Sóc a favor de la lactància materna, i penso que és el millor per als nostres bebés. Tanmateix, quan sorgeix problemes numerosos, i no hi ha una altra opció, les llevadores i algunes dones han d'entendre que a vegades la elecció no depèn de nosaltres. I per aquest motiu, no hem de sentir-nos culpables.

Les pijames i la llibertat

2012-02-09T20:13:00.001+01:00

fuente

Se ha llevat a les 6 de la mati. Com sempre.Portava les mateixes pijames.Com cada dia. Les que va comprar al mercat del barri.Per deu lliures.El que importava era l'eslògan groc amb les lletres ben grans que cridaven a tot arreu: "La llibertat no es compra, es guanya".

Cada mati quan rentava les dents davant del mirall aquell eslògan li recordava perquè vivia en aquell pis d'una habitació amb les finestres de color groc brut, i perquè cada mati al 6 del mati es llevava per anar a servir "fish and chips" als joves anglesos.

"La llibertat no es compra, es guanya"...Gràcies a les males jugades del destí ell sabia que això no era de tot veritat. Al menys per a ell. Ell era un d'aquells que sí que havia pagat per aconseguir la seva llibertat. Exactament per a uns deu mil lliures, els temps amb els seus amics, i la seva identitat...El destí havia sigut el port de Dover. D'allà li portarien a un noi que li ajudaria encontrar la feina i desprès la vida li somriuria a tota la velocitat.

Aquelles pijames li ajudaven sentir-se agraït cada matí. Li deia que no passa res si ell era un metge molt respectat al seu país abans d'escapar-se'n i que ara ell havia de guanyar la vida venent peix i patates fregides al barri i intentava acceptar que pot ser tardaria moltíssims anys per poder tornar a practicar el seu ofici al seu país d'acollida. Perquè la llibertat era tot el que sempre havia desitjat...Perquè aixi començava a viure una altra vegada. I totes altres coses de la vida s'arreglarien soles...

Al menys això era el que esperava. Fins el moment que va rebre aquella carta...La carta que destruiria les seves esperances...Del pais que ja no respectava el seu dret de gaudir de la seva llibertat recent. La seva llibertat comprada...La carta de la seva deportació...

---------------

Porto gairebé set mesos sense escriure per al meu blog (malauradament). Durant aquells mesos, he tret el nivell C de català, he canviat de pis, de ciutat, i finalment he tingut una filla preciosa. Espero seguir escrivint i tenir temps per llegir els vostres blogs. Gràcies per tornar a llegir-me.

The singing fish

2011-06-10T12:04:00.002+02:00

The singing fish

Me'n recordo...de la meva cara pintada exactament com una obra d'art de Joan Miró...Rellegeixo la primera frase. Igual m'he exagerat una mica: no solia portar res del color groc a la meva cara (simplement perquè els ombres d'ulls de color groc no estaven de moda i els pintallavis grocs no existien). Les arracades que portava canviaven cada dia i coincidien amb el color dels meus vestits. Els talons de les sabates no baixaven de 12sm.

El flaire de la colònia que portava cada noia de la meva universitat competia l'una amb l'altre per la grau d'atracció o el grau de mal de cap que donava un olor tan fort als nois de la universitat.

Per anar a la classe cada dia ens llevàvem molt d'hora: no perquè les classes començaven tan aviat (en realitat la hora de la primera classe era les 09:00 del matí).Ens aixecàvem amb dues hores de antelació per poder escollir la millor roba que teníem a l'armari (el procés d'escolliment generalment tardava perquè no podíem decidir quin vestit posar-nos), arreglar els cabells després de rentar-los cada matí (l'arreglament tardava des d'uns 20 minuts a una hora depenent de l'experiència de cadascú en treballar amb la assecadora o amb la planxa de planxar roba o amb el tornavís escalfat damunt del foc per arrissar el serrell, i el tipus dels cabells i el sentit d'extravagància), i pintar-nos com una mona.

Anàvem a la universitat com anéssim a un casament o una festa de disfressa. I ho fèiem cada dia. Els lavabos de la uni sempre era plens de noies amb tabac en una mà i un rimmel a l'altra. Jo era una d'aquelles que no estimava gaire el fum, i una d'aquelles que estimava fer el "arreglo" de maquillatge durant les classes avorrides, a la última taula de l'aula.

M'han portat unes fotos d'aquells temps: mirant-les m'he esclatat a riure sense parar i quan vaig aturar al final em va envadir una vergonya tan profunda que em vaig posar vermella com un tomàquet. Però al menys nosaltres vam començar a pintar-nos a 18 anys en comparació a les noies molt joves d'ara (també d'aquí, de Catalunya) d'uns 12-13 anys d'edat.

M'estic tornant antigua o és la por que la meva nena es desperti de la seva infantesa tan aviat?

***

La meva germana qui va tornar de Bakú la setmana passada diu que no ha canviat res en aquest sentit, que les noies azerbaidjaneses es veuen perfectes cada dia. L'imatge és tan important per a la meva societat que de pensar que un dia hauré d'anar a una festa típica azerbaidjanesa a Bakú, m'entra un suor calent. Com els hi explicaré que a mí no m'importa gaire si el meu anell de casament porta un diamant o no? Tampoc m'importa si el meu vestit és de H&M o Zara, i no de les boutiques cares, els noms de les quals no sé com pronunciar. Que tampoc no vaig discutir amb la meva sogra, per no haver-me portat unes arracades d'or autèntic amb unes pedres precioses :)

Escribint això, me'n adono en compte que la he trobat a faltar, a la meva pàtria....Amb totes les seves peculiaritats...

si...

2011-05-27T23:05:00.000+02:00

Si no has existit mai dintre d'una gàbia és difícil que apreciïs la llibertat...

L'Eurovisió

2011-05-19T10:44:00.002+02:00

El diumenge, la primera hora del matí vaig rebre una trucada de la meva sogra. “Nena”, em deia, acaben d’anunciar pel tele que Azerbaidjan (pronunciant-la amb un accent força català) ha guanyat l’Eurovisió!

“Ah”, li vaig dir. “Què bé, no?Bé doncs, al menys els diners gastats no han sigut en va”.

La veritat és que tenia poques ganes d’estar a les xarxes socials aquell diumenge. Ja començaven a dibuixar-se els missatges dels meus amics de facebook d’Azerbaidjan – missatges plens d’eufòria i alegria. Però no m’ho vaig poder resistir. La curiositat em va superar i vaig posar-me a llegir el meu mur de facebook.

“Hem guanyat! ” deien quasi tothom. “Estem orgullosos de ser azerbaidjanesos, perquè hem guanyat la eurovisió”! No sé què té què veure una cosa amb l’altra, però al menys ho estan (orgullosos), no depenent per quin motiu.

“No hem pogut guanyar la guerra contra Armènia, al menys hem guanyat el concurs d’Eurovisió!”

Ni hem guanyat en la lluita contra la corrupció al sistema educativa, ni al sistema de seguretat social, ni a totes les tramitacions del govern, ni dintre de les cases, ni tan sols dintre dels cors de la gent. Per què un país vol ser conegut si té tantes problemes per resoldre? No li donarà cap vergonya quan hi haurà més gent parlant del tema?

Ni hem guanyat en la guerra per la justícia al país. Cada vegada tenim més gent jove empresonats només per haver expressat els seus pensaments obertament. Arran d’aquests empresonaments, i amenaces la gent es torna cada vegada més ignorant a les veus de les seves consciències.

Ni hem guanyat en la batalla per l’eradicació de la pobresa dintre de la societat, tot i que el poble compta amb reserves d’energia coneguda de prop de mil milions de barrils de petroli i 1,3 bilions de metres cúbics de gas naturals. Fora de la ciutat de Baku, hi ha encara moltes famílies que viuen en la pobresa, tot i que cada any milions de barrils d’oli i gas d’Azerbaidjan es bomba cap a l’oest a través d’un oleoducte famós de BTC (Baku, Tibilisi (Georgia), Ceyhan (Turquia). Les butxaques se’n omplen: de diners; mentre la consciència segueix embrutant-se. “Però a qui importa? Jo visc bé, això és el més important”.

Però crec que el que més m'enutja és la cançó: una canço cursi que no té res a veure amb la música Azerbaidjanesa. Sentit la cançó ningú podria dir que hi ha alguna cosa que la diferenciï d'altres cancions europeas? És una pena que quan hi ha oportunitat de donar conèixer la autèntica música azerbaidjanesa, ho espatllen amb un intent de mal gust.

Tanmateix, he de confessar que aquest esdeveniment podrà portar molta atenció a Azerbaidjan. Els pronòstics diuen que la victòria assegura que durant una setmana del 2012 la capital de Baku estarà en les ments dels 125-150 milions d’espectadors que sintonitzen al concurs (Der Spiegel). Hi haurà molta gent que coneixerà Azerbaidjan, la seva cultura, les seves tradicions, la seva gent, la seva bellesa, la seva història, juntament amb els seus problemes amb la democràcia i justícia.

No sé si seré a Azerbaidjan per l’any que ve o no, però una cosa estic segura que el govern azerbaidjanès farà tot el millor possible per tenir un imatge satisfactori pel públic europeu. Crear un imatge perfecte, tot i que falsa és bufar i fer ampolles per a Azerbaidjan: en realitat crec que està a la sang de la nació fins i tot. Com un familiar meu ho feia (en la seva manera): Donava tot el menjar bo als seus convidats (per a que diguin: què bé que viuen la família “F”) i deixava els seus nens famolencs.

Crearan un imatge perfecte del país: Però això significaria donar amnistia a tots els joves activistes que són al presó? Això significaria eradicar temporalment la corrupció de la policia, dels oficials d’immigració als aeroports o altres llocs que veuran molts turistes i representats dels països participants?

No ho sé. Només hi ha una cosa que estic segura: No vull saber gens quants diners robats del pressupost azerbaidjanès han gastat per aquest concurs tan absurd i quan estan disposats a dilapidar. Estic segura que són unes xifres que farien saltar els pupils dels meus ulls inmediatament: igual com a les películes de Jim Carey.

* hauré de revisar una altra vegada aquest post, però com que m'agrada publicar al moment que escric el post, he decidit fer-ho axií també. Més tard, el revisaré amb més tranquil·litat. Gràcies per llegir.

la llibertat / 90s

2011-05-15T21:05:00.000+02:00

Quan el meu poble va aconseguir la seva llibertat tan esperada després de 70 anys de viure sota la ombra de la Gran Unió, de cop i volta tothom volia manifestar la seva manera d'expressar la seva independència interna per la qual s'havia anhelat fa tant de temps.

La independència ens va portar entre altres coses l'orgull de poder parlar la nostra llengua, de poder practicar les nostres tradicions i de poder escollir el que volíem fer amb les nostres vides, la llibertat de poder viatjar als altres països, i poder estimar els artistes obertament: els artistes que teníem amagats sota els coixins.

La eufòria ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar molta alegria. Però llibertat és real i justa quan els seus practicants poden gaudir dels seus drets i alhora assumeixen les responsabilitats que tenen com ciutadans. Els primers anys de l'independència l'eufòria va causar uns problemes dintre de la societat.

Aquest matí, m'he recordat un d'ells. Els principis de 90s, al capital azerbaidjanès, van aparèixer moltes persones amb armes (legals i il·legals): és veritat que a part de l'anarquia que s'havia creat, d'altra costat les nostres terres estaven sota el perill de la guerra esclatada feia poc. Alguns ciutadans van començar a portar unes armes dintre de la ciutat. A vegades, treien les seves armes per castigar el conductor de l'altre cotxe que s'impacientava per avançar-li o feia alguna cosa que no devia fer. És a dir, els hi disparaven i els hi mataven. La ciutat feia por. La gent, alliberada feia pocs, però turmentada amb la idea d'una nova guerra, amb un perill de no poder gaudir de la seva independència més temps, s'enrabiava por tot.

***
Pensant això, em sento molta pena pel meu poble: durant tota la seva història ha sofert invasions, i ocupacions. A causa dels seus recursos naturals, sobretot pel seu petroli, ha hagut de passar per guerres, i continua essent el víctima de moltes mans esteses cap a el.

He recordat aquell temps d'anarquia del meu país aquest matí, quan a causa d'uns conductors violents de la ciutat, m'he enutjat moltíssim (Però és una altra història que us contaré un altre dia)

* he canviat el nom del meu bloc. aquest nom que m'ha suggerit un amic meu Baixinho's blog m'ha fet molta gràcia.

* Ahir Azerbaidjan va ganar la Eurovisió. No, no. No cal felicitar-me. No miro Eurovisió. A més, tota aquesta farsa em sembla un joc de mal gust (Si encara no sabeu per què, espereu el meu relat sigüent ). Però, al menys hi haurà menys gent a Europa qui em preguntarà: "Azerbaidjan? Què és? Un país? De veritat?".

El pecat

2011-05-03T10:04:00.001+02:00

La meva veïna de dalt, una somiatruites incurable, qui resulta ser la germana de la meva germana, té una sogra meravellosa: gairebé li substitueix la seva mare biològica. Però com que “no hi ha ningú que sigui perfecte en aquest món imperfecte”, ella té la seva imperfecció. Els seus pensaments a vegades són dels temps quan Judes era fadrí i sa mare festejava.

Aquesta vegada està ben convençuda que el bebè que porta la somiatruites ha de tenir la oportunitat de “rentar tots els seus pecats”. En realitat el que vol dir és que s’ha de batejar obligatoriament el bebè quan es neixi.

“Cada terra té la seva guerra, filla meva”, li diu la sogra, "i això és la nostra tradició."

La somiatruites no és gens religiosa, (no sap si està bé o no “no ésser religiosa”, però simplement no ho és). A més a més, per més que esforcés, no li entra ni amb fums de sabatots el tema de “pecats” d’un bebè recent nascut.

“No has vist cap ase volar i no saps què és millor pel bebè” li diu la sogra convençuda.

“Amb temps i palla maduren les nespres, sogra”, limita dir-s’hi la somiatruites, perquè no té gaires ganes de discutir amb ella. “Quan neixi el bebè, ja en parlarem”...

* el tema de les frases fetes continueix. Intento incluir unes frases fetes als meus relats. D'aquesta manera me les aprendré millor.

La trucada

2011-05-01T12:25:00.000+02:00

Divendres passat havia de trucar al meu banc per un assumpte personal. Com a sempre, vaig començar la conversa en català: aquesta vegada amb una noia amb una veu agradable (si havia de posar un color a la seva veu seria un color càlid - rosa per exemple) que va sonar a l'altre costat de la línia.

La conversa va començar bé amb un to normal i corrent i amb una llengua local - o sigui català. Jo volia parlar amb un tal Ricard que la última vegada m'havia promès fer unes gestions bancàries.

La noia de la veu rosa em va preguntar el meu nom abans de passar-me al Ricard.

- Lale, vaig dir. Lale Mur...

La veu càlid i rosa de la noia no va canviar, tot i que la llengua en què s'expressava va canviar en un tres i no res, i em va respondre: "Un momento, por favor, Senyora Lale Mur".
El meu humor matinal es va canviar instàneament. No solament perquè últimament moltes coses m'irriten, ploro i ric quan no n'hi ha cap raó (gràcies als canvis), també perquè encara no m'he acostumat als canvis de llengües de la gent quan saben el meu nom o quan senten que l'accent que tinc sona diferent, tot i que parlo en català.

La noia de la veu rosa va tornar a la seva auricular i em va dir que el Ricard estava ocupat (en castellà és clar) i si em podia ajudar amb alguna cosa. Li vaig respondre en català que el Ricard havia promès trucar-me perquè té un assumpte meu dintre de les seves mans.

"Qué asunto?", em va preguntar la noia.

Tenia la temptació de parlar en castellà amb ella, perquè com que ella parlava en castellà em costava molt mantenir el meu català. Però vaig decidir ficar la banya. Crec que no li entrava ni amb fums de sabatots el fet que jo volia parlar amb ella només en català.

Al final no va tenir cap opció que parlar amb mi en català. Just abans que em pugi la mosca al nas. Però la cosa no va acabar aquí. La noia de la veu rosa volia venjança. El tema que li havia explicat - en el meu català pot ser no perfecte, però clar segur - no li quedava de tot clar. Em donava la sensació que volia jugar amb mi (a part de deixar anar unes rialles simpàtiques). Ja em treia de mare, però vaig respirar profundament i vaig començar a explicar-li l'assumpte de fil i ronda, més a més lentament (com el pare expliqués un mecanisme complicat d'alguna maquinària al seu fill de cinc anys) i amb una paciència esforçada.

- Vale, ara entenc, em va dir la noia. Li trucarem quan tingués el tema resolt...

Ara diria que la veu s'havia posat més negre que rosa...

La meva companya de la feina em diu que "aquesta gent no té una intenció dolenta; que no ho fan expressament".

"Ja ho sé, Maria", li dic. "Però no és la primera vegada, i ja comença a cansar-me", i vaig començar a reflexionar en un tema molt important " La integració i la llengua catalana"...

* cada dia estic aprenent frases fetes en català (un de les coses més curioses de la llengua catalana per a mí. m'encanten les frases fetes), per això he fet servir alguns aquí.

Gràcies

2011-04-29T10:58:00.000+02:00

No ho sé gens si aquest post serà l'últim post meu, o bé un dels posts del meu bloc.

M'ho he passat tan bé amb el meu repte que em fa una mica de pes no poder continuar-lo.

Fins ara he escrit 192 relats i gairebé no he faltat ni un dia (excepte d'un parell de vegades quan no em donava temps per escriure, però el dia sigüent vaig escriure dos (o tres) per complir la meva obligació :)

Ara m'estic passant un període molt bonic que no em deixa pensar en altre cosa, a part de treure tota la meva energia, és clar.

Tot i que m'estic estudiant per treure'm el Nivell C de català i m'aniria molt bé escriure cada dia en català, físicament no puc continuar fent-ho. Per això mateix, el meu repte para aquí amb 192 relats en lloc de 365. Malgrat això, m'agradaria molt poder tornar a aquest bloc i escriure relats o simplement algun post quan m'apateixi. O sigui que no dic adéu, dic fins després. Continuaré passant per aquí quan tingui un moment, malgrat que sigui no cada dia.

Moltes gràcies a tothom per llegir-me i per donar-me ànims, per corregir el meu català i per ajudar-me a millorar-lo.

Molts petons i ens veurem al meu o als vostres blocs.

L.M.

:)

2011-04-19T13:46:00.002+02:00

Hola, tothom.

Espero tornar aquí molt aviat que us trobo faltar!

Arm - strong

2011-04-07T16:25:00.001+02:00

Estic al procés de jazzificació aquesta tarda. Per tal de no estresar-me gaire per coses que no tinc gaire control, he gaudit molt de jazz: us deixo alguns vídeos de Louis Armstrong, i Rain Sultanov (un artista de jazz azerbaidjanès)

AQUÍ

AQUÍ

AQUI

JAZZ AZERBAIDJANÈS AMB RAIN SULTANOV

UN ALTRE VÍDEO AMB RAIN SULTANOV

La droga azerbaidjanesa

2011-04-06T22:32:00.001+02:00

La droga azerbaidjanesa: Un got de te negre. No només negre, negríssim negre...

Un azerbaidjanès pot viure sense menjar per molt de temps...Un azerbaidjanès pot viure sense dormir per molt de temps...Però no li demanis que visqui sense el seu got favorit de te negre...La seva droga tradicional...El beu per celebrar el casament; el beu quan la seva dona dona llum als seus nens; el beu quan està enutjat amb aquesta vida; el beu per matar les penes; el beu quan te molta sed; el beu per avorriment; el beu per acomiadar dels seus morts; fins i tot el beu per què l'he de beure, perquè és un autèntic azerbaidjanès...

* Aquesta tarda he begut amb una nova amiga. Tot i que no he begut com a una autèntica azerbaidjanesa: no he begut te, sinó suc de taronje. Encara que he parlat molt d'Azerbaidjan.
Aquesta tarda he conegut la Llum, i ha sigut una trobada interessantíssima! Amb la seva habilitat especial la Llum ha pogut convèncer-me sense gran esforç :) Espero poder trobar-nos una altra vegada! Ha sigut fantástic!

Kalashnikov i l'institut

2011-04-05T14:29:00.000+02:00

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.

Kalashnikov

2011-04-04T22:39:00.001+02:00

Acabo d'acordar-me de les nostres hores de muntatge i desmuntatge de Kalashnikov a una de les aules del col·legi. Amagat no, és clar. Amb l'ajuda del professor de entrenament de combat bàsic. Doncs, és una història bastant llarga, i la us explicaré demà amb més calma.

Un home català vs un home azerbaidjanès

2011-04-03T09:45:00.001+02:00


L'acudit més esgarrifós de la xarxa

Què tenen en comú un home azerbaidjanès i un home català?

Als dos els encanten els acudits masclistes.

I què és la diferència entre un home català i un home azerbaidjanès?

El primer gaudeix explicant aquells acudits, i el segon posant-los en pràctica...

Els escacs

2011-04-01T19:07:00.000+02:00

Ella no se'n recorda, de res: ni com jugava, ni amb qui jugava, ni tan sols si jugava o no. Tot i que des del dia que es va adonar de la seva existència, sempre ha vist a la casa seva el seu pare i alguns dels seus amics jugant aquest joc tan entretingut. El seu pare, prenent el joc tan seriosament que a vegades li donava la impressió que fins i tot li faria mal el cap pensant-ho tant. Per a ella, era tot un misteri. El volia aprendre, però en lloc dels escacs el seu pare li va ensenyar jugar a dames. Amb la seva germana petita passaven hores i hores jugant a dames, i sempre, sense excepció acabaven discutint i barallen.

Cada vegada que demanava al seu pare que li ensenyés les regles dels escacs, el seu pare - un gran aficionat dels escacs li deia que la seva mare no s'hi deixa.

Quan ella tenia gairebé deu anys, el seu pare li va explicar una cosa. Es veu que quan ella tenia només quatre anys, el pare aficionat als escacs, es va posar un repte a ensenyar la petita senyoreta jugar als escacs. Segons les paraules del seu pare, la petita nena es va aficionar tan que passava tots els caps de setmanas jugant amb el seu pare. Sabia manipular el rei, l'alfil o els peons tant bé, que a vegades arribava a guanyar al seu pare (qual cosa era una cosa difícil, tenint en compte que tot i que era un adult, al seu pare no li agradava perdre). Es veu que quan arribava el moment de jugar, ella deixant-ho tot, s'afanyava per buscar el tauler dels escacs i posava les figures dels escacs amb una precisió impressionada. Sentia feliç jugant-lo i feia feliç al seu pare també.

La mare, una dona molt educada, més a més una professora, però al mateix temps una azerbaidjanesa autèntica amb uns pensaments conservatius rumiava molt amb aquest tema: Li preocupava molt la seva filla sortís una mica diferent de les altres dones. No volia que en el futur la vida quotidiana sigués molt més difícil per a ella. És clar, qui vol una dona llesta, pensava ella. Segons la seva teoria quan més normal eres, millor et sortiria la vida personal, i així podries trobar un bon marit i tindries molts fills.

Per això, un d'aquelles nits dels escacs, la mare de la nena va decidir parlar amb el seu marit, i li va advertir del perill que pot portar la nena pel seu pròpi futur. El seu pare, un jove d'uns vint-i-sis anys va pensar que seria molt més fàcil no fer enfadar a la seva única dona.

Aquella nit, el pare i la nena van jugar el seu últim partit d'escacs...Tot i que la nena encara espera que quan el moment correcte arribi, demanarà al seu pare que li ensenyi una altra vegada a jugar als escacs. Perquè ella sap que al seu pare, faria molta gràcia saber que la seva filla volgués compartir la seva passió per aquest joc.

* Els escacs tenen una història molt llarga a Azerbaidjan. La majoria dels millors jugadors del món han sortit de Baku - el capital azerbaidjanès. El gran Kasparov va nèixer a Baku, Azerbaidjan.Més informació en castellà aquí.
Teymur Radjabov , un noi azerbaidjanès és el jugador més jove del món sencer a fer la FIDE 100 millors jugadors del món; És el setè millor jugador del món; I fou la primera persona que mai ha pogut vèncer el millor jugador del món Kasparov. Més informació en castellà aquí.
Uns altres jugadors/jugadores importants dels escacs d'Azerbaidjan en anglès aquí, i aquí etc.

http://susanpolgar.blogspot.com/2010/01/azerbaijani-chess-player-best-in-world.html

Traïdors

2011-03-31T14:20:00.001+02:00

"Sou tots traïdors", diu un missatge a una pàgina de facebook. "Per què els joves azerbaidjanesos no tornen al seu país en acabar els seus estudis als països estrangers?Per què? Perquè són tots uns traïdors ". Un noi d'uns vint anys d'uns pares rics i corruptes publica aquest missatge al seu "estatus". Ens anomena els enemics del país, solament perquè no volem tornar a un lloc que mai ens apreciaran com a uns especialistes, on mai ens escoltaran com a missatgers d'una visió més ample i més democràtica, on acabarem sent com a ells (corruptes, deshonestos i desgraciats)...Pensant-ho bé no ho sé gairebé si actualment rebo una apreciació adequada al país on visc ara. Com que l'elecció del lloc ha sigut meva, o sigui que no puc queixar-me...

* llegint les meves reflexions d'avui penso si se m'han acabat les idees, o és que m'he tocat un vent de pessimisme últimament. O pot ser que el fet de acostar-me cada dia més a la edat 30 em fa pensar si estic passant els meus dies oblidant els meus somnis laborals i m'estic fent una persona cada vegada més avorrida. La raó també pot ser la falta d'esport a l'aire llibre. Pot ser he de dedicar un relat al tema de " de què parlo quan parlo de córrer (i de no córrer) ?" (amb copyright de senyor Murakami és clar). Pensant-ho uns cinc minuts més, m'adono que són hormones que no em deixen pensar positivament! :))

El costum

2011-03-30T21:16:00.001+02:00

Munch

- Què faig per tal de no perdre l'interès en les coses tan aviat, papa?
- Converteix-les als teus costums. Uns costums naturals. Com menjar, anar a la feina, o dormir...

Però papa no sap que això és el meu problema. M'ofeguen els costums. He de convertir-les en una cosa diferent, que no sigui un costum per a mi. Que sigui una altra cosa..Una cosa per la cual encara no he trobat el nom...Igual quan trobo un nom, podré definir-ho i així serà molt més fàcil...

La dilema

2011-03-29T21:16:00.002+02:00

La meva veïna és una senyora molt amable. Tot i que no els conec gaire bé, el marit seu i ella em semblen unes persones molt educades i simpàtiques. Fa uns mesos la meva veïna va trucar a la meva porta per demanar uns cèntims per comprar alguna cosa. Com que el seu marit encara no era a casa, i com que ella no treballa, no tenia efectiu. La meva àvia sempre deia que a vegades els veïns poden arribar a ser més a prop nostre que la nostra pròpia família. Li vaig donar els cèntims que volia i vaig oblidar-ho completament. El dia següent la meva veïna em va tronar els diners prestats.

Mai vaig preguntar ni rumiar per què volia aquests cèntims.

Però com que últimament s'està repetint varies vegades aquest fet, m'ha fet pensar una miqueta en la qüestió. La meva veïna pateix d'uns problemes de salud física i mental. D'altra banda, sempre la veig fumant: a casa, a les escaleres, afora, etc. Tot i que està prohibit per a ella fumar, ella aprofita cada ocasió per fer un cigarro.

M'ha adonat en compte que el seu marit no li deixa diners per tal que no fumi a la seva absència. Però com que ella no pot deixar de fumar, demana diners de la veïnatge. El marit de la veïna es veu una persona molt tranquil·la i tímid. Per això, mai ha dit res a nosaltres.

Ara tinc un dilema davant meu. No sé si he de continuar prestant diners a la meva veïna, qui sempre està contenta de poder trobar els cèntims dintre del seu palmell o he de negar-l'hi.

Trobo que és de mala educació rebutjar-li el préstec, tenint en compte que ella mai ha pronunciat el fi d'aquells diners. Però també em sento molt culpable d'haver participat en el pitjorament de la seva salud cada vegada més.

Què en penseu vosaltres?

En Haruki

2011-03-27T19:48:00.001+02:00

"1Q84" de'n Haruki Murakami m'ha deixat un sabor dolent a la boca. "Totes aquelles nit que havia passat llegint-lo podria haver llegit un altre llibre", el meu so interior m'està dient. La història entretinguda i misteriosa que té en Haruki en aquesta novel·la m'ha donat ganes de terminar de llegir-lo el més aviat possible. Però desgraciadament, la impressió que m'ha deixat al final no ha sigut res satisfactòria. Per això he estat una mica enrabiada i alterada aquesta tarda. Però ara que ho penso amb més calma, sí que he pogut treure uns beneficis per a mi: unes quantes paraules noves per a mi en la llengua catalana (perquè la he llegida en català) i la preciosa descripció de la sinfonietta de Janacek (tot i que ho reconec que m'agrada especialment Janacek, fins i tot no el coneixia abans d'haver llegit la descripció en aquesta novel·la). També he de destacar que els seus coneixements sobre la música i els escriptors clàssics són impressionants. La novel·la està plena de converses sobre el Txechov i Dostaevski per part de protagonistes. Suposo que això era una de les coses que em van atreure també. Llavors què és el que no m'ha gustat? La ment perversa de l'autor.

Els nou anys

2011-03-26T20:07:00.002+01:00

- Què te'n recordes, del teu nou anys?, em pregunta la filla del nostre amic que compleix nou anys avui.

- Deixa'm pensar, li dic. I mentre ho dic, em ve la ment la meva ciutat jove, però trista i bruta i plena d'unes fàbriques industrials que enverinava els pulmons i les ments. Com he pogut sortir tan sana? em pregunto a vegades. He tingut molta sort, pot ser...

També recordo dels meus matins de caps de setmana començats amb el crit de la senyora de lleixiu.

"Venc lleixiu, venc lleixiu, fresc i barat. 100 manat". La meva ciutat també fabricava lleixiu. Cap cap de setmana podia prescindir de la veu cridaner d'aquella senyora.

Per què em venen records tan pessimistes, penso i li responc a la nena:

- Em recordo de l'arbre de morera blanca i deliciosa de la nostra parcel·la i com hi pujàvem com nens...

el cambrer

2011-03-25T21:16:00.001+01:00

L'alegria i llum que resplendia el cambrer ens ha fet passar la nit tan bé que ni tan sols ens vam adonar que el sopar era sense sabor. Deu ser un sort fer el que t'agrada.

El borbolleig

2011-03-24T11:20:00.000+01:00

Diu que estaria cent percent feliç si un dia gosaria a viatjar a Islàndia. Porta tota la seva vida desitjant mirar i sentir el borbolleig d’un guèiser islandès.

No hi ha viatjat fins ara, perquè no ha volgut espatllar el seu desig inabastable. És com l’amor utòpic, diu ell...És dolç quan se’n pensa, quan se’n pateix, es viu amb l’esperança que aquell dia arribarà un dia, i serà molt especial. Tanmateix tot pot perdre la seva màgica quan ho poses en pràctica...Té por de ser decebut...

* Vaig aprendre la paraula borbolleig ahir a la nit. Per això he decidit a gargotejar derivant d'aquesta paraula.

La seva imaginació

2011-03-23T19:57:00.000+01:00

La petita Banu tenia una imaginació tant fecunda que a vegades creia el que s'imaginava. Fins als dotze anys pensava que la mentida que havia explicat als seus companys del col·legi en realitat era la seva experiència, no pas una mentida. S'havia imaginat que havia viatjat molts caps de setmana a Moscou dintre de la maleta del seu pare, més a més gratis!

Fins i tot havia vist el cos embalsamat del Lenin dintre del Mausoleu a la Plaça Roja . Fins i tot la seva professora li havia cregut. Perquè quan a la classe la professora parlava del "gran avi" Lenin quan ella tenia només set anys, la Banu es va oferir a parlar-n'hi. I en va parlar amb una passió tan increïble i amb uns coneixements visuals molt creïbles que no va quedar sense dubte que ella mateixa havia vist tot el que explicava.

Això era el que significava ésser la filla d'un comunista autèntic...

* no és autobiogràfic.

La ganyota per al llibre de Guinness

2011-03-22T10:42:00.002+01:00

Si hauria d'escriure algun dia un relat sobre la ganyota, el dedicaria a la meva tieta Zuzu. La Zuzu- una doctora molt respectable de la ciutat - tenia una habilitat extremadament estrafolària. Una habilitat que em donava molta vergonya i em feia odiar-la per això.

Quan quedava amb la meva àvia els caps de setmana, solia sortir amb uns amics del barri de la meva àvia per jugar al patí o anar a comprar uns dolços que anomenaven "xoruz" que literalment significava "gall" perquè la forma que tenia aquells dolços vermells semblava al cap d'un gall. Quan els meus amics venien a buscar-me de casa de l'àvia, li deia que ho facin amb silenci. Jo intentava sortir de casa silenciosament i escapar per la porta principal sense que la meva tieta Zuzu se n'adonés. Xiuxiuejava a cau d'orella de la meva àvia abans de sortir i obria la porta silenciosament. Però quasi mai ho aconseguia. Cada vegada que volia sortir la meva tieta Zuzu em sentia i s'acostava a nosaltres per saludar als meus amics i convidar-los a la casa. Així començaven els meus problemes.

A la meva tieta agradava fer-se graciosa davant dels meus amics o des de la terrassa de la casa, quan érem afora. Quan altres familiars et somreien, ella feia la seva ganyota preferida. La sabia fer una manera que ningú ho podia fer. Sabia transformar la seva cara en una cosa tan espantosa que a vegades els amics que m'acompanyaven em deixaven plantada allà mateix al nostre patí i se'n anaven corrents. La tieta pensava que era una artista, no doctora.

Quan la tieta feia la ganyota, el seu llavi inferior pujava cap al seu nas, i quasi el cobria, mentre el seu llavi superior quedava al seu lloc tranquil dintre del llavi inferior. El seu front s'arrugava d'una manera que li sortien unes arrugues que semblaven unes onades juganeres del mar Caspi. El que més m'espantava era el seu ull esquerra que com a resultat de la seva ganyota mirava cap al lunar fosc que tenia a l'aleta esquerra del nas.

Com una nena, passava tanta vergonya veure la meva tieta fent aquesta ganyota que vaig deixar de trobar-me amb els meus amics al patí de la casa de la meva àvia. Vaig començar a veure'ls a les seves cases. Tenia por que els meus amics pensessin que la meva tieta tenia problemes psicològics.

El que més em preocupa ara és la primera trobada que tindrà la meva tieta amb el meu CTV. Val més començar a parlar-l'hi sobre la Zuzu, per tal que no tingui cap sorpresa dolorosa...

La cançó d'avui aquí

La porta del veí somrient

2011-03-21T15:50:00.000+01:00

I era ella allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t'ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s'havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d'una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d'ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d'ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l'últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d'aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d'una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient - a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S'hi va acostar i s'hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l'últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d'algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d'aigua de l'aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d'uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l'equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

"Tu també vols casar-te, Arzu?" cridè l'home amb una veu burleta mentre l'ajudava a posar-se de peu...

* És una tradició de la festa de Novruz. Les noies joves esperen l'últim dimarts per poder jugar amb uns rituals tradicionals, tot i que a vegades els darreres es converteixen a uns jocs de novruz, no a uns rituals seriosos.

El repte

2011-03-21T08:41:00.001+01:00

Mentrestant, a l'Azerbaidjan tothom està festejant i menjant molts especialitats de la festa de Novruz i durant les nits salten damunt de les fogueres desitjant que tots els problemes de l'any passat quedin amb la foguera i que aquesta primavera ens porti benestar i una bona collita.

Feliç Novruz als meus compatriotes!

La sabateria i el xocolate

2011-03-20T14:05:00.000+01:00

Quan el meu cosí era petit, el color de la seva pell era molt més fosca que la dels seus germans. Tot i que el pare de l'Anar tenia una pell molt morena (molt més morena que de la majoria dels homes azerbaidjanesos ), el meu cosí no aconseguia entendre per què ell era l'únic nen entre els quatre germans que era tan estrany.

Per fer una broma, el seu germà major li va explicar un dia que els pares l'havien comprat en Anar d'una sabateria. Com que les sabateries antigues azerbaidjaneses sempre eren plenes de les cremes negres de sabates, el nen que vivia allà abans que li agafessin els pares s'havia embrutat molt amb aquestes cremes. Ara, per molt que dutxés aquest color no se n'aniria.

Per això, cada vegada que passàvem pel costat de la sabateria de'n Senyor Mamed per anar al parc de la ciutat, el pobre Anar es posava plorar com a una Magdalena.

Quan es va fer una mica més major, la seva mare se'n va assabentar, de la broma del germà major i fer-li sentir millor va explicar una altre història a l'Anar. Es veu que quan la mare era embarassada de ell, menjava molt de xocolate, per què al seu pare li agradava regalar un trosset de xocolate a la seva mare cada dia per tal que el nen es desenvolupés bé. De tant menjar el xocolate, el nen va sortir moreno.

Ara, li fan vergonya aquestes històries. Ara ja és un noi jove qui està molt orgullós del color de la seva pell. Ni tan sols necessita anar als centres bronzejats per mantenir el seu color durant l'hivern (la pell morena està de moda)...

Un somni ben estrany

2011-03-19T16:01:00.020+01:00

Ahir vaig somiar que parlava amb en Gaddafi pel telèfon. Li donava uns consells ben assenyats. Li deia que deixés de torturar la seva gent i que no era gaire tard parar de practicar crim contra la humanitat. També li deia en el meu àrab perfecte al meu somni que ja era temps que ell deixés tranquil la seva gent i dediqués la resta de la seva vida fent alguna feina voluntària en un ONG o a la residència dels ancians. Dient això, rumiava si el Tribunal Internacional de Justícia li deixaria a la llibertat. Igual li perdonarien, rumiava al meu son, tal com van perdonar tants criminals internacionals, com a Gorbachov, o Bush per exemple.

Quan vaig terminar el meu discurs telefònic, en Gaddafi em va dir cridant, amb la seva veu esgarrifós i horrorós per descriure: " Tu qui ets per ensenyar-me la vida? Tu què saps de la llibertat? Vés a arreglar les coses del teu país. Tu, que estàs amagada en un poble costaner, llunyà del teu país, sí que pots parlar-ne obertament allà. Si tens gaire coratge, vés al teu poble i parla-hi de la teva llibertat obertament. Només després ja parlarem tu i jo...."

Japó

2011-03-17T22:09:00.000+01:00

Quan algunes coses desagradables i tristes passen afora del nostre país, ens limitem a parlar-ne. Després aquelles notícies es converteixen a unes bromes dolentes, fins i tot els periodistes i actors comencen a fer històries gracioses basades en aquelles guerres o altres tipus de desgràcies.

Però crec que ens costarà molt poder fer bromes del que està passant a Japó. La desgràcia de la naturalesa, empitjorada per les accions humanes deixarà una empremta allò més trist i inoblidable a la història del país per a sempre.

Els meus pensaments són amb la gent de Japó. Tant de bo tot hagués sigut un malson dolent.

***
Uns bloggers ( La Lydia de Ever Ours i els bloggers de Utterly Engaged) han organitzat una iniciativa anomenada For Japan With Love. Han declarat el dia 18 de març com a un dia de silènci dels bloggers per a Japó. Els bloggers que volen participar-hi no van publicar cap post demà. Per a més informació sobre la inicitiva, aquí. Si voleu ajudar a Japó amb la vostra donació, si us plau feu click aquí

Novruz i les gorres

2011-03-16T14:29:00.000+01:00

Érem unes deu noies de disset-divuit anys. Cadascú portava un barret o gorra a la mà. Era el nostre últim any juntes just abans de graduar la escola secundària per poder continuar amb la nostra vida. La meva gorra era vell, de l'any de picor que havia robat del meu cosí un dia abans. Ell no l'utilitzava, només li servia per donar-li uns cops de peu quan les pilotes li avorrien. Per això el vaig agafar, el vaig rentar i el vaig reciclar per a Novruz.

Amb les gorres i barrets a la mà vam començar a buscar les cases dels nostres companys - nois. Havíem de posar deu gorres davant de la porta principal de la casa, posteriorment trucar a la porta i en seguida posar-nos a córrer a tota velocitat per poder amagar-nos en algun lloc.

***

Segons la tradició azerbaidjanesa durant les festes de Novruz molts nens i joves posen gorres al sòl davant de la porta dels seus amics, veïns, o els familiars i s'amaguen. A vegades els familiars coneixen les gorres, a vegades no. Les persones que viuen en aquella casa han de posar alguns dolços especials de Novruz o fruïts secs dintre de la gorra i tancar la porta. Quan no hi ha perill, la persona amagada surt del seu amagatall i agafa la gorra. Posteriorment, aquesta persona ha de compartir el seu regal amb els seus amics.

El que passa és que a vegades pots trobar-te amb una sorpresa dintre de la teva gorra. Els amics solen fer bromes, omplint-la amb l'aigua.

Però segons la tradició cap gorra ha de ser tornat sense regals bons - dolços.

***

Aquella nit no vam sopar a casa. Perquè amb tots els dolços que vam rebre dels pares dels nostres amics companys ja érem més que plenes. Algú els havia xivat sobre la nostra visita. Els dolços eren excepcionalment deliciosos.

El dia següent ens vàrem veure a la contraportada del diari local de l'escola. Es veu que alguns pares va treure nostres fotos de les seves finestres. No volien intimidar-nos i per això no les van obrir les portes, però les fotos sí que van treure.

Novruz

2011-03-15T21:33:00.000+01:00

És la setmana que ella el trobo faltar més que mai. Asseguda al seu sofa groc favorit i extravagant amb uns dibuixos de "buta" de tres colors de la bandera azerbaidjanesa, mira al seu perfil de facebook i el recorda. És la setmana quan ella una i altra vegada recorda de la seva infància més que mai cada any. Els seus companys del institut han pujat a facebook una foto antiga de l'últim dimarts de març abans del dia 21 de 1999. Mira a les cares contentes i les boques plenes de dolçes de Novruz dels seus amics i sense voler cauen les llàgrimes i mullen les seves galtes vermelles, vermelles del calor de la calefacció central que mostra 30 graus. Fa fred a Liverpool el mes de març. No plora perquè és infeliç. Es molt afortunat estar amb en Daniel i més feliç que mai. Plora perquè últimament és molt sensible a totes les coses relacionades amb el seu poble. Més i més, té uns canvis harmonals gigantesc que ja fa nou mesos que li amoïnen enormement. S'acosta a la pantalla per donar un petò a la foto, però no ho pot fer, perquè la seva barriga que porta un noi mig azerbaidjanès mig anglès no li deixa. Pensa que demà a la feina la imprimirà i la donarà un bon petò a la foto.

Com pot ser a Liverpool ara mateix si al seu poble tothom celebra una gran setmana de l'any. Tots els nens esperan la festa de Novruz amb una alegria incalculable, mentre tots el pares hi es preparen amb un mes d'antelació, cuinant dolços i netejant meticulosament la casa. Novruz és la festa nacional azerbaidjanesa per donar benvingut a la primavera i per deixar tots els mals al passat saltant per la foguera. Els nens dels carrers preparen fustes per cremar aquesta setmana, mentre les noies joves i solteres es troben amb les amigues i posen en pràctica diferents rituals de Novruz...

* el relat no és autobiogràfic, tot i que jo també trobo faltar el meu poble més durant la gran festa nacional Novruz.
* aquesta setmana us en parlaré detalladament, perquè la festa mereix molts relats.
* relat necessita revisió. gràcies per la comprensió ;)

El món m'avorreix

2011-03-14T12:03:00.001+01:00

A vegades penso que he de viure en una altre planeta. Un planeta especial, on cada dia és un dia diferent. Cada dia en una feina diferent, amb unes tasques diferents, mentre per les tardes pugui tenir uns hobbis diferents. El meu món laboral m'avorreix. No sóc capaç de fer les mateixes coses per molta temps, una vegada que las puc fer.

Posteriorment trobar-se amb uns amics diferents i anar a uns llocs completament diferents.

Viure en una casa diferent, amb unes decoracions diferents.

Tenir temps suficients per cuinar uns menjars diferents.

Tot i que prefereixo tenir el mateix marit cada dia. Perquè com la meva sogra diu "és millor un boig conegut, que el savi per conéxier".

Ella

2011-03-13T08:05:00.001+01:00

Ella no treballa. Asseguda a casa moltes hores, passa el seu temps lliure pintant. És una artista. No cal que treballi, perquè els seus pares li donen menjar. Ho pot permetre.

Ella no sap parlar la seva pròpia llengua. Només parla rus, tot i que viu a Azerbaidjan. Diu que és molt més fàcil per comunicar amb els seus amics dels països post-sovièticos. També diu que els seus pares parlaven a casa només en rus, per això mateix no ha pogut aprendre la seva llengua materna. No sabia que aprenen una llengua, has d'ignorar l'altre, perquè creu una dificultat.

Ella diu que la manifestació no estava ben be organitzada. Ella no hi va participar, és clar. Manifesta la seva opinió insatisfeta dient que la gent no tenia molt clar que volia, tot i que tots els eslògans portaven escrits la paraula "dimissió" i "la llibertat". També escriu a la seva pàgina de facebook que els manifestants havien d’organitzar-la amb més tranquil·litat i demanant permís del govern. Sembla que visqués a un altre poble. El permís va ser demanat del govern i els autoritats no van donar-lo als manifestants pacífics. El gran organitzador de la manifestació i alguns altres joves van ser detinguts vuit dies abans de la manifestació. Els autoritats tenen molt bon control de tot el sistema de comunicació.

Aquesta noia també diu que la manifestació no va ser gaire fort. Tot i que sap que més de 100 persones van ser empresonats durant dos dies de manifestació.

No m'estranya gens que aquesta noia sentís el que els altres joves senten. Una persona que no sap parlar la seva llengua materna, no pot sentir la necessitat de veure el poble lliure. La conversa d'aquesta noia em va recordar un gall de matinada, xisclant per la tarda, en lloc del matí. El món seria molt més agradable sense aquest tipus de gent, qui, sense saber res, i sense aportar res, parla més que ningú.

Les manifestacions

2011-03-12T23:25:00.001+01:00

manifestación de la oposición azerbaidjanesa el divendres passat i dissabte (avui)

han detingut més que 100 persones.

La informació sobre les detencions a la media internacional en anglès:

http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-12699185

http://www.english.rfi.fr/asia-pacific/20110309-azerbaijan-arrests-anti-government-campaigners

La foto diu la seva

2011-03-11T22:54:00.003+01:00

de les fotos penjades per Emin Milli a facebook.

De les manifestacions pacífiques dels joves activistes d'Azerbaidjan el divendres passat. No es pot parlar, tampoc veure.

Revolució al meu poble

2011-03-10T15:46:00.001+01:00

Demà serà el dia.

Em pregunto si serà el dia de la gran decepció, amarat en la suor de vergonya dels organitzadors joves, davant de l’absència de moltes persones que s’havien compromès a atendre la gran manifestació contra la corrupció del govern i l’últim moment els havia sortit un imprevist?

O pot ser serà un gran dia on tots els joves azerbaidjanesos quins cors bateguen amb l'esperança de viure en un poble democràtic i lliure, tindran prou quantitat i valentia per demostrar que el govern azerbaidjanès necessita un canvi positiu? Pot ser el govern azerbaidjanès entendrà l’argument dels joves que un d’aquests dies acabarà la reserva de petroli azerbaidjanès cual és la raó de la riquesa econòmica i la raó de la corrupció al poble actualment? Quan s’acabi el petroli, ens quedaran unes deutes de mil milions d’euros no pagades. Pot ser demà serà un fito a la història del meu poble. Un dia ple d’orgull i alegria.

Qui ho sap? No hi seré desgraciadament. M’hagués agradat molt poder ser testimoni d’aquell esdeveniment.

Ja fa unes setmanes que el govern azerbaidjanès porta els seus pantalons plens de cagades (perdoneu per la expressió, però és com ens expressem a Azerbaidjan). Fins a un punt que ha empresonat uns cinc joves, activistes azerbaidjanesos. Un d’aquells joves activistes azerbaidjanesos – el graduat de la universitat de Harvard - en Bakhtiyar ja ha començat una vaga de fam dintre de quatre reixes del centre de detenció. Un dels joves detinguts, per a qui no tenien cap prova per empresonar, li van detenir mentre parlava pel telèfon pel carrer de Baku. Li van acosar d'haver parlat a veu massa alta. No sabia que era un delicte parlar a veu alta pel telèfon. Els altres tres joves també participaven a la companya de sensibilització de públic sobre el dia de manifestació – el 11 de març.

Què farà el ridícul president del estat demà? Llançarà tots els participants a la presó? Hi haurà lloc per tots? O entendrà que aquesta manifestació és pacífica i només té com a objectiu la llibertat dels ciutadans azerbaidjanesos?

(Estic despixelada: Yuhu....) El relat d'avui: El tren

2011-03-09T16:30:00.000+01:00

Després de maldir-nos unes quatre vegades seguides d'haver agafat un vol des de Girona (no des de Barcelona), ens vàrem entrar al tren - al quartà transport del dia. El vagó que ens vàrem asseure es veia serè i tranquil, i es semblava a un poble deshabitat i deixat just després de la guerra sangonent. Era tan vell i brut que s'esgarrifava només al asseure-hi. Ens era completament igual, estàvem cansats i volíem arribar a casa el més aviat possible. La tranquil·litat ens afavoria.

Quan vàrem arribar a la estació de Barcelona Sants, la tranquil·litat i la serenitat es van desaparèixer en un segon del minut. Una parella amb la seva filla petita d'uns 2-3 anys es van asseure just al costat nostre. I així l'espectacle es va començar. La dona va començar a jugar amb la seva nena. Per alguna raó que no aconsegueixo endevinar, la dona (qui també estava embarassada) parlava cridant, al sentit directe de la paraula. Cridava a veu tan alta que es podia sentir-la fins i tot amb els cascos de ipod. La dona cridant ensenyava a la nena dir unes quantes frases. De fet, hi havia només dues frases que ella repetia sense descans: "Pa-pa, adiós" i "Qué te meto, qué te meto!". La nena les repetia amb un entusiasme a veu alta. Al principi, pensava que el cansament m'havia fet sorda, i que la segona frase no l'havia sentit bé. Però, després d'haver-me posat al tant, vaig assegurar-me que el que deia era això: "Qué qué qué te meto, qué te meto". I vaig quedar-me perplexa total. Per què ensenya una cosa així a la seva nena? No vaig gosar de preguntar-l'hi. I així durant tota la trajectòria. Ens miràvem un al altre amb el CTV i no aconseguíem tranquil·litzar i descansar una mica.

A la parada de Can Viçents de Calders, una dona d'uns quaranta anys es va unir a nosaltres. Es va asseure just davant nostre. Al arribar al seu seient, va agafar el seu mòbil de la seva bossa i es va posar a trucar al seu marit (això vaig deduir de la seva conversa). Va començar amenaçar al seu (ex) marit pel telèfon. Deia que utilitzaria tot contra seu al judici, que si no va a buscar a la seva filla del col·legi, acusaria també el seu cap etc. Ho deia xisclant. La dona va fer unes cinc trucades. No estava xafardejant, és clar que no. Però no podia evitar-ho, ella era just davant meu. El meu ipod s'havia quedat sense bateria.

No podia creure. Per què ens havia tocat aquest tren? Què passava amb la gent? Per què ningú tenia empatia vers als altres? Per què no pensaven que pot ser que hi hagi altres persones que no voldrien escoltar les seves històries? Per què cada dia pensem més en nosaltres i pas en altres persones. La contaminació acústica ens donara un infart de cor un dia.

Llegint l'últim paràgraf em poso vermella. Estic avergonyida d'haver fet aquells comentaris. Pot ser el que he de fer és ser més tolerant vers a la gent, tot i que siguin diferents a la manera de parlar i a la manera de comportar-se. Pot ser m'estic fent major, per això m'estan sortint els discursos apassionants de la meva àvia sobre la ètica i les normes socials? No ho sé, estic una vegada més confosa.

Un pix azerbaidjanès

2011-03-09T09:19:00.001+01:00

Bu bloq ishlemir. Sahibi dincelmeye gedib.
This blog is out of order. The owner is resting or is on travel to Azerbaijan and perhaps will never be back.
Aquest bloc està fora de servei. El propietari està en repòs, o està viatjant a Azerbaidjan i mai tornarà.

No entens res?
Mira aquí: Enceneu els llums, Un pix als ulls, Mainostard, Garbi24 etc...

Encara tens preguntes, mira aquí

La Dona

2011-03-08T20:11:00.000+01:00

Fores la dona molt valenta. Fores coratjosa quan vas criar unes quatre filles prácticament sola. Fores valenta quan vas aguantar a ell, quant et deixava sola per llargs períodes. Fores valenta quan mai vas badar la boca per rebutjar-li quan a ell no li agradava el menja que havíes preparat aquell dia i llençava els plats al terra per demostrar la seva insatisfacció vers alguna cosa: sobre la seva feina o sobre el soroll que sentia vinent del veí al costat. Fores valenta quan no vas cridar mai a ell davant de les teves nenes, mentre ell aprofitava el seu mal humor per ofendre't. Fores una dona preciosa quan et posaves guapa per a ell just abans de venir a casa. Fores una dona valenta i viva, quan dintre de la desgràcia que vivíes podies trobar la felicitat en una rama de flors regalats per ell pel teu aniversari o pel 8 de març - el dia internacional de la dona.

Ets una dona impressionant i inexplicablement valenta. Totes les teves filles et deuen adorar i deuen estar molt orgulloses de ti. Fores i ets una dona molt valenta. Però ho sento molt, no vull ser valenta com a tu. Prefereixo ser anomeda una dona feble que no agunta cap misèria causada pel masclisme a ser una dona valenta i aguantar tot.

* un escrit a corre-cuite.
* a Azerbaidjan es celebra molt el dia d'avui. Els homes sempre regalen unes rames de flors precioses a les dones (a les mares, esposes, amigues, filles etc.). Tothom celebra aquell dia amb tanta alegria que a vegades oblides de la desigualtat que existeix a tot arreu de la societat.

El viatge

2011-03-07T23:53:00.001+01:00

Avui he hagut d'aixecar-me a les 04:30 del mati. Posteriorment, he hagut de viatjar una hora amb el cotxe, després dues hores amb el avió; posteriorment una hora amb l'autobus i finalment una hora i mitja amb el tren.
He tingut d'escoltar vides personales d'unes persones extremadament estranyes durant la meva trajectòria amb el tren (això és una altra història i requereix més temps que 20 minuts per descriure. Igual ho escrigui demà).

Una vegada a casa, he tingut de trucar a totarreu per dir que ja estem a casa,menjar, endreçar la casa i preparar-me per la feina demà.

Ara que tot està preparat i puc descansar tranquil·lament i dormir, el CTV (català de tota la vida) m'ha empès amb la seva força incontrolable i m'ha fet caure del llit, sentint que jo avui no havia escrit el meu relat. Diu que si sóc viva, i no ha passat res greu afortunadament, puc escriure el post d'avui. Diu que és molt greu no complir la teva promesa si no tens una excusa ben justificada.

23:51

Una mica de cultura

2011-03-06T21:36:00.001+01:00

Quan la primera dona azerbaidjanesa va sortir a l'escenari per cantar opera l'any 1912, uns quants homes la volien matar alla mateix, damunt de l'escenari. La van ajudar a escapar despres de l'actuacio. Aquella dona valenta - Shovkat Mammedova - tambe fou la primera especialista en musica de tot l'Est.

El famos compositor sovietic Reinhold Gliere va dedicar una opera a Shovkat Mammadova, i a la cultura azerbaidjanesa, que porta per nom Shakh-Senem.

...

2011-03-05T22:54:00.000+01:00

Ultimament els paisos s europeos son tan preocupats pels possibles immigrants vinent dels paisos africans del nort, que a vegades em fan pena i tot. Obliden que en algun moment de la historia ells mateixos o els seus pares, o alguna persona en la familia, a la vecinidad o alguns dels amics van ser immigrants. Com 4000 nens espanyols que van fugir de la Guerra Civil Espanyola i van viatjar a Southampton en una pastera (igual com els africans). Els anglesos els van donar benvingut amb els bracos oberts a Southampton. Al menys aixo diuen. Ni tans sols estic parlant dels italians a Estats Units, dels espanyols a Alemania, Francia, fins i tot Russia, ni dels diferents europeus als paisos africans i sud americans com colonitzadors. Em pregunto si no es senten una miqueta obligats? Pot ser s'ha canviat alguna cosa i tota la historia s'ha oblidat.

- aqui nomes tinc el teclat angles. la entrada no porta accents. les corregire quan torni a casa.

L'Anglaterra i els somriures

2011-03-04T22:05:00.000+01:00

Avui he entès per que les angleses son unes compradores tan compulsives (al parer meu, son al primer lloc mundialment). A mes tenen tant d'estil. Durant tots els dies de la setmana els pot veure comprant. Pensava que l'única raó seria el fet que no hi ha moltes coses que fer afora. El temps no els ho deixa. No sabia sobre la segona raó, i pot ser la raó principal. Tots/totes els/les venedors/vendedores et tracten d'una manera tan simpàtica que et dona vergonya de no comprar les seves mercantils. Mai falten els seus somriures tan reals i tan convincents...

Acabo de venir de centre de compres d'una ciutat anglesa. He tingut la temptació de comprar-me unes coses (però nomes unes, molt poques de veritat). Les he comprades, tot i que em sento bastant culpable (son necessitats em dic, i aixi estic mes convençuda)

Un estrany

2011-03-03T16:21:00.000+01:00

Letafet Hafizqizi (una pintora azerbaidjanesa)

En Samir és una ànima més dintre d’un estol d’ànimes perdudes. Existeix dintre de la comunitat local del capital. Una comunitat, enfarfegada amb uns “ciutadans” (ciutadans – residents locals de la ciutat). Existeix i hi se sent estrany tot i que hi porta tota la seva vida (divuit anys).

Va néixer en un camp de desplaçats tot i que ara existeix a una ciutat. Cada vegada que li pregunten la direcció de la seva casa, li crespen els nervis. Perquè no en té, de la casa. No sap què significa tenir casa. Viu a un quadrícul de quatre parets fredes donats pel govern azerbaidjanès temporalment fins que puguin solucionar el conflicte, congelat ja fa temps i l’enviessin a les seves terres. No han set seves, sinó dels seus pares. Igual mai les seran. Qui sap? Però si algun dia tornessin a aquestes terres, elles seran uns camps destrossades, sense història, sense la cultura, sense les llars que tenien, fins i tot sense les tombes dels seus avis (diuen que l’enemic les van excavar i les van destrossar completament. El vandalisme durant la guerra.)

El quadrícul de quatre parets es diu “el casal temporal pels desplaçats”. És curiós rumiar sobre “la temporalitat” de divuit anys. Per a ell, ha set tota la seva vida. Va néixer un any després que ocupessin el seu poble. Per això no l’he vist mai. No es va desplaçar, per això no és un desplaçat. Però tampoc és un resident. És un fill de desplaçats. No te casa i ha perdut la esperança que un dia tornés al llar, que ni tant sols era seva. No és ni d’allà, ni d’aquí.

Un noi sense arrels, estrany entre els desplaçats, i estrany entre els residents normals...

* Hi ha 600.000 persones desplaçades internament a l’Azerbaidjan.

* Uns altres relats meu sobre les persones desplaçades internament aquí i aqui

* Demà vaig a visitar els meus pares. No ho sé com faré un relat cada dia que estaré amb ells. Ho intentaré fer sense ofendre a ningú.

El secret (final)

2011-03-02T16:12:00.001+01:00

(llegiu primer els posts anteriors si us plau)

...Quan van arribar a ser uns bolígrafs d’una mida una mica més gran que del normal, van parar de créixer. Eren de cinc colors, i eren bastant punxeguts. Sense dir res, l’home va començar a escriure alguna cosa damunt de la llibreta de notes de l'Aysel.

Quan l'Aysel estava a l’aguait per veure què havien fet a la seva llibreta, palplantada i hipnotitzada quasi no va notar quan els homes baixets i simpàtics es van desaparèixer. Es van esfumar a l’aire.

L’llibreta es va quedar a l’aire uns quants segons i després es va caure al terra. L'Aysel no es va moure. Encara era dempeus allà al mig del menjador amb els seus ulls grossos oberts de bat a bat. Sobtadament la televisor que era al costat del sofà es va engegar sol. En va sonar una música. Una música mel·liflu. L’uníson dels metalls que feien la cançó li feien un efecte especial. La tranquil·litzava aquesta cançó. Els seus ulls començaven a tancar-se. Es va acostar al sofà al costat i es va quedar dormida. Veient que l'Aysel ja era adormida, el comandament a distància de color marró es va caure tranquil·lament damunt de la taula de la menjador.

***
Quan va sonar el telèfon de casa, l'Aysel es va aixecar i va agafar el telèfon. Eren els seus pares, i volien assegurar-se que ella estava sana i salva. Li van dir que tornarien molt aviat. La meva amiga va pensar en què havia passat feia una estona, però va pensar que ho havia somiat. Per això va començar a buscar la seva llibreta i la va obrir per veure si hi havia algun indici.

Hi havia cinc notes d’excel·lència de cinc diferents colors a l'llibreta de notes. Les signatures dels professors eren tan iguals! Es semblaven tant a les signatures originals que al principi va pensar que eren les seves pròpies notes. Però es va adonar que ella gairebé mai tenia tantes notes bones. Llavors, el que havia vist no era gaire somni, era la realitat.

***

Després d’haver escoltat aquesta història, me'n vaig quedar atònita. També vaig sentir una mica d'enveja. Ella era la triada i més a més l’havien posat unes cinc notes excel·lents.

Ningú a la classe sabia perfeccionar tant bé les signatures dels professors, per això a vegades fallàvem en convèncer als nostres pares que eren autèntics. Però la seva era quasi original.

Jo havia de mantenir aquell secret per a sempre. Ho vaig jurar. Però no vaig poder fer-ho. Ho vaig haver d’explicar a algú. El cor em cremava cada vegada que volia compartir-lo amb algú. I aquell algú va ser la meva mare. Quan vaig acabar d’explicar-lo tot el que havia passat, la meva mare em va dir que amb un to solemne: “Quantes vegades te he dit que no està bé mentir, Lale? Porta’m la teva llibreta a veure si tu també les tens. Això és un invent nou vostre?”... “Mama, què dius ara”, li vaig respondre sorpresa. Estava totalment decebuda. Ella no em creia. En canvi, jo sí que confiava a les paraules de l'Aysel. Ella mai m’havia mentit abans. Ni una sola vegada.

Vaig deixar d’intentar a convèncer a la meva mare, però no hi era ni un dia que no en pensés, en aquell secret. Ens agradava molt parlar d’aquell tema amb la meva amiga Aysel. Ens hi agradava fins el dia 5 d’abril, a les 3:53 de la tarda.

Aquell dia el professor d’anglès era molt enfadat amb l'Aysel, perquè no estava preparada pel tema del dia. Va obrir la llibreta de notes de l’Aysel per posar-li una nota molt baixa. Com que l’Aysel estava molt nerviosa, s'hi va donar una llibreta errònia. La llibreta destinada pels pares. La mateixa que duia les notes de cinc colors. Fetes per un extraterrestre.

Quan el professor la va fullejar, es va anotar que algú havia copiat la seva signatura a part de posar una nota excel·lent. Al veure que algú va falsificar la seva signatura, es va posar vermell de la ràbia que sentia vers aquest fet. “Parlaré amb els teus pares i amb el director, Aysel. A veure com en escaparàs”. El professor d’anglès va ordenar que l’Aysel es posi d’un peu a la cantonada de la classe durant una hora. Era un dels càstigs més favorits dels professors azerbaidjanesos d'aquells temps. No volia veure la meva amiga passar tanta vergonya davant de tota la classe i vaig decidir a explicar aquell secret al professor i als altres companys, plorant. “Ella no té cap culpa”, l'hi vaid dir. “No és la seva culpa”. Sentint la història tots els nens de la classe van quedar estupefactes. “Què fort”, deien. “Què fort”.

La única cosa que vaig aconseguir va ser un altre càstig...aquesta vegada per a mi - a la altra cantonada de la classe. Però això no era més fort del tot. El que més em va doler era que la meva amiga Aysel fos una mentidera tan convincent i jo una ingènua tant ximple. En vaig assabentar després de la classe, quan l'Aysel va confessar davant del professor que les notes havia falsificades ella mateixa.

D'ençà aquell dia no crec en el extraterrestres...

© Lale Mur

El secret 3

2011-03-01T12:21:00.003+01:00

(llegiu les parts anteriors primer, si us plau)

Sense saber què fer, l'Aysel va obrir la seva bandolera i en va treure la seva llibreta de notes què tenia preparada pels pares, no pas pel col·legi. Totes les agendes eren quasi iguals, per això no era gaire difícil confondre-les. Segons a les seves explicacions, un dels homes estranys i baixets va estendre la mà per agafar la seva llibreta, mentre l'Aysel es va quedar allà dempeus estupefacte i amb uns ulls lluents i brillants com un llac negre. Li agradava tant llegir les històries de ciència ficció, que al fons del seu cor ho estava passant molt bé mirant aquells éssers extraterrestres. “Eren lletjos, però al mateix temps els trobava molt bonics quan caminaven amb les seves ombres enganxades als seus estómacs” em va explicar la meva millor amiga. El més important i estrany era que, els seus cossos resplendien una llum verdosa que torbava la seva pell; no pas als seus ulls, estranyament. L'Aysel sentia com que tingués la pell cada vegada més estreta pel seu cos. Es sentia cada vegada més incòmode en la seva pell. Però havia de suportar la situació, perquè estava experimentant alguna cosa que li faria científica (i famosa) un dia.

Doncs, mentre ella rumiava en la posibilitat de fer-se una científica el mateix home que tenia la llibreta de l'Aysel va fer un gest prou insòlit. Va agitar la seva mà esquerra cap a dreta uns deu segons fins que en va sortir una cosa estranya, del lloc on devia ser la seva mà. Era com una caixa de bombons de “Chinar” que tant li agradava. La caixa era decorada amb uns dibuixos geomètrics que eren com vius i suraven al superfície de la caixa. La caixa era en generalment els humans tenim una de les mans i la caixa no tenia cap tapa; era una caixa entera.

De cop i volta, la caixa es va obrir i en van sortir uns cinc bolígrafs de diferents colors. En principi, l'Aysel va pensar que eren agulles d’injecció extraterrestre per exprimir el seu cervell. Ella havia llegit tant i sabia tantes coses que els extraterrestres podrien fàcilment utilitzar els seus coneixements pels seus interessos: "per crear una nova terra a la galàxia, per exemple" va rumiar ella mentre mirava com els bolígrafs cada vegada es feien més grans...

(continuarà)

El secret 2

2011-02-28T22:40:00.001+01:00

(llegiu la primer part del post anterior primer, si us plau)

Era asseguda al seu sofà favorit de color groc pàl·lid que portava unes taques grans de menjar i llegia el "L'home amfibi" de Alexander Beliaev. Entre els meus companys del col·legi aquell llibre estava molt de moda. Nosaltres l'havíem llegit al menys 2-3 vegades seguides per tal de deixar als companys impressionats amb unes cites detallades del llibre. Però a Aysel, no li calia llegir-lo la segona vegada per recordar tots els detalls. Tenia una memòria quasi inhumà que feia que jo tingués encara més gelosia vers ella (a part de la seva altura és clar).

Doncs, la meva millor amiga Aysel, llegia el llibre en silenci en l'absència dels seus pares. Segons les seves explicacions quan va arribar la pàgina 33, de cop i volta li van venir ganes de dormir. Però com que el interès superava el seu son, va decidir resistir a aquella idea. De cop i volta, el menjador on era ella, va posar-se més lluminós. Tan fulgurant que la llum que brillava a través de la ventana principal no la deixava veure què hi estava passant. Eren uns homes baixets (baixets per a ella) que devien fer màxim 1 metre. No sabien caminar bé, ella em va explicar. I com que no sabien caminar bé, estaven quiets a l'aire, tremolant una miqueta. Semblaven dels dibuixos, la Aysel m'explicava amb els seus ulls aterroritzats. Mentre m'ho explicava, plorava com una magdalena. Després no sap que va passar que els homes baixets es van acostar a ella, i li van demanar que els donés la seva llibreta de notes. Al poble on viviem, 'Azerbaidjan cada estudiant portava una llibreta amb els noms de les classes de cada dia. Depenent de la teva resposta a la classe els professors posaven notes en aquesta llibreta. També hi havia espai per les notes posades pel nostre comportament durant la classe. Cada nit abans de dormir els pares ens convocaven als seus costats i demanaven que els ensenyéssim la nostra llibreta. Era la pitjor invenció que mai havien fet al món.

Quasi tots els pares azerbaidjanesos eren els mateixos. Per això cada nit, prop de 9 de la nit, era la hora de veritat. Per les famílies soviètiques, posteriorment post-soviètiques, estudiar era l'assumpte més important del món. Com que ho sabíem, vàrem inventar un doble sistema que deixava tothom satisfet fins a la fi de l'any acadèmic quan tota la veritat sortia a la superfície.Vàrem començar a tenir dues agendes separades: un pels professor, un altre pels pares...

(continuarà)

El secret

2011-02-27T21:01:00.001+01:00

Aquell secret només sabien dues persones: ella i jo. Cada vegada que passava pel seu edifici per buscar-la abans d'anar al col·legi, me'n recordava, d'aquell secret. Més trigava ella en baixar-se de la seva casa, més hi pensava jo, sobra aquell secret nostre i més nerviosa em posava. La cridava des de baix d'un edifici de cinc plantes. La seva família vivia en el quintà pis.

Vivíem molt a prop una a l'altra, i també totes dues vivíem no gaire lluny del nostre col·legi. Tot i la proximitat de les nostres cases al col·legi, gairebé cada dia hi anàvem corrent, per tal de no arribar tard. I sempre hi arribàvem molt just. Ens esforçàvem màxim per no fer-nos tard pel col·legi, perquè el director del col·legi era un home que ens esgarrifava molt amb la seva mirada penetrant. Ni tans sols volíem imaginar què ens faria aquell director si arribéssim tard al activitat pre-col·legial de cada matí.

A les tres quarts de vuit ens havíem de fer una fila amb la nostra classe i cantar el himne de la República d'Azerbaidjan davant de l'edifici del col·legi. Ho fèiem amb la mà dreta damunt del pit esquerra just damunt del cor. La altra mà podíem amagar dintre de la butxaca o deixar-la endreçada al costat del cos. Cada dia ho repetíem. Posteriorment del cant de l'himne fèiem esport - quatre exercissis fins a las 7:57, just 3 minuts abans que comencés la primera classe. Aquell procediment era molt nova per a nosaltres. De fet, l'havien començat el mateix any.

Feia gairebé dues setmanes que no podia concentrar-me ni durant el cant matinal de l'himne, ni durant les classes. Em costava molt mantenir en secret aquell incident que m'havia explicat la meva millor amiga. En volia parlar amb algú per tal de sentir-me menys confosa. També en volia parlar perquè sàpiguen que tinc una peça d'informació tan valuosa i tan insòlita que ningú al nostre col·legi, ni a la nostra ciutat ho pugui imaginar. "O pot ser dec escriure una carta oficial al president", pensava sovint. Després vaig canviar d'opinió recordant que el nou president d'una república super-nova devia estar molt ocupat amb les altres coses importants. Feia només uns mesos que ens havíem fet República i ja no érem dintre de la Unió Soviètica.

Un dia vaig decidir parlar-ne amb la meva mare. I ho vaig fer l'últim dia de l'any 1991...

(continuarà)

Sóc un petit soc

2011-02-26T20:21:00.000+01:00

sóc un petit soc...separada dels meus arrels...al mig d'un bosco negre... la densitat de la foscor no em deixa veure els altres socs...uns socs diferents...no els veig, però els sento...em diuen que aquell poble ja no és el mateix..diuen que aquells nens amb qui vaig estudiar fa anys no són els mateixos. s'han crescut i han entesos que en aquella vida dura no podran sobreviure si no tenen esperança...i la religió és la única manera de tenir esperança permanent...

els sento, però faig veure que no...no comparteixo el que diuen, però tampoc vull treure aquella esperança que tenen als seus cors...els mateixos cors que bategaven amb la passió de fer canvis dràstics però positius al món quan tenien uns 17 anys...ara bateguen amb les paraules del imam...

* igual em repeteixo amb aquest tema, però últimament passen coses que em preocupen molt. els amics que coneixia fa anys al meu poble han canviat la manera de pensar tant que a vegades dubto si són les mateixes persones, o són només els seus clons. hi parlo pel chat, o sigui que no n'estic gaire segura...p.d. a partir de dilluns, espero poder llegir els vostres blocs.Bon cap de setmana!

La meva xerrameca de sempre...

2011-02-25T23:38:00.000+01:00

La amiga diu que no cal parlar d'alguna cosa que mai a la vida ha existit i no existirà tampoc. Vol dir que no cal parlar de la igualtat entre les dones i homes, perquè és com parlar de la política. Com que no li agrada gens la política, tampoc li agrada parlar de la igualtat.

Té lògica aquesta conversa. No la continuo. Al capdavall no vull ser l'única qui parla amb les parets. M'esbargeixo tancant els ulls i pensant "no tinc dret de ficar-me en els assumptes dels altres. parlarem de les coses més agradables".

Però la amiga està infeliç perquè es sent inútil. No treballa. No treballa, perquè el seu marit no li deixa. El seu marit no li deixa, perquè pensa que això és el que faria contenta a la seva dona - no treballar, i cuidar als nens i la casa.

Però el cas és que ella tampoc li havia expressat el seu gran desig de tornar a fer el que havia fet tota la vida abans que conegués al seu marit.

* p.d. us recomano la pel·lícula "cisne negre". val la pena veure la actuació de Natali Portman.

Bona nit.

Gaddafi i els altres...

2011-02-24T20:37:00.000+01:00


encuentroaltrenativo

Està conduint. Amb una ma quieta al volant , amb l'altra està picant el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música horrorosa que està sonant al ràdio. "Una peça de música dolenta i sorollós", pensa. Dolenta pel seu gust, és clar. Però no el vol canviar, perquè aquesta música reflecteix el seu estat d'ànim. Està enfadadíssima. Serra les dents, i deixa anar un so d'una gossa enutjada. Avui li han dit que és massa jove (no sabia que trenta anys eren pocs) per entendre les coses de la vida, com a la religió i la naturalesa dels humans. Cada vegada que en pensa, el seu cos es torna fred de la ràbia. Es com li baixés la temperatura del cos.

Avui quan els seus caps i companys de la feina parlaven d'en Gaddafi, i altres dictadors similars del món, el tema va allargar bastant. Algú va dir que un dels caps del servici religiós de Líbia va declarar públicament que donava permís i dret a tots els habitants del poble a matar en Gaddafi. Si poguessin tenir accés a ell, és clar. Però aquest factor tan petit era totalment irrellevant durant la seva declaració que deu haver set aplaudit per la multitud. S'ho imagina, perquè no hi va estar aquell precís moment.

Quasi tothom dels seus companys al seu voltant va dir al senyor que havia compartit aquest secret petit amb els altres: "Sí, senyor, així s'ha de fer".

"I la justícia?" els va preguntar ella i "què podeu dir del dret principal dels humans que "tothom té dret de no ser assassinat per un altra persona? Ja sabem qui és en Gaddafi, ja sabem què ha fet i què està fent. També sabem que mereix ser mort ara mateix. Però ningú té dret d'assassinar a una altra persona. I més ser motivat a fer-ho."

Es veu que els seus companys no eren gaire d'acords amb ella. Van pronunciar seriosament que ells també matarien. Però no tothom, sinó matarien a qualsevol persona que faci mal als seus nens i als seus familiars. Què no ho pensarien ni un segon. Ho farien, i ja està.

"Si algú violés o matés als meus nens, faria tot per matar-li", va dir un dels seus companys.

"No tens nens, no ho entens", va dir un altre a la noia pensativa.

"Ets massa jove per entendre-ho", va dir un dels seus companys que és només deu anys més gran que ella.

"Pot ser tenien raó", va rumiar ella mentre esperava encara dintre del cotxe. Esperava que la llum del semàfor es tornés verda. "El dolor humà és inaguantable. Això ella sabia. Però és capaç de convertir-te a un assassí? Pot ser no ho entén, perquè encara no té nens. Però això significa que nosaltres humans tots som més o menys iguals. Cadascú mata o fa mal per alguna raó seva. Un pel plaer, un altre per la venjança. Doncs, al fons tots som iguals?

No n'està segura. No ho sap...I no ho vol saber si això significaria experimentar el mateix sentiment per alguna raó.

Mal de panxa

2011-02-23T21:37:00.000+01:00

Al meu poble - Azerbaidjan quan una persona té molta por, diuen que "té un mal de panxa". Doncs, actualment el govern azerbaidjanès està bastant malalt en aquest sentit. Ja fa unes setmanes que cada dia acomiada algun ministre, algun oficial d'alt càrrec i uns quants funcionaris. El president va anunciar públicament que està lluitant contra la corrupció. Per què serà? El nostre president, (qui és la persona més corrupta de tot el país, i qui fa uns set anys quan el seu pare era president passava els seus dies jugant milions de manats azerbaidjanesos als casinos europeus) està terroritzat i pensa que una revolució similar al que està passant al món àrab, pot passar a Azerbaidjan. Tant de bo que el seu por faci realitat. Malauradament, no farà, penso jo. La societat està podrida i no serà suficient una revolució per arreglar-ho.

De totes maneres, espero que el que penso no és veritat. Viurem, i ho veurem.

* els últims relats no tenen molt suc (és perquè no tinc gaire temps ni per pensar, ni per elaborar-los). però ganes d'escriure cada dia, sí que les tinc!
Gràcies per llegir-me.

El cognom

2011-02-22T08:18:00.002+01:00

"Qui pot ser?", vaig rumiar uns cinc minuts llargs mirant a la foto de perfil de tal Mamedova on apareixia un nen maco d'uns ulls verdosos. Fa uns dies vaig rebre un missatge de facebook d'una persona que el seu nom no em sonava de cap manera. En canvi, em parlava com que em conegués molt bé. No li vaig respondre.

Vaig rebre un altre missatge ahir. Es veu que era una de les companyes meves del col·legi. Havia canviat el seu cognom al casar-se. Com que aquesta nit alguns dels meus companys del col·legi érem al chat, ens vàrem posar a parlar una estona. Em vaig fixar que els cognoms de totes les noies (tret d'una) s'havien canviat (abans pensava que igual la memòria em fallava, per això no podia saber-los). Acabo d'una estona de parlar sobre els nens que han tingut, i les feines que han hagut de deixar etc, van començar a preguntar sobre els cognoms.

La noia que no havia canviat el seu cognom va preguntar els altres amb una mena d'orgull:
"Per què haveu canviat els vostres cognoms i haveu agafat el cognom dels vostres marits? Per què no haveu conservat els vostres cognoms."

La pregunta va sonar com a una pedra al llac. Amb molt soroll. Després el silenci. Un silenci incòmode.
Al acabo d'uns cinc minutes una d'elles va gosar a dir que el seu marit no va deixar que continués tenint el mateix cognom d'abans. Es veu que fins i tot va discutir sobre aquest assumpte el dia del seu casament. Les altres noies tenien el mateix problema. Tot i que volien conservar els seus cognoms, els seus marits típics azerbaidjanesos no s'hi van deixar.

Vaig imaginar les paraules d'aquells homes orgullosos dels seus cognoms. "Ets la meva i tothom ho ha de saber".

Això em va fer recordar la meva àvia (el mare del meu pare). Aquella dona va conservar el seu cognom fins al seu mort. Orgullosa, i sempre lluitant pels seus drets. El mateix va fer la meva tieta, la filla d'aquella àvia. De fet, aquest costum venia de la mare de la meva àvia.

En canvi, totes les meves familiars per part de la meva mare el van canviar tot seguit. Això em fa pensar en la diferència que tenien dos famílies azerbaidjaneses. Una no gaire tradicional i altra massa tradicional.

Dient això, estic segura que la tradició no s'ha d'influir de cap manera a la lluita de les dones azerbaidjaneses pels seus drets principals. Mantenint el cognom, també poden mantenir la seva identitat i la integritat i destacar igualtat a la família.

la dent d'or

2011-02-21T21:13:00.001+01:00

Sóc una dent d'or - un abandonat. Actualment no agrado a ningú. Ni tant sols al meu amo que diu que ja no estic de moda. Abans sempre decorava els dents de la gent rural dels pobles llunyans azerbaidjanesos. Fa molts anys enrere, la gent solia posar-se dents d'or perquè no hi havia una altre manera de refer el dent danyat o la gent simplement no tenia bastants diners per poder pagar pel tractament dels seus dents. I així van començar a donar les seves joies d'or per fondre per poder fer-les unes dents d'or. Ara m'estan utilitzant per burlar-se de la gent pobre de les zones rurals azerbaidjanesos i uns altres països veïns que deixen tot per viatjar a Rússia per treballar-hi. M'estan utilitzant, perquè cada vegada que ven una dent brillant a la boca d'una persona treballant al mercat central de Moscou comencen llançar uns comentaris massa xenòfobs.
Penso que no queda molt de temps fins que m'exterminin de la cara de la Terra. O...qui sap, pot ser un dia torno a ser de moda?

El meu primer disgust amb el català

2011-02-20T21:51:00.002+01:00

Era una dona d'uns cinquanta i escaig anys. Es veia bastant treballadora .Ho vaig deduir per les gestions que feia pel telèfon. Tot i que no la entenia quan parlava pel telèfon, vaig suposar que fent tantes trucades i escrivint amb tanta ràpidesa a l'ordinador devia significar que treballava molt.

Tenia sensació que no em volia parlar. No somreia i no em mirava. Era el primer dia de les meves pràctiques de la universitat a una administració autònoma de Tarragona i el meu segon dia a Catalunya.

Malauradament, des del primer dia em van assignar el mateix despatx on era aquella senyora. Vaig fer l'esforç de parlar amb ella: ho vaig fer en castellà. Perquè era la única manera de parlar-hi.. Ella no parlava anglès i com que jo ni entenia ni parlava català, tenia més sentit fer la meva primera pregunta en castellà.

Va aixecar el seu cap de l'ordinador i em va respondre en català. No vaig entendre res. Li vaig comunicar que era el meu segon dia a Catalunya i que de moment sabia parlar només castellà. Va tornar a dir alguna cosa en català. I després sense esperar la resposta va girar el cap i va despenjar el telèfon per fer una trucada.

Així van començar els tres mesos del sofriment diari per a mi. El silenci que surava a l'aire d'aquell despatx em feia sentir inútil.

Un altre factor que contribuïa al empitjorament del meu estat d'ànim allà era la manca de treball assignat per a mi. Em deien que tota la documentació era en català i com que jo encara no sabia ni entendre'l, ni parlar-lo no hi havia una altra cosa que fer.

Les sis hores diàries passades davant d'un ordenador fent gandul i la meva companya catalana haguessin contribuït a la formació de la meva opinió sobre Catalunya, si no hagués conegut moltes altres persones de ments molt oberts.

* Avui m'agradaria recomenar-vos un bloc molt interessant - "De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic". És un bloc nou d'una estudiant polonesa - L’Aleksandra Tymczewska - que hi comparteix algunes anècdotes seves sobre la llengua catalana i les actituds que alguns catalanaparlants tenen amb els conciutadants provinents d'altres països.

La meva cara

2011-02-19T23:30:00.002+01:00

"No arrufes les celles", em diu una amiga molt maca. "No les arrufes, mai. Si no, molt aviat tindràs unes arrugues molt profundes.

"Rius massa, noia. Has vist quantes arrugues d'expressió tens a la teva cara? Quan rius, els teus ulls semblen a un mapa topogràfica d'Espanya. Para de fer ganyotes! T'ha dit mil vegades, si tens mantenir la teva cara jove, limita't a riure dintre del teu cor i mostra un somriure suau sense haver de moure molt la pell fina sota els teus ulls", em torna repetir un altre dia la meva amiga d'ulls preciosos i de cara inescrutable.

Però una cosa no sap que, per molt que m'esforço a amagar els meus sentiments, i no exhibir-los damunt la meva cara, no ho aconsegueixo de cap manera. És com demanar-me no pensar i no existir...

* Un relat molt fictici. La meva mare em diu que sóc la noia més bella del món, o sigui que això no és relevant per a mi :)) jeje
* Falten només 30 minuts fins a la mitjanit. Quasi em rajo (es diu així en català o pot ser és castellanisme?) avui. Encara bo que he conseguit a publicar-lo.

© Lale Mur

El poeta

2011-02-18T15:15:00.004+01:00

Quan era nena, pensava que tots els poetes tenien la mateixa aparença que un amic poeta del meu oncle: uns pantalons grisencs bastant amples i vells, una samarreta que al principi era blanca, però ja no era possible identificar el seu color i una americana de cotó esblanqueït. "Aquesta americana és com el tragués de la boca d'un gos" , li agradava dir al meu cosí. En realitat volia dir que la americana era molt arrugada.

El poeta portava els cabells esbullats, i sempre tenia un cigarret a les dents. Entretancava els seus ulls quan et mirava, és com estigués a punt de dedicar-te un poema romàntic. Qualsevol moviment o notícia provocava una expressió exagerada a la seva cara. Quan ens veia començava moure les aletes del nas amb un moviment extremadament ràpid. Al principi pensàvem que fèiem pudor. Però després el meu oncle ens va explicar que era la seva manera de saludar. No tenia cap bellesa, tampoc era lleg. Però de alguna manera la seva cara atreia molta atenció dels altres. Els seus trets eren molt expressius.

He de dir que les seves poemes eren tan belles: les paraules que escollia portaven un aire romàntic que era molt difícil d'explicar. Per això sempre havia imaginat que només amb aquella aparença es podria escriure uns poemes tan espatarrants. Amb aquell senyor va formar la meva opinió sobre els poetes.

El meu oncle es trovava molt amb aquest poeta. Eren amics de tota la vida. Van començar a veure-se encara més quan aquell home es va fer famós per un dels seus poemes revolucionaris.

El meu oncle era un home de negocis, completament contràri d'ell. Mai l'havia vist sense corbata. Anava amb la corbata i vestit a tots els llocs possibles. Mai es reia, mai s'enutjava al públic. Tenia una cara inescrutable total.

El poeta es feia famós cada vegada més, tot i que la seva roba es posava cada vegada més vell. No va canviar mai el seu estil de portar la roba envellida. En canvi, el meu oncle es posava cada vegada més guapo amb les seves noves americanes i corbates de Hugo Boss.

Després de deu anys de la fama d'aquell poeta un dia d'hivern, just després de la festa de casament de la seva filla major, el meu oncle borratxo ens va explicar que en realitat l'autor dels poemes famosos era ell mateix - un home de negocis amb unes corbates massa pijes. Li feia molta vergonya publicar amb el seu nom, i encara més vergonya guanyar la vida éssent un "artista" - la paraula que solien utilitzar els seus pares - els meus avis per parlar d'algú vagabund sardònicament...

* És un relat fictici.

* Aprofitant aquesta ocasió m'agradaria recomenar un bloc molt interessant que m'agrada moltíssim. És un bloc de ladytacones que podeu veure aquí. M'ho passo molt bé mirant els dibuixos cada vegada que hi entro.

la cançó d'avui aquí (un cantant azerbaidjanès molt famós al món soviètic. Aquí canta en rus). La cançó és sobre Baku - el capital azerbaidjanès.

Un relat molt íntim

2011-02-17T22:42:00.001+01:00

A la ràdio sonava música de 80s de l'emissora Magic Fm una tarda de divendres, quan vaig decidir a trucar a un funcionari del departament d'immigració del Regne Unit. Amb la meva companya de la feina - una noia irlandesa, solíem escoltar magic fm els divendres al nostre despatx. Una emissora que sempre ens ajudava a començar els nostres caps de setmana a les notes alegres.

A vegades durant la feina les nostres cares delataven la tristesa i el cansament que sentíem quan veiem la gent que ajudàvem infelices i desemparades. Hi havia coses que no eren a les nostres mans per fer, sinó a les mans dels funcionaris del departament d'immigració. Alguns d'aquells funcionaris ni tan sols conéixien bé les lleis i les seves responsabilitats i era bastant difícil tractar amb ells. O pot ser no les volien conéixer. El senyor Gray n'era un d'aquells funcionaris. De fet aquell precís dia era la primera vegada que hi parlaria.

"Bon dia, Senyor Gray", vaig començar la conversa telefònica amb ell amb un to molt seriós i formal. Era la manera de donar-li una primera impressió firme i formal, perquè entengui que els estàvem vigilant per veure si tractaven bé els nostres clients. La nostra organització era una organització humanitària i independent, mentre el seu un òrgan governamental.

Vaig presentar-me amb el meu nom -Lala (com apareix a totes les documentacions) i cognom. Tot i que l'última lletra del meu nom en azerbaidjanès no és "a" sinó "e", però al reves, tots els documents el tenen com Lala (per tal de no tenir complicacions en el futur). Però ja feia temps que hi estava acostumada.

Volia continuar explicant-l'hi la raó de la meva trucada telefònica quan el senyor Gray em va interrompre i em va demanar que repetís el meu nom. "Lala", vaig dir i s'hi vaig lletrejar lentament, per tal de fer-li entendre que en realitat ho havia sentit bé. Em dic Lala. No tenia cap intenció d'explicar-li tots els detalls del meu nom. Vaig sentir que reia a l'altra banda. "Lala?" em va preguntar amb un to sardònic.

"Sí, sí, és el que ha sentit. Podem continuar, si us plau, tinc un asunt molt important per parlar-hi", vaig intentar a acabar aquesta conversa absurda que estava tenint. Hi va haver un silenci a l'altra línia. Em vaig adonar que el senyor Gray explicava els seus companys de la feina que parlava amb un personatge de la tele. Un teletubby. Quan va tornar a la línia, va intentar a pronunciar la paraula "Teletubby", però li vaig avançar i vaig dir-l'hi: "La groga, ja ho sé. Ara podem continuar, Senyor Gray?". Estava tan farta d'haver hagut de sentir aquest comentari tantes vegades que aquesta era l'última gota de la meva paciència. Totes les vegades anteriors que havia sentit algú dient això, m'havia passat bastant bé rient amb els meus locutors, companys i nous amics. Així atreia més atenció i la gent es quedava impressionada amb el meu nom.

Però aquella vegada n'era farta i aquella veu execrable em molestava molt. Perquè ell era un dels pitjors funcionaris que havíem tingut. De fet, m'havien advertit sobre ell i tot i que abans d'aquella conversa no havia tractat amb ell, jo ja tenia prejudici format i odi preparat amb envers ell. Tot i que no està gaire bé confessar-ho a veu alta.

Es va posar seriós després de les meves últimes paraules i vàrem continuar parlant. Però els nervis que vaig passar durant els primers segons de la conversa no em van deixar tranquil·la. La meva ràbia surava a l'aire com un núvol negre a punt de llançar una pluja a bots i barrals. Però no una pluja qualsevola, sinó una de mala intenció. I quan vaig penxar el teléfon, vaig deixar anar l'aire acumulat als meus polmons a través de les dents serrats i entretancant els meus ulls, vaig pronunciar a veu alta (el meu cap no hi era) la meva primera i la pitjor paraulota anglesa que havia pronunciat mai a la meva vida.

Em vaig sentir molt millor encara més quan vaig veure els meus companys esclatant-se a riure. Ja no era aquella dona educada que no sabia cap paraulota.

"Ja estàs integrada a la sociedad, noia...

Fred

2011-02-16T20:28:00.000+01:00

L'estudiant d'un país ex-soviètic s'aixeca un matí d'hivern congelat. No sent ni els seus peus, ni les seves dents. Però s'hi està acostumat. L'hivern sol tenir temperatures més baixes possibles, fins a - 40 graus. Estira la mà per agafar la botella de vodka al costat de la seva llit i li pren un glop i després un altre...Així comença el seu dia normal en un dia normal d'hivern...

* la majoria de la gent que he conegut a Catalunya i Espanya em solen dir que dec estar acostumada a les temperatures molt baixes i que no he de queixar-me si la temperatura baixa fins a 0 a Tarragona (això si hi baixa). El mateix li diuen a la meva amiga ucraïnesa que porta uns tres anys a Tarragona. Però és clar mai ens avorrim d'explicar-les que no tots els països post-soviètics tenen una clima dura i no totes les persones han de beure vodka per escalfar-les.

Un relat meu a VOLS LLEGIR?

2011-02-16T13:59:00.000+01:00

Relats curts: EL PA per Lale Mur a VOLS LLEGIR?

Blanc i negre

2011-02-15T15:42:00.001+01:00

Lotfi Zadeh

La nena era educada d'una manera que sabia etiquetar les coses des del punt de vista mariqueu , i res al entremig.

Bondat o maldat;
Fred o calor;
Matí o nit;
La gent bona o la gent dolenta;
La bellesa o lletjor;
Blanc o negre...

No sabia apreciar ni migdia, ni tèbia; ni gent normal amb els seus diferents trets de personalitat, ni gris...

Fins que va créxer i va viure la vida. Llavors, va entendre que el món real és molt diferent i les coses no són tan simples que es pugui fàcilment identificar amb dos colors. Què hi ha moltes més coses entremig de blanc i negre...

* Avui us vull parlar d'un gran matemàtic Azerbaidjanès qui va fer un canvi radical a la ciència. Lotfi Zadeh. Es considera el pare de la "Lògica difusa", una lògica introduïda per Lotfi Zadeh a l'any 1965. Amb paraules més simples, amb aquesta teoria en Lotfi Zadeh va provar que a part de blanc i negre, també existeix gris; entre els números 1 i 0 també hi ha un munt d'altres números. La industria va aplicar aquesta lògica al sistema de control de condicionadors d'aire, als sistemes de focus automàtic a càmeres fotogràfiques, electrodomèstics familiars, al sistema de fre ABS de cotxes, al sistema de millora en l'eficiència de l'ús de combustible en motors, al sistema d'emmagatzemant d'informació imprecisa i la seva consulta etc.
Per més informació sobre la lògica diffusa, aquí (en castellà) i aquí (en anglès)

* Gràcies Galderich per la paraula mariqueu.

La sorpresa

2011-02-14T20:04:00.001+01:00

Quan va sortir de casa, no imaginava que li esperava una sorpresa. Una sorpresa ben grossa. Al principi, algú es va ensopegar amb ell des d'esquerra. Li va demanar perdó i es va continuar caminant amb una celeritat impressionant. Devia tenir alguna cosa massa urgent, tenia molta pressa aquell home del nas gros. Només se'n recorda del nas d'aquell home. Un somriure es va esbossar a la seva cara recordant-se que el seu nas tampoc era petit. Aquell mateix somriure no va quedar gaire estona a la seva cara. Més bé, no li van deixar gosar-ne. Un parell de policies li van acostar i van començar a buscar les seves butxaques amb una bestiesa.

No li van deixar ni sorprendre. La van trobar. La marihuana de la seva butxaca dreta. L'únic pensament que va venir al seu cap va ser: Què ximple que sóc. Tant de bo hagués cosit les meves butxaques abans de sortir al carrer...

* aquest relat és sobre un noi jove azerbaidjanès (Jabbar Savalanliy), un activista de drets humans qui últimament parlava de la possibilitat de fer una revolta similar a Azerbaidjan. Li van plantar la marihuana i li van detenir el dia 5 de febrer 2011. Hi ha possibilitat que li condemnin a tres anys de presó. Aquest truc de la policia no és nou, i el van posar a practica varies vegades en el passat.

* els detalls de la detenció són fictici. Jo no vaig estar allà quan li van detenir, per això he hagut d'inventar-ho.

Toca'm a la butxaca

2011-02-13T21:32:00.001+01:00

- Puc parlar amb vostè, professora? diu l'home de bigote marró i les mans grans i amples, al veure la professora caminant cap a l'aula. Havia esperat tot el matí per veure-la per parlar amb ella sobre el seu fill que no s'havia pogut aprovar l'examen.

- Sí, és clar, senyor Malikov, tinc uns cinc minuts. Podem anar al meu despatx.

"M'agradaria demanar-li que ajudessin al meu fill re-aprovar l'examen passat" va mussitar l'home al arribar al despatx. Va dir-ho acostant-se a la professora. Quan hi havia només menys que mig metre, va apropar la seva mà dreta a la butxaca esquerra de la faldilla de la professora i va tocar-hi amb alguna cosa dintre de la seva palma. Si algú els hagués vist així, i si aquell algú no s'hagués viscut mai a l'Azerbaidjan, ni hagués hagut de fer-ho mai a la seva vida, pensaria que l'home de bigoti marró la volia magrejar.

Ella, una dona d'uns cinquanta i escaig anys va saltar del seu lloc i va dir-li al home de les mans amples. "No, no, no cal. No hi ha necessitat per això. El seu fill no ha estudiat bé aquest semestre i no hi ha res per resoldre-ho".

L'home va quedar perplex i va no va trobar res més que dir-s'hi: "Però, professora, és la mateixa quantitat que abans. O alguna cosa s'ha canviat? Digui-m'ho quan vol per aquest asunt i s'ho pensarem."

La professora de matemàtiques no va dir res, i es va dirigir cap a la porta i va sortir amb celeritat....

L'home encara segueix allà, estupefacte i desesperat, sense entendre què havia passat.

* Un amic meu d'Azerbaidjan em va dir fa uns dies que hi ha una situació neguitosa al meu poble. La revolta egípcia preocupa molt al govern - un govern corrupta. Per això, fa una setmana que van anunciar que volien tallar de sot-arrel la corrupció al país. Malauradament, he de dir que hi ha una corrupció bastant alta al meu poble. Quan hi vivia, ho podia veure a tot arreu: des del sistema d'educació fins al sistema sanitària. Els sous dels professors i doctors son baixos, i aquest factor juga un paper bastant important a l'hora d'acceptar suborns. Ara no hi visc, per això no puc dir amb tota la certesa si encara hi existeix. Però el que puc llegir de la xarxa i de les converses dels meus amics, la corrupció és encara pitjor a l'Azerbaidjan.
Ara em queda esperar i veure si aquestes últimes mesures funcionaran de veritat.

El passat

2011-02-12T22:14:00.001+01:00

Les persones que coneixem durant la nostra vida participen activament a la formació de la nostra personalitat: ho volem o no, la influència és inevitable. Agraeixo a tots els meus companys de l'escola que vàrem passar uns onze anys junts. S'hi agraeixo per contribuir a la meva vida enormement. Ho vaig descobrir la setmana passada, quan per una casualitat vam trobar-nos uns quants companys al facebook i no vam poder parar de parlar d'ençà aquell moment.

* A l'Azerbaidjan no hi ha una divisió entre el col·legi, institut, BUP etc. Segons al sistema educatiu d'Azerbaidjan l'escola primària comença amb sis anys i amb deu anys passes a estudiar a l'escola secundària. Fins els 16 anys, la educació és obligatòria. Després dels 16 anys si vols continuar estudiant a l'escola secundària ho fas dos anys més. Posteriorment, pots estudiar a la universitat, institut, o a les escoles de formació professional.

En Josep i el seu gosset

2011-02-11T22:17:00.001+01:00

Jennifer E. Morris

Per al bloc de contesdivers

La meva professora creu que tot el que busques a la teva vida, sempre ho trobes, si saps buscar-ho bé. I ho aplica a tot: a la felicitat, els meus llibres perduts al col·legi, als amics, etc.

Per això, he pensat que aquesta nit començaré a buscar-lo. He agafat el meu gosset preferit Susu i hem sortit al carrer per buscar-lo. En Susu, tot i que ser molt petit, té molt bon nas per trobar les coses amb el seu olfacte.

Podia haver esperat fins demà és clar, però com que porto dues nit somiant amb ell, he decidit aprofitar que la meva tieta està dormint amb la meva mare i que ella no sabrà que jo he sortit al carrer en pijama. No m’ha donat temps per canviar-me. No importa, sabent que aquesta nit el trobaré i el portaré a casa.

Ja fa dos mesos que el meu pare no ha tornat a casa, i com que estem molt tristos sense ell, faré el meu millor esforç per buscar-lo. Passi el que passi, continuaré la meva recerca fins que el trobi.

La dansa...

2011-02-10T16:36:00.000+01:00

Té moltes ganes que s'acabi el sopar. El sopar del seu propi casament. Està morint de ganes que arribi el moment d'aquella cançó que pugui fer el seu primer ball amb el seu amor. Una cançó especial.

La cançó, que li havia fet la seva tieta petita trencar els talons de les sabates; i la seva àvia trepitjar amb la faldilla del seu vestit de núvia i mig-caure damunt del seu marit futur; i la seva millor amiga esclatar en riallades dels nervis. La cançó que la faria rompre a plorar en adonar-se'n que cap d'elles hi era amb ella...

* La danza és una part molt important de la cultura d'Azerbaidjan. Hi ha diferents tipus de balls. Cap casament pot prescindir dels balls azerbaidjanesos. A l'Azerbaidjan quasi tothom sap ballar; suposo que això ve de la sang :) Els ballarins i les ballarines porten uns vestits tradicionals azerbaidjanesos.

* Podeu veure algunes danses azerbaidjanesas aquí,
aquí,
aquí,
aquí,

Opera a l'Illa de Bute

2011-02-09T14:25:00.002+01:00

Uzeyir Hacibeyov

una de les operes de'n Uzeyir Hacibeyov

la illa de Bute / Escòcia / Lale Mur

Quan la vaig conèixer, des del primer moment de la nostra conversa vaig desitjar ser com a ella quan sigui una dona gran. Ella era asseguda damunt d’una cadira de color rosa, amb l’esquena dreta, llegia Dues Caravanes de Marina Lewycka, just davant de la seva casa, sota de la llum del sol brillant. Estava ensumant les pàgines del llibre amb els seus ulls a través de les gafes gruixudes. Les menjava, a les lletres, és com fos la fi del món.

La àvia de la meva amiga escocesa, una dona de quasi vuitanta anys, passava hores llegint: al patí o al menjador de la seva casa quan plovia a la illa de Bute. Era possible conversar de tot amb ella, des de les guerres actuals, fins a les plantes; des dels menjars internacionals fins a la opera.

L’opera! La seva segona dèria. No ho sabia fins al segon dia de la nostra estància a la seva casa, quan el seu marit no hi era al seu costat, ens va cridar des de la cuina i ens va dir que tenia una joia per veure! La Traviata. Ens va xiuxiuejar que pugéssim a veure-la a les deu de la nit. Tenia un DVD de la Traviata.

Com que ens feia molta gràcia veure-la i parlar amb ella, i no havíem vista aquella opera, vàrem pujar-hi. Al costat de la porta principal era el seu marit – l’avi de la meva amiga – amagat i esperant-nos. Al veure’ns es va acostar a nosaltres i va mussitar a mi i al meu marit que en realitat ens podíem escapar per una porta del darrere sense que ens veiés ella. Que no valia que veiéssim aquesta opera, perquè era un rollo i era molt avorrida. Que érem joves i havíem d’anar a un pub i gaudir de les begudes alcohòliques en lloc d’ésser amb ells.

“Què fas aquí, Tom?”, de cop i volta vàrem escoltar la Senyora Maccalom cridant a cau d’orella de Tom.

“Mary!!!!!”, va mussitar l’avi que portava un xiulet auditiu a les seves orelles, “No tinc esma de veure una altra vegada la Traviata. És la quinzena vegada que em fas veure-la..Cada vegada que..... ”

“Si no vols veure-la posa’t a llegir, Tom”, el va aixafar la àvia amb les seves paraules i amb la seva rialla juganera. I després va acostar-s’hi al seu marit amb celeritat i va apagar el aparat auditiu a les seves orelles.

“Així seràs més tranquil”, va rematar la senyora Maccalom esclatant una rialla. L’avi va esbufegar.

“Encara bo que no m’has donat una beguda somnífera. Saps, Mary, per això els nostres invitats no tornen a veure'ns la segona vegada, per què els fas veure la Traviata, quan poden anar a fer les seves coses, Maryyyy!!!! ”

*Avui us parlo de l’opera. La primera opera en tot Orient Mitjà va ser creada a Azerbaidjan a l’any 1908. En realitat el meu país és molt orgullós d’aquest fet i sempre que hi hagi oportunitat, tothom en parla (sigui rellevant o no jeje). Doncs, la primera opera va ser "Leyli ve Mejnun" per Uzeyir Hajibeyov (1885-1945)– el gran músic azerbaidjanès, qui va també componer la música de l'himne de la República d'Azerbaidjan.

* Aquí podeu escoltar "Leyli ve Mejnun" i aquí "Koroglu", i aquí l'himne de la República "Democràtica" d'Azerbaidjan (els tres de'n Uzeyir Hajibeyov)

El jazz a l'Azerbaidjan

2011-02-08T20:52:00.001+01:00

Aziza Mustafazade

Vagif Mustafazade

Anhelo aquell bar que solíem anar amb tu, després de dues hores de ball de saló. Prenent el nostre te negre amb llimona, escoltàvem com el saxofon començava a robar les nostres ments i ànimes i com quedàvem allà en silenci durant hores. Allí et vas enamorar d'ell, i jo del jazz...
Saps, quan trobo a faltar la teva companyia ... perquè cap amiga nova podrà omplir el lloc que vas deixar tu. l'amiga de la meva infància...

* El jazz a l'Azerbaidjan té la seva història. La fundació de jazz a l'Azerbaidjan va ser a l'any 1938, tot i que durant el temps de Stalin, Jazz va ser prohibit (entre moltes altres coses) totalment. Stalin se'l anomenava "la música dels capitalistes". La prohibició es va aixecar a poc a poc al principi dels anys 60. Cada any es celebren uns festivals internacionals de jazz a l'Azerbaidjan.
* Aquí publico alguns vídeos del gran músic azerbaidjanès de jazz Vagif Mustafazade, que va ser un músic molt famós internacionalment. Es va morir molt jove. Les seves dues filles van seguir el seu camí i actualment una és una pianista famosa (Lala Mustafazadeh) i l'altra una "jazzwoman" grandiosa als Estats Units i a Europa (Aziza Mustafazadeh).
* En Vagif Mustafazade va crear la fusió de jazz amb mugam. i els altres músics de jazz azerbaidjanès repeteixen aquesta iniciativa musical.
* És la setmana de música :) M'ha inspirat molt el bloc del Temari Imprescindible de'n Jordi Vendrell. Gràcies, Jordi.

1. Vagif Mustafazade - Düşüncə (Pensaments)

2. Vagif Mustafazadeh - Baki geceleri (Les nits de Baku)

3. Aziza Mustafazadeh - Qaçma gözel (No te'n vagis, guapa)

4. Rain Sultanov - Tales of my land / història del meu poble

Més música: Ashiq....

2011-02-07T20:29:00.001+01:00

l'ashiq amb el seu saz

Quan l'ashiq anava al seu barri, tot el que feia el nen seriós amb el front arrugat era tancar totes les portes i finestres per tal de no escoltar la veu grinyolant d'un pagès estrany que cantava i tocava massa. Més que podia aguantar ell. El trobava massa popular. Li agradava més escoltar la "Ball de Marjana" de Fikrat Amirov mentre llegia llibres d'història antiga. Era massa madur per la seva edat. Per això, no entenia les lletres cursis d'amor dels ashiqs, qui tocaven al carrer.

Ara, vivint a un país estranger contra la seva voluntat, donaria tot per poder veure com mou un ashiq azerbaidjanès el seu cap amb un moviment brusc i continuant mentre els seus dits passen per les cordes de saz...Li agradaria molt plorar amb una cançó que li expliqui com dur és la vida d'un estrany...

* Dedicat a un amic que viu a Estats Units i no pot tornar a l'Azerbaidjan per raons polítiques.

* Ashiq és el músic que toca un altre instrument tradicional que es diu saz i també narra històries i canta al mateix temps. L'art de l'Azerbaidjan Ashiqs combina poesia, narració de contes, dansa i música vocal i instrumental en un art d'acció tradicionals. Aquest art és un dels símbols de la cultura de l'Azerbaidjan i considerat un emblema d'identitat nacional i el guardià de la llengua de l'Azerbaidjan, la literatura i la música (wikipedia). Cap casament pot ser autèntic sense la música d'ashiq. Més informació en castellà aquí i més informació en anglès aquí

*A partir de la dècada de 1930 fins al any 1990, l'art de la ashiqs de l'Azerbaidjan, igual que tota la cultura de música popular dels pobles de l'URSS va caure sota el més estricte control del govern de l'estat, per la qual cosa va experimentar un dels seus pitjors moments. Durant molts anys, el govern soviètic tenia bloquejat l'accés a la música nacional de l'Azerbaidjan . La propaganda soviètica sovint considerava l'art Ashiq i mugham com arts primitius, per tal de reduir els interessos de la majoria dels educats a aquesta tradició musical.

* Saz és un instrument és musical de cordes.

Saz

nenes amb el saz

saz

Mugham

2011-02-06T22:51:00.001+01:00

Alim Qasimova amb el seu qaval

El cantant amb el qaval

Mugham era la música més hipnotitzant que mai havia sentit a la seva vida. Quan la primera vegada va escoltar a Alim Qasimov interpretar una cançó amb el seu qaval, a cau de les seves orelles, va experimentar un fluix de sentiments estranys. És com li agafessin el cor i l'obressin des del centre i el fessin plana; el posessin un tros d'imant per atreure tots tipus de sentiments. Sentia com pesava el seu cor, al mateix temps experimentava com el seu esperit deixava el seu cos sol amb el cor pesant i es unia al ball de vent. No sabia per on passava el seu esperit, a on ballava els seus sentiments, però quan tornava el seu cos i al seu cor pesant, es sentia nou, igual com sentiria després d'una sauna posteriorment a una dutxa calenta després d'una carrera de 22 quilòmetres. Volia tenir aquest sentiment per a sempre. Volia que aquest sentiment li segués durant tota la seva vida. Així, com va començar l'home americà de negocis dedicar-se a aprendre tocar el tar i es va declarar azerbaidjanès desprès d'haver contret matrimoni amb una noia d'Azerbaidjan.

* És un relat fictici sobre una persona real - l'home americà (Jeffrey Werbock) que va enamorar de la música azerbaidjanesa i va començar a aprendre a tocar diferents instruments tradicionals azerbaidjanesos. Ara un músic molt apreciat que interpreta la música tradicional amb una passió impressionant.

* Mugham és música tradicional azerbaidjanesa. A l'ny 2003, la UNESCO va reconèixer mugham com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial Cultural de la Humanitat. Més informació aquí

* Qaval és un instrument musical d'Azerbaidjan. El gaval pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals. Més informació aquí:

Qaval

el fusió

El relat és sobre aquest home americà que va aprendre com tocar la música azerbaidjani. El primer vídeo ell parla sobre la música azerbaidjanesa i toca una mica de kamancha.

* Moltes gràcies per tothom que em llegeix.

?

2011-02-05T00:28:00.001+01:00

Estic massa nostàlgica aquest matí. Acabo d'escoltar una veu preciosa cantant una canço preciosa. Preciosa, però massa conflictiva, plena d'històris dolentes del passat. Històries del meu poble. Estic tipa dels conflictes, estic tipa de sentir els sentiments de odi, i ràbia vers a la nació que en realitat no ha fet res, només ha cregut al seu govern i ha deixat que li mentissin, ha deixat que li controlessin. Vull pau a la terra, en vull per tots els pobles. No crec en odi, però ara mateix estic odiant al poble enemic. El poble que ens ha deixat un milion de refugiats, i desplaçats, ens ha deixat un llegat que la meva generació no pot resoldre, encara menys la generació vinent. No vull fronteres; no vull saber a qui pertènyer aquella canço; no vull imaginar qui vivia en aquestes terres dos mil anys enrere......No vull ser responsable de respondre les preguntes inadeqüades...

* un post escrit a les 00:15 del matí.
* voleu entendre'm? aquí, aquí i aquí i aquí

Sempre preparada!

2011-02-04T20:25:00.001+01:00

Quan érem petits - uns petits oktyabryats havíem d'anar obligatòriament un diumenge de cada mes al col·legi i netejar el pati de l'escola i deixar-lo ben net. Això repetia durant les vacances d'estiu també. Deien que això engrescava uns sentiments especials als nens - per a ser un bon treballador comunista. Abaixar el cap, i treballar fins arribar un moment que ja estàs esgotat i no tens ni un moment per pensar.

La lluita contra l'ablació femenina

2011-02-03T11:57:00.000+01:00

Waris Dirie

Aquest matí, mentre llegia algunes notícies mundials, vaig trobar-me amb un nom d’una ex model somali, Waris Dirie, qui va deixar la seva carrera com a model per dedicar-se als activitats humanitaris, lluitant contra la mutilació genital femenina a l’Àfrica. Va escriure un llibre – “Desert Flower” que parla sobre la seva vida i la circumcisió femenina que va viure quan tenia només cinc anys.

La paraula de la mutilació genital femenina ha portat a la meva memòria el dia quan vaig assabentar-me sobre aquell acte tan inhumà i injust, una nit d'abril anglès, durant un de les soirees de la feina, mentre parlava amb un company meu, un noi kurd d'Iraq.

Mentre m'explicava del seus plans futurs de casar-se amb una de les noies de veïns que la seva mare li havia trobat a l'Iraq, li va escapar el tema de circumcisió de les dones kurdes de la seva comunitat (estava bastant begut i massa sincer). Em va deixar bocabadada i estupefacta totalment. Em vaig sorprendre i enrabiar enormement el motiu darrere d'aquesta tradició social/religiosa/cultural. Em va explicar en Mahmud que és una tradició kurda molt important per a les famílies. Com que els homes de Kurdistan han de passar molts dies fora de casa, no volen que les dones tinguin relacions sexuals il·lícits amb els altres homes. "És el motiu principal d'aquesta ablació", va dir-me ell sense cap mena de vergonya i remordiments a la seva cara. La ràbia i impotència que donaren aquesta conversació em començava a escanyar . "És la nostra tradició", em va dir ell, "cada poble té les seves tradicions, i és la nostra. El teu pot tenir unes que poden estranyar als europeus també", em va mussitar ell.

Tenia la raó. Les persones no som responsables de les tradicions dels nostres pobles. Però sí que som responsables si practiquem alguna d'elles que pot danyar a la salut de les altres persones que han de passar per aquesta brutalitat. Em vaig adonar que realment estava furiosa més amb ell que amb el seu poble. Pel seu comportament tan tranquil, i la seva explicació tan naïf i sense vergonya. Un noi que portava gairebé set anys afora de l'Iraq, un noi culte, i conscient de les coses justes i injustes, de les pràctiques sanes, i les perilloses.

Però, a vegades el por de perdre la identitat nacional fa que les persones es lliguin encara més amb les tradicions religioses, socials i culturals; i a vegades per a les persones com a en Mahmud és difícil deslligar-se del seu món familiar i cultural. "Em dirien traïdor" em va mormolar en Mahmud, com que endevinés els meus pensaments aquell moment.

Cap país té dret d'imposar les seves maneres de funcionament als altres països, molt diferents que siguin. Però al mateix temps cap tradició té dret de perjudicar les vides dels humans, i inferioritzar a les dones. Cada vegada més, el nostre món necessita més educació i més sensibilització! i quan la sensibilització es duu a terme per part de les persones locals, educades i informades, la transició i abolició de les normes i tradicions què siguin injustes i contra la humanitat poden realitzar amb més facilitat. Però, què fer si les ments no volen obrir-se?...

* El febrer 6 és el Dia Internacional de "Tolerància Zero" a la Mutilació Genital Femenina
* Per més informació sobre la mutilació genital femenina, aquí.
* La pel·lícula basada al llibre de Waris Dirie

La festa de la mare naturalesa

2011-02-02T16:14:00.000+01:00

Un conte infantil per al bloc dels contes divers

L' àvia diu que quan una persona canta amb tot el seu cor i el seu amor, tota la naturalesa al seu voltant es posa viva i col·labora amb el seu cant. Avui ho estic posant en pràctica. M’he llevat molt aviat i he vingut al nostre jardí a cantar. Com que m’inspiro més gronxant-me, mentre em gronxo, m’he posat a cantar "la cançó del mar" que la mare sempre em cantava quan era més petita.

L' àvia tenia tota la raó! Sentint-me cantant, les roselles s’han despertat, i les dues abelles que eren dormides dintre de les roselles han començat a jugar amb les flors. El petit pardal que passava pel costat de l' arbre, s’ha aturat damunt de la branca per escoltar-me i mirar com ballen les flors i abelles al voltant meu. Estem tenint una festa al nostre jardí: la festa de la mare naturalesa. Quant sap l' àvia! Prometo escoltar-la i seguir els seus consells a partir d' ara!

© Lale Mur

http://contesdivers.blogspot.com/2011/01/la-festa-de-la-mare-naturalesa-per-lale.html

Una nació dividida

2011-02-01T20:50:00.004+01:00

abans i actualment

El noi amb el seu accent dolç i meridional s'acosta a mi amb un tros de paper reciclat i em diu que m'havia dedicat un poema. M'encanten els poemes; això deu venir genèticament del meu pare, qui quan era més jove dedicava un munt de poemes revolucionaris al meu país i també poemes d'amor a la meva mare. Tot i que, no tinc el mateix talent que té ell, em limito a llegir poemes, en lloc d'escriure'ls.

Obro el paper quadriculat, i contemplo les lletres belles dibuixades damunt d'aquest paper de color beix. Tot i ser a la meva llengua materna, què és la seva també, no puc llegir-lo bé. Està escrit amb les lletres pèrsiques.

Allà mateix, entenc el dol del seu cor que es converteix al meu dol també. Aquest noi de carn i sang azerbaidjanès de la ciutat preciosa de Tebriz havia viscut tota la seva vida jove sota de la ocupació d'Iran . No va poder ni parlar, ni estudiar la seva llengua materna - azerbaijani. Era un dels vint-i-cinc milions d'azerbaidjanis vivint a Iran, el 40 per cent de la tota la població iranià. La part nord-oest d'Iran històricament eren terres azerbaidjanesos, fins a l'any 1828 quan dos països (Rússia i Pèrsia) van dividir l'Azerbaidjan en dues parts: l'Azerbaidjan del Nord, i L'Azerbaidjan del Sud que encara segueix sota l'ocupació d'Iran.

Més fort de tot és que el món sencer no ho sap.

Azer, és un dels alguns azerbaidjanesos del sud que havien aconseguit escapar de la dictadura de Iran. Molts no ho poden fer. La presó iranià està ple dels presos azerbaidjanesos, a punt de ésser castigats per parlar a la seva llengua, per practicar les seves tradicions, o simplement per dir que són azerbaidjanesos, no iranians. A l'Iran està totalment prohibit fer classes d'azerbaidjani; no hi ha cap canal de TV o ràdio que sigui a la llengua materna de més de 25 milions de persones; la policia deté els meus compatriotes només per fer trobades comuns, o uns reunions d'amics.

El que més em fa ràbia són les declaracions sobre algunes coses "perses": les catifes perses (que en realitat són d'Azerbaidjan), el caviar iranià ( la mateixa explicació s'hi aplica aquí també), els científics, poetes, escriptors, inventors etc. iranis (en realitat venen de les terres azerbaidjaneses).

***

Fa uns dies, vaig veure un post a l'internet que comparava l'Azerbaidjan del Sud amb la Catalunya. El podeu llegir en anglès aquí.

Comparteixo els sentiments d'identitat dels meus amics catalans. Entenc la desolació que pot causar la manca de llibertat i la manca de reconoixement de la teva identitat. Vaig viure la mateixa història dintre de la Unió Soviètica, i ara els meus compatriotes de la part sud del meu país ho esten vivint ja fa dos sigles.

-----------------------------------------
* Sóc conscient del fet que aquest post/relat és un altre gargot caòtic meu. No he tingut temps de polir-lo. La feina, estudis, casa, fer sopar, etc. la vida :) Espero que em perdoniu.

* Aprofitant d'aquest post, agraeixo moltíssim a Leblansky que va recomanar el meu bloc al seu. És un honor per a mi ser llegits per vosaltres.

* Gràcies a Garbi per donar-me ànims per continuar. Les seves paraules sempre han sigut engrescadores per a mi.

* Gràcies per totes les persones que em llegiu, i feu comentaris. Ja ho se que encara em costa escriure bé, (i a vegades no m'expresso bé) però cada vegada que veig comentaris, m'animo a fer més gargots. Com la Clidice diu, "una llengua no és només escriure-la bé o parlar-la bé, és, sobretot parlar-la molt i escriure-la molt", o sigui que escriuré malgrat que siguin dolents ;)

* Us deixo escoltar una jazz-woman azerbaidjanesa. sempre poso sus vídeos, perquè del youtube no puc fer enllaç d'altres artistes.

La ciutat

2011-01-31T12:13:00.004+01:00

Peter Lippmann
L'he vista al bloc de Té la Maria

Estimo aquesta ciutat. No pas perquè els seus carrers, arrebossats de la pol·lució diària, em fan recordar la meva ciutat natal. Tampoc perquè cada vegada que plou la ciutat treu un flaire particular de desaigüe, que fa difícil la respiració i que m'obliga a romandre a casa . Ni tan sols, perquè una simple passejada per la rambla es converteix en un anar i venir de cares conegudes, la ciutat és un poble gran on tothom coneix a tothom.
Simplement l'estimo perquè ens hi vàrem conèixer. Tu m'has revelat la bellesa que rau en cada edifici, monument o persona de la ciutat, cadascuna de les quals l'hi atorga vida però que sense el mar no tindria personalitat. Tu m’has ensenyat a estimar el mar. A dia d'avui no m'imagino viure en cap altre lloc que no sigui "la nostra ciutat".

Mercadona

2011-01-30T21:06:00.000+01:00

Se sent atabalada. Mai li han agradat els multituds, menys quan està intentant a fer memòria per comprar tot el que necessita a casa. No porta una llista de compra; s'estima mes provar a la seva memòria que portar un tros de paper i seguir-la com una robot. No pot suportar més com la gent passa pel costat seu tocant les seves cames amb els seus carros. Te intenció de sortir de Mercadona i tornar mes tard. Quan no hi hagi tanta gent. Tornarà quan es fan series a la tele. Intenta fer-se pas a empentes per arribar fins a la secció de pans . Necessita comprar només un parell de pans integrals i després en tocar el dos. Peró quan passa pel costat de la secció de begudes, de cop i volta s'estavella contra els ulls d'una dona de mitjana edat vestit d'una manera molt festiva, com si estigués a punt d'anar-se a la boda de la seva filla (si la té es clar). Està molt be maquillada, i es veu molt més jove que en realitat és. Les dones saben endevinar la edat d'una dona fins i tot quan ella es veu molt més jove a conseqüència de cuidar-se molt o com resultat d'alguns operacions facials. La dona hagués set més atractiva si no fos pels seus llavis turgents. "Silicona", pensa la noia atabalada.

Se'n recorda per a on s'ha de caminar. Quan intenta a passar pel costat de carro d'un home jove, veu una altra vegada la mateixa dona, aquesta vegada just davant seu. La dona de silicona li mira, no, millor dit, l'assalta visualment. "Què li passa a aquesta dona?", pensa la noia atabalada i ara de mala llet. Per què li mira així? No té res a fer, o què? Pot ser té curiositat per a ella? Peró per què? La noia de mala lluna tampoc es veu gaire atractiva avui. És a dir no com a sempre. Porta xandalls i sabates esportives i una gorra. "Generalment nosaltres les dones mirem a altres dones si elles es veuen atractives, si porten alguna cosa que ens agradaria tenir, o si són d'alguna manera diferents. Tenim curiositat i gelosia", pensa la noia tranquil·litzant-se. Peró aixo no és el seu cas, més a més, la mirada d'aquesta dona és plena de perill. No sap perquè pensa aixi, Peró ho pensa. " Pot ser que fos una lesbiana, la dona de silicona", camina rumiant ella.

Intenta ignorar el que està pensant i fer-se camí a empentes. S'acosta a la secció de pa, i agafa dos pans integrals. Aquell precís moment, sent una ma d'algú damunt de la seva ma dreta. Alça la mirada per veure qui és, i la veu una altra vegada: la dona de silicona. "Què passa senyora?", s'hi pregunta. La dona es posa a riure, toca la esquena dreta de la noia atabalada amb la seva ma esquerra, donant-la un cop. Es gira sobtadament i es posa a caminar a la direcció contraria. La noia atabalada no pot creure la insolència i raresa d'aquella dona. Té ganes d'anar darrere seu i dir-li que té problemes amb el seu cap i preguntar què vol d'ella. Però no ho fa perquè vol sortir d'aquell lloc més ràpid possible. Es posa a fer cua per pagar pels pans integrals i quan es queda només una persona davant seu a la cua, algú li toca la cintura amb dues mans. Es gira i veu la mateixa dona. Esbufega de tal manera que tothom al seu costat la sent i després vol badar la seva boca per dir-l'hi quatre paraules insolentes a aquella dona estrafolària, però s'atura davant de la proximitat d'aquella dona i s'hi fixa atentament. D'on li sona questa cara rodona? I aquell front ample i una mica arrugat? La dona no parla. Nomes somriu, tot i que la noia atabalada s'estimaria mes si no somriuria, perquè el seu somriure crea una expressió falsa i estrafolària a la cara de la dona. De cop i volta la noia sent com el seu cor s'esclafa contra els parets del seu pit: "Dm, Dm, Dm"....Però ets tu tieta? Què dimonis t'ha passat? Quina cara portes? Què has fet amb la teva cara? Què fas aquí?

Dos reis

2011-01-29T22:38:00.000+01:00

services

El noi dels ulls verds troba faltar molt al seu pare quan ell és molt lluny. Tot i que quan són junts, no poden passar ni un dia sense discutir-se. El noi dels ulls verds sembla cada dia més al seu pare. Diuen que no es poden conviure dos reis en un país. I cada família és un petit país.

Un conte infantil: Les meves germanes

2011-01-28T16:00:00.000+01:00

Marsha Gray

un conte infantil escrit per al blog de "Contesdivers"

Avui és un gran dia per a mi i per a la meva germana, la Lulu. Els nostres pares ens han portat dues germanes més. Ara per sempre, serem quatre germanetes. La germana major ve del continent africà -d'un país que es diu Etiòpia, mentre la petita és una noia russa. Ens vam fer molt amigues des del moment que ens vam veure.

Ara estem celebrant aquell dia tan feliç, jugant, saltant , i abraçant-nos a la habitació que dormim jo i la Lulu . Ens ho estem passant-ho molt bé. Com que no volem separar-nos ni un segon, hem decidit dormir totes les germanetes a la mateixa habitació aquesta nit. És clar, després d’haver acabat de jugar!

© Lale Mur

En Sergi i el Corte Inglés

2011-01-27T18:43:00.001+01:00

Me he recordat d'en Sergi Pàmies aquesta tarda. Tot just quan menjava amb els meus ulls tots els vestits juvenils de diferents colors i diferentes mides. Els menjava figuradament (és clar, jo no menjo teixits, encara no...) amb una expressió estúpida a la meva cara que segur que causaria una pietat profunda al cor del meu marit, si m'hagués vist aquell precís moment. Quan vaig veure la secció dels vestits rebaixats al Corte Inglés, em vaig posar corrent cap allà i vaig oblidar completament l'objectiu de la meva visita. També em vaig oblidar de la meva promesa triennal que no compraria res que no fos necessari.

Quan era a punt d'agafar el vestit curt de color groc amb una papallona preciosa de teixit just damunt d'una de les esquenes, (per provar és clar), em vaig recordar d'en Sergi. D'en Sergi Pàmies - l'escriptor... I del seu relat " La llista de la compra" i com el protagonista del conte s'esforça molt per no girar el cap vers a les seccions inapropiades dintre del Corte Inglés, i aconsegueix concentrar-se mirant als clatells de les altres persones dintre de la botiga, fins al moment que hi troba la Virginia Woolf - la gran escriptora anglesa i més a més una escriptora morta.

"Sergi Pàmies", em vaig repetir el nom al meu cervell, "el senyor Pàmies i la meva promesa d'abstenir-se de les compres innecessàries". La auto-educació va funcionar molt bé, ho he de dir, i tot gràcies al senyor Pàmies. I vaig sortir del Corte Inglés amb res a les mans i amb un somriure ample a la cara.

Tot i que he decidit tornar-hi per donar un volt a veure si hauran rebaixat encara més aquell vestit. No pas per comprar, només per curiositat i res més.

La triple discriminació

2011-01-26T15:58:00.000+01:00

learnsomethingnewtoday

"No siguis demagoga, que sofriràs molt a la teva vida", em diu la meva mare cada vegada que en surt un discurs apassionat de la meva boca quan sóc amb ella. "No ho siguis, filla. Per a una dona no és gaire bé ser una demagoga".

La meva mare utilitza la paraula "demagoga" per descriure una persona que no sap i no vol callar davant de les injustícies i sempre parla molt, defensant a alguna cosa, fos el que fos.
És la manera azerbaidjanesa de fer servir a aquesta paraula. Tot i que el gran Aristòtil la defineix com "el predomini dels pobres amb exclusió dels rics", el significat que donem a aquest termini és molt lluny d'aquella definició.

***

Aquest mati una altra vegada m'ha sentit decebuda, desesperada, dolguda i sola. Sola a la meva petita comunitat plena de dones masclistes, homes discriminatius, i cervells emplenats de les llegendes urbanes ben arrelades.

"Les empreses han de pensar abans de contractar a una dona a una posició important. Perquè les dones pareixen, en canvi els homes no. Surt molt car a les empreses tenir una executiva dona que un executiu home. ", va dir la meva companya -una dona.
Com puc deixar tranquil·la la meva llengua en aquest cas? Com puc controlar el cremor que s'està desenvolupant dintre del meu estómac? Com puc empassar les meves ganes desesperades de xisclar i dir "Però què dius ara?".
No he pogut, no l'ha deixat tranquil·la; no l'he pogut controlar; i no he sigut capaç d'empassar-les.

Però...Després d'un esclat passionat i impulsiu m'he sentit una mica temorosa. La meva llengua em fallarà un dia d'aquests i m'acomiadaran de la meva feina actual.
No serà la fi del món, és clar. Però no crec que tingui gaires ganes d'afrontar-me una altra vegada a la triple discriminació que he sofrit tantes vegades: com a dona, com a estrangera, i com a treballadora. Fins i tot alguns entrevistadors podrien afegir-hi la quarta: la "massa qualificada".

A més a més, no vull jugar-ho, tenint en compte que tinc un equip molt simpàtic i un cap bastant tolerant a les meves opinions obertament expressades. Al menys, fins ara, ho ha set...

* dedicaré un relat més als drets de les dones que ho necessitem més que mai.
* la cançó d'avui aquí

Un gos immigrant

2011-01-25T13:57:00.004+01:00

A iniciativa de JMTibau

Em deien en Misha. Misha Fyodorov. Però ara vull tenir un nom diferent, un nom més europeu.

Vivia en un palau ple de russos nous i mafiosos. Vivia com un rei: menjars sofisticats, un collar d’or preciós decorat amb un diamant i una cabana enorme com un pis de luxe. Però com que hi ha una fi de totes les coses de la vida, un mati quan era al costat de la porta general del palau del meu amo, van entrar uns policies del govern i se’l van emportar. No va ser gaire sorpresa per a mi, tenint en compte que últimament ell no volia pagar els impostos “il·legals”, el suborn. Tot i que era un mafiós, era una bona persona, ho he de confessar.

No em van veure, vaig amagar-me darrera la morera. Vaig olorar que la gent que venia cap a casa era la policia. Aquí diuen que “la policia russa és una altra raça de “gossos”, o sigui que vaig olorar-los de seguida.

La meva vida solitària va començar d’ençà aquell moment. El meu amo a la presó, els seus béns confiscats...Què podia fer més? Viure al carrer, sol i abandonat. Menjar les restes dels menjars tirats a la brossa... Què baix que he caigut.

Un dia d’hivern quan feia molt fred a fora, vaig entrar en un dels bars que hi havia a la plaça central de Moscou per escalfar-me i buscar alguna cosa per mastegar. No sé com va ocórrer tot, però de cop i volta em vaig veure al costat d’uns dels “skinheads” i vaig sentir com em van posar una corretja fastigosa que feia olor d’un gos mort. No sabeu què és un “skinhead”, oi? És un altre nom per un neonazi, un grup de gent que no suporta la gent d’altres nacionalitats al seu país. Els skinheads russos són els pitjors de tots, assetgen la gent que no semblen russos, i els maten, especialment la gent del Caucas. M’imagineu en mans d’aquests neonazis i més participant en els seus crims contra la humanitat (passivament és clar) ? Vaig suportar-ho només un més, i vaig veure tanta brutalitat que amb aquest relat no és suficient per explicar-vos-la. Potser un dia us explico la meva vida amb més detalls.

A més, he de mencionar que els meus orígens venen del Caucas Sud, tot i que no sé si de Georgia, Azerbaidjan o Armenia. Encara no ho he investigat ben bé. Per això, prefereixo no anomenar-me un “gos rus”, sinó un "gos caucàsic".

Per fi, un d’aquells dies de tristesa i soledat entre els criminals contra la humanitat, contra els drets humans, la diversitat i la igualtat, vaig escapar-me de les seves mans i després d’un viatge llarg i cansat, vaig entrar a l’aeroport de Domodévodo de Moscou, amagat. Ningú s’hi va fixar, perquè ara sóc un gos lleig, i prim. Ningú es fixa amb els animals lletjos, només es fixen amb els macos que caminen al costat dels seus amos, orgullosos.

Vaig tenir molta sort i em vaig poder colar dintre d’una bossa femenina i vaig viatjar fins a un país estrany. “Catalunya”, vaig sentir a dir a algú. Mai havia viatjat a la meva vida anterior. Va ser una experiència estrafolària.

Em podeu preguntar què faig ara dintre d’aquest pis que es ven? Doncs, m’hi vaig colar un dia d’estiu, quan els propietaris van deixar erròniament la porta d’aquest despatx oberta. I no es van fixar que hi havia un gos sol allà al despatx. No em van notar ... Una altra vegada vaig passar desapercebut...

Ara, espero que tu em vegis un dia. Ho espero amb una gran esperança al cor. T’espero a tu que quan em vegis voldràs ser el meu amic i el meu amo i em portaràs a una casa tranquil·la i lluny de problemes. Petita, però acollidora.

© Lale Mur

JM. Tibau: Tens un racó dalt del món
Mainoestard: http://mainoestard.blogspot.com/2011/01/190-joc-literari-den-tibau.html#links

LA GRAN UNIÓ I LA RELIGIÓ

2011-01-24T19:34:00.001+01:00

Els que diuen la religió no té res a veure amb la política, no saben què és la religió.

Mahatma Gandhi

Aquest matí un company meu ens estava comentant sobre els seus anys d'infantesa com l'escolà de l'església del barri. Jo sabia que el tema de religió està arrelat profundament a la família, a la manera de pensar, i reflexionar, les tradicions etc. de la gent aquí. Tot i que me n'ha fixat que la gent jove cada vegada més s'allunya de religió, i cada vegada més em trobo amb la gent atea o agnòstica. Però malgrat això, em va sorprendre molt assabentar-me que actualment també existeixen els escolans - nens.

Els nens no són massa petits per entendre a els mateixos, i menys per saber si volen creure en una certa religió o no?

No us sembla un "rentat del cervell"?

***

L'única cosa que el comunisme soviètic va contribuir al meu món i a la meva educació era el seu caràcter secular i profano. Tot i que l'objectiu de la seva ideologia no era pas humanitari, ni positiu. Darrere aquesta ideologia hi havia la necessitat de controlar la gent soviètica amb més facilitat, amb la "religió de comunisme", per tal que la gent dels diferents països, nacionalitats, tradicions, i religions no es puguin ajuntar-se per parlar de les seves situacions, dels seus drets i de les coses que li capficaven. El regim marxista-leninista va destruir les esglésies ortodoxes, les mesquites islàmiques; van confiscar tots els béns que pertanyien als centres religiosos; van començar a assetjar tots tipus de creients, i van establir un sistema d'educació secular al país.

Mai vàrem haver d'estudiar la religió, no vàrem haver de practicar-la. Tot i que a les cases sempre hi havia gent que practicava la seva religió, molt amagat que sigui, els nens fins que van ser suficients grans per entendre si volien creure a una religió o no, no van haver de participar als jocs religiosos.

El caràcter secular i profano del sistema educatiu de la unió soviètica hagués coadjuvat enormement al pensament i desenvolupament dels nens, si no fos per una altra religió - el comunisme. Perquè en realitat prohibint unes religions, el sistema va introduir una altra, amb un altre nom.

***

Aquest matí també he llegit un post d'una noia de Regne Unit que parlava amb indignitat sobre unes tradicions religioses. Amb les seves paraules, no suportava que els religiosos - la gent diferent d'ella - exigissin els seus drets als països de diferents religions. M'ha fet pensar de com som els humans. Els religiosos no poden conviure tranquil·lament amb els ateus sense menysestimar la manca de fe que els darrers tenen, mentre els ateus no toleren la burka, la Setmana Santa, els barrets dels sijes etc.

***

M'he crescut en una família que compartia una diversitat de opinions, i pensaments. Uns avis bastant creients, mentre els altres bastant ateus. Una barreja perfecta per ajudar-me a capir a mi mateixa. Vaig passar uns periods diferents a la meva vida: quan més era amb els meus avis creients més creient em tornava, i quan tornava a ser amb els altres avis més atea, fins que era vaig arribar a viatjar i veure el món.

***

Amb cada vegada que em fan ràbia interna les diferents religions creades per controlar la gent pobre (segons el meu parer personal), em sento més hipòcrita. Personalment crec als drets humans, a la justícia, als normes socials, a les tradicions no religioses, a la consciència humana, a la pau, i la no-violència. Però jo com persona justa tinc una tolerància suficient per aguantar els discursos religiosos de la gent sense pensar dintre del meu cap "quina tonteria"? Em sembla que no. I quina ràbia em dona contradir a mi mateixa, malgrat que sigui dintre del meu cervell, dintre dels meus pensaments.

Nosaltres, humans, per què no podem aconseguir la tolerància absoluta en aquest món? Si jo, una agnòstica no pot creure que una altra persona tingués uns pensaments religiosos diferents als meus, i si aquesta mateixa persona em menyspreu sabent que sóc agnòstica i mentrestant no para de convèncer-me de les meravelles de ser una creient, en que tolerància estem parlant? Hi arrivarem algun dia?

* aquest relat no té ni cap, ni peu. prometo revisar-lo demà o el dimecres.
* espero que els meus pensaments no hagin ofès a ningú, perquè no tinc intenció de fer-lo.
* m'agradaria molt si em diguéssiu els seus opinions sobre la meva manera d'expressar-me. si hi ha alguns errors d'expressió molt greu, si us plau digueu-me. No tinc cap problema amb els crítiques. N'estic aprenent.

© Lale Mur

La felicitat

2011-01-23T20:21:00.001+01:00

"La felicitat és real només quan es comparteix", va pensar-ne l'home d'uns vuitanta cinc anys, abans de mudar-se a casa de la seva xicota, després d'haver portat una vida solitari durant tota la seva vida.

Fora de joc

2011-01-22T23:36:00.000+01:00

de la obra "Fora de Joc"

La noia que porta els últims anys parlen dels bons comportaments, civisme, ètica etc. va arribar al teatre massa tard avui i és com això no era suficient va haver de sortir-ne massa aviat, abans que terminés la obra. Tot això perquè havia d'escriure el relat d'avui (entre unes altres coses). Una bona organització no li aniria gens malament.

Has vist la filla de Maria?...

2011-01-21T18:06:00.000+01:00

"Mama", diu la noia dels cabells arrissats, amb uns ulls vermells i inflats de plorar durant tantes nits, a la seva mare un matí de febrer. "Creus que sóc una mala dona?Creus que sóc així perquè....", i no pot terminar la frase quan les seves galtes tornen a mullar-se una altra vegada.

La mare, amb uns ulls inflats, també de plorar tant respon: "No, filla meva, és clar que no. No ets una mala dona. No pensis així, reina!Si us plau, no capfiques."

"Però no em dèies sempre que una dona divorciada és dolenta, perquè no ha pogut mantenir a la seva família unida?...No eres tu i tota la teva família que passava tots els diumenges parlen de les veïnes, dels fills de la senyora Maria que no volien tenir fills, de la filla de la tieta que s'havia separat del seu xicot. No vas ser tu que jugaves i deies que mai, mai a la vida els teus fills et farien això...No vas ser tu, mama?...I jo confirmant les teves afirmacions explicava posteriorment les historietes a les meves amigues de la uni....Em sento fatal, Mama, perquè la dona que pensava malament de les filles divorciades dels altres ara és la mare d'una..."

"Filla meva", va dir amb dificultat la mare palplantada i pensativa, "Però el teu cas és diferent......"

"I perquè és diferent?", va cridar a veu alta la noia "Som uns desgraciats, uns desgraciats..."

"Que ho sentin les parets, que ho sentin els veïns"

***

A vegades em sento avergonyida d'haver tingut una actitut diferent i subconscient cap a la gent diferent en el passat. La societat en la qual vaig créixer es nodreix dels jutjaments dels altres, del menyspreu amagat amb una cara de pietat vers al éssers diferents, menys normals als nostres ulls. Jutjar els altres, culpar, existimar, malparlar, xafardejar, riure dels errors dels altres, burlar, discriminar...Les ments tancades, estretes i buides...Tot per tal que aparèixis millor que els altres...

Fins al moment que tu, en conseqüència de les voltes de la vida et tornes "diferent" també...

Tinc dret a enutjar-me?

2011-01-20T15:28:00.000+01:00

cementeri

una foto vell d'aquell dia

Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones, ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada.

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia. Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar.

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia. La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?

* més informació aquí en anglès

Les confessions d'una diletant

2011-01-19T21:11:00.000+01:00

Ets la persona més vel·leïtosa que mai he conegut durant els vint i escaig anys de la meva vida.

Un dia ets una polític apassionada, un altre dia una mestressa de casa que desitja quedar a casa i no treballar. Un dia et mors per ser una escriptora famosa, un altre vols dedicar la teva vida als activitats humanitaris exclusivament.

Un dia vols mudar-te una altra vegada a un país estranger per començar una nova carrera, un altre dia estàs embogida per la idea de viure en un altre lloc.

Un mes et queixes que no viatges tantes vegades que vulguis, un altre estàs farta de fer la teva petita maleta. Una tarda, t'estresses a acabar el llibre de la universitat per poder ser una professora de la universitat més aviat possible, un altre mes una simple idea t'avorreix.

Ahir volies ser una pintora abstracte (tot i que mai has sabut pintar o dibuixar), avui estàs buscant feina com a dissenyadora d'interiors. Segur que demà trucaràs a la escola de ball per ser una ballarina famosa.

Però pren nota que ja no tens divuit anys i sent diletant en tots els àmbits, sense ser professional en un et pot costar molt.

© Lale Mur

La tortura mental

2011-01-18T19:54:00.000+01:00

Té una tempesta enorme al seu cap. Un embolic de color gris. Està atrapada dintre de les parets grises que el ha creat sol. El més greu de tot és que no sap veure una solució ràpida i duradera. La felicitat no és perfecte, ja ho sap.

Generalment es considera molt feliç i afortunat. Però que pot dir sobre les vuit hores que passa fent coses que no estima gens, mentrestant menjant el seu cervell amb preguntes innumerables: sense respostes que li tranquilitzin. Paciència, piensa, paciència. Però el que passa és que ni tans sols ell mateix sap a que espera. Perdut al món real, es sent inútil.

Els riures fugissers

2011-01-17T21:31:00.001+01:00

Brussel·les. Una de les vetllades de la Comissió Europea. Americanes ben planxades i els discursos ben preparats. Represento alguna cosa que ni tant sols jo m'hi crec. Auto-enguany. Amb el que m'agrada el concepte de la Unió Europea i integració, no puc evitar d'atipar-me de les meves mateixes paraules de "Represento una organització "independent" que serveix "els interessos" dels joves d'Azerbaidjan".

Sí...És clar...Totalment independent, tret del fet que els seus programes estan patrocinats per l'Ambaixada. En realitat "és aconsellable" que sempre parlem bé del país . Hem de representar-lo davant de la Unió Europea, per tal que en el futur les portes de la Unió s'obren de bat a bat per a nosaltres. Banalitat dels meus pensaments em fa riure. Però aquest riure és un dels que practiquen la majoria de la gent aquí - la gent que vol aconseguir alguna cosa d'aquests polítics. Els grups de pressió...

Com puc representar un grup de pressió, si jo mateixa no crec als principis d'aquesta organització? Ens falta tantes coses per arreglar, des de la corrupció fins a la violació del dret d'expressió....Miro al meu voltant i només veig riures i somriures...Unes rialles fugaços...Deixo el meu còctel a la taula i em surto per agafar un mica d'aire...

Ets bo

2011-01-16T21:21:00.000+01:00

MUNCH:The dance of life

Ets bo. Quan guanyes el partit, i quan no el guanyes.
Ets bo. Quan el teu món rodola voltant de les pilotes.
Ets bo. Quan intentes a fingir que no és així, que no tens ni mínim interés per veure el partit de diumenge.
Ets bo. Quan tot surt gairebé perfecte de les teves mans, facis el que facis. Quasi tot.
Ets bo. Quan creus que les mencionats són el resultat del meu amor cec.
Però realment: Ets bo. I saps que ho ets.

* FAAM

Gulag

2011-01-15T21:16:00.000+01:00

Ella és només una noia ple de ingenuïtat. Massa jove i massa cega pel amor a la "pàtria"...d'una manera massa errònea, massa innocent...La mouen les idees boniques i utòpiques i està totalment integrada al món de partit. Bella, llesta, però no tan llesta per entendre que realment el que ella ve cada dia, no és el que passa al món soviètic.

Ell, un jove enamorat i impulsiu... Un crèdul que pensa que pot expressar els seus pensaments a casa, amagat, amb la seva xicota sense cap mena de censura; creient que, passi el que passi, la seva xicota bella li donarà suport, tot i que només sigui amb el seu capcineig o amb les seves paraules comprensives i sempre hi serà per a ell...

Ara, massa decepcionat i confós, està rumiant-hi palplantat i glaçat, amb el seu estómac vuit i ferit...Davant de les muntanyes cobertes de la neu gelat on és el seu Gulag...

* Gulag era una mena de camp de concentració durant la Unió Soviètica que va començar amb la dictadura de Stalin. Per més informació, si us plau punxeu aquí, i també aquí.

* Stalin tenia orelles per tot arreu. Ningú podia ser segur si el seu germà, pare, dona o marit era del partit i podia perfectament trair-te, tot i que el que havies fet era només parlar malament del dictador Stalin. O simplement si al govern no agradava algú (especialment els escriptors, poetes, actors etc.), aconseguia la traïció a través de la practica de tortura.

* La inspiració va venir després d'haver vist el "Camino a la Libertad", que és una pel·lícula interessant.

Els cupcakes

2011-01-14T13:26:00.000+01:00

aquésabenlasnubes

Quan la veié aquell dia, en aquella cafeteria, entengué de seguida que el destí l’havia jugat un partit molt bo amb ell. Mai havia vist res semblant a la seva vida. Li va conquistar només amb la seva existència. Era com l’amor a primera vista.

L’aparença és enganyosa, va pensar. Però va haver de desmentir el seu propi argument quan la tenia dintre la seva boca i la donava una mossegada, amb els seus ulls tancats. Aquell precís moment, tots els seus set sentits van cooperar per donar-li una sensació perillosament incomparable a res. "Celestial", va pensar a veu alta.

De fora era morena i bella. Els seus accessoris i vestiments li feien fins i tot més atractiva , efervescent, i brillant. De dintre, era deliciosa, delitable, saborosa, suculenta, celestial i exquisida. Era un pecat.

De seguida va entendre que la volia, la mateixa nit, a la seva casa...

* Abans d’avui vaig descobrir el blog de Sonia i la seva recepta de los “cupcakes” (no pas les magdalenes, perquè són molt més que les magdalenes) i vaig enamorar-me de seguida. Vaig decidir a fer-los la mateixa nit. Em van sortir molt bé (això diuen). He decidit a escriure un relat sobre els cupcakes i compartir la recepta de Sonia amb vosaltres.

* Estava buscant uns adjectius sabrosos per descriure la paraula "deliciós", però no he trobat molts sinònims, en canvi a anglès n'hi ha un munt. Em podreu ajudar amb això. Quines més paraules es pot utilitzar en aquest cas. Gràcias.