10/6/11

The singing fish

The singing fish
Me'n recordo...de la meva cara pintada exactament com una obra d'art de Joan Miró...Rellegeixo la primera frase. Igual m'he exagerat una mica: no solia portar res del color groc a la meva cara (simplement perquè els ombres d'ulls de color groc no estaven de moda i els pintallavis grocs no existien). Les arracades que portava canviaven cada dia i coincidien amb el color dels meus vestits. Els talons de les sabates no baixaven de 12sm.

El flaire de la colònia que portava cada noia de la meva universitat competia l'una amb l'altre per la grau d'atracció o el grau de mal de cap que donava un olor tan fort als nois de la universitat.

Per anar a la classe cada dia ens llevàvem molt d'hora: no perquè les classes començaven tan aviat (en realitat la hora de la primera classe era les 09:00 del matí).Ens aixecàvem amb dues hores de antelació per poder escollir la millor roba que teníem a l'armari (el procés d'escolliment generalment tardava perquè no podíem decidir quin vestit posar-nos), arreglar els cabells després de rentar-los cada matí (l'arreglament tardava des d'uns 20 minuts a una hora depenent de l'experiència de cadascú en treballar amb la assecadora o amb la planxa de planxar roba o amb el tornavís escalfat damunt del foc per arrissar el serrell, i el tipus dels cabells i el sentit d'extravagància), i pintar-nos com una mona.

Anàvem a la universitat com anéssim a un casament o una festa de disfressa. I ho fèiem cada dia. Els lavabos de la uni sempre era plens de noies amb tabac en una mà i un rimmel a l'altra. Jo era una d'aquelles que no estimava gaire el fum, i una d'aquelles que estimava fer el "arreglo" de maquillatge durant les classes avorrides, a la última taula de l'aula.

M'han portat unes fotos d'aquells temps: mirant-les m'he esclatat a riure sense parar i quan vaig aturar al final em va envadir una vergonya tan profunda que em vaig posar vermella com un tomàquet. Però al menys nosaltres vam començar a pintar-nos a 18 anys en comparació a les noies molt joves d'ara (també d'aquí, de Catalunya) d'uns 12-13 anys d'edat.

M'estic tornant antigua o és la por que la meva nena es desperti de la seva infantesa tan aviat?

***

La meva germana qui va tornar de Bakú la setmana passada diu que no ha canviat res en aquest sentit, que les noies azerbaidjaneses es veuen perfectes cada dia. L'imatge és tan important per a la meva societat que de pensar que un dia hauré d'anar a una festa típica azerbaidjanesa a Bakú, m'entra un suor calent. Com els hi explicaré que a mí no m'importa gaire si el meu anell de casament porta un diamant o no?  Tampoc m'importa si el meu vestit és de H&M o Zara, i no de les boutiques cares, els noms de les quals no sé com pronunciar. Que tampoc no vaig discutir amb la meva sogra, per no haver-me portat unes arracades d'or autèntic amb unes pedres precioses :)

Escribint això, me'n adono en compte que la he trobat a faltar, a la meva pàtria....Amb totes les seves peculiaritats...

4 comentaris:

  1. Em temo que has canviat i que ara ja ets en "terra de ningú" sinó no te n'adonaries d'aquestes diferències. No és ni bo ni dolent, senzillament diferent. :) La veritat és que no sé si em vindria de gust aquest esclavatge tan terrible de la imatge. Bon cap de setmana :)

    ResponSuprimeix
  2. Potser algunes coses has anyorat pero de ben segur que n'has guanyat també moltes...tot no es pot tenir

    ResponSuprimeix
  3. Hosti, Lale, quina feinada, m'hagués agradat veure't
    cada època de la vida té la seva cosa, que es comenci d'hora o tard ja és una qüestió cultural

    bon cap de setmana extra

    ResponSuprimeix
  4. Lale carniyo!! he obert el teu bloc i m'he adonat que feia moltíssim temps que no passava per aquí, he vist que fins i tot has canviat el n bloc, i ja n'he llegot els motius.
    Em sap greu haver estat tant absent.

    Respecte al teu últim escrit, jo mai m'he pintat massa, als ulls just una moca de rimmel, i a vegades la ratlla pin-up, que m'encanta, res de bases ni ombres d'ulls, això si, soc la fan num. 1 dels pintallavis, no ho puc evitar, en dec tenir gairebé 100 voltant per casa, tant balsams lavials com colors. Però ja ho diuen, les que no portem un quilo de maquillatge a la cara, és perquè som prou boniques sense ell.

    Bon sant Joan preciosa.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...