26/2/11

Sóc un petit soc

sóc un petit soc...separada dels meus arrels...al mig d'un bosco negre... la densitat de la foscor no em deixa veure els altres socs...uns socs diferents...no els veig, però els sento...em diuen que aquell poble ja no és el mateix..diuen que aquells nens amb qui vaig estudiar fa anys no són els mateixos. s'han crescut i han entesos que en aquella vida dura no podran sobreviure si no tenen esperança...i la religió és la única manera de tenir esperança permanent...

els sento, però faig veure que no...no comparteixo el que diuen, però tampoc vull treure aquella esperança que tenen als seus cors...els mateixos cors que bategaven amb la passió de fer canvis dràstics però positius al món quan tenien uns 17 anys...ara bateguen amb les paraules del imam...


* igual em repeteixo amb aquest tema, però últimament passen coses que em preocupen molt. els amics que coneixia fa anys al meu poble han canviat la manera de pensar tant que a vegades dubto si són les mateixes persones, o són només els seus clons. hi parlo pel chat, o sigui que no n'estic gaire segura...p.d. a partir de dilluns, espero poder llegir els vostres blocs.Bon cap de setmana!

25/2/11

La meva xerrameca de sempre...

La amiga diu que no cal parlar d'alguna cosa que mai a la vida ha existit i no existirà tampoc. Vol dir que no cal parlar de la igualtat entre les dones i homes, perquè és com parlar de la política. Com que no li agrada gens la política, tampoc li agrada parlar de la igualtat.

Té lògica aquesta conversa. No la continuo. Al capdavall no vull ser l'única qui parla amb les parets. M'esbargeixo tancant els ulls i pensant "no tinc dret de ficar-me en els assumptes dels altres. parlarem de les coses més agradables".

Però la amiga està infeliç perquè es sent inútil. No treballa. No treballa, perquè el seu marit no li deixa. El seu marit no li deixa, perquè pensa que això és el que faria contenta a la seva dona - no treballar, i cuidar als nens i la casa.

Però el cas és que ella tampoc li havia expressat el seu gran desig de tornar a fer el que havia fet tota la vida abans que conegués al seu marit.


* p.d. us recomano la pel·lícula "cisne negre". val la pena veure la actuació de Natali Portman.

Bona nit.

24/2/11

Gaddafi i els altres...

encuentroaltrenativo 
Està conduint. Amb una ma quieta al volant , amb l'altra està picant el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música horrorosa que està sonant al ràdio. "Una peça de música dolenta i sorollós", pensa. Dolenta pel seu gust, és clar. Però no el vol canviar, perquè aquesta música reflecteix el seu estat d'ànim. Està enfadadíssima. Serra les dents, i deixa anar un so d'una gossa enutjada. Avui li han dit que és massa jove (no sabia que trenta anys eren pocs) per entendre les coses de la vida, com a la religió i la naturalesa dels humans. Cada vegada que en pensa, el seu cos es torna fred de la ràbia. Es com li baixés la temperatura del cos.

Avui quan els seus caps i companys de la feina parlaven d'en Gaddafi, i altres dictadors similars del món, el tema va allargar bastant. Algú va dir que un dels caps del servici religiós de Líbia va declarar públicament que donava permís i dret a tots els habitants del poble a matar en Gaddafi. Si poguessin tenir accés a ell, és clar. Però aquest factor tan petit era totalment irrellevant durant la seva declaració que deu haver set aplaudit per la multitud. S'ho imagina, perquè no hi va estar aquell precís moment.

Quasi tothom dels seus companys al seu voltant va dir al senyor que havia compartit aquest secret petit amb els altres: "Sí, senyor, així s'ha de fer".

 "I la justícia?" els va preguntar ella i "què podeu dir del dret principal dels humans que "tothom té dret de no ser assassinat per un altra persona? Ja sabem qui és en Gaddafi, ja sabem què ha fet i què està fent. També sabem que mereix ser mort ara mateix. Però ningú té dret d'assassinar a una altra persona. I més ser motivat a fer-ho."

Es veu que els seus companys no eren gaire d'acords amb ella. Van pronunciar seriosament que ells també matarien. Però no tothom, sinó matarien a qualsevol persona que faci mal als seus nens i als seus familiars. Què no ho pensarien ni un segon. Ho farien, i ja està.

"Si algú violés o matés als meus nens, faria tot per matar-li", va dir un dels seus companys.

"No tens nens, no ho entens", va dir un altre a la noia pensativa.

"Ets massa jove per entendre-ho", va dir un dels seus companys que és només deu anys més gran que ella.

"Pot ser tenien raó", va rumiar ella mentre esperava encara dintre del cotxe. Esperava que la llum del semàfor es tornés verda. "El dolor humà és inaguantable. Això ella sabia. Però és capaç de convertir-te a un assassí? Pot ser no ho entén, perquè encara no té nens. Però això significa que nosaltres humans tots som més o menys iguals. Cadascú mata o fa mal per alguna raó seva. Un pel plaer, un altre per la venjança. Doncs, al fons tots som iguals?

No n'està segura. No ho sap...I no ho vol saber si això significaria experimentar el mateix sentiment per alguna raó.


© Lale Mur

23/2/11

Mal de panxa

Al meu poble - Azerbaidjan quan una persona té molta por, diuen que "té un mal de panxa". Doncs, actualment el govern azerbaidjanès està bastant malalt en aquest sentit. Ja fa unes setmanes que cada dia acomiada algun ministre, algun oficial d'alt càrrec i uns quants funcionaris. El president va anunciar públicament que està lluitant contra la corrupció. Per què serà? El nostre president, (qui és la persona més corrupta de tot el país, i qui fa uns set anys quan el seu pare era president passava els seus dies jugant milions de manats azerbaidjanesos als casinos europeus) està terroritzat i pensa que una revolució similar al que està passant al món àrab, pot passar a Azerbaidjan. Tant de bo que el seu por faci realitat. Malauradament, no farà, penso jo. La societat està podrida i no serà suficient una revolució per arreglar-ho.

De totes maneres, espero que el que penso no és veritat. Viurem, i ho veurem.

* els últims relats no tenen molt suc (és perquè no tinc gaire temps ni per pensar, ni per elaborar-los). però ganes d'escriure cada dia, sí que les tinc!
Gràcies per llegir-me.

22/2/11

El cognom

"Qui pot ser?", vaig rumiar uns cinc minuts llargs mirant a la foto de perfil de tal Mamedova on apareixia un nen maco d'uns ulls verdosos. Fa uns dies vaig rebre un missatge de facebook d'una persona que el seu nom no em sonava de cap manera. En canvi, em parlava com que em conegués molt bé. No li vaig respondre.

Vaig rebre un altre missatge ahir. Es veu que era una de les companyes meves del col·legi. Havia canviat el seu cognom al casar-se. Com que aquesta nit alguns dels meus companys del col·legi érem al chat, ens vàrem posar a parlar una estona. Em vaig fixar que els cognoms de totes les noies (tret d'una) s'havien canviat (abans pensava que igual la memòria em fallava, per això no podia saber-los). Acabo d'una estona de parlar sobre els nens que han tingut, i les feines que han hagut de deixar etc, van començar a preguntar sobre els cognoms.

La noia que no havia canviat el seu cognom va preguntar els altres amb una mena d'orgull:
"Per què haveu canviat els vostres cognoms i haveu agafat el cognom dels vostres marits? Per què no haveu conservat els vostres cognoms."

La pregunta va sonar com a una pedra al llac. Amb molt soroll. Després el silenci. Un silenci incòmode.
Al acabo d'uns cinc minutes una d'elles va gosar a dir que el seu marit no va deixar que continués tenint el mateix cognom d'abans. Es veu que fins i tot va discutir sobre aquest assumpte el dia del seu casament. Les altres noies tenien el mateix problema. Tot i que volien conservar els seus cognoms, els seus marits típics azerbaidjanesos no s'hi van deixar.

Vaig imaginar les paraules d'aquells homes orgullosos dels seus cognoms. "Ets la meva i tothom ho ha de saber".

Això em va fer recordar la meva àvia (el mare del meu pare). Aquella dona va conservar el seu cognom fins al seu mort. Orgullosa, i sempre lluitant pels seus drets. El mateix va fer la meva tieta, la filla d'aquella àvia. De fet, aquest costum venia de la mare de la meva àvia.

En canvi, totes les meves familiars per part de la meva mare el van canviar tot seguit. Això em fa pensar en la diferència que tenien dos famílies azerbaidjaneses. Una no gaire tradicional i altra massa tradicional.

Dient això, estic segura que la tradició no s'ha d'influir de cap manera a la lluita de les dones azerbaidjaneses pels seus drets principals. Mantenint el cognom, també poden mantenir la seva identitat i la integritat i destacar igualtat a la família.

21/2/11

la dent d'or

Sóc una dent d'or - un abandonat. Actualment no agrado a ningú. Ni tant sols al meu amo que diu que ja no estic de moda. Abans sempre decorava els dents de la gent rural dels pobles llunyans azerbaidjanesos. Fa molts anys enrere, la gent solia posar-se dents d'or perquè no hi havia una altre manera de refer el dent danyat o la gent simplement no tenia bastants diners per poder pagar pel tractament dels seus dents. I així van començar a donar les seves joies d'or per fondre per poder fer-les unes dents d'or. Ara m'estan utilitzant per burlar-se de la gent pobre de les zones rurals azerbaidjanesos i uns altres països veïns que deixen tot per viatjar a Rússia per treballar-hi. M'estan utilitzant, perquè cada vegada que ven una dent brillant a la boca d'una persona treballant al mercat central de Moscou comencen llançar uns comentaris massa xenòfobs.
Penso que no queda molt de temps fins que m'exterminin de la cara de la Terra. O...qui sap, pot ser un dia torno a ser de moda?


© Lale Mur

20/2/11

El meu primer disgust amb el català


Era una dona d'uns cinquanta i escaig anys. Es veia bastant treballadora .Ho vaig deduir per les gestions que feia pel telèfon. Tot i que no la entenia quan parlava pel telèfon, vaig suposar que fent tantes trucades i escrivint amb tanta ràpidesa a l'ordinador devia significar que treballava molt.

Tenia sensació que no em volia parlar. No somreia i no em mirava. Era el primer dia de les meves pràctiques de la universitat a una administració autònoma de Tarragona i el meu segon dia a Catalunya.

Malauradament, des del primer dia em van assignar el mateix despatx on era aquella senyora.  Vaig fer l'esforç de parlar amb ella: ho vaig fer en castellà. Perquè era la única manera de parlar-hi.. Ella no parlava anglès i com que jo ni entenia ni parlava català, tenia més sentit fer la meva primera pregunta en castellà.

Va aixecar el seu cap de l'ordinador i em va respondre en català. No vaig entendre res. Li vaig comunicar que era el meu segon dia a Catalunya i que de moment sabia parlar només castellà. Va tornar a dir alguna cosa en català. I després sense esperar la resposta va girar el cap i va despenjar el telèfon per fer una trucada.


Així van començar els tres mesos del sofriment diari per a mi. El silenci que surava a l'aire d'aquell despatx em feia sentir inútil.

Un altre factor que contribuïa al empitjorament del meu estat d'ànim allà era la manca de treball assignat per a mi. Em deien que tota la documentació era en català i com que jo encara no sabia ni entendre'l, ni parlar-lo no hi havia una altra cosa que fer.

Les sis hores diàries passades davant d'un ordenador fent gandul i la meva companya catalana haguessin contribuït a la formació de la meva opinió sobre Catalunya, si no hagués conegut moltes altres persones de ments molt oberts.

* Avui m'agradaria recomenar-vos un bloc molt interessant - "De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic". És un bloc nou d'una estudiant polonesa - L’Aleksandra Tymczewska - que hi comparteix algunes anècdotes seves sobre la llengua catalana i les actituds que alguns catalanaparlants tenen amb els conciutadants provinents d'altres països.

19/2/11

La meva cara

"No arrufes les celles", em diu una amiga molt maca. "No les arrufes, mai. Si no, molt aviat tindràs unes arrugues molt profundes.

"Rius massa, noia. Has vist quantes arrugues d'expressió tens a la teva cara? Quan rius, els teus ulls semblen a un mapa topogràfica d'Espanya. Para de fer ganyotes! T'ha dit mil vegades, si tens mantenir la teva cara jove, limita't a riure dintre del teu cor i mostra un somriure suau sense haver de moure molt la pell fina sota els teus ulls", em torna repetir un altre dia la meva amiga d'ulls preciosos i de cara inescrutable.

Però una cosa no sap que, per molt que m'esforço a amagar els meus sentiments, i no exhibir-los damunt la meva cara, no ho aconsegueixo de cap manera. És com demanar-me no pensar i no existir...

* Un relat molt fictici. La meva mare em diu que sóc la noia més bella del món, o sigui que això no és relevant per a mi :)) jeje
* Falten només 30 minuts fins a la mitjanit. Quasi em rajo (es diu així en català o pot ser és castellanisme?) avui. Encara bo que he conseguit a publicar-lo.


© Lale Mur

18/2/11

El poeta

Quan era nena, pensava que tots els poetes tenien la mateixa aparença que un amic poeta del meu oncle: uns pantalons grisencs bastant amples i vells, una samarreta que al principi era blanca, però ja no era possible identificar el seu color i una americana de cotó esblanqueït. "Aquesta americana és com el tragués de la boca d'un gos" , li agradava dir al meu cosí. En realitat volia dir que la americana era molt arrugada.
El poeta portava els cabells esbullats, i sempre tenia un cigarret a les dents. Entretancava els seus ulls quan et mirava, és com estigués a punt de dedicar-te un poema romàntic. Qualsevol moviment o notícia provocava una expressió exagerada a la seva cara. Quan ens veia començava moure les aletes del nas amb un moviment extremadament ràpid. Al principi pensàvem que fèiem pudor. Però després el meu oncle ens va explicar que era la seva manera de saludar. No tenia cap bellesa, tampoc era lleg. Però de alguna manera la seva cara atreia molta atenció dels altres. Els seus trets eren molt expressius. 
He de dir que les seves poemes eren tan belles: les paraules que escollia portaven un aire romàntic que era molt difícil d'explicar. Per això sempre havia imaginat que només amb aquella aparença es podria escriure uns poemes tan espatarrants. Amb aquell senyor va formar la meva opinió sobre els poetes.
El meu oncle es trovava molt amb aquest poeta. Eren amics de tota la vida. Van començar a veure-se encara més quan aquell home es va fer famós per un dels seus poemes revolucionaris.
El meu oncle era un home de negocis, completament contràri d'ell. Mai l'havia vist sense corbata. Anava amb la corbata i vestit a tots els llocs possibles. Mai es reia, mai s'enutjava al públic. Tenia una cara inescrutable total.
El poeta es feia famós cada vegada més, tot i que la seva roba es posava cada vegada més vell. No va canviar mai el seu estil de portar la roba envellida. En canvi, el meu oncle es posava cada vegada més guapo amb les seves noves americanes i corbates de Hugo Boss.
Després de deu anys de la fama d'aquell poeta un dia d'hivern, just després de la festa de casament de la seva filla major,  el meu oncle borratxo ens va explicar que en realitat l'autor dels poemes famosos era ell mateix - un home de negocis amb unes corbates massa pijes. Li feia molta vergonya publicar amb el seu nom, i encara més vergonya guanyar la vida éssent un "artista" - la paraula que solien utilitzar els seus pares - els meus avis per parlar d'algú vagabund sardònicament...

* És un relat fictici.

* Aprofitant aquesta ocasió m'agradaria recomenar un bloc molt interessant que m'agrada moltíssim. És un bloc de ladytacones que podeu veure aquí. M'ho passo molt bé mirant els dibuixos cada vegada que hi entro.

© Lale Mur
la cançó d'avui aquí (un cantant azerbaidjanès molt famós al món soviètic. Aquí canta en rus). La cançó és sobre Baku - el capital azerbaidjanès.

17/2/11

Un relat molt íntim

A la ràdio sonava música de 80s de l'emissora Magic Fm una tarda de divendres, quan vaig decidir a trucar a un funcionari del departament d'immigració del Regne Unit. Amb la meva companya de la feina - una noia irlandesa, solíem escoltar magic fm els divendres al nostre despatx. Una emissora que sempre ens ajudava a començar els nostres caps de setmana a les notes alegres.

A vegades durant la feina les nostres cares delataven la tristesa i el cansament que sentíem quan veiem la gent que ajudàvem infelices i desemparades. Hi havia coses que no eren a les nostres mans per fer, sinó a les mans dels funcionaris del departament d'immigració. Alguns d'aquells funcionaris ni tan sols conéixien bé les lleis i les seves responsabilitats i era bastant difícil tractar amb ells. O pot ser no les volien conéixer. El senyor Gray n'era un d'aquells funcionaris. De fet aquell precís dia era la primera vegada que hi parlaria.


"Bon dia, Senyor Gray", vaig començar la conversa telefònica amb ell amb un to molt seriós i formal. Era la manera de donar-li una primera impressió firme i formal, perquè entengui que els estàvem vigilant per veure si tractaven bé els nostres clients. La nostra organització era una organització humanitària i independent, mentre el seu un òrgan governamental.

Vaig presentar-me amb el meu nom -Lala (com apareix a totes les  documentacions) i cognom. Tot i que l'última lletra del meu nom en azerbaidjanès no és "a" sinó "e", però al reves, tots els documents el tenen com Lala (per tal de no tenir complicacions en el futur). Però ja feia temps que hi estava acostumada. 

Volia continuar explicant-l'hi la raó de la meva trucada telefònica quan el senyor Gray em va interrompre i em va demanar que repetís el meu nom. "Lala", vaig dir i s'hi vaig lletrejar lentament, per tal de fer-li entendre que en realitat ho havia sentit bé. Em dic Lala. No tenia cap intenció d'explicar-li tots els detalls del meu nom. Vaig sentir que reia a l'altra banda. "Lala?" em va preguntar amb un to sardònic.

"Sí, sí, és el que ha sentit. Podem continuar, si us plau, tinc un asunt molt important per parlar-hi", vaig intentar a acabar aquesta conversa absurda que estava tenint. Hi va haver un silenci a l'altra línia. Em vaig adonar que el senyor Gray explicava els seus companys de la feina que parlava amb un personatge de la tele. Un teletubby. Quan va tornar a la línia, va intentar a pronunciar la paraula "Teletubby", però li vaig avançar i vaig dir-l'hi: "La groga, ja ho sé. Ara podem continuar, Senyor Gray?". Estava tan farta d'haver hagut de sentir aquest comentari tantes vegades que aquesta era l'última gota de la meva paciència. Totes les vegades anteriors que havia sentit algú dient això, m'havia passat bastant bé rient amb els meus locutors, companys i nous amics. Així atreia més atenció i la gent es quedava impressionada amb el meu nom.

Però aquella vegada n'era farta i aquella veu execrable em molestava molt. Perquè ell era un dels pitjors funcionaris que havíem tingut. De fet, m'havien advertit sobre ell i tot i que abans d'aquella conversa no havia tractat amb ell, jo ja tenia prejudici format i odi preparat amb envers ell. Tot i que no està gaire bé confessar-ho a veu alta.

Es va posar seriós després de les meves últimes paraules i vàrem continuar parlant. Però els nervis que vaig passar durant els primers segons de la conversa no em van deixar tranquil·la. La meva ràbia surava a l'aire com un núvol negre a punt de llançar una pluja a bots i barrals. Però no una pluja qualsevola, sinó una de mala intenció. I quan vaig penxar el teléfon, vaig deixar anar l'aire acumulat als meus polmons a través de les dents serrats i entretancant els meus ulls, vaig pronunciar a veu alta (el meu cap no hi era) la meva primera i la pitjor paraulota anglesa que havia pronunciat mai a la meva vida.

Em vaig sentir molt millor encara més quan vaig veure els meus companys esclatant-se a riure. Ja no era aquella dona educada que no sabia cap paraulota.

"Ja estàs integrada a la sociedad, noia...


© Lale Mur

16/2/11

Fred

L'estudiant d'un país ex-soviètic s'aixeca un matí d'hivern congelat. No sent ni els seus peus, ni les seves dents. Però s'hi està acostumat. L'hivern sol tenir temperatures més baixes possibles, fins a - 40 graus.  Estira la mà per agafar la botella de vodka al costat de la seva llit i li pren un glop i després un altre...Així comença el seu dia normal en un dia normal d'hivern...



* la majoria de la gent que he conegut a Catalunya i Espanya em solen dir que dec estar acostumada a les temperatures molt baixes i que no he de queixar-me si la temperatura baixa fins a 0 a Tarragona (això si hi baixa). El mateix li diuen a la meva amiga ucraïnesa que porta uns tres anys a Tarragona. Però és clar mai ens avorrim d'explicar-les que no tots els països post-soviètics tenen una clima dura i no totes les persones han de beure vodka per escalfar-les.


© Lale Mur

Un relat meu a VOLS LLEGIR?


Relats curts: EL PA per Lale Mur a VOLS LLEGIR?

15/2/11

Blanc i negre

Lotfi Zadeh
La nena era educada d'una manera que sabia etiquetar les coses des del punt de vista mariqueu , i res al entremig.

Bondat o maldat;
Fred o calor;
Matí o nit;
La gent bona o la gent dolenta;
La bellesa o lletjor;
Blanc o negre...

No sabia apreciar ni migdia, ni tèbia; ni gent normal amb els seus diferents trets de personalitat, ni gris...

Fins que va créxer i va viure la vida. Llavors, va entendre que el món real és molt diferent i les coses no són tan simples que es pugui fàcilment identificar amb dos colors. Què hi ha moltes més coses entremig de blanc i negre...

* Avui us vull parlar d'un gran matemàtic Azerbaidjanès qui va fer un canvi radical a la ciència. Lotfi Zadeh. Es considera el pare de la "Lògica difusa", una lògica introduïda per Lotfi Zadeh a l'any 1965. Amb paraules més simples, amb aquesta teoria en Lotfi Zadeh va provar que a part de blanc i negre, també existeix gris; entre els números 1 i 0 també hi ha un munt d'altres números. La industria va aplicar aquesta lògica al sistema de control de condicionadors d'aire, als sistemes de focus automàtic a càmeres fotogràfiques, electrodomèstics familiars, al sistema de fre ABS de cotxes, al sistema de millora en l'eficiència de l'ús de combustible en motors, al sistema d'emmagatzemant d'informació imprecisa i la seva consulta etc. 
Per més informació sobre la lògica diffusa, aquí (en castellà) i aquí (en anglès)

* Gràcies Galderich per la paraula mariqueu. 
© Lale Mur

14/2/11

La sorpresa

Quan va sortir de casa, no imaginava que li esperava una sorpresa. Una sorpresa ben grossa. Al principi, algú es va ensopegar amb ell des d'esquerra. Li va demanar perdó i es va continuar caminant amb una celeritat impressionant. Devia tenir alguna cosa massa urgent, tenia molta pressa aquell home del nas gros. Només se'n recorda del nas d'aquell home. Un somriure es va esbossar a la seva cara recordant-se que el seu nas tampoc era petit. Aquell mateix somriure no va quedar gaire estona a la seva cara. Més bé, no li van deixar gosar-ne. Un parell de policies li van acostar i van començar a buscar les seves butxaques amb una bestiesa. 

No li van deixar ni sorprendre. La van trobar. La marihuana de la seva butxaca dreta.  L'únic pensament que va venir al seu cap va ser: Què ximple que sóc. Tant de bo hagués cosit les meves butxaques abans de sortir al carrer...


* aquest relat és sobre un noi jove azerbaidjanès (Jabbar Savalanliy), un activista de drets humans qui últimament parlava de la possibilitat de fer una revolta similar a Azerbaidjan. Li van plantar la marihuana i li van detenir el dia 5 de febrer 2011. Hi ha possibilitat que li condemnin a tres anys de presó. Aquest truc de la policia no és nou, i el van posar a practica varies vegades en el passat.

* els detalls de la detenció són fictici. Jo no vaig estar allà quan li van detenir, per això he hagut d'inventar-ho. 

13/2/11

Toca'm a la butxaca


- Puc parlar amb vostè, professora? diu l'home de bigote marró i les mans grans i amples, al veure la professora caminant cap a l'aula. Havia esperat tot el matí per veure-la per parlar amb ella sobre el seu fill que no s'havia pogut aprovar l'examen.

- Sí, és clar, senyor Malikov, tinc uns cinc minuts. Podem anar al meu despatx.

"M'agradaria demanar-li que ajudessin al meu fill re-aprovar l'examen passat" va mussitar l'home al arribar al despatx. Va dir-ho acostant-se a la professora. Quan hi havia només menys que mig metre, va apropar la seva mà dreta a la butxaca esquerra de la faldilla de la professora i va tocar-hi amb alguna cosa dintre de la seva palma. Si algú els hagués vist així, i si aquell algú no s'hagués viscut mai a l'Azerbaidjan, ni hagués hagut de fer-ho mai a la seva vida, pensaria que l'home de bigoti marró la volia magrejar.

Ella, una dona d'uns cinquanta i escaig anys va saltar del seu lloc i va dir-li al home de les mans amples. "No, no, no cal. No hi ha necessitat per això. El seu fill no ha estudiat bé aquest semestre i no hi ha res per resoldre-ho".

L'home va quedar perplex i va no va trobar res més que dir-s'hi: "Però, professora, és la mateixa quantitat que abans. O alguna cosa s'ha canviat? Digui-m'ho quan vol per aquest asunt i s'ho pensarem."

La professora de matemàtiques no va dir res, i es va dirigir cap a la porta i va sortir amb celeritat....

L'home encara segueix allà, estupefacte i desesperat, sense entendre què havia passat.


* Un amic meu d'Azerbaidjan em va dir fa uns dies que hi ha una situació neguitosa al meu poble. La revolta egípcia preocupa molt al govern - un govern corrupta. Per això, fa una setmana que van anunciar que volien tallar de sot-arrel la corrupció al país. Malauradament, he de dir que hi ha una corrupció bastant alta al meu poble. Quan hi vivia, ho podia veure a tot arreu: des del sistema d'educació fins al sistema sanitària. Els sous dels professors i doctors son baixos, i aquest factor juga un paper bastant important a l'hora d'acceptar suborns. Ara no hi visc, per això no puc dir amb tota la certesa si encara hi existeix. Però el que puc llegir de la xarxa i de les converses dels meus amics, la corrupció és encara pitjor a l'Azerbaidjan.
Ara em queda esperar i veure si aquestes últimes mesures funcionaran de veritat.



© Lale Mur

12/2/11

El passat

Les persones que coneixem durant la nostra vida participen activament a la formació de la nostra personalitat: ho volem o no, la influència és inevitable. Agraeixo a tots els meus companys de l'escola que vàrem passar uns onze anys junts. S'hi agraeixo per contribuir a la meva vida enormement. Ho vaig descobrir la setmana passada, quan per una casualitat vam trobar-nos uns quants companys al facebook i no vam poder parar de parlar d'ençà aquell moment.

* A l'Azerbaidjan no hi ha una divisió entre el col·legi, institut, BUP etc. Segons al sistema educatiu d'Azerbaidjan l'escola primària comença amb sis anys i amb deu anys passes a estudiar a l'escola secundària. Fins els 16 anys, la educació és obligatòria. Després dels 16 anys si vols continuar estudiant a l'escola secundària ho fas dos anys més. Posteriorment, pots estudiar a la universitat, institut, o a les escoles de formació professional.



© Lale Mur

11/2/11

En Josep i el seu gosset

Jennifer E. Morris

La meva professora creu que tot el que busques a la teva vida, sempre ho trobes, si saps buscar-ho bé. I ho aplica a tot: a la felicitat, els meus llibres perduts al col·legi, als amics, etc.

Per això, he pensat que aquesta nit començaré a buscar-lo. He agafat el meu gosset preferit Susu i hem sortit al carrer per buscar-lo. En Susu, tot i que ser molt petit, té molt bon nas per trobar les coses amb el seu olfacte.

Podia haver esperat fins demà és clar,  però com que porto dues nit somiant amb ell, he decidit aprofitar que la meva tieta està dormint amb la meva mare i que ella no sabrà que jo he sortit al carrer en pijama. No m’ha donat temps per canviar-me. No importa, sabent que aquesta nit el trobaré i el portaré a casa.

Ja fa dos mesos que el meu pare no ha tornat a casa, i com que estem molt tristos sense ell, faré el meu millor esforç per buscar-lo. Passi el que passi, continuaré la meva recerca fins que el trobi.


© Lale Mur


http://contesdivers.blogspot.com/2011/02/en-josep-i-el-seu-gosset-per-lale-mur.html

10/2/11

La dansa...



Té moltes ganes que s'acabi el sopar. El sopar del seu propi casament. Està morint de ganes que arribi el moment d'aquella cançó que pugui fer el seu primer ball amb el seu amor. Una cançó especial.

La cançó, que li havia fet la seva tieta petita trencar els talons de les sabates; i la seva àvia trepitjar amb la faldilla del seu vestit de núvia i mig-caure damunt del seu marit futur; i la seva millor amiga esclatar en riallades dels nervis. La cançó que la faria rompre a plorar en adonar-se'n que cap d'elles hi era amb ella...


* La danza és una part molt important de la cultura d'Azerbaidjan. Hi ha diferents tipus de balls. Cap casament pot prescindir dels balls azerbaidjanesos. A l'Azerbaidjan quasi tothom sap ballar; suposo que això ve de la sang :) Els ballarins i les ballarines porten uns vestits tradicionals azerbaidjanesos.

* Podeu veure algunes danses azerbaidjanesas aquí,
aquí,
aquí,
aquí,

© Lale Mur

9/2/11

Opera a l'Illa de Bute


Uzeyir Hacibeyov

una de les operes de'n Uzeyir Hacibeyov

la illa de Bute / Escòcia / Lale Mur
Quan la vaig conèixer, des del primer moment de la nostra conversa vaig desitjar ser com a ella quan sigui una dona gran. Ella era asseguda damunt d’una cadira de color rosa, amb l’esquena dreta, llegia Dues Caravanes de Marina Lewycka, just davant de la seva casa, sota de la llum del sol brillant. Estava ensumant les pàgines del llibre amb els seus ulls a través de les gafes gruixudes. Les menjava, a les lletres, és com fos la fi del món.

La àvia de la meva amiga escocesa, una dona de quasi vuitanta anys, passava hores llegint: al patí o al menjador de la seva casa quan plovia a la illa de Bute. Era possible conversar de tot amb ella, des de les guerres actuals, fins a les plantes; des dels menjars internacionals fins a la opera.

L’opera! La seva segona dèria. No ho sabia fins al segon dia de la nostra estància a la seva casa, quan el seu marit no hi era al seu costat, ens va cridar des de la cuina i ens va dir que tenia una joia per veure! La Traviata. Ens va xiuxiuejar que pugéssim a veure-la a les deu de la nit. Tenia un DVD de la Traviata.

Com que ens feia molta gràcia veure-la i parlar amb ella, i no havíem vista aquella opera, vàrem pujar-hi. Al costat de la porta principal era el seu marit – l’avi de la meva amiga – amagat i esperant-nos. Al veure’ns es va acostar a nosaltres i va mussitar a mi i al meu marit que en realitat ens podíem escapar per una porta del darrere sense que ens veiés ella. Que no valia que veiéssim aquesta opera, perquè era un rollo i era molt avorrida. Que érem joves i havíem d’anar a un pub i gaudir de les begudes alcohòliques en lloc d’ésser amb ells.  

“Què fas aquí, Tom?”, de cop i volta vàrem escoltar la Senyora Maccalom cridant a cau d’orella de Tom.

 “Mary!!!!!”, va mussitar l’avi que portava un xiulet auditiu a les seves orelles, “No tinc esma de veure una altra vegada la Traviata. És la quinzena vegada que em fas veure-la..Cada vegada que..... ”

“Si no vols veure-la posa’t a llegir, Tom”, el va aixafar la àvia amb les seves paraules i amb la seva rialla juganera. I després va acostar-s’hi al seu marit amb celeritat i va apagar el aparat auditiu a les seves orelles.

“Així seràs més tranquil”, va rematar la senyora Maccalom esclatant una rialla. L’avi va esbufegar.

“Encara bo que no m’has donat una beguda somnífera. Saps, Mary, per això els nostres invitats no tornen a veure'ns la segona vegada, per què els fas veure la Traviata, quan poden anar a fer les seves coses, Maryyyy!!!! ”  


*Avui us parlo de l’opera. La primera opera en tot Orient Mitjà va ser creada a Azerbaidjan a l’any 1908. En realitat el meu país és molt orgullós d’aquest fet i sempre que hi hagi oportunitat, tothom en parla (sigui rellevant o no jeje). Doncs, la primera opera va ser "Leyli ve Mejnun" per Uzeyir Hajibeyov  (1885-1945)– el gran músic azerbaidjanès, qui va també componer la música de l'himne de la República d'Azerbaidjan.

* Aquí podeu escoltar "Leyli ve Mejnun"  i aquí "Koroglu", i aquí l'himne de la República "Democràtica" d'Azerbaidjan (els tres de'n Uzeyir Hajibeyov)


© Lale Mur

8/2/11

El jazz a l'Azerbaidjan

Aziza Mustafazade
Vagif Mustafazade

Anhelo aquell bar que solíem anar amb tu, després de dues hores de ball de saló. Prenent el nostre te negre amb llimona, escoltàvem com el saxofon començava a robar les nostres ments i ànimes i com quedàvem allà en silenci durant hores. Allí et vas enamorar d'ell, i jo del jazz...
Saps, quan trobo a faltar la teva companyia ... perquè cap amiga nova podrà omplir el lloc que vas deixar tu. l'amiga de la meva infància...



* El jazz a l'Azerbaidjan té la seva història. La fundació de jazz a l'Azerbaidjan va ser a l'any 1938, tot i que durant el temps de Stalin, Jazz va ser prohibit (entre moltes altres coses) totalment. Stalin se'l anomenava "la música dels capitalistes". La prohibició es va aixecar a poc a poc al principi dels anys 60. Cada any es celebren uns festivals internacionals de jazz a l'Azerbaidjan.
* Aquí publico alguns vídeos del gran músic azerbaidjanès de jazz  Vagif Mustafazade, que va ser un músic molt famós internacionalment. Es va morir molt jove. Les seves dues filles van seguir el seu camí i actualment una és una pianista famosa (Lala Mustafazadeh) i l'altra una "jazzwoman" grandiosa als Estats Units i a Europa (Aziza Mustafazadeh)
* En Vagif Mustafazade va crear la fusió de jazz amb mugam. i els altres músics de jazz azerbaidjanès repeteixen aquesta iniciativa musical.
* És la setmana de música :) M'ha inspirat molt el bloc del Temari Imprescindible de'n Jordi Vendrell. Gràcies, Jordi. 


© Lale Mur







1. Vagif Mustafazade - Düşüncə (Pensaments)



2. Vagif Mustafazadeh - Baki geceleri (Les nits de Baku)




3. Aziza Mustafazadeh - Qaçma gözel (No te'n vagis, guapa)



4. Rain Sultanov - Tales of my land / història del meu poble

7/2/11

Més música: Ashiq....

l'ashiq amb el seu saz
Quan l'ashiq anava al seu barri, tot el que feia el nen seriós amb el front arrugat era tancar totes les portes i finestres per tal de no escoltar la veu grinyolant d'un pagès estrany que cantava i tocava massa. Més que podia aguantar ell. El trobava massa popular. Li agradava més escoltar la "Ball de Marjana" de Fikrat Amirov mentre llegia llibres d'història antiga. Era massa madur per la seva edat. Per això, no entenia les lletres cursis d'amor dels ashiqs, qui tocaven al carrer.

Ara, vivint a un país estranger contra la seva voluntat, donaria tot per poder veure com mou un ashiq azerbaidjanès el seu cap amb un moviment brusc i continuant mentre els seus dits passen per les cordes de saz...Li agradaria molt plorar amb una cançó que li expliqui com dur és la vida d'un estrany...


* Dedicat a un amic que viu a Estats Units i no pot tornar a l'Azerbaidjan per raons polítiques.

* Ashiq és el músic que toca un altre instrument tradicional que es diu saz i també narra històries i canta al mateix temps. L'art de l'Azerbaidjan Ashiqs combina poesia, narració de contes, dansa i música vocal i instrumental en un art d'acció tradicionals. Aquest art és un dels símbols de la cultura de l'Azerbaidjan i considerat un emblema d'identitat nacional i el guardià de la llengua de l'Azerbaidjan, la literatura i la música (wikipedia). Cap casament pot ser autèntic sense la música d'ashiq. Més informació en castellà aquí i més informació en anglès aquí

*A partir de la dècada de 1930 fins al any 1990, l'art de la ashiqs de l'Azerbaidjan, igual que tota la cultura de música popular dels pobles de l'URSS va caure sota el més estricte control del govern de l'estat, per la qual cosa va experimentar un dels seus pitjors moments. Durant molts anys, el govern soviètic tenia bloquejat l'accés a la música nacional de l'Azerbaidjan . La propaganda soviètica sovint considerava l'art Ashiq i mugham com arts primitius, per tal de reduir els interessos de la majoria dels educats a aquesta tradició musical.

* Saz és un instrument és musical de cordes.

Saz
nenes amb el saz

saz






6/2/11

Mugham

Alim Qasimova amb el seu qaval

El cantant amb el qaval
Mugham era la música més hipnotitzant que mai havia sentit a la seva vida. Quan la primera vegada va escoltar a Alim Qasimov interpretar una cançó amb el seu qaval, a cau de les seves orelles, va experimentar un fluix de sentiments estranys. És com li agafessin el cor i l'obressin des del centre i el fessin plana; el posessin un tros d'imant per atreure tots tipus de sentiments. Sentia com pesava el seu cor, al mateix temps experimentava com el seu esperit deixava el seu cos sol amb el cor pesant i es unia al ball de vent. No sabia per on passava el seu esperit, a on ballava els seus sentiments, però quan tornava el seu cos i al seu cor pesant, es sentia nou, igual com sentiria després d'una sauna posteriorment  a una dutxa calenta després d'una carrera de 22 quilòmetres. Volia tenir aquest sentiment per a sempre. Volia que aquest sentiment li segués durant tota la seva vida. Així, com va començar l'home americà de negocis dedicar-se a aprendre tocar el tar i es va declarar azerbaidjanès desprès d'haver contret matrimoni amb una noia d'Azerbaidjan.

 * És un relat fictici sobre una persona real - l'home americà (Jeffrey Werbock) que va enamorar de la música azerbaidjanesa i va començar a aprendre a tocar diferents instruments tradicionals azerbaidjanesos. Ara un músic molt apreciat que interpreta la música tradicional amb una passió impressionant.


* Mugham és música tradicional azerbaidjanesa.
A l'ny 2003, la UNESCO va reconèixer mugham com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial Cultural de la Humanitat. Més informació aquí

* Qaval és un instrument musical d'Azerbaidjan. El gaval pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals. Més informació aquí:

Qaval


© Lale Mur






el fusió




El relat és sobre aquest home americà que va aprendre com tocar la música azerbaidjani. El primer vídeo ell parla sobre la música azerbaidjanesa i toca una mica de kamancha.






* Moltes gràcies per tothom que em llegeix.

5/2/11

?

Estic massa nostàlgica aquest matí. Acabo d'escoltar una veu preciosa cantant una canço preciosa. Preciosa, però massa conflictiva, plena d'històris dolentes del passat. Històries del meu poble. Estic tipa dels conflictes, estic tipa de sentir els sentiments de odi, i ràbia vers a la nació que en realitat no ha fet res, només ha cregut al seu govern i ha deixat que li mentissin, ha deixat que li controlessin. Vull pau a la terra, en vull per tots els pobles. No crec en odi, però ara mateix estic odiant al poble enemic. El poble que ens ha deixat un milion de refugiats, i desplaçats, ens ha deixat un llegat que la meva generació no pot resoldre, encara menys la generació vinent. No vull fronteres; no vull saber a qui pertènyer aquella canço; no vull imaginar qui vivia en aquestes terres dos mil anys enrere......No vull ser responsable de respondre les preguntes inadeqüades...

* un post escrit a les 00:15 del matí.
* voleu entendre'm? aquí, aquí i aquí i aquí

4/2/11

Sempre preparada!

Quan érem petits - uns petits oktyabryats havíem d'anar obligatòriament un diumenge de cada mes al col·legi i netejar el pati de l'escola i deixar-lo ben net. Això repetia durant les vacances d'estiu també. Deien que això engrescava uns sentiments especials als nens - per a ser un bon treballador comunista. Abaixar el cap, i treballar fins arribar un moment que ja estàs esgotat i no tens ni un moment per pensar.


© Lale Mur

3/2/11

La lluita contra l'ablació femenina

Waris Dirie

Aquest matí, mentre llegia algunes notícies mundials, vaig trobar-me amb un nom d’una ex model somali, Waris Dirie, qui va deixar la seva carrera com a model per dedicar-se als activitats humanitaris, lluitant contra la mutilació genital femenina a l’Àfrica. Va escriure un llibre – “Desert Flower” que parla sobre la seva vida i la circumcisió femenina que va viure quan tenia només cinc anys.  



La paraula de la mutilació genital femenina ha portat a la meva memòria el dia quan vaig assabentar-me sobre aquell acte tan inhumà i injust, una nit d'abril anglès, durant un de les soirees de la feina, mentre parlava amb un company meu, un noi kurd d'Iraq.

Mentre m'explicava del seus plans futurs de casar-se amb una de les noies de veïns que la seva mare li havia trobat a l'Iraq, li va escapar el tema de circumcisió de les dones kurdes de la seva comunitat (estava bastant begut i massa sincer). Em va deixar bocabadada i estupefacta totalment. Em vaig sorprendre i enrabiar enormement el motiu darrere d'aquesta tradició social/religiosa/cultural. Em va explicar en Mahmud que és una tradició kurda molt important per a les famílies. Com que els homes de Kurdistan han de passar molts dies fora de casa, no volen que les dones tinguin relacions sexuals il·lícits amb els altres homes. "És el motiu principal d'aquesta ablació", va dir-me ell sense cap mena de vergonya i remordiments a la seva cara. La ràbia i impotència que donaren aquesta conversació em començava a escanyar . "És la nostra tradició", em va dir ell, "cada poble té les seves tradicions, i és la nostra. El teu pot tenir unes que poden estranyar als europeus també", em va mussitar ell.


Tenia la raó. Les persones no som responsables de les tradicions dels nostres pobles. Però sí que som responsables si practiquem alguna d'elles que pot danyar a la salut de les altres persones que han de passar per aquesta brutalitat. Em vaig adonar que realment estava furiosa més amb ell que amb el seu poble. Pel seu comportament tan tranquil, i la seva explicació tan naïf i sense vergonya. Un noi que portava gairebé set anys afora de l'Iraq, un noi culte, i conscient de les coses justes i injustes, de les pràctiques sanes, i les perilloses.

Però, a vegades el por de perdre la identitat nacional fa que les persones es lliguin encara més amb les tradicions religioses, socials i culturals; i a vegades per a les persones com a en Mahmud és difícil deslligar-se del seu món familiar i cultural. "Em dirien traïdor" em va mormolar en Mahmud, com que endevinés els meus pensaments aquell moment.

Cap país té dret d'imposar les seves maneres de funcionament als altres països, molt diferents que siguin. Però al mateix temps cap tradició té dret de perjudicar les vides dels humans, i inferioritzar a les dones. Cada vegada més, el nostre món necessita més educació i més sensibilització! i quan la sensibilització es duu a terme per part de les persones locals, educades i informades, la transició i abolició de les normes i tradicions què siguin injustes i contra la humanitat poden realitzar amb més facilitat.  Però, què fer si les ments no volen obrir-se?...


* El febrer 6 és el Dia Internacional de "Tolerància Zero" a la Mutilació Genital Femenina
* Per més informació sobre la mutilació genital femenina, aquí.
* La pel·lícula basada al llibre de Waris Dirie



© Lale Mur

2/2/11

La festa de la mare naturalesa


Un conte infantil per al bloc dels contes divers

L' àvia diu que quan una persona canta amb tot el seu cor i el seu amor, tota la naturalesa al seu voltant es posa viva i col·labora amb el seu cant. Avui ho estic posant en pràctica. M’he llevat molt aviat i he vingut al nostre jardí a cantar. Com que m’inspiro més gronxant-me, mentre em gronxo, m’he posat a cantar "la cançó del mar" que la mare sempre em cantava quan era més petita.

L' àvia tenia tota la raó! Sentint-me cantant, les roselles s’han despertat, i les dues abelles que eren dormides dintre de les roselles han començat a jugar amb les flors. El petit pardal que passava pel costat de l' arbre, s’ha aturat damunt de la branca per escoltar-me i mirar com ballen les flors i abelles al voltant meu. Estem tenint una festa al nostre jardí: la festa de la mare naturalesa. Quant sap l' àvia! Prometo escoltar-la i seguir els seus consells a partir d' ara!

© Lale Mur
 
 
 

1/2/11

Una nació dividida

abans i actualment
El noi amb el seu accent dolç i meridional s'acosta a mi amb un tros de paper reciclat i em diu que m'havia dedicat un poema. M'encanten els poemes; això deu venir genèticament del meu pare, qui quan era més jove dedicava un munt de poemes revolucionaris al meu país i també poemes d'amor a la meva mare. Tot i que, no tinc el mateix talent que té ell, em limito a llegir poemes, en lloc d'escriure'ls.

Obro el paper quadriculat, i contemplo les lletres belles dibuixades damunt d'aquest paper de color beix. Tot i ser a la meva llengua materna, què és la seva també, no puc llegir-lo bé. Està escrit amb les lletres pèrsiques.

Allà mateix, entenc el dol del seu cor que es converteix al meu dol també. Aquest noi de carn i sang azerbaidjanès de la ciutat preciosa de Tebriz havia viscut tota la seva vida jove sota de la ocupació d'Iran . No va poder ni parlar, ni estudiar la seva llengua materna - azerbaijani. Era un dels vint-i-cinc milions d'azerbaidjanis vivint a Iran, el 40 per cent de la tota la població iranià. La part nord-oest d'Iran històricament eren terres azerbaidjanesos, fins a l'any 1828 quan dos països (Rússia i Pèrsia) van dividir l'Azerbaidjan en dues parts: l'Azerbaidjan del Nord, i L'Azerbaidjan del Sud que encara segueix sota l'ocupació d'Iran.

Més fort de tot és que el món sencer no ho sap.
 
Azer, és un dels alguns azerbaidjanesos del sud que havien aconseguit escapar de la dictadura de Iran. Molts no ho poden fer. La presó iranià està ple dels presos azerbaidjanesos, a punt de ésser castigats per parlar a la seva llengua, per practicar les seves tradicions, o simplement per dir que són azerbaidjanesos, no iranians. A l'Iran està totalment prohibit fer classes d'azerbaidjani; no hi ha cap canal de TV o ràdio que sigui a la llengua materna de més de 25 milions de persones; la policia deté els meus compatriotes només per fer trobades comuns, o uns reunions d'amics.

El que més em fa ràbia són les declaracions sobre algunes coses "perses": les catifes perses (que en realitat són d'Azerbaidjan), el caviar iranià ( la mateixa explicació s'hi aplica aquí també), els científics, poetes, escriptors, inventors etc. iranis (en realitat venen de les terres azerbaidjaneses).

***

Fa uns dies, vaig veure un post a l'internet que comparava l'Azerbaidjan del Sud amb la Catalunya. El podeu llegir en anglès aquí.

Comparteixo els sentiments d'identitat dels meus amics catalans. Entenc la desolació que pot causar la manca de llibertat i la manca de reconoixement de la teva identitat. Vaig viure la mateixa història dintre de la Unió Soviètica, i ara els meus compatriotes de la part sud del meu país ho esten vivint ja fa dos sigles.


-----------------------------------------
* Sóc conscient del fet que aquest post/relat és un altre gargot caòtic meu. No he tingut temps de polir-lo. La feina, estudis, casa, fer sopar, etc. la vida :) Espero que em perdoniu.

* Aprofitant d'aquest post, agraeixo moltíssim a Leblansky que va recomanar el meu bloc al seu. És un honor per a mi ser llegits per vosaltres.

* Gràcies a Garbi per donar-me ànims per continuar. Les seves paraules sempre han sigut engrescadores per a mi.

* Gràcies per totes les persones que em llegiu, i feu comentaris. Ja ho se que encara em costa escriure bé, (i a vegades no m'expresso bé) però cada vegada que veig comentaris, m'animo a fer més gargots.  Com la Clidice diu, "
una llengua no és només escriure-la bé o parlar-la bé, és, sobretot parlar-la molt i escriure-la molt", o sigui que escriuré malgrat que siguin dolents ;)

* Us deixo escoltar una jazz-woman azerbaidjanesa. sempre poso sus vídeos, perquè del youtube no puc fer enllaç d'altres artistes. 

© Lale Mur



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...