27/5/11

si...

Si no has existit mai dintre d'una gàbia és difícil que apreciïs la llibertat...

19/5/11

L'Eurovisió

El diumenge, la primera hora del matí vaig rebre una trucada de la meva sogra. “Nena”, em deia, acaben d’anunciar pel tele que Azerbaidjan (pronunciant-la amb un accent força català) ha guanyat l’Eurovisió!

“Ah”, li vaig dir. “Què bé, no?Bé doncs, al menys els diners gastats no han sigut en va”.

La veritat és que tenia poques ganes d’estar a les xarxes socials aquell diumenge. Ja començaven a dibuixar-se els missatges dels meus amics de facebook d’Azerbaidjan – missatges plens d’eufòria i alegria. Però no m’ho vaig poder resistir. La curiositat em va superar i vaig posar-me a llegir el meu mur de facebook.

“Hem guanyat! ” deien quasi tothom. “Estem orgullosos de ser azerbaidjanesos, perquè hem guanyat la eurovisió”! No sé què té què veure una cosa amb l’altra, però al menys ho estan (orgullosos), no depenent per quin motiu.

No hem pogut guanyar la guerra contra Armènia, al menys hem guanyat el concurs d’Eurovisió!”

Ni hem guanyat en la lluita contra la corrupció al sistema educativa, ni al sistema de seguretat social, ni a totes les tramitacions del govern, ni dintre de les cases, ni tan sols dintre dels cors de la gent. Per què un país vol ser conegut si té tantes problemes per resoldre? No li donarà cap vergonya quan hi haurà més gent parlant del tema?

Ni hem guanyat en la guerra per la justícia al país. Cada vegada tenim més gent jove empresonats només per haver expressat els seus pensaments obertament. Arran d’aquests empresonaments, i amenaces la gent es torna cada vegada més ignorant a les veus de les seves consciències.

Ni hem guanyat en la batalla per l’eradicació de la pobresa dintre de la societat, tot i que el poble compta amb reserves d’energia coneguda de prop de mil milions de barrils de petroli i 1,3 bilions de metres cúbics de gas naturals. Fora de la ciutat de Baku, hi ha encara moltes famílies que viuen en la pobresa, tot i que cada any milions de barrils d’oli i gas d’Azerbaidjan es bomba cap a l’oest a través d’un oleoducte famós de BTC (Baku, Tibilisi (Georgia), Ceyhan (Turquia). Les butxaques se’n omplen: de diners; mentre la consciència segueix embrutant-se. “Però a qui importa? Jo visc bé, això és el més important”.

Però crec que el que més m'enutja és la cançó: una canço cursi que no té res a veure amb la música Azerbaidjanesa. Sentit la cançó  ningú podria dir que hi ha alguna cosa que la diferenciï d'altres cancions europeas? És una pena que quan hi ha oportunitat de donar conèixer la autèntica música azerbaidjanesa, ho espatllen amb un intent de mal gust.
Tanmateix, he de confessar que aquest esdeveniment podrà portar molta atenció a Azerbaidjan. Els pronòstics diuen que la victòria assegura que durant una setmana del 2012 la capital de Baku estarà en les ments dels 125-150 milions d’espectadors que sintonitzen al concurs (Der Spiegel). Hi haurà molta gent que coneixerà Azerbaidjan, la seva cultura, les seves tradicions, la seva gent, la seva bellesa, la seva història, juntament amb els seus problemes amb la democràcia i justícia.

No sé si seré a Azerbaidjan per l’any que ve o no, però una cosa estic segura que el govern azerbaidjanès farà tot el millor possible per tenir un imatge satisfactori pel públic europeu. Crear un imatge perfecte, tot i que falsa és bufar i fer ampolles per a Azerbaidjan: en realitat crec que està a la sang de la nació fins i tot. Com un familiar meu ho feia (en la seva manera): Donava tot el menjar bo als seus convidats (per a que diguin: què bé que viuen la família “F”) i deixava els seus nens famolencs.

Crearan un imatge perfecte del país: Però això significaria donar amnistia a tots els joves activistes que són al presó? Això significaria eradicar temporalment la corrupció de la policia, dels oficials d’immigració als aeroports o altres llocs que veuran molts turistes i representats dels països participants?

No ho sé. Només hi ha una cosa que estic segura: No vull saber gens quants diners robats del pressupost azerbaidjanès han gastat per aquest concurs tan absurd i quan estan disposats a dilapidar. Estic segura que són unes xifres que farien saltar els pupils dels meus ulls inmediatament: igual com a les películes de Jim Carey.

* hauré de revisar una altra vegada aquest post, però com que m'agrada publicar al moment que escric el post, he decidit fer-ho axií també. Més tard, el revisaré amb més tranquil·litat. Gràcies per llegir.

15/5/11

la llibertat / 90s

Quan el meu poble va aconseguir la seva llibertat tan esperada després de 70 anys de viure sota la ombra de la Gran Unió, de cop i volta tothom volia manifestar la seva manera d'expressar la seva independència interna per la qual s'havia anhelat fa tant de temps.

La independència ens va portar entre altres coses l'orgull de poder parlar la nostra llengua, de poder practicar les nostres tradicions i de poder escollir el que volíem fer amb les nostres vides, la llibertat de poder viatjar als altres països, i poder estimar els artistes obertament: els artistes que teníem amagats sota els coixins.

La eufòria ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar molta alegria. Però llibertat és real i justa quan els seus practicants poden gaudir dels seus drets i alhora assumeixen les responsabilitats que tenen com ciutadans. Els primers anys de l'independència l'eufòria va causar uns problemes dintre de la societat.

Aquest matí, m'he recordat un d'ells. Els principis de 90s, al capital azerbaidjanès, van aparèixer moltes persones amb armes (legals i il·legals): és veritat que a part de l'anarquia que s'havia creat, d'altra costat les nostres terres estaven sota el perill de la guerra esclatada feia poc. Alguns ciutadans van començar a portar unes armes dintre de la ciutat. A vegades, treien les seves armes per castigar el conductor de l'altre cotxe que s'impacientava per avançar-li o feia alguna cosa que no devia fer. És a dir, els hi disparaven i els hi mataven. La ciutat feia por. La gent, alliberada feia pocs, però turmentada amb la idea d'una nova guerra, amb un perill de no poder gaudir de la seva independència més temps, s'enrabiava por tot.

***
Pensant això, em sento molta pena pel meu poble: durant tota la seva història ha sofert invasions, i ocupacions. A causa dels seus recursos naturals, sobretot pel seu petroli, ha hagut de passar per guerres, i continua essent el víctima de moltes mans esteses cap a el.

He recordat aquell temps d'anarquia del meu país aquest matí, quan a causa d'uns conductors violents de la ciutat, m'he enutjat moltíssim (Però és una altra història que us contaré un altre dia)


* he canviat el nom del meu bloc. aquest nom que m'ha suggerit un amic meu Baixinho's blog m'ha fet molta gràcia.

* Ahir Azerbaidjan va ganar la Eurovisió. No, no. No cal felicitar-me. No miro Eurovisió. A més, tota aquesta farsa em sembla un joc de mal gust (Si encara no sabeu per què, espereu el meu relat sigüent ). Però, al menys hi haurà menys gent a Europa qui em preguntarà: "Azerbaidjan? Què és? Un país? De veritat?".

3/5/11

El pecat

La meva veïna de dalt, una somiatruites incurable, qui resulta ser la germana de la meva germana, té una sogra meravellosa: gairebé li substitueix la seva mare biològica. Però com que “no hi ha ningú que sigui perfecte en aquest món imperfecte”, ella té la seva imperfecció. Els seus pensaments a vegades són dels temps quan Judes era fadrí i sa mare festejava.

Aquesta vegada està ben convençuda que el bebè que porta la somiatruites ha de tenir la oportunitat de “rentar tots els seus pecats”. En realitat el que vol dir és que s’ha de batejar obligatoriament el bebè quan es neixi.  

“Cada terra té la seva guerra, filla meva”, li diu la sogra, "i això és la nostra tradició."

La somiatruites no és gens religiosa, (no sap si està bé o no “no ésser religiosa”, però simplement no ho és). A més a més, per més que esforcés, no li entra ni amb fums de sabatots el tema de “pecats” d’un bebè recent nascut.

“No has vist cap ase volar i no saps què és millor pel bebè li diu la sogra convençuda.

Amb temps i palla maduren les nespres, sogra”, limita dir-s’hi la somiatruites, perquè no té gaires ganes de discutir amb ella.  “Quan neixi el bebè, ja en parlarem”...


* el tema de les frases fetes continueix. Intento incluir unes frases fetes als meus relats. D'aquesta manera me les aprendré millor.

1/5/11

La trucada

Divendres passat havia de trucar al meu banc per un assumpte personal. Com a sempre, vaig començar la conversa en català: aquesta vegada amb una noia amb una veu agradable (si havia de posar un color a la seva veu seria un color càlid - rosa per exemple) que va sonar a l'altre costat de la línia.

La conversa va començar bé amb un to normal i corrent i amb una llengua local - o sigui català. Jo volia parlar amb un tal Ricard que la última vegada m'havia promès fer unes gestions bancàries.

La noia de la veu rosa em va preguntar el meu nom abans de passar-me al Ricard.

- Lale, vaig dir. Lale Mur...

La veu càlid i rosa de la noia no va canviar, tot i que la llengua en què s'expressava va canviar en un tres i no res, i em va respondre: "Un momento, por favor, Senyora Lale Mur".
El meu humor matinal es va canviar instàneament. No solament perquè últimament moltes coses m'irriten, ploro i ric quan no n'hi ha cap raó (gràcies als canvis), també perquè encara no m'he acostumat als canvis de llengües de la gent quan saben el meu nom o quan senten que l'accent que tinc sona diferent, tot i que parlo en català.

La noia de la  veu rosa va tornar a la seva auricular i em va dir que el Ricard estava ocupat (en castellà és clar) i si em podia ajudar amb alguna cosa. Li vaig respondre en català que el Ricard havia promès trucar-me perquè té un assumpte meu dintre de les seves mans.

"Qué asunto?", em va preguntar la noia.

Tenia la temptació de parlar en castellà amb ella, perquè com que ella parlava en castellà em costava molt mantenir el meu català. Però vaig decidir ficar la banya. Crec que no li entrava ni amb fums de sabatots el fet que jo volia parlar amb ella només en català.

Al final no va tenir cap opció que parlar amb mi en català. Just abans que em pugi la mosca al nas. Però la cosa no va acabar aquí. La noia de la veu rosa volia venjança. El tema que li havia explicat - en el meu català pot ser no perfecte, però clar segur - no li quedava de tot clar. Em donava la sensació que volia jugar amb mi (a part de deixar anar unes rialles simpàtiques). Ja em treia de mare, però vaig respirar profundament i vaig començar a explicar-li l'assumpte de fil i ronda, més a més lentament (com el pare expliqués un mecanisme complicat d'alguna maquinària al seu fill de cinc anys) i amb una paciència esforçada.

- Vale, ara entenc, em va dir la noia. Li trucarem quan tingués el tema resolt...




Ara diria que la veu s'havia posat més negre que rosa...

La meva companya de la feina em diu que "aquesta gent no té una intenció dolenta; que no ho fan expressament".

 "Ja ho sé, Maria", li dic. "Però no és la primera vegada, i ja comença a cansar-me", i vaig començar a reflexionar en un tema molt important " La integració i la llengua catalana"...


* cada dia estic aprenent frases fetes en català (un de les coses més curioses de la llengua catalana per a mí. m'encanten les frases fetes), per això he fet servir alguns aquí.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...