Sóc un petit soc

sóc un petit soc...separada dels meus arrels...al mig d'un bosco negre... la densitat de la foscor no em deixa veure els altres socs...uns socs diferents...no els veig, però els sento...em diuen que aquell poble ja no és el mateix..diuen que aquells nens amb qui vaig estudiar fa anys no són els mateixos. s'han crescut i han entesos que en aquella vida dura no podran sobreviure si no tenen esperança...i la religió és la única manera de tenir esperança permanent...

els sento, però faig veure que no...no comparteixo el que diuen, però tampoc vull treure aquella esperança que tenen als seus cors...els mateixos cors que bategaven amb la passió de fer canvis dràstics però positius al món quan tenien uns 17 anys...ara bateguen amb les paraules del imam...


* igual em repeteixo amb aquest tema, però últimament passen coses que em preocupen molt. els amics que coneixia fa anys al meu poble han canviat la manera de pensar tant que a vegades dubto si són les mateixes persones, o són només els seus clons. hi parlo pel chat, o sigui que no n'estic gaire segura...p.d. a partir de dilluns, espero poder llegir els vostres blocs.Bon cap de setmana!

La meva xerrameca de sempre...

La amiga diu que no cal parlar d'alguna cosa que mai a la vida ha existit i no existirà tampoc. Vol dir que no cal parlar de la igualtat entre les dones i homes, perquè és com parlar de la política. Com que no li agrada gens la política, tampoc li agrada parlar de la igualtat.

Té lògica aquesta conversa. No la continuo. Al capdavall no vull ser l'única qui parla amb les parets. M'esbargeixo tancant els ulls i pensant "no tinc dret de ficar-me en els assumptes dels altres. parlarem de les coses més agradables".

Però la amiga està infeliç perquè es sent inútil. No treballa. No treballa, perquè el seu marit no li deixa. El seu marit no li deixa, perquè pensa que això és el que faria contenta a la seva dona - no treballar, i cuidar als nens i la casa.

Però el cas és que ella tampoc li havia expressat el seu gran desig de tornar a fer el que havia fet tota la vida abans que conegués al seu marit.


* p.d. us recomano la pel·lícula "cisne negre". val la pena veure la actuació de Natali Portman.

Bona nit.

Gaddafi i els altres...

encuentroaltrenativo

 

Està conduint. Amb una ma quieta al volant , amb l'altra està picant el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música horrorosa que està sonant al ràdio. "Una peça de música dolenta i sorollós", pensa. Dolenta pel seu gust, és clar. Però no el vol canviar, perquè aquesta música reflecteix el seu estat d'ànim. Està enfadadíssima. Serra les dents, i deixa anar un so d'una gossa enutjada. Avui li han dit que és massa jove (no sabia que trenta anys eren pocs) per entendre les coses de la vida, com a la religió i la naturalesa dels humans. Cada vegada que en pensa, el seu cos es torna fred de la ràbia. Es com li baixés la temperatura del cos.

Avui quan els seus caps i companys de la feina parlaven d'en Gaddafi, i altres dictadors similars del món, el tema va allargar bastant. Algú va dir que un dels caps del servici religiós de Líbia va declarar públicament que donava permís i dret a tots els habitants del poble a matar en Gaddafi. Si poguessin tenir accés a ell, és clar. Però aquest factor tan petit era totalment irrellevant durant la seva declaració que deu haver set aplaudit per la multitud. S'ho imagina, perquè no hi va estar aquell precís moment.

Quasi tothom dels seus companys al seu voltant va dir al senyor que havia compartit aquest secret petit amb els altres: "Sí, senyor, així s'ha de fer".

 "I la justícia?" els va preguntar ella i "què podeu dir del dret principal dels humans que "tothom té dret de no ser assassinat per un altra persona? Ja sabem qui és en Gaddafi, ja sabem què ha fet i què està fent. També sabem que mereix ser mort ara mateix. Però ningú té dret d'assassinar a una altra persona. I més ser motivat a fer-ho."

Es veu que els seus companys no eren gaire d'acords amb ella. Van pronunciar seriosament que ells també matarien. Però no tothom, sinó matarien a qualsevol persona que faci mal als seus nens i als seus familiars. Què no ho pensarien ni un segon. Ho farien, i ja està.

"Si algú violés o matés als meus nens, faria tot per matar-li", va dir un dels seus companys.

"No tens nens, no ho entens", va dir un altre a la noia pensativa.

"Ets massa jove per entendre-ho", va dir un dels seus companys que és només deu anys més gran que ella.

"Pot ser tenien raó", va rumiar ella mentre esperava encara dintre del cotxe. Esperava que la llum del semàfor es tornés verda. "El dolor humà és inaguantable. Això ella sabia. Però és capaç de convertir-te a un assassí? Pot ser no ho entén, perquè encara no té nens. Però això significa que nosaltres humans tots som més o menys iguals. Cadascú mata o fa mal per alguna raó seva. Un pel plaer, un altre per la venjança. Doncs, al fons tots som iguals?

No n'està segura. No ho sap...I no ho vol saber si això significaria experimentar el mateix sentiment per alguna raó.

© Lale Mur

Mal de panxa

Al meu poble - Azerbaidjan quan una persona té molta por, diuen que "té un mal de panxa". Doncs, actualment el govern azerbaidjanès està bastant malalt en aquest sentit. Ja fa unes setmanes que cada dia acomiada algun ministre, algun oficial d'alt càrrec i uns quants funcionaris. El president va anunciar públicament que està lluitant contra la corrupció. Per què serà? El nostre president, (qui és la persona més corrupta de tot el país, i qui fa uns set anys quan el seu pare era president passava els seus dies jugant milions de manats azerbaidjanesos als casinos europeus) està terroritzat i pensa que una revolució similar al que està passant al món àrab, pot passar a Azerbaidjan. Tant de bo que el seu por faci realitat. Malauradament, no farà, penso jo. La societat està podrida i no serà suficient una revolució per arreglar-ho.

De totes maneres, espero que el que penso no és veritat. Viurem, i ho veurem.

* els últims relats no tenen molt suc (és perquè no tinc gaire temps ni per pensar, ni per elaborar-los). però ganes d'escriure cada dia, sí que les tinc!
Gràcies per llegir-me.

El cognom

"Qui pot ser?", vaig rumiar uns cinc minuts llargs mirant a la foto de perfil de tal Mamedova on apareixia un nen maco d'uns ulls verdosos. Fa uns dies vaig rebre un missatge de facebook d'una persona que el seu nom no em sonava de cap manera. En canvi, em parlava com que em conegués molt bé. No li vaig respondre.

Vaig rebre un altre missatge ahir. Es veu que era una de les companyes meves del col·legi. Havia canviat el seu cognom al casar-se. Com que aquesta nit alguns dels meus companys del col·legi érem al chat, ens vàrem posar a parlar una estona. Em vaig fixar que els cognoms de totes les noies (tret d'una) s'havien canviat (abans pensava que igual la memòria em fallava, per això no podia saber-los). Acabo d'una estona de parlar sobre els nens que han tingut, i les feines que han hagut de deixar etc, van començar a preguntar sobre els cognoms.

La noia que no havia canviat el seu cognom va preguntar els altres amb una mena d'orgull:
"Per què haveu canviat els vostres cognoms i haveu agafat el cognom dels vostres marits? Per què no haveu conservat els vostres cognoms."

La pregunta va sonar com a una pedra al llac. Amb molt soroll. Després el silenci. Un silenci incòmode.
Al acabo d'uns cinc minutes una d'elles va gosar a dir que el seu marit no va deixar que continués tenint el mateix cognom d'abans. Es veu que fins i tot va discutir sobre aquest assumpte el dia del seu casament. Les altres noies tenien el mateix problema. Tot i que volien conservar els seus cognoms, els seus marits típics azerbaidjanesos no s'hi van deixar.

Vaig imaginar les paraules d'aquells homes orgullosos dels seus cognoms. "Ets la meva i tothom ho ha de saber".

Això em va fer recordar la meva àvia (el mare del meu pare). Aquella dona va conservar el seu cognom fins al seu mort. Orgullosa, i sempre lluitant pels seus drets. El mateix va fer la meva tieta, la filla d'aquella àvia. De fet, aquest costum venia de la mare de la meva àvia.

En canvi, totes les meves familiars per part de la meva mare el van canviar tot seguit. Això em fa pensar en la diferència que tenien dos famílies azerbaidjaneses. Una no gaire tradicional i altra massa tradicional.

Dient això, estic segura que la tradició no s'ha d'influir de cap manera a la lluita de les dones azerbaidjaneses pels seus drets principals. Mantenint el cognom, també poden mantenir la seva identitat i la integritat i destacar igualtat a la família.