L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

L'article d'opinió escrita per mi i publicada al www.eljornal.cat

L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

Azerbaidjan és un lloc perillós per als periodistes d’Eurovisió.

Quan Europa està intentant sobreviure a la crisi econòmica, Azerbaidjan , el país post-soviètic a la vora del mar Caspi, està vivint l’eufòria de l’ Eurovisió. La qual va acompanyada amb mil milions de dòlars gastats per organitzar el festival de la cançó d’Eurovisió 2012 a terres azerbaidjaneses. Un capital que ve del pressupost nacional, és clar. Diners, obtinguts gràcies als ingressos petroliers.

Aquesta problemàtica resulta bastant inquietant per als ciutadans d’aquest poble i no és l’única que m’alarma. La construcció de “la Sala de Cristall” de 23.000 seients , on tindrà lloc el festival, ha ocasionat fins i tot més desgràcies: l’expropiació de les cases, l’evicció forçosa i il•legal de les famílies de les seves pròpies cases. Tot això per donar conèixer Azerbaidjan al món sencer.

El que realment em fa gràcia és la ingenuïtat del govern azerbaidjanès en aquest respecte. El govern ni tan sols podia imaginar-se que rebria tantes crítiques per part dels activistes nacionals i internacionals amb respecte als abusos dels drets humans que hi està ocorrent. Quan la terra dels focs naturals s’està preparant activament a rebre diferents periodistes de més de 40 països del món per poder demostrar que la seva hospitalitat no té límits, els seus periodistes s’estan vivint temps escandalitzats i perillosos.

Khadija Ismayilova, la periodista del canal independent de Ràdio Llibertat, va ser la víctima d’un xantatge organitzat per part del govern azerbaidjanès fa uns dies. La periodista estava investigant la suposada corrupció i els ingressos de la família del president azerbaidjanès – Ilham Aliyev – als projectes lucratius de la construcció per al festival de la cançó d’Eurovisió. Just abans del Dia Internacional de la Dona, que es celebra en gran al país, Ismayilova va rebre una carta amb unes fotos de caràcter personal al seu domicili, amenaçant-la amb avergonyir-la en públic si ella no deixava d’indagar en l’assumpte financer del President. Veient que l’amenaça no funcionava gens, un vídeo sexual de la periodista va aparèixer després d’uns dies en una pàgina web pública, tot i que falsa i creada recentment.

Els activistes dels drets humans estan demanant que el govern azerbaidjanès investigui aquesta qüestió tan aviat com sigui possible, tot i que desafortunadament el cas de Khadija no és el primer o l’únic. És una pràctica ben utilitzada pels autoritats azerbaidjanesos: La intimidació i l’amenaça han obligat alguns periodistes fins i tot escapar del país. L’any passat un periodista Rafig Tagi va ser apunyalat brutalment davant de casa seva. Per silenciar la veu de la veritat el govern azerbaidjanès continua empresonant els periodistes i blocaires que expressen les seves opinions no-conformistes.

La felicitat de alguns dels meus compatriotes, causada per la victòria d’Azerbaidjan a l’Eurovisió l’any passat, m’havia horroritzat profundament. Tanmateix aquest any em conformo amb el fet que (a través d’aquest festival absurd) el món està coneixent Azerbaidjan amb totes les seves realitats.



*en realitat, l'article va ser escrita el més de març i els esdeveniments van passar no "fa uns dies", sinó fa més d'un mes.  

Avui - no és un dia qualsevol - LA CARA GELADA

source

Si no hagués set per als amics comuns que teníem a l’aquella ciutat plujosa, mai hauria imaginat que m’atreviria parlar amb tu. No eres un noi qualsevol. Posseïes una bellesa i perfecció  que no era normal per a un home. 

Era massa blanca i massa perfecta la teva cara. Com si tinguessis una fulla de paper de cartó blanc sobre el teu coll en lloc de cara. Una cara que no ens deia res a part del fet que al centre d’aquell cartó blanc sobresortia un nas petit i perfecte, una boca petita i perfecta, i dos forats on habitaven unes boles blanques amb un cercle marró dibuixat  en cada u que movien de tant en tant a dreta o a esquerra.   

Quan em miraves, em donaves la impressió que en realitat al que estàs mirant és a la teva pròpia reflexió dintre de la meva pupil·la. La coneixes, t’avorreixes d’ella. Estaves boig? Estaves hipnotitzat? Les altres vegades dubtàvem si te drogaves massa. 

Quan ens rèiem d’alguna broma, els racons de la teva boca s’estendrien  sotilment, i deixaven anar un so de sospir. Així com reies per respecte, no per deixar-nos com a uns imbècils. “Massa avorrit amb nosaltres”, també pensàvem. No estaves ni feliç, ni trist, ni enfadat, ni tranquil, ni excitat, ni avorrit, ni nerviós, ni enamorat, ni odiós. Eres el noi de la cara gelada. 

Ho sento, “la cara gelada”, ho sento per haver-te jutjat. Ho sento per haver-me caigut a la temptació de caracteritzar-te com a avorrit o com a sobrat  o drogat. No ho sabia, com podria saber-ho si mai a la vida no ens contaves de la teva vida? Encara no puc creure que m’ho vas contar aquell matí estrany, al carrer del museu històric de la ciutat, desprès d’haver-te preguntat com estaves. Una pregunta innocent, y de cada dia. M’ho vas contar després de tres anys de conèixer-te, sense preguntar-te, sense cap raó. M’ho vas contar tranquil·lament, sense plorar, com si contés una pel·lícula d’hollywood. “Avui és EL dia per a mi. Avui és el dia de Khodjali.. Ja han passat 20 anys des d'aquell dia. T'ho pots imaginar?.”. No ho sabia...No ho sabia que quan nosaltres jugàvem al carrer amb els cristalls de colors, soterrant-les com a tresor per poder buscar-les més endavant, el que enterraves tu eren els cadàvers: els cadàvers del  del teu pare, i els teus dos oncles. Un nen de dotze anys, enterrant-los a corre-cuita sense poder ni pensar, ni poder tenir temps per acomiadar-se del seu pare...Perquè després vas haver-te marxar corrent del teu poble natal aquella mateixa nit, com pocs habitants del poble Khodjali que van poder escapar...


Ho sento...Ho sento per haver-te parlat de la pau....Tan fàcil parlar-ne quan no vaig veure el que vas veure tu....Un víctima d'aquelles atrocitats que van causar els armenis aquella nit, la nit de 25 a 26 de febrer - just fa 20 anys, en aquella poble pacífic i feliç - al teu poble..."La pau? Vols que parli de la pau, jo, qui va haver de tirar dels cadàvers u per u per amagant-los al nostre jardí per què no els tallin en peces? Jo, qui va veure com decapitaven els nens, i les dones...Vols que perdoni als que van matar-me com a una persona?Als que em van privar de la meva infància? Als que em van fer deixar el meu poble per a sempre?Als que em van fer un desplaçat més qui porta vint anys en aquesta situació sense sortida, sense cap mena d'esperança. Què saps tu del sofriment? Què saps tu de no poder dormir durant les nits? què saps tu dels malsons de cada nit, quan saps que el que havies vist no és el fruit de la teva imaginació, sinó la història de la teva vida - del teu poble - que mai a la vida no podràs superar-ho"· 

Em podries haver dit totes aquelles coses quan et parlava de la pau - la pau que volia que hagués entre l'Armènia i l'Azerbaidjan. Em podries haver explicat per què realment ens miraves amb una cara d'avorriment mentre nosaltres, unes joves xerraires parlavem i criticavem  amb una gran passió les persones que no saben perdonar...No ho feies...Només ens miraves amb la teva cara gelada....

Ho sento...Ho sento que has hagut de passar els últims 20 anys de la teva vida escoltant els discursos apassinonats dels goberns dient que resoldrien el conflicte i que tornaries al teu poble...Ho sento...Ho sento per l'ignorància del món occidental que vol veure només el que li interessa...Ho sento, la cara gelada, ho sento...

* Avui, fa 20 anys que va passar la tragèdia del poble Khodjali d'Azerbaidjan. La nit de 25 a 26 de febrer, l'exèrcit armeni va entrar al poble Khodjali (Xocali) i va matar centenars de civils: van decapitat els caps dels nens, les dones, van tallar els cadàvers en peces, van torturar els habitants, van mutilar els cossos...i la democràcia occidental ni tan sols va voler saber-ne....

* Voleu saber sobre el Khodjali, mireu aquí  

La reciclatge i la Unió Soviètica

source

 

Quan era petita, molt petita, però suficientment gran per recordar, si volíem comprar-nos un gelat, alguna llaminadura o un got de kvas· havíem de vendre paper amb quilos. Avui en dia això és diu el reciclatge, però nosaltres ja ho fèiem durant la Guerra Fría. Tot i que no per uns motius purament ecològics, sinó per la necessitat. "La pàtria" ho necessitava. Recopilàvem qualsevol tipus de paper - dels llibres obsolets (tot i que la obsoletat dels llibres és un tema bastant subjectiu), de diaris passats, de papers utilitzats, les revistes etc. Ens ho compraven per quilos i ens pagaven amb uns cèntims de rubl· - uns kopeyki·.

A vegades el que veníem era metal o unes ampolles. Per poder guanyar uns cèntims més arribavem a buidar algunes ampolles de dushés·, o llet.

Nosaltres, la generació de 70-80 vam viure una escassetat tan tremenda que la crisi d'avui no és res davant seva. Tot i que si la crisi continua així, no se si podré dir el mateix per a la generació de la meva filla de tres mesos.

· kvas - una beguda soviètica
· rubl i kopeyka (kopeyki en plural) - moneda soviètica i també russa avui en dia

· dushés - un tipus de llimonada azerbaidjanesa

L'Eurovisió

El diumenge, la primera hora del matí vaig rebre una trucada de la meva sogra. “Nena”, em deia, acaben d’anunciar pel tele que Azerbaidjan (pronunciant-la amb un accent força català) ha guanyat l’Eurovisió!

“Ah”, li vaig dir. “Què bé, no?Bé doncs, al menys els diners gastats no han sigut en va”.

La veritat és que tenia poques ganes d’estar a les xarxes socials aquell diumenge. Ja començaven a dibuixar-se els missatges dels meus amics de facebook d’Azerbaidjan – missatges plens d’eufòria i alegria. Però no m’ho vaig poder resistir. La curiositat em va superar i vaig posar-me a llegir el meu mur de facebook.

“Hem guanyat! ” deien quasi tothom. “Estem orgullosos de ser azerbaidjanesos, perquè hem guanyat la eurovisió”! No sé què té què veure una cosa amb l’altra, però al menys ho estan (orgullosos), no depenent per quin motiu.

“No hem pogut guanyar la guerra contra Armènia, al menys hem guanyat el concurs d’Eurovisió!”

Ni hem guanyat en la lluita contra la corrupció al sistema educativa, ni al sistema de seguretat social, ni a totes les tramitacions del govern, ni dintre de les cases, ni tan sols dintre dels cors de la gent. Per què un país vol ser conegut si té tantes problemes per resoldre? No li donarà cap vergonya quan hi haurà més gent parlant del tema?

Ni hem guanyat en la guerra per la justícia al país. Cada vegada tenim més gent jove empresonats només per haver expressat els seus pensaments obertament. Arran d’aquests empresonaments, i amenaces la gent es torna cada vegada més ignorant a les veus de les seves consciències.

Ni hem guanyat en la batalla per l’eradicació de la pobresa dintre de la societat, tot i que el poble compta amb reserves d’energia coneguda de prop de mil milions de barrils de petroli i 1,3 bilions de metres cúbics de gas naturals. Fora de la ciutat de Baku, hi ha encara moltes famílies que viuen en la pobresa, tot i que cada any milions de barrils d’oli i gas d’Azerbaidjan es bomba cap a l’oest a través d’un oleoducte famós de BTC (Baku, Tibilisi (Georgia), Ceyhan (Turquia). Les butxaques se’n omplen: de diners; mentre la consciència segueix embrutant-se. “Però a qui importa? Jo visc bé, això és el més important”.

Però crec que el que més m'enutja és la cançó: una canço cursi que no té res a veure amb la música Azerbaidjanesa. Sentit la cançó  ningú podria dir que hi ha alguna cosa que la diferenciï d'altres cancions europeas? És una pena que quan hi ha oportunitat de donar conèixer la autèntica música azerbaidjanesa, ho espatllen amb un intent de mal gust.

Tanmateix, he de confessar que aquest esdeveniment podrà portar molta atenció a Azerbaidjan. Els pronòstics diuen que la victòria assegura que durant una setmana del 2012 la capital de Baku estarà en les ments dels 125-150 milions d’espectadors que sintonitzen al concurs (Der Spiegel). Hi haurà molta gent que coneixerà Azerbaidjan, la seva cultura, les seves tradicions, la seva gent, la seva bellesa, la seva història, juntament amb els seus problemes amb la democràcia i justícia.

No sé si seré a Azerbaidjan per l’any que ve o no, però una cosa estic segura que el govern azerbaidjanès farà tot el millor possible per tenir un imatge satisfactori pel públic europeu. Crear un imatge perfecte, tot i que falsa és bufar i fer ampolles per a Azerbaidjan: en realitat crec que està a la sang de la nació fins i tot. Com un familiar meu ho feia (en la seva manera): Donava tot el menjar bo als seus convidats (per a que diguin: què bé que viuen la família “F”) i deixava els seus nens famolencs.

Crearan un imatge perfecte del país: Però això significaria donar amnistia a tots els joves activistes que són al presó? Això significaria eradicar temporalment la corrupció de la policia, dels oficials d’immigració als aeroports o altres llocs que veuran molts turistes i representats dels països participants?

No ho sé. Només hi ha una cosa que estic segura: No vull saber gens quants diners robats del pressupost azerbaidjanès han gastat per aquest concurs tan absurd i quan estan disposats a dilapidar. Estic segura que són unes xifres que farien saltar els pupils dels meus ulls inmediatament: igual com a les películes de Jim Carey.

* hauré de revisar una altra vegada aquest post, però com que m'agrada publicar al moment que escric el post, he decidit fer-ho axií també. Més tard, el revisaré amb més tranquil·litat. Gràcies per llegir.

Kalashnikov i l'institut

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.

Els nou anys

- Què te'n recordes, del teu nou anys?, em pregunta la filla del nostre amic que compleix nou anys avui.

- Deixa'm pensar, li dic. I mentre ho dic, em ve la ment la meva ciutat jove, però trista i bruta i plena d'unes fàbriques industrials que enverinava els pulmons i les ments. Com he pogut sortir tan sana? em pregunto a vegades. He tingut molta sort, pot ser...

També recordo dels meus matins de caps de setmana començats amb el crit de la senyora de lleixiu.

"Venc lleixiu, venc lleixiu, fresc i barat. 100 manat". La meva ciutat també fabricava lleixiu.  Cap cap de setmana podia prescindir de la veu cridaner d'aquella senyora.

Per què em venen records tan pessimistes, penso i li responc a la nena:

- Em recordo de l'arbre de morera blanca i deliciosa de la nostra parcel·la i com hi pujàvem com nens...

La ganyota per al llibre de Guinness

Si hauria d'escriure algun dia un relat sobre la ganyota, el dedicaria a la meva tieta Zuzu. La Zuzu- una doctora molt respectable de la ciutat - tenia una habilitat extremadament estrafolària. Una habilitat que em donava molta vergonya i em feia odiar-la per això.

Quan quedava amb la meva àvia els caps de setmana, solia sortir amb uns amics del barri de la meva àvia per jugar al patí o anar a comprar uns dolços que anomenaven "xoruz" que literalment significava "gall" perquè la forma que tenia aquells dolços vermells semblava al cap d'un gall. Quan els meus amics venien a buscar-me de casa de l'àvia, li deia que ho facin amb silenci. Jo intentava sortir de casa silenciosament i escapar per la porta principal sense que la meva tieta Zuzu se n'adonés. Xiuxiuejava a cau d'orella de la meva àvia abans de sortir i obria la porta silenciosament. Però quasi mai ho aconseguia. Cada vegada que volia sortir la meva tieta Zuzu em sentia i s'acostava a nosaltres per saludar als meus amics i convidar-los a la casa. Així començaven els meus problemes.

A la meva tieta agradava fer-se graciosa davant dels meus amics o des de la terrassa de la casa, quan érem afora. Quan altres familiars et somreien, ella feia la seva ganyota preferida. La sabia fer una manera que ningú ho podia fer. Sabia transformar la seva cara en una cosa tan espantosa que a vegades els amics que m'acompanyaven em deixaven plantada allà mateix al nostre patí i se'n anaven corrents. La tieta pensava que era una artista, no doctora.

Quan la tieta feia la ganyota, el seu llavi inferior pujava cap al seu nas, i quasi el cobria, mentre el seu llavi superior quedava al seu lloc tranquil dintre del llavi inferior. El seu front s'arrugava d'una manera que li sortien unes arrugues que semblaven unes onades juganeres del mar Caspi. El que més m'espantava era el seu ull esquerra que com a resultat de la seva ganyota mirava cap al lunar fosc que tenia a l'aleta esquerra del nas.

Com una nena, passava tanta vergonya veure la meva tieta fent aquesta ganyota que vaig deixar de trobar-me amb els meus amics al patí de la casa de la meva àvia. Vaig començar a veure'ls a les seves cases. Tenia por que els meus amics pensessin que la meva tieta tenia problemes psicològics.

El que més em preocupa ara és la primera trobada que tindrà la meva tieta amb el meu CTV. Val més començar a parlar-l'hi sobre la Zuzu, per tal que no tingui cap sorpresa dolorosa...

La cançó d'avui aquí

La porta del veí somrient

I era ella allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t'ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s'havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d'una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d'ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d'ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l'últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d'aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d'una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient - a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S'hi va acostar i s'hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l'últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d'algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d'aigua de l'aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d'uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l'equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

"Tu també vols casar-te, Arzu?" cridè l'home amb una veu burleta mentre l'ajudava a posar-se de peu...

* És una tradició de la festa de Novruz. Les noies joves esperen l'últim dimarts per poder jugar amb uns rituals tradicionals, tot i que a vegades els darreres es converteixen a uns jocs de novruz, no a uns rituals seriosos.

El repte

Mentrestant, a l'Azerbaidjan tothom està festejant i menjant molts especialitats de la festa de Novruz i durant les nits salten damunt de les fogueres desitjant que tots els problemes de l'any passat quedin amb la foguera i que aquesta primavera ens porti benestar i una bona collita.

Feliç Novruz als meus compatriotes!

La sabateria i el xocolate

Quan el meu cosí era petit, el color de la seva pell era molt més fosca que la dels seus germans. Tot i que el pare de l'Anar tenia una pell molt morena (molt més morena que de la majoria dels homes azerbaidjanesos ), el meu cosí no aconseguia entendre per què ell era l'únic nen entre els quatre germans que era tan estrany.

Per fer una broma, el seu germà major li va explicar un dia que els pares l'havien comprat en Anar d'una sabateria. Com que les sabateries antigues azerbaidjaneses sempre eren plenes de les cremes negres de sabates, el nen que vivia allà abans que li agafessin els pares s'havia embrutat molt amb aquestes cremes. Ara, per molt que dutxés aquest color no se n'aniria.

Per això, cada vegada que passàvem pel costat de la sabateria de'n Senyor Mamed per anar al parc de la ciutat, el pobre Anar es posava plorar com a una Magdalena.

Quan es va fer una mica més major, la seva mare se'n va assabentar, de la broma del germà major i fer-li sentir millor va explicar una altre història a l'Anar. Es veu que quan la mare era embarassada de ell, menjava molt de xocolate, per què al seu pare li agradava regalar un trosset de xocolate a la seva mare cada dia per tal que el nen es desenvolupés bé. De tant menjar el xocolate, el nen va sortir moreno.

Ara, li fan vergonya aquestes històries. Ara ja és un noi jove qui està molt orgullós del color de la seva pell. Ni tan sols necessita anar als centres bronzejats per mantenir el seu color durant l'hivern (la pell morena està de moda)...

Revolució al meu poble

Demà serà el dia.

Em pregunto si serà el dia de la gran decepció, amarat en  la suor de vergonya dels organitzadors joves, davant de l’absència de moltes persones que s’havien compromès a atendre la gran manifestació contra la corrupció del govern i l’últim moment els havia sortit un imprevist?

O pot ser serà un gran dia on tots els joves azerbaidjanesos quins cors bateguen amb l'esperança de viure en un poble democràtic i lliure, tindran prou quantitat i valentia per demostrar que el govern azerbaidjanès necessita un canvi positiu? Pot ser el govern azerbaidjanès entendrà l’argument dels joves que un d’aquests dies acabarà la reserva de petroli azerbaidjanès cual és la raó de la riquesa econòmica i la raó de la corrupció al poble actualment? Quan s’acabi el petroli, ens quedaran unes deutes de mil milions d’euros no pagades. Pot ser demà serà un fito a la història del meu poble. Un dia ple d’orgull i alegria.

Qui ho sap? No hi seré desgraciadament. M’hagués agradat molt poder ser testimoni d’aquell esdeveniment.

Ja fa unes setmanes que el govern azerbaidjanès porta els seus pantalons plens de cagades (perdoneu per la expressió, però és com ens expressem  a Azerbaidjan). Fins a un punt que ha empresonat uns cinc joves, activistes azerbaidjanesos. Un d’aquells joves activistes azerbaidjanesos – el graduat de la universitat de Harvard - en Bakhtiyar  ja ha començat una vaga de fam dintre de quatre reixes del centre de detenció. Un dels joves detinguts, per a qui no tenien cap prova per empresonar, li van detenir mentre parlava pel telèfon pel carrer de Baku. Li van acosar d'haver parlat a veu massa alta. No sabia que era un delicte parlar a veu alta pel telèfon. Els altres tres joves també participaven a la companya de sensibilització de públic sobre el dia de manifestació – el 11 de març.

Què farà el ridícul president del estat demà? Llançarà tots els participants a la presó? Hi haurà lloc per tots? O entendrà que aquesta manifestació és pacífica i només té com a objectiu la llibertat dels ciutadans azerbaidjanesos?

Un estrany

Letafet Hafizqizi (una pintora azerbaidjanesa)

En Samir és una ànima més dintre d’un estol d’ànimes perdudes. Existeix dintre de la comunitat local del capital. Una comunitat, enfarfegada amb uns “ciutadans”  (ciutadans – residents locals de la ciutat). Existeix i hi se sent estrany tot i que hi porta tota la seva vida (divuit anys).

Va néixer en un camp de desplaçats tot i que ara existeix a una ciutat. Cada vegada que li pregunten la direcció de la seva casa, li crespen els nervis. Perquè no en té, de la casa. No sap què significa tenir casa. Viu a un quadrícul de quatre parets fredes donats pel govern azerbaidjanès temporalment fins que puguin solucionar el conflicte, congelat ja fa temps i l’enviessin a les seves terres. No han set seves, sinó dels seus pares. Igual mai les seran. Qui sap? Però si algun dia tornessin a aquestes terres, elles seran uns camps destrossades, sense història, sense la cultura, sense les llars que tenien, fins i tot sense les tombes dels seus avis (diuen que l’enemic les van excavar i les van destrossar completament. El vandalisme durant la guerra.)

El quadrícul de quatre parets es diu “el casal temporal pels desplaçats”. És curiós rumiar sobre “la temporalitat” de divuit anys. Per a ell, ha set tota la seva vida. Va néixer un any després que ocupessin el seu poble. Per això no l’he vist mai. No es va desplaçar, per això no és un desplaçat. Però tampoc és un resident. És un fill de desplaçats. No te casa i ha perdut la esperança que un dia tornés al llar, que ni tant sols era seva. No és ni d’allà, ni d’aquí.  

Un noi sense arrels, estrany entre els desplaçats, i estrany entre els residents normals...

* Hi ha 600.000 persones desplaçades internament a l’Azerbaidjan.

* Uns altres relats meu sobre les persones desplaçades internament aquí i aqui

* Demà vaig a visitar els meus pares. No ho sé com faré un relat cada dia que estaré amb ells. Ho intentaré fer sense ofendre a ningú.

El cognom

"Qui pot ser?", vaig rumiar uns cinc minuts llargs mirant a la foto de perfil de tal Mamedova on apareixia un nen maco d'uns ulls verdosos. Fa uns dies vaig rebre un missatge de facebook d'una persona que el seu nom no em sonava de cap manera. En canvi, em parlava com que em conegués molt bé. No li vaig respondre.

Vaig rebre un altre missatge ahir. Es veu que era una de les companyes meves del col·legi. Havia canviat el seu cognom al casar-se. Com que aquesta nit alguns dels meus companys del col·legi érem al chat, ens vàrem posar a parlar una estona. Em vaig fixar que els cognoms de totes les noies (tret d'una) s'havien canviat (abans pensava que igual la memòria em fallava, per això no podia saber-los). Acabo d'una estona de parlar sobre els nens que han tingut, i les feines que han hagut de deixar etc, van començar a preguntar sobre els cognoms.

La noia que no havia canviat el seu cognom va preguntar els altres amb una mena d'orgull:
"Per què haveu canviat els vostres cognoms i haveu agafat el cognom dels vostres marits? Per què no haveu conservat els vostres cognoms."

La pregunta va sonar com a una pedra al llac. Amb molt soroll. Després el silenci. Un silenci incòmode.
Al acabo d'uns cinc minutes una d'elles va gosar a dir que el seu marit no va deixar que continués tenint el mateix cognom d'abans. Es veu que fins i tot va discutir sobre aquest assumpte el dia del seu casament. Les altres noies tenien el mateix problema. Tot i que volien conservar els seus cognoms, els seus marits típics azerbaidjanesos no s'hi van deixar.

Vaig imaginar les paraules d'aquells homes orgullosos dels seus cognoms. "Ets la meva i tothom ho ha de saber".

Això em va fer recordar la meva àvia (el mare del meu pare). Aquella dona va conservar el seu cognom fins al seu mort. Orgullosa, i sempre lluitant pels seus drets. El mateix va fer la meva tieta, la filla d'aquella àvia. De fet, aquest costum venia de la mare de la meva àvia.

En canvi, totes les meves familiars per part de la meva mare el van canviar tot seguit. Això em fa pensar en la diferència que tenien dos famílies azerbaidjaneses. Una no gaire tradicional i altra massa tradicional.

Dient això, estic segura que la tradició no s'ha d'influir de cap manera a la lluita de les dones azerbaidjaneses pels seus drets principals. Mantenint el cognom, també poden mantenir la seva identitat i la integritat i destacar igualtat a la família.

Blanc i negre

Lotfi Zadeh

La nena era educada d'una manera que sabia etiquetar les coses des del punt de vista mariqueu , i res al entremig.

Bondat o maldat;
Fred o calor;
Matí o nit;
La gent bona o la gent dolenta;
La bellesa o lletjor;
Blanc o negre...

No sabia apreciar ni migdia, ni tèbia; ni gent normal amb els seus diferents trets de personalitat, ni gris...

Fins que va créxer i va viure la vida. Llavors, va entendre que el món real és molt diferent i les coses no són tan simples que es pugui fàcilment identificar amb dos colors. Què hi ha moltes més coses entremig de blanc i negre...

* Avui us vull parlar d'un gran matemàtic Azerbaidjanès qui va fer un canvi radical a la ciència. Lotfi Zadeh. Es considera el pare de la "Lògica difusa", una lògica introduïda per Lotfi Zadeh a l'any 1965. Amb paraules més simples, amb aquesta teoria en Lotfi Zadeh va provar que a part de blanc i negre, també existeix gris; entre els números 1 i 0 també hi ha un munt d'altres números. La industria va aplicar aquesta lògica al sistema de control de condicionadors d'aire, als sistemes de focus automàtic a càmeres fotogràfiques, electrodomèstics familiars, al sistema de fre ABS de cotxes, al sistema de millora en l'eficiència de l'ús de combustible en motors, al sistema d'emmagatzemant d'informació imprecisa i la seva consulta etc. 
Per més informació sobre la lògica diffusa, aquí (en castellà) i aquí (en anglès)

* Gràcies Galderich per la paraula mariqueu. 

© Lale Mur

La sorpresa

Quan va sortir de casa, no imaginava que li esperava una sorpresa. Una sorpresa ben grossa. Al principi, algú es va ensopegar amb ell des d'esquerra. Li va demanar perdó i es va continuar caminant amb una celeritat impressionant. Devia tenir alguna cosa massa urgent, tenia molta pressa aquell home del nas gros. Només se'n recorda del nas d'aquell home. Un somriure es va esbossar a la seva cara recordant-se que el seu nas tampoc era petit. Aquell mateix somriure no va quedar gaire estona a la seva cara. Més bé, no li van deixar gosar-ne. Un parell de policies li van acostar i van començar a buscar les seves butxaques amb una bestiesa. 

No li van deixar ni sorprendre. La van trobar. La marihuana de la seva butxaca dreta.  L'únic pensament que va venir al seu cap va ser: Què ximple que sóc. Tant de bo hagués cosit les meves butxaques abans de sortir al carrer...

* aquest relat és sobre un noi jove azerbaidjanès (Jabbar Savalanliy), un activista de drets humans qui últimament parlava de la possibilitat de fer una revolta similar a Azerbaidjan. Li van plantar la marihuana i li van detenir el dia 5 de febrer 2011. Hi ha possibilitat que li condemnin a tres anys de presó. Aquest truc de la policia no és nou, i el van posar a practica varies vegades en el passat.

* els detalls de la detenció són fictici. Jo no vaig estar allà quan li van detenir, per això he hagut d'inventar-ho. 

Toca'm a la butxaca

- Puc parlar amb vostè, professora? diu l'home de bigote marró i les mans grans i amples, al veure la professora caminant cap a l'aula. Havia esperat tot el matí per veure-la per parlar amb ella sobre el seu fill que no s'havia pogut aprovar l'examen.

- Sí, és clar, senyor Malikov, tinc uns cinc minuts. Podem anar al meu despatx.

"M'agradaria demanar-li que ajudessin al meu fill re-aprovar l'examen passat" va mussitar l'home al arribar al despatx. Va dir-ho acostant-se a la professora. Quan hi havia només menys que mig metre, va apropar la seva mà dreta a la butxaca esquerra de la faldilla de la professora i va tocar-hi amb alguna cosa dintre de la seva palma. Si algú els hagués vist així, i si aquell algú no s'hagués viscut mai a l'Azerbaidjan, ni hagués hagut de fer-ho mai a la seva vida, pensaria que l'home de bigoti marró la volia magrejar.

Ella, una dona d'uns cinquanta i escaig anys va saltar del seu lloc i va dir-li al home de les mans amples. "No, no, no cal. No hi ha necessitat per això. El seu fill no ha estudiat bé aquest semestre i no hi ha res per resoldre-ho".

L'home va quedar perplex i va no va trobar res més que dir-s'hi: "Però, professora, és la mateixa quantitat que abans. O alguna cosa s'ha canviat? Digui-m'ho quan vol per aquest asunt i s'ho pensarem."

La professora de matemàtiques no va dir res, i es va dirigir cap a la porta i va sortir amb celeritat....

L'home encara segueix allà, estupefacte i desesperat, sense entendre què havia passat.


* Un amic meu d'Azerbaidjan em va dir fa uns dies que hi ha una situació neguitosa al meu poble. La revolta egípcia preocupa molt al govern - un govern corrupta. Per això, fa una setmana que van anunciar que volien tallar de sot-arrel la corrupció al país. Malauradament, he de dir que hi ha una corrupció bastant alta al meu poble. Quan hi vivia, ho podia veure a tot arreu: des del sistema d'educació fins al sistema sanitària. Els sous dels professors i doctors son baixos, i aquest factor juga un paper bastant important a l'hora d'acceptar suborns. Ara no hi visc, per això no puc dir amb tota la certesa si encara hi existeix. Però el que puc llegir de la xarxa i de les converses dels meus amics, la corrupció és encara pitjor a l'Azerbaidjan.
Ara em queda esperar i veure si aquestes últimes mesures funcionaran de veritat.

© Lale Mur

La dansa...

Té moltes ganes que s'acabi el sopar. El sopar del seu propi casament. Està morint de ganes que arribi el moment d'aquella cançó que pugui fer el seu primer ball amb el seu amor. Una cançó especial.

La cançó, que li havia fet la seva tieta petita trencar els talons de les sabates; i la seva àvia trepitjar amb la faldilla del seu vestit de núvia i mig-caure damunt del seu marit futur; i la seva millor amiga esclatar en riallades dels nervis. La cançó que la faria rompre a plorar en adonar-se'n que cap d'elles hi era amb ella...


* La danza és una part molt important de la cultura d'Azerbaidjan. Hi ha diferents tipus de balls. Cap casament pot prescindir dels balls azerbaidjanesos. A l'Azerbaidjan quasi tothom sap ballar; suposo que això ve de la sang :) Els ballarins i les ballarines porten uns vestits tradicionals azerbaidjanesos.

* Podeu veure algunes danses azerbaidjanesas aquí,
aquí,
aquí,
aquí,

© Lale Mur

Opera a l'Illa de Bute

Uzeyir Hacibeyov

una de les operes de'n Uzeyir Hacibeyov



la illa de Bute / Escòcia / Lale Mur

Quan la vaig conèixer, des del primer moment de la nostra conversa vaig desitjar ser com a ella quan sigui una dona gran. Ella era asseguda damunt d’una cadira de color rosa, amb l’esquena dreta, llegia Dues Caravanes de Marina Lewycka, just davant de la seva casa, sota de la llum del sol brillant. Estava ensumant les pàgines del llibre amb els seus ulls a través de les gafes gruixudes. Les menjava, a les lletres, és com fos la fi del món.

La àvia de la meva amiga escocesa, una dona de quasi vuitanta anys, passava hores llegint: al patí o al menjador de la seva casa quan plovia a la illa de Bute. Era possible conversar de tot amb ella, des de les guerres actuals, fins a les plantes; des dels menjars internacionals fins a la opera.

L’opera! La seva segona dèria. No ho sabia fins al segon dia de la nostra estància a la seva casa, quan el seu marit no hi era al seu costat, ens va cridar des de la cuina i ens va dir que tenia una joia per veure! La Traviata. Ens va xiuxiuejar que pugéssim a veure-la a les deu de la nit. Tenia un DVD de la Traviata.

Com que ens feia molta gràcia veure-la i parlar amb ella, i no havíem vista aquella opera, vàrem pujar-hi. Al costat de la porta principal era el seu marit – l’avi de la meva amiga – amagat i esperant-nos. Al veure’ns es va acostar a nosaltres i va mussitar a mi i al meu marit que en realitat ens podíem escapar per una porta del darrere sense que ens veiés ella. Que no valia que veiéssim aquesta opera, perquè era un rollo i era molt avorrida. Que érem joves i havíem d’anar a un pub i gaudir de les begudes alcohòliques en lloc d’ésser amb ells.  

“Què fas aquí, Tom?”, de cop i volta vàrem escoltar la Senyora Maccalom cridant a cau d’orella de Tom.

 “Mary!!!!!”, va mussitar l’avi que portava un xiulet auditiu a les seves orelles, “No tinc esma de veure una altra vegada la Traviata. És la quinzena vegada que em fas veure-la..Cada vegada que..... ”

“Si no vols veure-la posa’t a llegir, Tom”, el va aixafar la àvia amb les seves paraules i amb la seva rialla juganera. I després va acostar-s’hi al seu marit amb celeritat i va apagar el aparat auditiu a les seves orelles.

“Així seràs més tranquil”, va rematar la senyora Maccalom esclatant una rialla. L’avi va esbufegar.

“Encara bo que no m’has donat una beguda somnífera. Saps, Mary, per això els nostres invitats no tornen a veure'ns la segona vegada, per què els fas veure la Traviata, quan poden anar a fer les seves coses, Maryyyy!!!! ”  

*Avui us parlo de l’opera. La primera opera en tot Orient Mitjà va ser creada a Azerbaidjan a l’any 1908. En realitat el meu país és molt orgullós d’aquest fet i sempre que hi hagi oportunitat, tothom en parla (sigui rellevant o no jeje). Doncs, la primera opera va ser "Leyli ve Mejnun" per Uzeyir Hajibeyov  (1885-1945)– el gran músic azerbaidjanès, qui va també componer la música de l'himne de la República d'Azerbaidjan.

* Aquí podeu escoltar "Leyli ve Mejnun"  i aquí "Koroglu", i aquí l'himne de la República "Democràtica" d'Azerbaidjan (els tres de'n Uzeyir Hajibeyov)

© Lale Mur

El jazz a l'Azerbaidjan

Aziza Mustafazade

Vagif Mustafazade

Anhelo aquell bar que solíem anar amb tu, després de dues hores de ball de saló. Prenent el nostre te negre amb llimona, escoltàvem com el saxofon començava a robar les nostres ments i ànimes i com quedàvem allà en silenci durant hores. Allí et vas enamorar d'ell, i jo del jazz...
Saps, quan trobo a faltar la teva companyia ... perquè cap amiga nova podrà omplir el lloc que vas deixar tu. l'amiga de la meva infància...



* El jazz a l'Azerbaidjan té la seva història. La fundació de jazz a l'Azerbaidjan va ser a l'any 1938, tot i que durant el temps de Stalin, Jazz va ser prohibit (entre moltes altres coses) totalment. Stalin se'l anomenava "la música dels capitalistes". La prohibició es va aixecar a poc a poc al principi dels anys 60. Cada any es celebren uns festivals internacionals de jazz a l'Azerbaidjan.
* Aquí publico alguns vídeos del gran músic azerbaidjanès de jazz  Vagif Mustafazade, que va ser un músic molt famós internacionalment. Es va morir molt jove. Les seves dues filles van seguir el seu camí i actualment una és una pianista famosa (Lala Mustafazadeh) i l'altra una "jazzwoman" grandiosa als Estats Units i a Europa (Aziza Mustafazadeh). 
* En Vagif Mustafazade va crear la fusió de jazz amb mugam. i els altres músics de jazz azerbaidjanès repeteixen aquesta iniciativa musical.
* És la setmana de música :) M'ha inspirat molt el bloc del Temari Imprescindible de'n Jordi Vendrell. Gràcies, Jordi. 

© Lale Mur

1. Vagif Mustafazade - Düşüncə (Pensaments)



2. Vagif Mustafazadeh - Baki geceleri (Les nits de Baku)




3. Aziza Mustafazadeh - Qaçma gözel (No te'n vagis, guapa)



4. Rain Sultanov - Tales of my land / història del meu poble

Més música: Ashiq....

l'ashiq amb el seu saz

Quan l'ashiq anava al seu barri, tot el que feia el nen seriós amb el front arrugat era tancar totes les portes i finestres per tal de no escoltar la veu grinyolant d'un pagès estrany que cantava i tocava massa. Més que podia aguantar ell. El trobava massa popular. Li agradava més escoltar la "Ball de Marjana" de Fikrat Amirov mentre llegia llibres d'història antiga. Era massa madur per la seva edat. Per això, no entenia les lletres cursis d'amor dels ashiqs, qui tocaven al carrer.

Ara, vivint a un país estranger contra la seva voluntat, donaria tot per poder veure com mou un ashiq azerbaidjanès el seu cap amb un moviment brusc i continuant mentre els seus dits passen per les cordes de saz...Li agradaria molt plorar amb una cançó que li expliqui com dur és la vida d'un estrany...


* Dedicat a un amic que viu a Estats Units i no pot tornar a l'Azerbaidjan per raons polítiques.

* Ashiq és el músic que toca un altre instrument tradicional que es diu saz i també narra històries i canta al mateix temps. L'art de l'Azerbaidjan Ashiqs combina poesia, narració de contes, dansa i música vocal i instrumental en un art d'acció tradicionals. Aquest art és un dels símbols de la cultura de l'Azerbaidjan i considerat un emblema d'identitat nacional i el guardià de la llengua de l'Azerbaidjan, la literatura i la música (wikipedia). Cap casament pot ser autèntic sense la música d'ashiq. Més informació en castellà aquí i més informació en anglès aquí

*A partir de la dècada de 1930 fins al any 1990, l'art de la ashiqs de l'Azerbaidjan, igual que tota la cultura de música popular dels pobles de l'URSS va caure sota el més estricte control del govern de l'estat, per la qual cosa va experimentar un dels seus pitjors moments. Durant molts anys, el govern soviètic tenia bloquejat l'accés a la música nacional de l'Azerbaidjan . La propaganda soviètica sovint considerava l'art Ashiq i mugham com arts primitius, per tal de reduir els interessos de la majoria dels educats a aquesta tradició musical.

* Saz és un instrument és musical de cordes.

Saz

nenes amb el saz

saz