En Haruki

"1Q84" de'n Haruki Murakami m'ha deixat un sabor dolent a la boca. "Totes aquelles nit que havia passat llegint-lo podria haver llegit un altre llibre", el meu so interior m'està dient. La història entretinguda i misteriosa que té en Haruki  en aquesta novel·la m'ha donat ganes de terminar de llegir-lo el més aviat possible. Però desgraciadament, la impressió que m'ha deixat al final no ha sigut res satisfactòria. Per això he estat una mica enrabiada i alterada aquesta tarda. Però ara que ho penso amb més calma, sí que he pogut treure uns beneficis per a mi: unes quantes paraules noves per a mi en la llengua catalana (perquè la he llegida en català) i la preciosa descripció de la sinfonietta de Janacek (tot i que ho reconec que m'agrada especialment Janacek, fins i tot no el coneixia abans d'haver llegit la descripció en aquesta novel·la). També he de destacar que els seus coneixements sobre la música i els escriptors clàssics són impressionants. La novel·la està plena de converses sobre el Txechov i Dostaevski per part de protagonistes. Suposo que això era una de les coses que em van atreure també. Llavors què és el que no m'ha gustat? La ment perversa de l'autor.

La obsessió

Estava ella asseguda a una de les cadires de fusta al costat del apartat literària de la Biblioteca Pública de Tarragona. Mentre llegia el "Els herois de la nit" de Josep Quintana, els seus ulls es semblaven a un par de llanternes, il·luminant les pàgines blanques. De tant en tant, mirava ella al seu voltant per veure si hi havia algú que li vigilava. Es semblava a una espia russa a punt de fer una tàctica letal.

Quan va arribar a la última pàgina, va aixecar el seu cap i va estirar la seva mà per agafar la seva bossa de mà del terra. Va obrir la bossa i va treure les seves tisores petites de color rosa. Les va amagar dintre de la palma de la seva mà dreta.

Va agafar el llibre i el va posar dintre de la seva bossa. Caminant fins a la recepció de la biblioteca, va aturar per fer la cua. Com que els lavabos mai estaven oberts a la biblioteca de Tarragona, calia demanar les claus per anar-hi. Amb les claus a mà, va obrir la porta amb molta cura i va entrar-hi. La primera cosa que va fer era obrir la seva bossa i treure una petita càmera digital que va posar a un modo automàtic abans de treure "Els herois de la nit". Va obrir les tisores petites desplegables i amb molta il·lusió als seus ulls va posar a tallar la última pàgina del llibre, començant de dalt. Mentre la tallava, ho gravava al vídeo de la càmera digital que estava davant seu, damunt de la pica del lavabo. Es semblava més feliç que mai.

Ella era la mateixa dona que feia vint anys que practicava el mateix ritual: tallava les últimes pàgines dels llibres que llegia i les guardava a un calaix del armari a la seva casa.

La seva obsessió no tenia cap límit, perquè els llibres que tallava no eren culpables pel seu amor no compartit de la seva joventut. Volia que ell (el professor de qui estava enamorada ella ja fa vint anys) no pugui acabar llegint els llibres. I així li castigava per haver-la rebutjat fa vint anys. El professor solia llegir a la biblioteca.

Tallant les últimes pàgines era la seva venjança, mentre tota la biblioteca portava tants anys buscant a la destrossadora dels llibres.

Un llibre obert és un cervell que parla;

tancat, un amic que espera;

oblidat, una ànima que perdona,

destruït, un cor que plora...

(Proverbi hindú)

© Lale Mur