la llibertat / 90s

Quan el meu poble va aconseguir la seva llibertat tan esperada després de 70 anys de viure sota la ombra de la Gran Unió, de cop i volta tothom volia manifestar la seva manera d'expressar la seva independència interna per la qual s'havia anhelat fa tant de temps.

La independència ens va portar entre altres coses l'orgull de poder parlar la nostra llengua, de poder practicar les nostres tradicions i de poder escollir el que volíem fer amb les nostres vides, la llibertat de poder viatjar als altres països, i poder estimar els artistes obertament: els artistes que teníem amagats sota els coixins.

La eufòria ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar molta alegria. Però llibertat és real i justa quan els seus practicants poden gaudir dels seus drets i alhora assumeixen les responsabilitats que tenen com ciutadans. Els primers anys de l'independència l'eufòria va causar uns problemes dintre de la societat.

Aquest matí, m'he recordat un d'ells. Els principis de 90s, al capital azerbaidjanès, van aparèixer moltes persones amb armes (legals i il·legals): és veritat que a part de l'anarquia que s'havia creat, d'altra costat les nostres terres estaven sota el perill de la guerra esclatada feia poc. Alguns ciutadans van començar a portar unes armes dintre de la ciutat. A vegades, treien les seves armes per castigar el conductor de l'altre cotxe que s'impacientava per avançar-li o feia alguna cosa que no devia fer. És a dir, els hi disparaven i els hi mataven. La ciutat feia por. La gent, alliberada feia pocs, però turmentada amb la idea d'una nova guerra, amb un perill de no poder gaudir de la seva independència més temps, s'enrabiava por tot.

***
Pensant això, em sento molta pena pel meu poble: durant tota la seva història ha sofert invasions, i ocupacions. A causa dels seus recursos naturals, sobretot pel seu petroli, ha hagut de passar per guerres, i continua essent el víctima de moltes mans esteses cap a el.

He recordat aquell temps d'anarquia del meu país aquest matí, quan a causa d'uns conductors violents de la ciutat, m'he enutjat moltíssim (Però és una altra història que us contaré un altre dia)


* he canviat el nom del meu bloc. aquest nom que m'ha suggerit un amic meu Baixinho's blog m'ha fet molta gràcia.

* Ahir Azerbaidjan va ganar la Eurovisió. No, no. No cal felicitar-me. No miro Eurovisió. A més, tota aquesta farsa em sembla un joc de mal gust (Si encara no sabeu per què, espereu el meu relat sigüent ). Però, al menys hi haurà menys gent a Europa qui em preguntarà: "Azerbaidjan? Què és? Un país? De veritat?".