31/12/10

Les catifes



Movia els seus dits d’una manera tan melòdica quan lligava els filats tenyits en nusos, que semblava que dirigís a una simfonia.   

Tenia uns dits llargs, i fins. Segons a la meva mare “uns dits de pianista”. La velocitat amb que movia els seus dits em recordava el meu teclat, tot que era una comparació absurda, perquè els seus moviments eren més suaus, al mateix temps molt poètics. A vegades la sentia parlar sola. Quan vaig gosar a preguntar-li una vegada per què parlava sola, em va dir que en realitat comunicava amb ells. Amb els personatges que creia amb les seves mans artístiques. Amb les flors, les branques, els pètals de roses, amb les seves formes geomètriques, les noies maques assegudes al costat d’una a l’altre i amb els personatges famosos si els dibuixava damunt de la catifa. Eren els seus únics amics, i les úniques persones que l’entenien tan bé, igual com ella volia.

Passava hores amb l’esquena dreta davant del teler.


* * *

Des de que va moure a la ciutat gran, el seu món “catifenc” quasi es va desaparèixer, tot i que el seu deler per les catifes no es va apagar ni un second. Va començar a passar moltes hores a casa dels seus avis, per una raó senzilla: els seus avis tenien les millors catifes azerbaiyanis que ella mai havia vist. En realitat, eren la raó per el què ella va començar a dedicar-se a aquest art.

Havia passat tota la seva vida caminat damunt d’aquelles obres de l’art. L’hi donaven confiança i l’hi parlaven d’amor, de bellesa, d’història i li recordaven de la seva identitat. Feia com feia el temps a casa, eren aquelles catifes que li protegien de calor o fred del sòl.

Les catifes dels seus avis li explicaven la història de la seva família, les seves alegries i desgràcies, derrotes i victòries del seu poble, els dits fins i llargs de les dones que havien fet aquelles catifes i moltes coses més. I quan li faltava afecte i amor s’estirava al sòl i abraçava aquella peça de l’art que tant li agradava. Havia passat tota la seva infància jugant damunt d’aquelles obres màgiques.  Unes molt bones peces: fetes de llana natural, amb mà (ni sintètiques, ni sortides de la màquina).

Estava molt orgullosa de les catifes azerbaiyanis que eren les millors del món, de colors més vives i alegres que qualsevol cosa.

* dedicat a una amiga imaginaria.
* per veure més catifes azerbaijanis si us plau entreu aquí.

© Lale Mur





30/12/10

Sóc maleïda amb la teva mirada...



La meva tieta creia molt en l’aura i el mal d’ulls. Tenia la seva pròpia teoria sobre aquell tema i l’hi prenia molt a prop al seu cor. Fins i tot havia desenvolupat un sistema especial de psicologia (el tenia ben amagat i no s’hi explicava a ningú) que li permetia a detectar un parell d’ulls dolents possibles que estaven a punt de causar malaltia o alguna desgràcia.

Els detectava i ens protegia de les possibles conseqüències. Les prevenia amb l’ajuda d’un element natural i més a més un producte fàcilment trobable a la cuina: un pessic de sal.

L’encerclava al voltant del cap de la persona afectada tres vegades i després l’ensalgava damunt del foc ardent de la cuina. El sal al contacta amb el foc s'espurnejava.

“Així, deia”, ella “així, estan cremant tots mal d’ulls que tenien enveja i maldat vers tu.

La meva tieta no era bruixa: és només una senyora azerbaiyani una miqueta supersticiosa.


© Lale Mur

29/12/10

El símbol de la submissió i les criades victorianes


 
l'uniforme escolar soviètic a l'esquerra i l'uniforme de lolita japonesa a la dreta
 
Fins a uns quants anys després no ens havíem adonat que en realitat ens semblàvem a les criades victorianes que vàrem veure a les series de televisió. Com podíem saber, si estàvem totalment tallats del món exterior?

Era totalment obligatori portar l'uniforme escolar soviètic que en realitat era el vestit que portaven els "maids": un vestit negre ( al nostre cas també podia ser de color blau) amb una davantal blanca i ben planxada. Ens faltava només la diadema: la substituïa un llaç blanc de cabells.

Vaig haver de portar-lo durant deu anys.

Deu anys d'humiliació...

La humiliació femenina que regnava fins i tot al regim escolar, que es considerava i cridava a ser "el bressol d'igualtats" als ulls occidentals.


© Lale Mur

28/12/10

L'Arbre dels quaranta homes


no és un àlber
 Estimat avi,

Has passat per la meva porta de records aquest matí i m'has recordat aquell arbre que teníem amagats als nostres records estiuencs: tu i jo. L'arbre de quaranta homes: aquell arbre tan fort i invencible. Un àlber enorme amb un tronc que necessitava quaranta persones per abraçar-lo. No me'n recordo si el número 40 era simbòlicament exagerat o no. El que me'n recordo són les branques verdes i fresques del àlber i la raig de sol estiuenc que em brillava intensivament a través de les fulles verdes quan alçava la mirada per veure l'altura de l'arbre. Em vas xiuxiuejar un dia dient que l'àlber tenia mil anys d'antiguitat.

Em vas contar com havien muntat una cafeteria damunt d'aquell àlber ja feia temps. Em vas explicar que després d'un any de funcionament la van tancar i la van baixar de l'arbre, perquè tenien por que un dia faria mal a l'àlber.

L'arbre - el símbol de la ciutat Cebrayil - la teva pàtria, la terra dels meus avis, on hi eren els meus arrels. Hi eren, perquè ara són unes terres abandonades, deixades i destrossades. Ningú sap si aquell arbre encara segueix allí.

Ara ni tu, ni jo podem pisar aquestes terres. Tu - perquè ja estàs mort. Jo - perquè la teva pàtria (els meus arrels) - desgraciadament està a les mans d'uns altres des del 26 d'agost 1993. Sota el control militar d'Àrmenia.

Creus que em donarà temps per visitar aquell arbre (si encara segueix allà) i les terres pacífiques de Cebrayil una altra vegada més a la meva vida?



© Lale Mur

27/12/10

L'home del bigoti




L'home del bigoti negre i poblat encara segueix a peu davant de les flores que ven. Tot i que la majoria dels venedors se n'han anat ja fa temps, i està posant molt fosc i més fred que abans, l'home del nas gros i vermell es limita a bellugar-se una mica i escalfar les seves mans al voltant de tassa de té. Que faria sense un bon té amb uns gotets de vodka? Si li mires a prop, veuràs que el seu nas està literalment gelat i hi ha perill que caigui a terra sense que ell se'n adoni. Hi han hagut casos així. Al menys té un bigoti bastant gran que protegeix el seu llavi superior, tot i que el bigoti està cobert de les candeles del fred. Té un aire bastant exòtic (exòtic no de calor, sinó de fred) , això ho he de dir.

No és gaire sorprenent, quan la temperatura és 25 graus menys zero a Tyumen -- la ciutat russa de Siberià Occidental, on hi ha molts azerbaijanis treballant i vivint. La ciutat té habitants de quasi cent nacionalitats del món.

L'home viu del negoci de les flors. Treballa durant tot el dia fins a molt tard i tot el que gana envia a la seva família. L'home de bigoti és un dels moltes persones dels països post-soviètics que treballen amb diligència durant tots tipus de temps, fins i tot quan fa fred que pela. Treballen al mercat obert "bazaar" rus, quan la majoria dels locals no poden ni imaginar pencar afora al carrer quan hi domina el fred tallant de Siberià. Ells treballen, i fan que s'obrin els mercats de flors i verdures cada dia de l'any i en canvi que reben? L'odi i la intolerància...

Un estereotip ben arrelat sobre els homes de Caucas del Sud que envaïen els seus països i guanyen els seus diners. És massa curiós, perquè fa molt pocs anys enrere el invasor era Rússia i encara segueix essent-ho. Suposo que és més fàcil odiar que amar i tolerar. Ells -- els nacionals dels països post-sovièticos van poder a acceptar i amar els estrangers -- els russos per setanta anys i alguns encara ho intentant a fer. I ells ara no poden ser acceptats?



© Lale Mur

26/12/10

Les raons del cor

Quan neix un bebè a una família azerbaijani, l'exultació dels pares i els avis (si els té) pel naixement d'un nouvingut arriba a un moment tan culminant, que el sentiment d'alegria es converteix al sentiment de por i inseguretat. Fins i tot, si no es converteix, el fan convertir-se per una tradició molt estranya. Durant uns quaranta dies ningú pot veure la cara del nen o de la nena. La raó és que segons les tradicions durant els primers quaranta dies els nens solen ser més susceptibles als "ulls maliciosos" i per això mateix s'ha de protegir-los d'aquest perill. Durant aquests quaranta dies el pobre nen o la pobre nena no pot sortir fora i no veu la llum de sol.

© Lale Mur

25/12/10

Una petita conversa nadalenca

".....Saps, què penso jo? Què tothom intueix la subtilesa de Déu de moltes maneres diferents de la vida i sap que ell existeix. Ell que passa és que gairebé ningú sap parlar-ne, ningú sap com expressar el que ha sentit alguna vegada a la seva vida. Per això, t'ho dic que no pensis molt. Només has de creure en la seva existència i ja està i no preguntar res més...Saps, és com......Noia, m'estàs escoltant?"

"Sí, és clar que t'escolto..El que passa és que és un tema massa complicat per a mi ara mateix. Prefereixo gaudir de chartreuse i d'aquests torrons. No ho prenguis malament. Quan estigui més sobri, hi rumiaré. T'ho prometo. De moment és millor no pensar en els orígens i significats de la festa de Nadal. Tota la família és aquí i tothom és content. Això és el que importa més. No creus?"....
 
© Lale Mur

24/12/10

Què moris sol...;)

Quan tenia tretze anys, teníem una veïna amb set fills. Quan aquesta veïna nostra parlava , es podia sentir de la seva boca tots tipus de paraules dolentes en forma de "desitjos" dirigides als seus propis fills.
No voldria saber jo que desitjos desitjaria als altres.

La seva favorita era: "Ven a casa, Cesur*, Ven, si no no et deixaré més mort que un animal. Torna, que és molt tard. Què les teves claus no obren la porta de felicitat!". Ojo...fixeu bé.....les claus, porta i felicitat. Sona molt poètic aquesta maledicció. Si diguéssim aquesta mateixa frase en paraules més senzilles, sortiria algo així: " Què mai siguis feliç". El deia al seu propi fill, quan estava furiosa.

Ahir durant un sopa d'empresa, algú dels meus companys va expressar un d'aquells malediccions....Em va acordar d'un diccionari que tenia a casa quan era nena. Un diccionari de malediccions a la llengua azerbaijani. Un diccionari que era ple de frases poètiques, metafòriques en forma de malediccions.

També és molt curiós que a les llegendes azerbaijanis es utilitzen molt les malediccions. Les utilitzaven abans quan la gent volia guanyar o renyir els enemics, i "persones dolentes". Les malediccions més curiosos, però menys poètics que he vist són: "Tant de bo que mai, mai a la vida poguessis casar-te!" i " Què et quedis verge per a sempre".

El primer ja no té molt sentit, si et cases o no, sempre pots viure junts, o fer "la parella de fet". El segon si que és molt fort, tot i que ningú s'ha mort de ser verge ;)

* Cesur és un nom masculí azerbaijani.

© Lale Mur

23/12/10

La llet i la cua

L'home amb una gorra de taxista azerbaijani està eufòric d'alegria. No sap com expressar la seva gratitud. No té ni paraules, ni temps per perdre. Només té la seva ma dreta damunt de la part del pit on té el seu cor, donant uns cops petits, però forts mentre per fi aconsegueix dient "Moltes gràcies, de veritat, moltíssimes gràcies. Ho sento molt per molèstia, senyora, ho sento molt". 

"No pateixis, home. Falta molt poc fins fer la cua de demà al matí.El més important és que vagis a casa ara i donis menjar a la teva filla que està famolenca", diu l'home soviètic de dues filles petites al home amb la gorra de taxista que havia conegut en una cua soviètica i nocturna, abans de donar-li la meitat de l'ampolla de llet de la seva filla petita.  Abans que arribessin els seus torns, la llet de la botiga s'havia acabat.

"A més, la meva nena ja és grassoneta, no cal que mengi tant aquesta nit. Què vagi tot bé, home, bona nit", s'acomiada amb rialles l'home soviètic del home previament desesperat, actualment content. 


* Dedicat al meu pare. 
* Una història real.

 
© Lale Mur

22/12/10

El xoc cultural

Obren les portes i entra una dona bella. Somriu, en realitat a ningú. Somriu sola. La seva cara brilla de la felicitat. Però ni la seva somriure, ni la llum de la seva cara pot amagar el cansament que té. Entra molt poc a poc, amb uns passos petits i indecisos. Deu estar ja als seus últims dies abans de donar llum al seu fill. La seva barriga em sembla enorme, tot i que la dona és bastant prima i prou baixeta. M’aparto per donar-li passar. La dona es posa de peu davant de multitud de gent asseguda. Ningú li fa cas. Tothom està llegint diari o escoltant música. Ningú s’aixeca per donar-li un seient.   Miro a les cares per veure si ho estan considerant o no. No veig ni intenció ni remordiments.  Així passen unes cinc estades fins arribar a Piccadilly, on ella sort del vagó de metro amb dificultat, però amb la mateixa somriure d’abans. Aconsegueix apartar la gent i sortir amb èxit.
 Jo, una noia que ve d’un país on “aixecar per donar un seient a les persones grans, persones amb dificultats físics, embarassades, nens”, és una norma social fortament arrelada a la societat, rebo el meu primer xoc cultural, allà mateix, al metro de Londres.
Un amic meu m'explica després que la igualtat també porta els seus sacrificis i desavantatges i si volem ser iguals hem de aguantar-los.   


© Lale Mur

21/12/10

Una reflexion insignificada

A vegades m'enfado molt. M'enfado a mi mateixa, al fet que m'enfado sobre les coses insignificants i les coses que no tenen res que veure amb mi. Com avui. M'he enutjat molt al fet que un senyor casat del meu barri encara no deixi de seguir una noia molt jove (que conec personalment) a tot arreu. I a la noia no li importi res tot i que sap que els sentiments que té el senyor vers ella són sentiments amorosos. Ell és com la seva ombra, vagi a on vagi ell és al costat seu. Una noia, que està a punt de casar-se. Un senyor que seria perfectament el pare de la noia.

Com que hi ha perill que no pugui controlar la meva disaprovació, limito no parlar molt amb el senyor.


El més greu de tot és quela noia quan és amb ell, m'ignora totalment. Una noia que era la meva amiga.

No ho entenc per què m'empipa la vida d'aquella noia si en realitat m'ha de ser igual.Ja no és la meva amiga, i no tinc res que veure amb ella. Per què jutjo a algú si no s'ha de jutjar a ningú? He de canviar aquest tret meu. 

Lale Mur

18/12/10

els adolescents fan por

No s'ha atrevit a ensenyar ni als col·legis, ni als instituts de la ciutat, quan hi van moure. Tot i que durant tota la seva vida ha treballat com a mestra. No s'ha atrevit.No perquè no tenia suficients coneixements, o valentia. No s'ha atrevit perquè els adolescents de la ciutat li donaven por. Es comportaven com uns monstres, no pas uns nens. Quan veia uns nens de dotze-tretze anys borratxos, vomitant al mig del carrer, o unes nenes adolescents embarassades d'uns quants mesos, no es podia imaginar-se davant de la seva classe. Li agradava ordre, però la seva experiència li deia que no podria aconseguir-lo sense dur a terme unes penes severes quan siguin necessaris, qual cosa no podia fer mai. Els nens són massa protegits per les lleis d'infància a Regne Unit, i un mestre pot perfectament acabar al presó o pagant una multa bastant alta. 

Això no ho volia. Ha decidit a educar a la generació vinent, ensenyant a les guarderies, tot i que això significaria estudiar uns anys més. 

La educació és massa important per a ella per poder deixar-la per a sempre.

© Lale Mur

17/12/10

El rentat de cervell?

Hi ha una foscor. Una foscor més negra que la mateixa foscor. Dintre d'aquella foscor hi ha dos punts menys foscos que el voltant seu. Aquells dos punts s'estan lluitant i discutint entre ells mateixos. Cap d'ells pot acceptar els arguments d'altre, mentre la mestressa d'aquella foscor és més perduda que mai.

No pot veure on és el límit dels drets de les dones del seu institut - precisament les dones que volen portar "hicabs" al institut. El director del institut acaba de prohibir que les noies cobreixin els seus caps amb "hicab" durant les classes. La decisió va ser motivada per resolució del ministre d'educació de l'Azerbaiyán.

Les noies volen portar "hicab", diuen que és la seva decisió i el seu dret, qual cosa ella intenta a entendre. Tot i que ella és de parer que qualsevol religió és un bon "rentat de cervell". Aquest cas de part d'Iran, tenint en compte que en Azerbaiyán mai ha hagut la tradició de cobrir el cap. Cada dia més hi ha influència irani als joves azerbaiyanis a ser més religiosos. Però de tot plegat, és el dret d'aquelles noies? Suposa que sí....

Però Azerbaiyán és un país laic, i sempre ho ha sigut. La religió no s'ha d'intervenir al sistema educativa. En aquest cas, les institucions educatives tenen tot el dret de prohibir vestiment religiosos als centres educatius. Doncs, ells també tenen raó.

On és l'equilibri llavors? On trobar aquest equilibri? Que pensa ella? Tenen la raó les noies que volen portar el "hicab" als col·legis, instituts, universitats o té raó el ministre d'educació?

Ella és més a prop al ministre que a les noies, tot i que encara té moltes dubtes.


* perdoneu per tots els errors, els revisaré els meus relats quan vagi la meva convidada.

© Lale Mur


16/12/10

com mentir de manera convincent?

Avui me'n adonat compte que fins i tot per mentir has de ser hàbil. Per primera vegada a la nostra vida de matrimoni he intentat a mentir: una mentira no massa grossa, sinó significativa tenint en compte que els homes sempre volen dir la última paraula en solucions dels problemes domèstics.

He mentit, principalment perquè no he vist una altre resolució al problema. He mentit, però es veu que no de manera convincent. Ell m'ha enxampat al mateix segon. M'ha dit que no se mentir.  Més a més de ser culpable de mentir, també m'ha trobat culpable d'haver pres la decisió. Tampoc importa que aquesta mentira era "una mentira blanca".

He mentit, de la qual no estic gaire orgullosa. Però també he entès que per mentir de manera convincent has de preparar-la amb antelació, per explicar-la bé.

És clar que m'havia sortit fins i tot molt millor, si no hagués mentit en primer lloc. Però com diu la meva mare, a vegades has d'amagar la veritat dels homes (no mentir-les). No he sigut bastant hàbil per ser un exemple d'aquest consell.



 * Tinc una invitada a casa meva, per tant no he pogut ni respondre als comentaris, ni llegir altres blocs. Espero que estic perdonada :)

© Lale Mur

15/12/10

El teclat em crida


El teclat la crida. Em crida amb la seva veu escardalenca, es com hagués fumat un paquet de tabac durant el dia, qual cosa m’estranya tenint en compte que nosaltres  - de casa - no som fumadors. Aquesta vegada em fa por la seva veu: és més molt més autoritària i al mateix temps més desesperada que abans. Em crida que donés atenció a les seves paraules.

No cada dia sento un teclat parlar, o sigui que he de escoltar-lo amb molta atenció.
Em diu que no està gairebé content amb el meu comportament, que l’havia promès una altre cosa fa uns tres anys i la promesa encara seguia intacta. Essent un teclat anglès, pensa que tothom ha de ser puntual amb les seves promeses i no se’n havia adonat encara que a Espanya i també a Catalunya les coses van molt més poc a poc.

Em diu que hauria de haver-lo utilitzat per fins més importants: humanitaris, per contribuir amb alguna cosa a la humanitat, per millorar el món, per sensibilització sobre els drets humans, democràcia, o al menys per informar al món sobre les coses importants que passen al món .

Me’n recorda que quan vaig deixar la meva carrera al àmbit humanitari i vaig decidir a moure a Espanya, li vaig demanar només un any de permís per trobar alguna feina ètica o humanitària, sostenible. Han passat tres anys, però encara faig el que era totalment contra els meus principis.

Diu que li agradaria molt poder escollir el seu amo, i ser el teclat preferit d’en Emin. El mateix blogger Emin Milli (i el seu amic Adnan, un altre activista blogger molt important d’Azerbaiyán) que va ser empresonat en juliol, 2009 pels motius purament polítics, tot i que emmascarat sota una trampa feta pel govern d’Azerbaiyán (hooliganism). Un blogger que escrivia pacíficament sobre les realitats de la societat azerbaiyani, els drets humans, justícia, corrupció etc. Després d’una campanya per la seva alliberament durant disset mesos i pressions polítics d'altres països els van alliberar condicionalment de la presó el novembre passat.

Després afegeix que, està conscient del fet que tot i que Emin (li conec personalment) prem el teclat amb una intensitat inacceptable i bestial quan es posa a escriure sobre alguna cosa que li apassiona (quasi totes les coses que escriu), no li importaria tots el dolors causats, saben que el que publica val la pena llegir.

Em sap molt de greu escoltar tot això. Però hi ha una cosa que no entén el teclat. No tothom pot sacrificar la seva vida per “salvar el món”. No tothom té uns qualitats, coratge i nassos per això.

“El meu teclat llest, no et prometo res, però pot ser que la propera vegada que parlem tingui alguna cosa bona per dir-te”, l’hi dic en veu baixa i intento a creure el que dic.


* Dedicat a Garbi. , qui em va donar la idea, els ànims  i el títul del relat d'avui.

© Lale Mur

14/12/10

D'espera....

El carrer principal de la ciutat té un altre ambient. Un ambient més alegre. Somric, perquè m'encanta aquest ambient festiu, tot i que penso que per poder tenir una ciutat més interessant no cal esperar a les festes nadalenques.

Entro a una botiga nova que han obert fa molt poc temps. Una botiga original amb uns vestits atípics i colorits. M'agraden els vestits curts. Mirant al vestit vermell amb petites llunes negres, sospiro. Sospiro, perquè el vull, tot i que no el compraré. Per diverses raons que no les vaig a numerar. La raó primer, i principal: Ja fa un parell de anys he deixat de ser consumista i compro només per necessitat (tret d'algunes ocasions especials). És un dels punts del meu protocol d'ètica personal. Passo uns deu minuts dintre de la botiga: miro i reflexiono. Per fi em canso d'esperar-li i surt de la botiga. No li trobo ni a la botiga de les flors, ni a la botiga de caramels, i menys a la botiga de bijuteria.

Entro a un cafè, i em sento a una taula per dues persones. Començo a observar a tothom al voltant meu. Així uns vint minuts, fins que me'n adono que el cafè amb llet que és damunt de la taula ja és fred gelat. No la veig encara. Ni entre les altres persones que hi són al cafè, ni dintre dels postals de nadal que he comprat pels meus amics, damunt de la meva taula, i ni tan sols per la seva sota.

Ja li he esperat bastant i com que ella no ha aparegut, torno a casa amb una cara caiguda. Ella, la noia descarada - la meva inspiració no vol aparèixer aquesta nit, malgrat de tots els esforços....


p.s. Començo a pensar que igual els amics tenien tota la raó. Pot ser seria molt millor canviar les regles del meu repte personal i el faig setmanal, en lloc de diàri. Així tindria més temps per escriure'ls els relats millor. No m'agrada gens la idea, perquè esciure en català s'ha convertit al meu ritual diària. Però, el trobo difícil, especialment torno d'un dia difícil a la feina i estic cansada. Què en penseu? 


© Lale Mur


13/12/10

La meva primera ploma-amiga

Quan els països post-soviètics van declarar-se independents i la Unió Soviètica va dissoldre, els ciutadans de la República "Democràtica" de l'Azerbaiyán van començar a respirar la llibertat. Les pulmons, privades "d'oxigen de llibertat" pels últims setanta anys van encetar a desprendre's de diòxid de carboni als aires estrangers, començant a viatjar als països fora d'ex unió soviètica. Un cop inabastable somni de la població es va convertir a una possibilitat de fer-se realitat.

Quan el meu pare va tornar del seu viatge a Turquia - el país germà d'Azerbaiyán, amb el qual, els cors nacionals batejaven i de'l qual pensaven dia i nit, entre altres coses em va portar una revista. Encara me'n recordo de la portada colorida d'aquella revista. Portava unes pàgines amb les direccions postals d'alguns nens i nenes de la meva edat que volien fer ploma-amics. Així vaig començar a escriure a la meva primera ploma-amiga: Ayşegül. Es va crear una amistat entre nosaltres: dues noies de la mateixa edat de dos països diferents. Així, vàrem conèixer les nostres familias, els nostres amics i la nostra vida: a través de les cartes que rebíem unes tres vegades al any. L'amistat va continuar uns tres anys. Quan ja tenia uns disset anys, hi va haber un dels terratrèmols desastrosos a Turquia: molt a prop on vivia ella. Des d'aquell any, vàrem perdre el contacte per a sempre.

Avui, per alguna raó inexplicable, he pensat en ella. Encara guardo algunes cartes de la meva primera ploma-amiga. He decidit a buscar-la. El meu primer pas ha sigut buscar-la en facebook i he enviat una dotzena de emails a les noies amb el seu nom. A veure si algú em respon. Tinc una esperança tremenda que encara és viu i que em respondrà.


© Lale Mur

12/12/10

avui i la muntanya

Hem sigut dues ànimes perdudes en la Serra de Montsant avui. El mateix sentiment, un altre lloc.

Cada vegada que fem una nova ruta pels muntanyes, el mateix patró es repeteix, sense excepcions: fascinats per la naturalesa, sense donar compte desviem del camí ben senyalitzat i ens acabem perdent. I després ens posem a córrer a una velocitat feroç pel muntanya, trepitjant-nos amb branques i pedres....amb una por tremenda de que es posarà fosc i haurem de dormir en la muntanya, com la última vegada. Amb el fred que fa, no crec que ens aixecaríem vius el dia següent si hi haguéssim dormit .

Avui, estava a punt de caure del precipici. Encara bo que no he caigut, si no, qui escriuria el relat d'avui?



© Lale Mur

11/12/10

El professor d'història i la vida sense suborn.

Era xerraire més gran que mai havia vist el nostre petit món col·legial. No parava de parlar dels esdeveniments historials, d'ètica, de les normes socials, d'educació etc. I nosaltres entremaliats de tota la vida, no li fèiem cap cas fins als últims dies abans dels exàmens és clar.
 
Portava els mateixos pantalons, i el mateix americana cada dia, durant tot el any. Els portava impecablement nets. Com era possible? No tenia uns altres pantalons? No havia cap resposta. Era tot un misteri per a nosaltres.

Sempre, sense excepció anava perfecte.

Mai ens havia parlat de la seva família, fins a aquell dia. El dia de les rialles i els comentaris burletes dels meus companys.

- Haveu vist al professor al mercat de la ciutat? Ven bosses de plàstic, assegut al terra!!!! Que fort! El professor ven bosses de plàstic. jajajaja Quan val una, professor?

El professor es va posar vermell de cara i es va posar a tartamudejar, es com li costés respirar. No sabia com explicar-se. Li havien enxampat.

Sense poder explicar-se, es va sortir de la classe amb molta pressa. Després de deu minuts va tornar amb la seva aparença de sempre, amb la seguretat a si mateix i va posar a explicar que el seu sou de professor no era suficient per pagar les despeses de la seva família. Tenia dos nens i com que els havia de donar a menjar havia de buscar una altra feina. Que la seva dona no trobava feina, perquè no tenia estudis.

Després vaig entendre que era un gran home, el nostre professor d'història. Mai ens havia obligat a tenir classes privades (pagant extra), com els altres professors. Mai ens havia insinuat que volia un regal especial per les festes o pel seu aniversari, com els altres professors.

Era un home decent. Li devia costar empassar el seu orgull quan per les tardes anava al gran mercat a vendre les bosses de plàstic, tenint en compte que per a la societat d'aquell temps era una cosa vergonyosa que un professor de col·legi vengués quelcom al mercat. Una societat podrida.


* Quan era una nena, un professor mitjana de col·legi guanyava màximum uns 50 dolars al mes a Azerbaiyán. Ara els sous han pugat una mica; i segons a la meva informació són uns 200 dolars al mes, mentre alquiler d'un pis de dues habitacions costa més o menys uns 500 dolars al mes. 
* la font d'imatge: http://fermentation.typepad.com/fermentation/2006/09/tipping_bribes_.html


© Lale Mur

10/12/10

La confessió d'una dona

T'estimo.... Tot i que passes hores davant de la caixa màgica, vivint cada segon d'un show esportiu absurd i repetitiu, més avorrit de tots els esports que conec.
T'estimo.....Tot i que sé que ningú i res al món pot fer que els pupils dels teus ulls es posin tan grans..... d'emoció...... com el teu amor Barça.
T'estimo....Perquè tots aquests "tot i que"s deixen de ser importants davant dels teus paraules prodigioses de "T'estimo"....


* em sento cursi avui :)



© Lale Mur

9/12/10

La ciutat dels bebès morts


Aquest matí algú li ha preguntat sobre la seva ciutat. No volia parlar-ne..Com sempre....No tenia molta cosa bona per dir.

Quan se'n va anar a casa, va obrir el seu portàtil i es va posar a escriure...unes paraules nues....sense metàfora...sense gran descripció....sense exagerar...

"Hi ha un cementeri especial pels nadons a la ciutat on ell va néixer. Un cementeri on dormen milers de bebès morts. Gràcies a la Unió Soviètica. La política miop soviètica va deixar un llegat monstruós per a la ciutat de Sumqayit. La ciutat va ser el centre petroquímic més gran de tota la Unió Soviètica - centre de la industrialització comunista.

Els interessos de Stalin i els seus successors van causar la negligència del imperi cap als problemes ecològics de la ciutat. Els nadons van començar a néixer morts o amb molts defectes mentals i físics. Totes les coses de la ciutat, des de l'aire que respiraven fins a l'aigua que bevien van ser contaminades de diferents tipus de productes químiques dels residus apilats en un lot buit  i oblidat per a sempre o llançats al mar on es banyaven la gent. La preciosa Mar Càspia va ser inundat pels productes tòxiques.  El món exterior no se'n va assabentar fins a la derrota de la unió. L'any 2007  la ciutat es va nominar com la segon ciutat més contaminada del món després Chernobyl. Tota la població de la ciutat està afectada per 120.000 tonnelades de les emissions nocives, llançades en l'aire cada any entre els 40s fins als primers anys de 90s. 

Si un dia tornés a Sumqayit, visitaria a aquell cementeri dels nadons per veure si el seu petit germà també hi és".


© Lale Mur

8/12/10

Les sabates

chema madoz
Hi havia una vegada un parell de sabates lligades amb el mateix cordó. Vivien les sabates feliçment durant uns quants anys, fins que un dia la sabata dreta se n'adona que el camí que ella havia fet fins aquell moment en realitat no era el seu, sinó de la seva parella. Què faria la seva parella si la sabata dreta decidís escollir un camí diferent aquesta vegada? La seguiria o aniria pel seu camí de sempre? 
No podia imaginar la seva vida sense el cordó, i menys sense l'altre sabata que la instruïa sempre la senda......


* no m'agrada gens l'hivern, perquè esmussa la meva inspiració.

© Lale Mur

7/12/10

Unes postres (no) sexistes


Shekerbura són unes postres exquisides d’Azerbaiyán, elaborades per les dones.
No perquè són unes postres ben sexistes, sinó perquè només els dits femenins són capaços de crear unes decoracions tan artístiques per aquestes postres tradicionals.


© Lale Mur

* per veure com es fan, mireu aquí: http://www.youtube.com/watch?v=iEMOBwumvuc

5/12/10

Apoderament de l'esperit per una idea....(..)

http://izismile.com
Tinc una obsessió secreta: la curiositat incessant als diccionaris. La obsessió que va sorgir de la necessitat, i es  va convertir en una rutina diària posteriorment.Cada dia de la meva vida estic a la cerca d'un significat més ampli de les paraules. Per a mi, la paraula no és només un mot d'unes lletres, sinó té un mar de contextos i històries on puc perdre'm sense limitacions.


DICCIONARI

 
[s. XIV; del b. ll. dictionarium, íd.]
 
m LING 1 Recopilació, generalment alfabètica, dels mots d'una llengua o d'un àmbit d'especialitat, dels noms de persona o de lloc, de fets memorables, etc., acompanyats d'una explicació, definició o equivalència en una altra llengua. Diccionari d'història. Diccionari de sigles. Diccionari bilingüe.
 
2 diccionari visual Diccionari que presenta il·lustracions ordenades temàticament, en les quals hom assenyala les denominacions de les diverses parts dels objectes que s'hi mostren.
 
 la font: www.diccionari.cat


 

4/12/10

Baku

- Què és la teva ciutat?

- Una llar dels records i remordiments, on poden conviure els més rics i els més pobres. No els pobres de diners... sinó pobres de consciència, d'ètica i justícia....
Una ciutat que és la meva, no perquè hi vaig néixer. És la meva, perquè la vaig escollir a ser meva. 


* Avui, no estic gaire inspirada. Espero poder recuperar la meva inspiració molt aviat. 
* La font d'imatge: http://en.tixik.com/image-40319.htm

© Lale Mur



3/12/10

SAMOVAR i la felicitat d'un home azerbaiyani


© Lale Mur


Una de molt poques coses bones que va deixar l'Unió Soviètica per a nosaltres: el SAMOVAR. Tot i que hi ha arqueòlegs azerbaiyanis, que estan convençuts que en realitat l’origen del samovar ve de les terres nostres, basant les seves afirmacions a les troballes arqueològiques dels últims anys.

A mi, un home azerbaiyani que viu afores de la ciutat, no m’importa gens d’on ve aquell instrument metàl·lic. El que realment m’importaria si un dia el meu samovar s’espatlli i em quedi sense u. Aquell mateix dia arribaria el fi del món. Perquè res pot substituir l’olor hipnotitzant del te negre mentre s’està elaborant damunt del samovar, un bon “murebbe” per acompanyar el te  i és clar una bona dona que et pugui servir un got de te, mentre tu assegut damunt de la millor catifa del món, pots beure el teu te bufant-lo poc a poc. S'ha de bufar-lo, perquè si no, cremaria la teva llengua.

Per bufar-lo, no necessito a la meva dona, sóc un home bastant independent.....


* El sabor del te preparat amb l’aigua, bullit al samovar, és tan deliciós.


 © Lale Mur

2/12/10

L'amistat

"It is not so much our friends' help that helps us, as the confident knowledge that they will help us."
- Epicurus (341 - 270 BC) Greek philosopher.

“Quan tots els amics se’n van, la teva família queda al costat teu com la teva millor amiga”
-Mare-


Picasso. Amistat

Que bonic seria, viure al poble on has viscut toda la teva vida, on tens tots els teus amics al teu costat. Els amics de veritat, de tota la vida. Amb qui comparteixes una gran història. Qui et coneixen de veritat....Si els necessites bastaria només una trucada d’emergència i hi serien per a tu, sense preguntar, sense dubtar.

És molt divertit tenir amics nouvinguts, t’enriqueixen i donen diferents colors a la teva vida. Aprens amb ells, descobreixes llocs amb ells, i t’ho passes molt bé.

Però no és el mateix, quan saps que si els truquessis ara mateix, no deixarien tot per venir a veure’t... que per veure’ls has d’organitzar una trobada molt de temps abans.....que ets només una entrada a les seves agendes...

 

© Lale Mur



1/12/10

El Pa



Un nen de quatre anys s’apropa al petit tros de pa, que és al terra just al costat de la vorera.
S'hi agenolla i estén la mà per agafar-lo. Quan ja el té dintre del palmell de la seva mà, l’aproxima cap a la seva cara amb un moviment ràpid .

Azer toca el pa amb els seus llavis i el fa un petó.

Després ràpidament aproxima el pa als seus ulls,  tocant-lo a les parpelles dels ulls tancats: un per un, l'esquerra i després el dreta.....En un triangle: els llavis i un petó, l’ull esquerra i l’ull dreta. I així tres vegades. 

Finalment, el nen posa el tros de pa damunt d'una branca del arbre que és al costat seu.

“Pels ocells”, pronuncia a veu alta...


* Al meu país, Azerbaiyán, el pa es considera sagrat. Per això, no se'l pot llançar al terra o pisar-lo. En lloc de llançar-lo, el donem a les persones que tenen quelcom animals que poden menjar-lo.



© Lale Mur

30/11/10

un casament soviètic


La pianista i el gran somiador es van veure obligats a casar-se.
No perquè la pianista estava embarassada.
Tampoc va ser pels papers. Tots dos eren locals.
No era el cotó que els va motivar a contreure matrimoni .
No hi havia cap manera de evitar d'anar-hi a recollir cotó durant els estius calorosos.
Voluntàriament és clar.. Voluntàriament, però només amb una condició que si algú no hi anava, li expulsaven de la universitat (o de la feina).
Però això tampoc va ser la raó principal del urgent casament dels dos joves. 
 El cas era que en acabar la universitat, als futurs professors i professores enviaven forçosament a treballar com mínim uns tres anys als pobles llunyans. Havies d'acceptar-la o morir de gana.
Els homes de les altres professions (o els que no tenen cap) havien d'anar a servir al exèrcit soviètic obligatòriament.
La pianista no volia deixar al seu amor - el somiador i a la seva família...I el somiador als seus ideals.
Servir per a un exèrcit i més a més per a un d'enemic no entrava als seus plans.
Anar contra el corrent pels seus ideals. Com sempre.
Van casar-se fa uns quants anys, la fruita del qual sóc jo.



* dedicat a uns pares extraordinaris.
* la font d'imatge: http://www.kommersant.ru/doc.aspx?DocsID=353798


© Lale Mur

Vladimir Visotskiy




Especialment per a Gregori Samsa: Aziza Mustafazadeh 1



Aziza Mustafazadeh 2

29/11/10

La meva llibertat

Cassandro Jones
La teva llibertat s'acaba on comença la meva.

Estimo ballar...M'hi sento lliure...

Em sento molt més lliure sabent que tu ho entens.

Em sento d'allò més lliure, quan et veig estimant-nos incondicionalment....a nosaltres dues- a mi i a la meva llibertat.


* La canço d'avui: Aziza Mustafazadeh (una cantant preciosa de jazz d'Azerbaiyán)

© Lale Mur

28/11/10

Ets un bon ciutadà?

Li falta només una hora. Està tan feliç.... No ha vist cap incident durant tot el dia. Té esperança. Ara vol creure que els canvis són possibles. El seu poble pot ser democràtic. Fa fred. És tardor, no s'ha de sorprendre. No hi ha cap sistema de calefacció a la sala. Tampoc és sorprenent. Són dos quarts de vuit. "Déu meu, estic veient aquest canvi. No han fet res". 

De cop i volta s'apaga la llum. La foscor endinsa dintre de la sala. No es veu res. No passa res, aquest observador electoral està més preparat que mai. Treu l'encenedor de la butxaca i s'acosta a la caixa de vots amb la velocitat de llum (figuradament) i la veu. És una dona de la mitjana edat a punt de posar un munt de sobres de vots dintre de la caixa. 

"Ai, mireu-la!!!! T'he enxampat. T'he enxampat!!!! Penseu que no sabem els vostres trucs, eh?"

La dona, sense saber què fer, llança els papers al terra i es posa a córrer.

L'home és content, perquè acaba d'evitar una irregularitat.

Però l'home no sap que si no funciona un truc del govern, funcionaria l'altre. Siempre ha funcionat. Tot i que costaria la vida del director del col·legi. Diuen que ell va tenir un infart de cor.... just després de canviar la caixa...La caixa de vots...

* dedicat per les eleccions d'avui. Al meu poble, les eleccions són il.legítimes, antidemocràtiques, no transparents i no lliures. Al vostre poble, (que ara és també el meu, tot i que encara no tinc dret per votar) malgrat d'algunes coses, de democràcia n'hi ha. Perquè no aprofitar-se'n? La participació ciutadana és l'element més important de la democràcia. A votar!
* la font d'imatge: http://www.periodistas-es.org/myblog/etiquetas/videos-electorales-catalanes






© Lale Mur
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...