10/6/11

The singing fish

The singing fish
Me'n recordo...de la meva cara pintada exactament com una obra d'art de Joan Miró...Rellegeixo la primera frase. Igual m'he exagerat una mica: no solia portar res del color groc a la meva cara (simplement perquè els ombres d'ulls de color groc no estaven de moda i els pintallavis grocs no existien). Les arracades que portava canviaven cada dia i coincidien amb el color dels meus vestits. Els talons de les sabates no baixaven de 12sm.

El flaire de la colònia que portava cada noia de la meva universitat competia l'una amb l'altre per la grau d'atracció o el grau de mal de cap que donava un olor tan fort als nois de la universitat.

Per anar a la classe cada dia ens llevàvem molt d'hora: no perquè les classes començaven tan aviat (en realitat la hora de la primera classe era les 09:00 del matí).Ens aixecàvem amb dues hores de antelació per poder escollir la millor roba que teníem a l'armari (el procés d'escolliment generalment tardava perquè no podíem decidir quin vestit posar-nos), arreglar els cabells després de rentar-los cada matí (l'arreglament tardava des d'uns 20 minuts a una hora depenent de l'experiència de cadascú en treballar amb la assecadora o amb la planxa de planxar roba o amb el tornavís escalfat damunt del foc per arrissar el serrell, i el tipus dels cabells i el sentit d'extravagància), i pintar-nos com una mona.

Anàvem a la universitat com anéssim a un casament o una festa de disfressa. I ho fèiem cada dia. Els lavabos de la uni sempre era plens de noies amb tabac en una mà i un rimmel a l'altra. Jo era una d'aquelles que no estimava gaire el fum, i una d'aquelles que estimava fer el "arreglo" de maquillatge durant les classes avorrides, a la última taula de l'aula.

M'han portat unes fotos d'aquells temps: mirant-les m'he esclatat a riure sense parar i quan vaig aturar al final em va envadir una vergonya tan profunda que em vaig posar vermella com un tomàquet. Però al menys nosaltres vam començar a pintar-nos a 18 anys en comparació a les noies molt joves d'ara (també d'aquí, de Catalunya) d'uns 12-13 anys d'edat.

M'estic tornant antigua o és la por que la meva nena es desperti de la seva infantesa tan aviat?

***

La meva germana qui va tornar de Bakú la setmana passada diu que no ha canviat res en aquest sentit, que les noies azerbaidjaneses es veuen perfectes cada dia. L'imatge és tan important per a la meva societat que de pensar que un dia hauré d'anar a una festa típica azerbaidjanesa a Bakú, m'entra un suor calent. Com els hi explicaré que a mí no m'importa gaire si el meu anell de casament porta un diamant o no?  Tampoc m'importa si el meu vestit és de H&M o Zara, i no de les boutiques cares, els noms de les quals no sé com pronunciar. Que tampoc no vaig discutir amb la meva sogra, per no haver-me portat unes arracades d'or autèntic amb unes pedres precioses :)

Escribint això, me'n adono en compte que la he trobat a faltar, a la meva pàtria....Amb totes les seves peculiaritats...

27/5/11

si...

Si no has existit mai dintre d'una gàbia és difícil que apreciïs la llibertat...

19/5/11

L'Eurovisió

El diumenge, la primera hora del matí vaig rebre una trucada de la meva sogra. “Nena”, em deia, acaben d’anunciar pel tele que Azerbaidjan (pronunciant-la amb un accent força català) ha guanyat l’Eurovisió!

“Ah”, li vaig dir. “Què bé, no?Bé doncs, al menys els diners gastats no han sigut en va”.

La veritat és que tenia poques ganes d’estar a les xarxes socials aquell diumenge. Ja començaven a dibuixar-se els missatges dels meus amics de facebook d’Azerbaidjan – missatges plens d’eufòria i alegria. Però no m’ho vaig poder resistir. La curiositat em va superar i vaig posar-me a llegir el meu mur de facebook.

“Hem guanyat! ” deien quasi tothom. “Estem orgullosos de ser azerbaidjanesos, perquè hem guanyat la eurovisió”! No sé què té què veure una cosa amb l’altra, però al menys ho estan (orgullosos), no depenent per quin motiu.

No hem pogut guanyar la guerra contra Armènia, al menys hem guanyat el concurs d’Eurovisió!”

Ni hem guanyat en la lluita contra la corrupció al sistema educativa, ni al sistema de seguretat social, ni a totes les tramitacions del govern, ni dintre de les cases, ni tan sols dintre dels cors de la gent. Per què un país vol ser conegut si té tantes problemes per resoldre? No li donarà cap vergonya quan hi haurà més gent parlant del tema?

Ni hem guanyat en la guerra per la justícia al país. Cada vegada tenim més gent jove empresonats només per haver expressat els seus pensaments obertament. Arran d’aquests empresonaments, i amenaces la gent es torna cada vegada més ignorant a les veus de les seves consciències.

Ni hem guanyat en la batalla per l’eradicació de la pobresa dintre de la societat, tot i que el poble compta amb reserves d’energia coneguda de prop de mil milions de barrils de petroli i 1,3 bilions de metres cúbics de gas naturals. Fora de la ciutat de Baku, hi ha encara moltes famílies que viuen en la pobresa, tot i que cada any milions de barrils d’oli i gas d’Azerbaidjan es bomba cap a l’oest a través d’un oleoducte famós de BTC (Baku, Tibilisi (Georgia), Ceyhan (Turquia). Les butxaques se’n omplen: de diners; mentre la consciència segueix embrutant-se. “Però a qui importa? Jo visc bé, això és el més important”.

Però crec que el que més m'enutja és la cançó: una canço cursi que no té res a veure amb la música Azerbaidjanesa. Sentit la cançó  ningú podria dir que hi ha alguna cosa que la diferenciï d'altres cancions europeas? És una pena que quan hi ha oportunitat de donar conèixer la autèntica música azerbaidjanesa, ho espatllen amb un intent de mal gust.
Tanmateix, he de confessar que aquest esdeveniment podrà portar molta atenció a Azerbaidjan. Els pronòstics diuen que la victòria assegura que durant una setmana del 2012 la capital de Baku estarà en les ments dels 125-150 milions d’espectadors que sintonitzen al concurs (Der Spiegel). Hi haurà molta gent que coneixerà Azerbaidjan, la seva cultura, les seves tradicions, la seva gent, la seva bellesa, la seva història, juntament amb els seus problemes amb la democràcia i justícia.

No sé si seré a Azerbaidjan per l’any que ve o no, però una cosa estic segura que el govern azerbaidjanès farà tot el millor possible per tenir un imatge satisfactori pel públic europeu. Crear un imatge perfecte, tot i que falsa és bufar i fer ampolles per a Azerbaidjan: en realitat crec que està a la sang de la nació fins i tot. Com un familiar meu ho feia (en la seva manera): Donava tot el menjar bo als seus convidats (per a que diguin: què bé que viuen la família “F”) i deixava els seus nens famolencs.

Crearan un imatge perfecte del país: Però això significaria donar amnistia a tots els joves activistes que són al presó? Això significaria eradicar temporalment la corrupció de la policia, dels oficials d’immigració als aeroports o altres llocs que veuran molts turistes i representats dels països participants?

No ho sé. Només hi ha una cosa que estic segura: No vull saber gens quants diners robats del pressupost azerbaidjanès han gastat per aquest concurs tan absurd i quan estan disposats a dilapidar. Estic segura que són unes xifres que farien saltar els pupils dels meus ulls inmediatament: igual com a les películes de Jim Carey.

* hauré de revisar una altra vegada aquest post, però com que m'agrada publicar al moment que escric el post, he decidit fer-ho axií també. Més tard, el revisaré amb més tranquil·litat. Gràcies per llegir.

15/5/11

la llibertat / 90s

Quan el meu poble va aconseguir la seva llibertat tan esperada després de 70 anys de viure sota la ombra de la Gran Unió, de cop i volta tothom volia manifestar la seva manera d'expressar la seva independència interna per la qual s'havia anhelat fa tant de temps.

La independència ens va portar entre altres coses l'orgull de poder parlar la nostra llengua, de poder practicar les nostres tradicions i de poder escollir el que volíem fer amb les nostres vides, la llibertat de poder viatjar als altres països, i poder estimar els artistes obertament: els artistes que teníem amagats sota els coixins.

La eufòria ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar molta alegria. Però llibertat és real i justa quan els seus practicants poden gaudir dels seus drets i alhora assumeixen les responsabilitats que tenen com ciutadans. Els primers anys de l'independència l'eufòria va causar uns problemes dintre de la societat.

Aquest matí, m'he recordat un d'ells. Els principis de 90s, al capital azerbaidjanès, van aparèixer moltes persones amb armes (legals i il·legals): és veritat que a part de l'anarquia que s'havia creat, d'altra costat les nostres terres estaven sota el perill de la guerra esclatada feia poc. Alguns ciutadans van començar a portar unes armes dintre de la ciutat. A vegades, treien les seves armes per castigar el conductor de l'altre cotxe que s'impacientava per avançar-li o feia alguna cosa que no devia fer. És a dir, els hi disparaven i els hi mataven. La ciutat feia por. La gent, alliberada feia pocs, però turmentada amb la idea d'una nova guerra, amb un perill de no poder gaudir de la seva independència més temps, s'enrabiava por tot.

***
Pensant això, em sento molta pena pel meu poble: durant tota la seva història ha sofert invasions, i ocupacions. A causa dels seus recursos naturals, sobretot pel seu petroli, ha hagut de passar per guerres, i continua essent el víctima de moltes mans esteses cap a el.

He recordat aquell temps d'anarquia del meu país aquest matí, quan a causa d'uns conductors violents de la ciutat, m'he enutjat moltíssim (Però és una altra història que us contaré un altre dia)


* he canviat el nom del meu bloc. aquest nom que m'ha suggerit un amic meu Baixinho's blog m'ha fet molta gràcia.

* Ahir Azerbaidjan va ganar la Eurovisió. No, no. No cal felicitar-me. No miro Eurovisió. A més, tota aquesta farsa em sembla un joc de mal gust (Si encara no sabeu per què, espereu el meu relat sigüent ). Però, al menys hi haurà menys gent a Europa qui em preguntarà: "Azerbaidjan? Què és? Un país? De veritat?".

3/5/11

El pecat

La meva veïna de dalt, una somiatruites incurable, qui resulta ser la germana de la meva germana, té una sogra meravellosa: gairebé li substitueix la seva mare biològica. Però com que “no hi ha ningú que sigui perfecte en aquest món imperfecte”, ella té la seva imperfecció. Els seus pensaments a vegades són dels temps quan Judes era fadrí i sa mare festejava.

Aquesta vegada està ben convençuda que el bebè que porta la somiatruites ha de tenir la oportunitat de “rentar tots els seus pecats”. En realitat el que vol dir és que s’ha de batejar obligatoriament el bebè quan es neixi.  

“Cada terra té la seva guerra, filla meva”, li diu la sogra, "i això és la nostra tradició."

La somiatruites no és gens religiosa, (no sap si està bé o no “no ésser religiosa”, però simplement no ho és). A més a més, per més que esforcés, no li entra ni amb fums de sabatots el tema de “pecats” d’un bebè recent nascut.

“No has vist cap ase volar i no saps què és millor pel bebè li diu la sogra convençuda.

Amb temps i palla maduren les nespres, sogra”, limita dir-s’hi la somiatruites, perquè no té gaires ganes de discutir amb ella.  “Quan neixi el bebè, ja en parlarem”...


* el tema de les frases fetes continueix. Intento incluir unes frases fetes als meus relats. D'aquesta manera me les aprendré millor.

1/5/11

La trucada

Divendres passat havia de trucar al meu banc per un assumpte personal. Com a sempre, vaig començar la conversa en català: aquesta vegada amb una noia amb una veu agradable (si havia de posar un color a la seva veu seria un color càlid - rosa per exemple) que va sonar a l'altre costat de la línia.

La conversa va començar bé amb un to normal i corrent i amb una llengua local - o sigui català. Jo volia parlar amb un tal Ricard que la última vegada m'havia promès fer unes gestions bancàries.

La noia de la veu rosa em va preguntar el meu nom abans de passar-me al Ricard.

- Lale, vaig dir. Lale Mur...

La veu càlid i rosa de la noia no va canviar, tot i que la llengua en què s'expressava va canviar en un tres i no res, i em va respondre: "Un momento, por favor, Senyora Lale Mur".
El meu humor matinal es va canviar instàneament. No solament perquè últimament moltes coses m'irriten, ploro i ric quan no n'hi ha cap raó (gràcies als canvis), també perquè encara no m'he acostumat als canvis de llengües de la gent quan saben el meu nom o quan senten que l'accent que tinc sona diferent, tot i que parlo en català.

La noia de la  veu rosa va tornar a la seva auricular i em va dir que el Ricard estava ocupat (en castellà és clar) i si em podia ajudar amb alguna cosa. Li vaig respondre en català que el Ricard havia promès trucar-me perquè té un assumpte meu dintre de les seves mans.

"Qué asunto?", em va preguntar la noia.

Tenia la temptació de parlar en castellà amb ella, perquè com que ella parlava en castellà em costava molt mantenir el meu català. Però vaig decidir ficar la banya. Crec que no li entrava ni amb fums de sabatots el fet que jo volia parlar amb ella només en català.

Al final no va tenir cap opció que parlar amb mi en català. Just abans que em pugi la mosca al nas. Però la cosa no va acabar aquí. La noia de la veu rosa volia venjança. El tema que li havia explicat - en el meu català pot ser no perfecte, però clar segur - no li quedava de tot clar. Em donava la sensació que volia jugar amb mi (a part de deixar anar unes rialles simpàtiques). Ja em treia de mare, però vaig respirar profundament i vaig començar a explicar-li l'assumpte de fil i ronda, més a més lentament (com el pare expliqués un mecanisme complicat d'alguna maquinària al seu fill de cinc anys) i amb una paciència esforçada.

- Vale, ara entenc, em va dir la noia. Li trucarem quan tingués el tema resolt...




Ara diria que la veu s'havia posat més negre que rosa...

La meva companya de la feina em diu que "aquesta gent no té una intenció dolenta; que no ho fan expressament".

 "Ja ho sé, Maria", li dic. "Però no és la primera vegada, i ja comença a cansar-me", i vaig començar a reflexionar en un tema molt important " La integració i la llengua catalana"...


* cada dia estic aprenent frases fetes en català (un de les coses més curioses de la llengua catalana per a mí. m'encanten les frases fetes), per això he fet servir alguns aquí.

7/4/11

Arm - strong

Copyright © by Pedro Uhart
Estic al procés de jazzificació aquesta tarda. Per tal de no estresar-me gaire per coses que no tinc gaire control, he gaudit molt de jazz: us deixo alguns vídeos de Louis Armstrong, i Rain Sultanov (un artista de jazz azerbaidjanès)

AQUÍ

AQUÍ

AQUI

JAZZ AZERBAIDJANÈS AMB RAIN SULTANOV

UN ALTRE VÍDEO AMB RAIN SULTANOV

6/4/11

La droga azerbaidjanesa

La droga azerbaidjanesa: Un got de te negre. No només negre, negríssim negre...

Un azerbaidjanès pot viure sense menjar per molt de temps...Un azerbaidjanès pot viure sense dormir per molt de temps...Però no li demanis que visqui sense el seu got favorit de te negre...La seva droga tradicional...El beu per celebrar el casament; el beu quan la seva dona dona llum als seus nens; el beu quan està enutjat amb aquesta vida; el beu per matar les penes; el beu quan te molta sed; el beu per avorriment; el beu per acomiadar dels seus morts; fins i tot el beu per què l'he de beure, perquè és un autèntic azerbaidjanès...


* Aquesta tarda he begut amb una nova amiga. Tot i que no he begut com a una autèntica azerbaidjanesa: no he begut te, sinó suc de taronje. Encara que he parlat molt d'Azerbaidjan.
Aquesta tarda he conegut la Llum, i ha sigut una trobada interessantíssima! Amb la seva habilitat especial la Llum ha pogut convèncer-me sense gran esforç :) Espero poder trobar-nos una altra vegada! Ha sigut fantástic!

5/4/11

Kalashnikov i l'institut

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.

4/4/11

Kalashnikov

Acabo d'acordar-me de les nostres hores de muntatge i desmuntatge de Kalashnikov a una de les aules del col·legi. Amagat no, és clar. Amb l'ajuda del professor de entrenament de combat bàsic. Doncs, és una història bastant llarga, i la us explicaré demà amb més calma.

3/4/11

Un home català vs un home azerbaidjanès

L'acudit més esgarrifós de la xarxa

Què tenen en comú un home azerbaidjanès i un home català?

Als dos els encanten els acudits masclistes. 

I què és la diferència entre un home català i un home azerbaidjanès?

El primer gaudeix explicant aquells acudits, i el segon posant-los en pràctica...


© Lale Mur

1/4/11

Els escacs


Ella no se'n recorda, de res: ni com jugava, ni amb qui jugava, ni tan sols si jugava o no. Tot i que des del dia que es va adonar de la seva existència, sempre ha vist a la casa seva el seu pare i alguns dels seus amics jugant aquest joc tan entretingut. El seu pare, prenent el joc tan seriosament que a vegades li donava la impressió que fins i tot li faria mal el cap pensant-ho tant. Per a ella, era tot un misteri. El volia aprendre, però en lloc dels escacs el seu pare li va ensenyar jugar a dames. Amb la seva germana petita passaven hores i hores jugant a dames, i sempre, sense excepció acabaven discutint i barallen.

Cada vegada que demanava al seu pare que li ensenyés les regles dels escacs, el seu pare - un gran aficionat dels escacs li deia que la seva mare no s'hi deixa.

Quan ella tenia gairebé deu anys, el seu pare li va explicar una cosa. Es veu que quan ella tenia només quatre anys, el pare aficionat als escacs, es va posar un repte a ensenyar la petita senyoreta jugar als escacs. Segons les paraules del seu pare, la petita nena es va aficionar tan que passava tots els caps de setmanas jugant amb el seu pare. Sabia manipular el rei, l'alfil o els peons tant bé, que a vegades arribava a guanyar al seu pare (qual cosa era una cosa difícil, tenint en compte que tot i que era un adult, al seu pare no li agradava perdre). Es veu que quan arribava el moment de jugar, ella deixant-ho tot, s'afanyava per buscar el tauler dels escacs i posava les figures dels escacs amb una precisió impressionada. Sentia feliç jugant-lo i feia feliç al seu pare també.

La mare, una dona molt educada, més a més una professora, però al mateix temps una azerbaidjanesa autèntica amb uns pensaments conservatius rumiava molt amb aquest tema: Li preocupava molt la seva filla sortís una mica diferent de les altres dones. No volia que en el futur la vida quotidiana sigués molt més difícil per a ella. És clar, qui vol una dona llesta, pensava ella. Segons la seva teoria quan més normal eres, millor et sortiria la vida personal, i així podries trobar un bon marit i tindries molts fills.

Per això, un d'aquelles nits dels escacs, la mare de la nena va decidir parlar amb el seu marit, i li va advertir del perill que pot portar la nena pel seu pròpi futur. El seu pare, un jove d'uns vint-i-sis anys va pensar que seria molt més fàcil no fer enfadar a la seva única dona.

Aquella nit, el pare i la nena van jugar el seu últim partit d'escacs...Tot i que la nena encara espera que quan el moment correcte arribi, demanarà al seu pare que li ensenyi una altra vegada a jugar als escacs. Perquè ella sap que al seu pare, faria molta gràcia saber que la seva filla volgués compartir la seva passió per aquest joc.


* Els escacs tenen una història molt llarga a Azerbaidjan. La majoria dels millors jugadors del món han sortit de Baku - el capital azerbaidjanès. El gran Kasparov va nèixer a Baku, Azerbaidjan.Més informació en castellà aquí.   
Teymur Radjabov , un noi azerbaidjanès és el jugador més jove del món sencer a fer la FIDE 100 millors jugadors del món; És el setè millor jugador del món; I fou la primera persona que mai ha pogut vèncer el millor jugador del món Kasparov. Més informació en castellà aquí.
Uns altres jugadors/jugadores importants dels escacs d'Azerbaidjan en anglès aquí, i aquí etc.




http://susanpolgar.blogspot.com/2010/01/azerbaijani-chess-player-best-in-world.html

31/3/11

Traïdors

"Sou tots traïdors", diu un missatge a una pàgina de facebook. "Per què els joves azerbaidjanesos no tornen al seu país en acabar els seus estudis als països estrangers?Per què? Perquè són tots uns traïdors ". Un noi d'uns vint anys d'uns pares rics i corruptes publica aquest missatge al seu "estatus". Ens anomena els enemics del país, solament perquè no volem tornar a un lloc que mai ens apreciaran com a uns especialistes, on mai ens escoltaran com a missatgers d'una visió més ample i més democràtica, on acabarem sent com a ells (corruptes, deshonestos i desgraciats)...Pensant-ho bé no ho sé gairebé si actualment rebo una apreciació adequada al país on visc ara. Com que l'elecció del lloc ha sigut meva, o sigui que no puc queixar-me...

* llegint les meves reflexions d'avui penso si se m'han acabat les idees, o és que m'he tocat un vent de pessimisme últimament. O pot ser que el fet de acostar-me cada dia més a la edat 30 em fa pensar si estic passant els meus dies oblidant els meus somnis laborals i m'estic fent una persona cada vegada més avorrida. La raó també pot ser la falta d'esport a l'aire llibre. Pot ser he de dedicar un relat al tema de " de què parlo quan parlo de córrer (i de no córrer) ?" (amb copyright de senyor Murakami és clar). Pensant-ho uns cinc minuts més, m'adono que són hormones que no em deixen pensar positivament! :))

30/3/11

El costum

Munch
- Què faig per tal de no perdre l'interès en les coses tan aviat, papa?
- Converteix-les als teus costums. Uns costums naturals. Com menjar, anar a la feina, o dormir...

Però papa no sap que això és el meu problema. M'ofeguen els costums. He de convertir-les en una cosa diferent, que no sigui un costum per a mi. Que sigui una altra cosa..Una cosa per la cual encara no he trobat el nom...Igual quan trobo un nom, podré definir-ho i així serà molt més fàcil...

29/3/11

La dilema

La meva veïna és una senyora molt amable. Tot i que no els conec gaire bé, el marit seu i ella em semblen unes persones molt educades i simpàtiques. Fa uns mesos la meva veïna va trucar a la meva porta per demanar uns cèntims per comprar alguna cosa. Com que el seu marit encara no era a casa, i com que ella no treballa, no tenia efectiu. La meva àvia sempre deia que a vegades els veïns poden arribar a ser més a prop nostre que la nostra pròpia família. Li vaig donar els cèntims que volia i vaig oblidar-ho completament. El dia següent la meva veïna em va tronar els diners prestats.

Mai vaig preguntar ni rumiar per què volia aquests cèntims.

Però com que últimament s'està repetint varies vegades aquest fet, m'ha fet pensar una miqueta en la qüestió. La meva veïna pateix d'uns problemes de salud física i mental. D'altra banda, sempre la veig fumant: a casa, a les escaleres, afora, etc. Tot i que està prohibit per a ella fumar, ella aprofita cada ocasió per fer un cigarro.

M'ha adonat en compte que el seu marit no li deixa diners per tal que no fumi a la seva absència. Però com que ella no pot deixar de fumar, demana diners de la veïnatge. El marit de la veïna es veu una persona molt tranquil·la i tímid. Per això, mai ha dit res a nosaltres.

Ara tinc un dilema davant meu. No sé si he de continuar prestant diners a la meva veïna, qui sempre està contenta de poder trobar els cèntims dintre del seu palmell o he de negar-l'hi.

Trobo que és de mala educació rebutjar-li el préstec, tenint en compte que ella mai ha pronunciat el fi d'aquells diners. Però també em sento molt culpable d'haver participat en el pitjorament de la seva salud cada vegada més.

Què en penseu vosaltres?

27/3/11

En Haruki

"1Q84" de'n Haruki Murakami m'ha deixat un sabor dolent a la boca. "Totes aquelles nit que havia passat llegint-lo podria haver llegit un altre llibre", el meu so interior m'està dient. La història entretinguda i misteriosa que té en Haruki  en aquesta novel·la m'ha donat ganes de terminar de llegir-lo el més aviat possible. Però desgraciadament, la impressió que m'ha deixat al final no ha sigut res satisfactòria. Per això he estat una mica enrabiada i alterada aquesta tarda. Però ara que ho penso amb més calma, sí que he pogut treure uns beneficis per a mi: unes quantes paraules noves per a mi en la llengua catalana (perquè la he llegida en català) i la preciosa descripció de la sinfonietta de Janacek (tot i que ho reconec que m'agrada especialment Janacek, fins i tot no el coneixia abans d'haver llegit la descripció en aquesta novel·la). També he de destacar que els seus coneixements sobre la música i els escriptors clàssics són impressionants. La novel·la està plena de converses sobre el Txechov i Dostaevski per part de protagonistes. Suposo que això era una de les coses que em van atreure també. Llavors què és el que no m'ha gustat? La ment perversa de l'autor.

26/3/11

Els nou anys

- Què te'n recordes, del teu nou anys?, em pregunta la filla del nostre amic que compleix nou anys avui.

- Deixa'm pensar, li dic. I mentre ho dic, em ve la ment la meva ciutat jove, però trista i bruta i plena d'unes fàbriques industrials que enverinava els pulmons i les ments. Com he pogut sortir tan sana? em pregunto a vegades. He tingut molta sort, pot ser...

També recordo dels meus matins de caps de setmana començats amb el crit de la senyora de lleixiu.

"Venc lleixiu, venc lleixiu, fresc i barat. 100 manat". La meva ciutat també fabricava lleixiu.  Cap cap de setmana podia prescindir de la veu cridaner d'aquella senyora.

Per què em venen records tan pessimistes, penso i li responc a la nena:

- Em recordo de l'arbre de morera blanca i deliciosa de la nostra parcel·la i com hi pujàvem com nens.
..

25/3/11

el cambrer

L'alegria i llum que resplendia el cambrer ens ha fet passar la nit tan bé que ni tan sols ens vam adonar que el sopar era sense sabor. Deu ser un sort fer el que t'agrada.

23/3/11

La seva imaginació

La petita Banu tenia una imaginació tant fecunda que a vegades creia el que s'imaginava. Fins als dotze anys pensava que la mentida que havia explicat als seus companys del col·legi en realitat era la seva experiència, no pas una mentida. S'havia imaginat que havia viatjat molts caps de setmana a Moscou dintre de la maleta del seu pare, més a més gratis!

Fins i tot havia vist el cos embalsamat del Lenin dintre del Mausoleu a la Plaça Roja . Fins i tot la seva professora li havia cregut. Perquè quan a la classe la professora parlava del "gran avi" Lenin quan ella tenia només set anys, la Banu es va oferir a parlar-n'hi. I en va parlar amb una passió tan increïble i amb uns coneixements visuals molt creïbles que no va quedar sense dubte que ella mateixa havia vist tot el que explicava.

Això era el que significava ésser la filla d'un comunista autèntic...



* no és autobiogràfic.

 

22/3/11

La ganyota per al llibre de Guinness

Si hauria d'escriure algun dia un relat sobre la ganyota, el dedicaria a la meva tieta Zuzu. La Zuzu- una doctora molt respectable de la ciutat - tenia una habilitat extremadament estrafolària. Una habilitat que em donava molta vergonya i em feia odiar-la per això.

Quan quedava amb la meva àvia els caps de setmana, solia sortir amb uns amics del barri de la meva àvia per jugar al patí o anar a comprar uns dolços que anomenaven "xoruz" que literalment significava "gall" perquè la forma que tenia aquells dolços vermells semblava al cap d'un gall. Quan els meus amics venien a buscar-me de casa de l'àvia, li deia que ho facin amb silenci. Jo intentava sortir de casa silenciosament i escapar per la porta principal sense que la meva tieta Zuzu se n'adonés. Xiuxiuejava a cau d'orella de la meva àvia abans de sortir i obria la porta silenciosament. Però quasi mai ho aconseguia. Cada vegada que volia sortir la meva tieta Zuzu em sentia i s'acostava a nosaltres per saludar als meus amics i convidar-los a la casa. Així començaven els meus problemes.

A la meva tieta agradava fer-se graciosa davant dels meus amics o des de la terrassa de la casa, quan érem afora. Quan altres familiars et somreien, ella feia la seva ganyota preferida. La sabia fer una manera que ningú ho podia fer. Sabia transformar la seva cara en una cosa tan espantosa que a vegades els amics que m'acompanyaven em deixaven plantada allà mateix al nostre patí i se'n anaven corrents. La tieta pensava que era una artista, no doctora.

Quan la tieta feia la ganyota, el seu llavi inferior pujava cap al seu nas, i quasi el cobria, mentre el seu llavi superior quedava al seu lloc tranquil dintre del llavi inferior. El seu front s'arrugava d'una manera que li sortien unes arrugues que semblaven unes onades juganeres del mar Caspi. El que més m'espantava era el seu ull esquerra que com a resultat de la seva ganyota mirava cap al lunar fosc que tenia a l'aleta esquerra del nas.

Com una nena, passava tanta vergonya veure la meva tieta fent aquesta ganyota que vaig deixar de trobar-me amb els meus amics al patí de la casa de la meva àvia. Vaig començar a veure'ls a les seves cases. Tenia por que els meus amics pensessin que la meva tieta tenia problemes psicològics.

El que més em preocupa ara és la primera trobada que tindrà la meva tieta amb el meu CTV. Val més començar a parlar-l'hi sobre la Zuzu, per tal que no tingui cap sorpresa dolorosa...

La cançó d'avui aquí

21/3/11

La porta del veí somrient

I era ella allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t'ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s'havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d'una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d'ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d'ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l'últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d'aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d'una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient - a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S'hi va acostar i s'hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l'últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d'algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d'aigua de l'aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d'uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l'equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

"Tu també vols casar-te, Arzu?" cridè l'home amb una veu burleta mentre l'ajudava a posar-se de peu...

* És una tradició de la festa de Novruz. Les noies joves esperen l'últim dimarts per poder jugar amb uns rituals tradicionals, tot i que a vegades els darreres es converteixen a uns jocs de novruz, no a uns rituals seriosos.

El repte


Mentrestant, a l'Azerbaidjan tothom està festejant i menjant molts especialitats de la festa de Novruz i durant les nits salten damunt de les fogueres desitjant que tots els problemes de l'any passat quedin amb la foguera i que aquesta primavera ens porti benestar i una bona collita.

Feliç Novruz als meus compatriotes!

20/3/11

La sabateria i el xocolate

Quan el meu cosí era petit, el color de la seva pell era molt més fosca que la dels seus germans. Tot i que el pare de l'Anar tenia una pell molt morena (molt més morena que de la majoria dels homes azerbaidjanesos ), el meu cosí no aconseguia entendre per què ell era l'únic nen entre els quatre germans que era tan estrany.

Per fer una broma, el seu germà major li va explicar un dia que els pares l'havien comprat en Anar d'una sabateria. Com que les sabateries antigues azerbaidjaneses sempre eren plenes de les cremes negres de sabates, el nen que vivia allà abans que li agafessin els pares s'havia embrutat molt amb aquestes cremes. Ara, per molt que dutxés aquest color no se n'aniria.

Per això, cada vegada que passàvem pel costat de la sabateria de'n Senyor Mamed per anar al parc de la ciutat, el pobre Anar es posava plorar com a una Magdalena.

Quan es va fer una mica més major, la seva mare se'n va assabentar, de la broma del germà major i fer-li sentir millor va explicar una altre història a l'Anar. Es veu que quan la mare era embarassada de ell, menjava molt de xocolate, per què al seu pare li agradava regalar un trosset de xocolate a la seva mare cada dia per tal que el nen es desenvolupés bé. De tant menjar el xocolate, el nen va sortir moreno.

Ara, li fan vergonya aquestes històries. Ara ja és un noi jove qui està molt orgullós del color de la seva pell. Ni tan sols necessita anar als centres bronzejats per mantenir el seu color durant l'hivern (la pell morena està de moda)...

19/3/11

Un somni ben estrany

Ahir vaig somiar que parlava amb en Gaddafi pel telèfon. Li donava uns consells ben assenyats. Li deia que deixés de torturar la seva gent i que no era gaire tard parar de practicar crim contra la humanitat. També li deia en el meu àrab perfecte al meu somni que ja era temps que ell deixés tranquil la seva gent i dediqués la resta de la seva vida fent alguna feina voluntària en un ONG o a la residència dels ancians. Dient això, rumiava si el Tribunal Internacional de Justícia li deixaria a la llibertat. Igual li perdonarien, rumiava al meu son, tal com van perdonar tants criminals internacionals, com a Gorbachov, o Bush per exemple.

Quan vaig terminar el meu discurs telefònic, en Gaddafi em va dir cridant, amb la seva veu esgarrifós i horrorós per descriure: " Tu qui ets per ensenyar-me la vida? Tu què saps de la llibertat? Vés a arreglar les coses del teu país. Tu, que estàs amagada en un poble costaner, llunyà del teu país, sí que pots parlar-ne obertament allà. Si tens gaire coratge, vés al teu poble i parla-hi de la teva llibertat obertament. Només després ja parlarem tu i jo...."

17/3/11

Japó

Quan algunes coses desagradables i tristes passen afora del nostre país, ens limitem a parlar-ne. Després aquelles notícies es converteixen a unes bromes dolentes, fins i tot els periodistes i actors comencen a fer històries gracioses basades en aquelles guerres o altres tipus de desgràcies.

Però crec que ens costarà molt poder fer bromes del que està passant a Japó. La desgràcia de la naturalesa, empitjorada per les accions humanes deixarà una empremta allò més trist i inoblidable a la història del país per a sempre.

Els meus pensaments són amb la gent de Japó. Tant de bo tot hagués sigut un malson dolent.

***
Uns bloggers ( La Lydia de Ever Ours i  els bloggers de Utterly Engaged) han organitzat una iniciativa anomenada For Japan With Love. Han declarat el dia 18 de març com a un dia de silènci dels bloggers per a Japó. Els bloggers que volen participar-hi no van publicar cap post demà. Per a més informació sobre la inicitiva, aquí. Si voleu ajudar a Japó amb la vostra donació, si us plau feu click aquí

16/3/11

Novruz i les gorres

Érem unes deu noies de disset-divuit anys. Cadascú portava un barret o gorra a la mà. Era el nostre últim any juntes just abans de graduar la escola secundària per poder continuar amb la nostra vida. La meva gorra era vell, de l'any de picor que havia robat del meu cosí un dia abans. Ell no l'utilitzava, només li servia per donar-li uns cops de peu quan les pilotes li avorrien. Per això el vaig agafar, el vaig rentar i el vaig reciclar per a Novruz.


Amb les gorres i barrets a la mà vam començar a buscar les cases dels nostres companys - nois. Havíem de posar deu gorres davant de la porta principal de la casa, posteriorment trucar a la porta i en seguida posar-nos a córrer a tota velocitat per poder amagar-nos en algun lloc.

***

Segons la tradició azerbaidjanesa durant les festes de Novruz molts nens i joves posen gorres al sòl davant de la porta dels seus amics, veïns, o els familiars i s'amaguen. A vegades els familiars coneixen les gorres, a vegades no. Les persones que viuen en aquella casa han de posar alguns dolços especials de Novruz o fruïts secs dintre de la gorra i tancar la porta. Quan no hi ha perill, la persona amagada surt del seu amagatall i agafa la gorra. Posteriorment, aquesta persona ha de compartir el seu regal amb els seus amics.


El que passa és que a vegades pots trobar-te amb una sorpresa dintre de la teva gorra. Els amics solen fer bromes, omplint-la amb l'aigua.

Però segons la tradició cap gorra ha de ser tornat sense regals bons - dolços.

***

Aquella nit no vam sopar a casa. Perquè amb tots els dolços que vam rebre dels pares dels nostres amics companys ja érem més que plenes. Algú els havia xivat sobre la nostra visita. Els dolços eren excepcionalment deliciosos.

El dia següent ens vàrem veure a la contraportada del diari local de l'escola. Es veu que alguns pares va treure nostres fotos de les seves finestres. No volien intimidar-nos i per això no les van obrir les portes, però les fotos sí que van treure.

15/3/11

Novruz



És la setmana que ella el trobo faltar més que mai. Asseguda al seu sofa groc favorit i extravagant amb uns dibuixos de "buta" de tres colors de la bandera azerbaidjanesa, mira al seu perfil de facebook i el recorda. És la setmana quan ella una i altra vegada recorda de la seva infància més que mai cada any. Els seus companys del institut han pujat a facebook una foto antiga de l'últim dimarts de març abans del dia 21 de 1999. Mira a les cares contentes i les boques plenes de dolçes de Novruz dels seus amics i sense voler cauen les llàgrimes i mullen les seves galtes vermelles, vermelles del calor de la calefacció central que mostra 30 graus. Fa fred a Liverpool el mes de març. No plora perquè és infeliç. Es molt afortunat estar amb en Daniel i més feliç que mai. Plora perquè últimament és molt sensible a totes les coses relacionades amb el seu poble. Més i més, té uns canvis harmonals gigantesc que ja fa nou mesos que li amoïnen enormement.  S'acosta a la pantalla per donar un petò a la foto, però no ho pot fer, perquè la seva barriga que porta un noi mig azerbaidjanès mig anglès no li deixa. Pensa que demà a la feina la imprimirà i la donarà un bon petò a la foto.

Com pot ser a Liverpool ara mateix si al seu poble tothom celebra una gran setmana de l'any. Tots els nens esperan la festa de Novruz amb una alegria incalculable, mentre tots el pares hi es preparen amb un mes d'antelació, cuinant dolços i netejant meticulosament la casa. Novruz és la festa nacional azerbaidjanesa per donar benvingut a la primavera i per deixar tots els mals al passat saltant per la foguera. Els nens dels carrers preparen fustes per cremar aquesta setmana, mentre les noies joves i solteres es troben amb les amigues i posen en pràctica diferents rituals de Novruz...


* el relat no és autobiogràfic, tot i que jo també trobo faltar el meu poble més durant la gran festa nacional Novruz.
* aquesta setmana us en parlaré detalladament, perquè la festa mereix molts relats.
* relat necessita revisió. gràcies per la comprensió ;)



14/3/11

El món m'avorreix

A vegades penso que he de viure en una altre planeta. Un planeta especial, on cada dia és un dia diferent. Cada dia en una feina diferent, amb unes tasques diferents, mentre per les tardes pugui tenir uns hobbis diferents. El meu món laboral m'avorreix. No sóc capaç de fer les mateixes coses per molta temps, una vegada que las puc fer.

Posteriorment trobar-se amb uns amics diferents i anar a uns llocs completament diferents.

Viure en una casa diferent, amb unes decoracions diferents.

Tenir temps suficients per cuinar uns menjars diferents.

Tot i que prefereixo tenir el mateix marit cada dia. Perquè com la meva sogra diu "és millor un boig conegut, que el savi per conéxier".

13/3/11

Ella

Ella no treballa. Asseguda a casa moltes hores, passa el seu temps lliure pintant. És una artista. No cal que treballi, perquè els seus pares li donen menjar. Ho pot permetre.

Ella no sap parlar la seva pròpia llengua. Només parla rus, tot i que viu a Azerbaidjan. Diu que és molt més fàcil per comunicar amb els seus amics dels països post-sovièticos. També diu que els seus pares parlaven a casa només en rus, per això mateix no ha pogut aprendre la seva llengua materna. No sabia que aprenen una llengua, has d'ignorar l'altre, perquè creu una dificultat.

Ella diu que la manifestació no estava ben be organitzada. Ella no hi va participar, és clar. Manifesta la seva opinió insatisfeta dient que la gent no tenia molt clar que volia, tot i que tots els eslògans portaven escrits la paraula "dimissió" i "la llibertat". També escriu a la seva pàgina de facebook que els manifestants havien d’organitzar-la amb més tranquil·litat i demanant permís del govern. Sembla que visqués a un altre poble. El permís va ser demanat del govern i els autoritats no van donar-lo als manifestants pacífics. El gran organitzador de la manifestació i alguns altres joves van ser detinguts vuit dies abans de la manifestació. Els autoritats tenen molt bon control de tot el sistema de comunicació.

Aquesta noia també diu que la manifestació no va ser gaire fort. Tot i que sap que més de 100 persones van ser empresonats durant dos dies de manifestació.
No m'estranya gens que aquesta noia sentís el que els altres joves senten. Una persona que no sap parlar la seva llengua materna, no pot sentir la necessitat de veure el poble lliure. La conversa d'aquesta noia em va recordar un gall de matinada, xisclant per la tarda, en lloc del matí. El món seria molt més agradable sense aquest tipus de gent, qui, sense saber res, i sense aportar res, parla més que ningú.

12/3/11

Les manifestacions



manifestación de la oposición azerbaidjanesa el divendres passat i dissabte (avui)

han detingut més que 100 persones. 



La informació sobre les detencions a la media internacional en anglès:




http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-12699185

http://www.english.rfi.fr/asia-pacific/20110309-azerbaijan-arrests-anti-government-campaigners

11/3/11

La foto diu la seva

de les fotos penjades per Emin Milli a facebook.
De les manifestacions pacífiques dels joves activistes d'Azerbaidjan el divendres passat. No es pot parlar, tampoc veure.

10/3/11

Revolució al meu poble

Demà serà el dia.

Em pregunto si serà el dia de la gran decepció, amarat en  la suor de vergonya dels organitzadors joves, davant de l’absència de moltes persones que s’havien compromès a atendre la gran manifestació contra la corrupció del govern i l’últim moment els havia sortit un imprevist?

O pot ser serà un gran dia on tots els joves azerbaidjanesos quins cors bateguen amb l'esperança de viure en un poble democràtic i lliure, tindran prou quantitat i valentia per demostrar que el govern azerbaidjanès necessita un canvi positiu? Pot ser el govern azerbaidjanès entendrà l’argument dels joves que un d’aquests dies acabarà la reserva de petroli azerbaidjanès cual és la raó de la riquesa econòmica i la raó de la corrupció al poble actualment? Quan s’acabi el petroli, ens quedaran unes deutes de mil milions d’euros no pagades. Pot ser demà serà un fito a la història del meu poble. Un dia ple d’orgull i alegria.

Qui ho sap? No hi seré desgraciadament. M’hagués agradat molt poder ser testimoni d’aquell esdeveniment.

Ja fa unes setmanes que el govern azerbaidjanès porta els seus pantalons plens de cagades (perdoneu per la expressió, però és com ens expressem  a Azerbaidjan). Fins a un punt que ha empresonat uns cinc joves, activistes azerbaidjanesos. Un d’aquells joves activistes azerbaidjanesos – el graduat de la universitat de Harvard - en Bakhtiyar  ja ha començat una vaga de fam dintre de quatre reixes del centre de detenció. Un dels joves detinguts, per a qui no tenien cap prova per empresonar, li van detenir mentre parlava pel telèfon pel carrer de Baku. Li van acosar d'haver parlat a veu massa alta. No sabia que era un delicte parlar a veu alta pel telèfon. Els altres tres joves també participaven a la companya de sensibilització de públic sobre el dia de manifestació – el 11 de març.

Què farà el ridícul president del estat demà? Llançarà tots els participants a la presó? Hi haurà lloc per tots? O entendrà que aquesta manifestació és pacífica i només té com a objectiu la llibertat dels ciutadans azerbaidjanesos?

9/3/11

(Estic despixelada: Yuhu....) El relat d'avui: El tren

Després de maldir-nos unes quatre vegades seguides d'haver agafat un vol des de Girona (no des de Barcelona), ens vàrem entrar al tren - al quartà transport del dia. El vagó que ens vàrem asseure es veia serè i tranquil, i es semblava a un poble deshabitat i deixat just després de la guerra sangonent. Era tan vell i brut que s'esgarrifava només al asseure-hi. Ens era completament igual, estàvem cansats i volíem arribar a casa el més aviat possible. La tranquil·litat ens afavoria.


Quan vàrem arribar a la estació de Barcelona Sants, la tranquil·litat i la serenitat es van desaparèixer en un segon del minut. Una parella amb la seva filla petita d'uns 2-3 anys es van asseure just al costat nostre. I així l'espectacle es va començar. La dona va començar a jugar amb la seva nena. Per alguna raó que no aconsegueixo endevinar, la dona (qui també estava embarassada) parlava cridant, al sentit directe de la paraula. Cridava a veu tan alta que es podia sentir-la fins i tot amb els cascos de ipod. La dona cridant ensenyava a la nena dir unes quantes frases. De fet, hi havia només dues frases que ella repetia sense descans: "Pa-pa, adiós" i "Qué te meto, qué te meto!". La nena les repetia amb un entusiasme a veu alta. Al principi, pensava que el cansament m'havia fet sorda, i que la segona frase no l'havia sentit bé. Però, després d'haver-me posat al tant, vaig assegurar-me que el que deia era això: "Qué qué qué te meto, qué te meto". I vaig quedar-me perplexa total. Per què ensenya una cosa així a la seva nena? No vaig gosar de preguntar-l'hi. I així durant tota la trajectòria. Ens miràvem un al altre amb el CTV i no aconseguíem tranquil·litzar i descansar una mica.



A la parada de Can Viçents de Calders, una dona d'uns quaranta anys es va unir a nosaltres. Es va asseure just davant nostre. Al arribar al seu seient, va agafar el seu mòbil de la seva bossa i es va posar a trucar al seu marit (això vaig deduir de la seva conversa). Va començar amenaçar al seu (ex) marit pel telèfon. Deia que utilitzaria tot contra seu al judici, que si no va a buscar a la seva filla del col·legi, acusaria també el seu cap etc. Ho deia xisclant. La dona va fer unes cinc trucades. No estava xafardejant, és clar que no. Però no podia evitar-ho, ella era just davant meu. El meu ipod s'havia quedat sense bateria.



No podia creure. Per què ens havia tocat aquest tren? Què passava amb la gent? Per què ningú tenia empatia vers als altres? Per què no pensaven que pot ser que hi hagi altres persones que no voldrien escoltar les seves històries? Per què cada dia pensem més en nosaltres i pas en altres persones. La contaminació acústica ens donara un infart de cor un dia.


Llegint l'últim paràgraf em poso vermella. Estic avergonyida d'haver fet aquells comentaris. Pot ser el que he de fer és ser més tolerant vers a la gent, tot i que siguin diferents a la manera de parlar i a la manera de comportar-se. Pot ser m'estic fent major, per això m'estan sortint els discursos apassionants de la meva àvia sobre la ètica i les normes socials? No ho sé, estic una vegada més confosa.

Un pix azerbaidjanès


Bu bloq ishlemir. Sahibi dincelmeye gedib.
This blog is out of order. The owner is resting or  is on travel to Azerbaijan and perhaps will never be back.
Aquest bloc està fora de servei. El propietari està en repòs, o està viatjant a Azerbaidjan i mai tornarà.


No entens res?
Mira aquí: Enceneu els llums, Un pix als ulls, Mainostard, Garbi24 etc...

Encara tens preguntes, mira aquí

8/3/11

La Dona

Fores la dona molt valenta. Fores coratjosa quan vas criar unes quatre filles prácticament sola. Fores valenta quan vas aguantar a ell, quant et deixava sola per llargs períodes. Fores valenta quan mai vas badar la boca per rebutjar-li quan a ell no li agradava el menja que havíes preparat aquell dia i llençava els plats al terra per demostrar la seva insatisfacció vers alguna cosa: sobre la seva feina o sobre el soroll que sentia vinent del veí al costat. Fores valenta quan no vas cridar mai a ell davant de les teves nenes, mentre ell aprofitava el seu mal humor per ofendre't. Fores una dona preciosa quan et posaves guapa per a ell just abans de venir a casa. Fores una dona valenta i viva, quan dintre de la desgràcia que vivíes podies trobar la felicitat en una rama de flors regalats per ell pel teu aniversari o pel 8 de març - el dia internacional de la dona.

Ets una dona impressionant i inexplicablement valenta. Totes les teves filles et deuen adorar i deuen estar molt orgulloses de ti. Fores i ets una dona molt valenta. Però ho sento molt, no vull ser valenta com a tu. Prefereixo ser anomeda una dona feble que no agunta cap misèria causada pel masclisme a ser una dona valenta i aguantar tot.

* un escrit a corre-cuite.
* a Azerbaidjan es celebra molt el dia d'avui. Els homes sempre regalen unes rames de flors precioses a les dones (a les mares, esposes, amigues, filles etc.). Tothom celebra aquell dia amb tanta alegria que a vegades oblides de la desigualtat que existeix a tot arreu de la societat.

7/3/11

El viatge

Avui he hagut d'aixecar-me a les 04:30 del mati. Posteriorment, he hagut de viatjar una hora amb el cotxe, després dues hores amb el avió; posteriorment una hora amb l'autobus i finalment una hora i mitja amb el tren.
He tingut d'escoltar vides personales d'unes persones extremadament estranyes durant la meva trajectòria amb el tren (això és una altra història i requereix més temps que 20 minuts per descriure. Igual ho escrigui demà).

Una vegada a casa, he tingut de trucar a totarreu per dir que ja estem a casa,menjar, endreçar la casa i preparar-me per la feina demà.


Ara que tot està preparat i puc descansar tranquil·lament i dormir, el CTV (català de tota la vida) m'ha empès amb la seva força incontrolable i m'ha fet caure del llit, sentint que jo avui no havia escrit el meu relat. Diu que si sóc viva, i no ha passat res greu afortunadament, puc escriure el post d'avui. Diu que és molt greu no complir la teva promesa si no tens una excusa ben justificada. 

23:51

6/3/11

Una mica de cultura

Quan la primera dona azerbaidjanesa va sortir a l'escenari per cantar opera l'any 1912, uns quants homes la volien matar alla mateix, damunt de l'escenari. La van ajudar a escapar despres de l'actuacio. Aquella dona valenta - Shovkat Mammedova - tambe fou la primera especialista en musica de tot l'Est.

El famos compositor sovietic Reinhold Gliere va dedicar una opera a Shovkat Mammadova, i a la cultura azerbaidjanesa, que porta per nom Shakh-Senem.

5/3/11

...

Ultimament els paisos s europeos son tan preocupats pels possibles immigrants vinent dels paisos africans del nort, que a vegades em fan pena i tot. Obliden que en algun moment de la historia ells mateixos o els seus pares, o alguna persona en la familia, a la vecinidad o alguns dels amics van ser immigrants. Com 4000 nens espanyols que van fugir de la Guerra Civil Espanyola i van viatjar a Southampton en una pastera (igual com els africans). Els anglesos els van donar benvingut amb els bracos oberts a Southampton. Al menys aixo diuen. Ni tans sols estic parlant dels italians a Estats Units, dels espanyols a Alemania, Francia, fins i tot Russia, ni dels diferents europeus als paisos africans i sud americans com colonitzadors. Em pregunto si no es senten una miqueta obligats? Pot ser s'ha canviat alguna cosa i tota la historia s'ha oblidat.


- aqui nomes tinc el teclat angles. la entrada no porta accents. les corregire quan torni a casa.

4/3/11

L'Anglaterra i els somriures

Avui he entès per que les angleses son unes compradores tan compulsives (al parer meu, son al primer lloc mundialment). A mes tenen tant d'estil. Durant tots els dies de la setmana els pot veure comprant. Pensava que l'única raó seria el fet que no hi ha moltes coses que fer afora. El temps  no els ho deixa. No sabia sobre la segona raó, i pot ser la raó principal. Tots/totes els/les venedors/vendedores et tracten d'una manera tan simpàtica que et dona vergonya de no comprar les seves mercantils. Mai falten els seus somriures tan reals i tan convincents...


Acabo de venir de centre de compres d'una ciutat anglesa. He tingut la temptació de comprar-me unes coses (però nomes unes, molt poques de veritat). Les he comprades, tot i que em sento bastant culpable (son necessitats em dic, i aixi estic mes convençuda)

3/3/11

Un estrany

Letafet Hafizqizi (una pintora azerbaidjanesa)
En Samir és una ànima més dintre d’un estol d’ànimes perdudes. Existeix dintre de la comunitat local del capital. Una comunitat, enfarfegada amb uns “ciutadans”  (ciutadans – residents locals de la ciutat). Existeix i hi se sent estrany tot i que hi porta tota la seva vida (divuit anys).

Va néixer en un camp de desplaçats tot i que ara existeix a una ciutat. Cada vegada que li pregunten la direcció de la seva casa, li crespen els nervis. Perquè no en té, de la casa. No sap què significa tenir casa. Viu a un quadrícul de quatre parets fredes donats pel govern azerbaidjanès temporalment fins que puguin solucionar el conflicte, congelat ja fa temps i l’enviessin a les seves terres. No han set seves, sinó dels seus pares. Igual mai les seran. Qui sap? Però si algun dia tornessin a aquestes terres, elles seran uns camps destrossades, sense història, sense la cultura, sense les llars que tenien, fins i tot sense les tombes dels seus avis (diuen que l’enemic les van excavar i les van destrossar completament. El vandalisme durant la guerra.)

El quadrícul de quatre parets es diu “el casal temporal pels desplaçats”. És curiós rumiar sobre “la temporalitat” de divuit anys. Per a ell, ha set tota la seva vida. Va néixer un any després que ocupessin el seu poble. Per això no l’he vist mai. No es va desplaçar, per això no és un desplaçat. Però tampoc és un resident. És un fill de desplaçats. No te casa i ha perdut la esperança que un dia tornés al llar, que ni tant sols era seva. No és ni d’allà, ni d’aquí.  

Un noi sense arrels, estrany entre els desplaçats, i estrany entre els residents normals...


* Hi ha 600.000 persones desplaçades internament a l’Azerbaidjan.
* Uns altres relats meu sobre les persones desplaçades internament aquí i aqui
* Demà vaig a visitar els meus pares. No ho sé com faré un relat cada dia que estaré amb ells. Ho intentaré fer sense ofendre a ningú.

26/2/11

Sóc un petit soc

sóc un petit soc...separada dels meus arrels...al mig d'un bosco negre... la densitat de la foscor no em deixa veure els altres socs...uns socs diferents...no els veig, però els sento...em diuen que aquell poble ja no és el mateix..diuen que aquells nens amb qui vaig estudiar fa anys no són els mateixos. s'han crescut i han entesos que en aquella vida dura no podran sobreviure si no tenen esperança...i la religió és la única manera de tenir esperança permanent...

els sento, però faig veure que no...no comparteixo el que diuen, però tampoc vull treure aquella esperança que tenen als seus cors...els mateixos cors que bategaven amb la passió de fer canvis dràstics però positius al món quan tenien uns 17 anys...ara bateguen amb les paraules del imam...


* igual em repeteixo amb aquest tema, però últimament passen coses que em preocupen molt. els amics que coneixia fa anys al meu poble han canviat la manera de pensar tant que a vegades dubto si són les mateixes persones, o són només els seus clons. hi parlo pel chat, o sigui que no n'estic gaire segura...p.d. a partir de dilluns, espero poder llegir els vostres blocs.Bon cap de setmana!

25/2/11

La meva xerrameca de sempre...

La amiga diu que no cal parlar d'alguna cosa que mai a la vida ha existit i no existirà tampoc. Vol dir que no cal parlar de la igualtat entre les dones i homes, perquè és com parlar de la política. Com que no li agrada gens la política, tampoc li agrada parlar de la igualtat.

Té lògica aquesta conversa. No la continuo. Al capdavall no vull ser l'única qui parla amb les parets. M'esbargeixo tancant els ulls i pensant "no tinc dret de ficar-me en els assumptes dels altres. parlarem de les coses més agradables".

Però la amiga està infeliç perquè es sent inútil. No treballa. No treballa, perquè el seu marit no li deixa. El seu marit no li deixa, perquè pensa que això és el que faria contenta a la seva dona - no treballar, i cuidar als nens i la casa.

Però el cas és que ella tampoc li havia expressat el seu gran desig de tornar a fer el que havia fet tota la vida abans que conegués al seu marit.


* p.d. us recomano la pel·lícula "cisne negre". val la pena veure la actuació de Natali Portman.

Bona nit.

24/2/11

Gaddafi i els altres...

encuentroaltrenativo 
Està conduint. Amb una ma quieta al volant , amb l'altra està picant el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música horrorosa que està sonant al ràdio. "Una peça de música dolenta i sorollós", pensa. Dolenta pel seu gust, és clar. Però no el vol canviar, perquè aquesta música reflecteix el seu estat d'ànim. Està enfadadíssima. Serra les dents, i deixa anar un so d'una gossa enutjada. Avui li han dit que és massa jove (no sabia que trenta anys eren pocs) per entendre les coses de la vida, com a la religió i la naturalesa dels humans. Cada vegada que en pensa, el seu cos es torna fred de la ràbia. Es com li baixés la temperatura del cos.

Avui quan els seus caps i companys de la feina parlaven d'en Gaddafi, i altres dictadors similars del món, el tema va allargar bastant. Algú va dir que un dels caps del servici religiós de Líbia va declarar públicament que donava permís i dret a tots els habitants del poble a matar en Gaddafi. Si poguessin tenir accés a ell, és clar. Però aquest factor tan petit era totalment irrellevant durant la seva declaració que deu haver set aplaudit per la multitud. S'ho imagina, perquè no hi va estar aquell precís moment.

Quasi tothom dels seus companys al seu voltant va dir al senyor que havia compartit aquest secret petit amb els altres: "Sí, senyor, així s'ha de fer".

 "I la justícia?" els va preguntar ella i "què podeu dir del dret principal dels humans que "tothom té dret de no ser assassinat per un altra persona? Ja sabem qui és en Gaddafi, ja sabem què ha fet i què està fent. També sabem que mereix ser mort ara mateix. Però ningú té dret d'assassinar a una altra persona. I més ser motivat a fer-ho."

Es veu que els seus companys no eren gaire d'acords amb ella. Van pronunciar seriosament que ells també matarien. Però no tothom, sinó matarien a qualsevol persona que faci mal als seus nens i als seus familiars. Què no ho pensarien ni un segon. Ho farien, i ja està.

"Si algú violés o matés als meus nens, faria tot per matar-li", va dir un dels seus companys.

"No tens nens, no ho entens", va dir un altre a la noia pensativa.

"Ets massa jove per entendre-ho", va dir un dels seus companys que és només deu anys més gran que ella.

"Pot ser tenien raó", va rumiar ella mentre esperava encara dintre del cotxe. Esperava que la llum del semàfor es tornés verda. "El dolor humà és inaguantable. Això ella sabia. Però és capaç de convertir-te a un assassí? Pot ser no ho entén, perquè encara no té nens. Però això significa que nosaltres humans tots som més o menys iguals. Cadascú mata o fa mal per alguna raó seva. Un pel plaer, un altre per la venjança. Doncs, al fons tots som iguals?

No n'està segura. No ho sap...I no ho vol saber si això significaria experimentar el mateix sentiment per alguna raó.


© Lale Mur
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...