Se ha llevat a les 6 de la mati. Com sempre.Portava les mateixes pijames.Com cada dia. Les que va comprar al mercat del barri.Per deu lliures.El que importava era l'eslògan groc amb les lletres ben grans que cridaven a tot arreu: "La llibertat no es compra, es guanya".
Cada mati quan rentava les dents davant del mirall aquell eslògan li recordava perquè vivia en aquell pis d'una habitació amb les finestres de color groc brut, i perquè cada mati al 6 del mati es llevava per anar a servir "fish and chips" als joves anglesos.
"La llibertat no es compra, es guanya"...Gràcies a les males jugades del destí ell sabia que això no era de tot veritat. Al menys per a ell. Ell era un d'aquells que sí que havia pagat per aconseguir la seva llibertat. Exactament per a uns deu mil lliures, els temps amb els seus amics, i la seva identitat...El destí havia sigut el port de Dover. D'allà li portarien a un noi que li ajudaria encontrar la feina i desprès la vida li somriuria a tota la velocitat.
Aquelles pijames li ajudaven sentir-se agraït cada matí. Li deia que no passa res si ell era un metge molt respectat al seu país abans d'escapar-se'n i que ara ell havia de guanyar la vida venent peix i patates fregides al barri i intentava acceptar que pot ser tardaria moltíssims anys per poder tornar a practicar el seu ofici al seu país d'acollida. Perquè la llibertat era tot el que sempre havia desitjat...Perquè aixi començava a viure una altra vegada. I totes altres coses de la vida s'arreglarien soles...
Al menys això era el que esperava. Fins el moment que va rebre aquella carta...La carta que destruiria les seves esperances...Del pais que ja no respectava el seu dret de gaudir de la seva llibertat recent. La seva llibertat comprada...La carta de la seva deportació...
---------------
Porto gairebé set mesos sense escriure per al meu blog (malauradament). Durant aquells mesos, he tret el nivell C de català, he canviat de pis, de ciutat, i finalment he tingut una filla preciosa. Espero seguir escrivint i tenir temps per llegir els vostres blogs. Gràcies per tornar a llegir-me.
Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.
Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.
Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.
Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes. Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure.
Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.
Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.
Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.
Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.
Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.
M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.
Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles: morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”. Ara les coses tenen sentit.
Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.
Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.
Diu que tornaria ser feliç només quan podrien tornar a les seves terres.
També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent. Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics.
Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...
*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món. *Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova. La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment. Per més informació: http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org. * Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.
