Tinc dret a enutjar-me?

cementeri



una foto vell d'aquell dia



Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

La llet i la cua

L'home amb una gorra de taxista azerbaijani està eufòric d'alegria. No sap com expressar la seva gratitud. No té ni paraules, ni temps per perdre. Només té la seva ma dreta damunt de la part del pit on té el seu cor, donant uns cops petits, però forts mentre per fi aconsegueix dient "Moltes gràcies, de veritat, moltíssimes gràcies. Ho sento molt per molèstia, senyora, ho sento molt". 

"No pateixis, home. Falta molt poc fins fer la cua de demà al matí.El més important és que vagis a casa ara i donis menjar a la teva filla que està famolenca", diu l'home soviètic de dues filles petites al home amb la gorra de taxista que havia conegut en una cua soviètica i nocturna, abans de donar-li la meitat de l'ampolla de llet de la seva filla petita.  Abans que arribessin els seus torns, la llet de la botiga s'havia acabat.

"A més, la meva nena ja és grassoneta, no cal que mengi tant aquesta nit. Què vagi tot bé, home, bona nit", s'acomiada amb rialles l'home soviètic del home previament desesperat, actualment content. 

* Dedicat al meu pare. 

* Una història real.

 

© Lale Mur

Sóc un vagó groc (2)



https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQ6eUK9K2Mh1vX1P0-Ty7GzeH5x0p8-ESv2CVuh7lrpWLxlOC0XP-hhcyw6hDyhTyTDJcHcnK6AlobjHuB0qpnEwXPZTMjFaXDvGF9b-jtTX-4Y0YHakI9eWdap58xzwzqqK5vqzqdzjk/s1600/refugee.jpg

 (continuació del relat anterior)

Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.

Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.

Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.

Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes.  Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure. 

Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.

Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.

Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.

Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.

Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.

M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.

Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles:  morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”.  Ara les coses tenen sentit.

Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.

Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.

Diu que tornaria ser feliç només quan podrien  tornar a les seves terres.

També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent.  Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics. 

Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...

*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món.
*Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara  viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova.  La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment.  Per més informació:  http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org.
* Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.

 © Lale Mur

Sóc un vagó groc



http://farm2.static.flickr.com/1114/677676515_0b792e0871_z.jpg?zz=1



Sóc un vagó groc que viu afores d’un poble. Ja fa temps que sóc vell. No serveixo més per viatjar. Vaig ser desmantellat vint anys enrere, perquè els meus ossos ja no podien aguantar el pes de tantes persones tot el dia.

Feia molt soroll quan viatjava transportant la gent, i això va ser la raó principal del meu desguarniment. Em van abandonar un dia de la tardor en mig d’un lloc allunyat d’un poble. Era molt rovellat i antic, fins i tot tenia uns tres forats ben grans a les meves parets.

Al principi jo era un lloc preferit de les parelles rurals que hi venien caminant del seu poble a donar uns petons tímids i tendres aquí; o només per seure aquí amagats i parlar amb la llengua de l’amor per hores. 
Després em vaig convertir al testimoni d’uns “pecats” sexuals de nombroses  parelles de joves. Si hagués tingut la llengua humana per parlar, m’aniria a parlar amb els pares dels nens i nenes. No tenen cap vergonya de fent coses que encara no poden fer.Estic convençut que ni tan sols són casats.  Sóc un vagó vell i molt religiós. 

Però ho he de confessar que a vegades ho passava bastant bé mirant a les parelles i a més a més les mirava gratis.

Després, de cop i volta, les parelles van deixar de venir a veure’m. Van començar a venir alguns nens petits per jugar o homes  que passavant a prop, per fer els seus necessitats. Em sentia més irritat. La veritat és que preferia els joves pecadors que els homes pixant. Desafortunadament, no podia fer res, a part d'enutjar-me endebades. El meus temps gloriosos ja havien passat i no esperava res més del món.

Estava totalment entallat del món exterior, i no sabia que passava en aquestes terres.

Un dia de l'hivern van venir unes cinc persones a mirar-me. Eren una família de 3 nens, i dues senyores (una gran, l'altre bastant jove). Es podia olorar tristesa i dolor a les seves veus. Les seves cares portaven una pena inexplicable. Cadascú portava un farcell ple de coses.

Vaig fixar-me als nens. Els ulls dels nens (dos nens i una nena) no tenien cap expressió. Eren com uns llacs gelats que transmetien pena i horror. “Devien haver passat una desgràcia”, vaig pensar jo. Mentre jo pensava, van venir dos homes més i van començar a portar les seves coses dintre. Portaven tres cubs d'aigua i uns draps. Els homes i les senyores van començar a rentar-me; Cada vegada que passaven els draps pel meu cos, em sentia més viu...

(continuarà)

© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (2)

(si us plau llegeix primera LA GRAN PURGA STALINISTA (1), publicat el 05 d'octubre.Perquè aquesta carta és la seva continuació)


Estimat amic imaginari,


Ja han passat sis anys des d'aquell dia que et vaig escriure l'última vegada. Durant aquests sis anys han passat moltes coses dolentes. Perdona'm que  sempre t'escric coses desagradables, però no hi ha altre manera de esplaiar les meves penes, i desfogar els meus sentiments.


A la meva última carta, et vaig comentar sobre l'empresonament del meu marit, un gran poeta Müshfig.....Aquesta vegada t'escric per dir-te que el amor de la meva vida ens ha deixat per sempre....Li van executar ......Dos anys després de acusar-li de ser "l'enemic de l'estat". Encara no ho tinc assimilat.....només tenia 30 anys...era tan jove i tan alegre...


Et confesso que volia suïcidar-me; perquè en aquesta vida no calia viure després que no hi estigui ell.....Ell era mi únic ànim, mi vida, mi felicitat....No volia viure, i em va deprimir molt...


Però hi havia només un motiu que no em va deixar a suïcidar: guardar la memòria de Müshfig per sempre. Per això, he decidit escriure un petit llibre sobre ell i la meva vida amb ell.


No puc escriure tot el que penso en aquest llibre, ni explicar que està passant al meu país actualment. No vull que m'esperi el mateix destí que el seu....no ara, no abans que escrigui el meu llibre dels meus memòries.....Però vull que la generació vinent sàpiga sobre aquest gran poeta que va sacrificar la seva vida per la seva pàtria, per això espero viure per molts anys més.....per l'únic objectiu...


Meu amic estimat, també t'escric per dir que Müshfig no fou l'únic víctima de les repressions stalinistes.

Tinc una nova amiga d'Ucraïna que em va explicar les desgràcies de la seva pàtria. Ella es va traslladar a Baku després d'haver contret matrimoni amb un noi azerbaijani. Mentre ella vivia aquí ja fa uns anys, al seu oncle sacerdot van enviar a Sibèria on va morir del fred i malaltia. Com que el seu oncle era com un pare per a ella, la meva amiga no ha pogut superar aquesta desventura. Es va posar molt malalta i va ser hospitalitzada. Així ens vàrem conèixer al hospital central a Baku, quan jo patia de la malaltia cardíaca.


Des d'aquell dia passem totes les tardes juntes i parlem de les coses que no haguéssim pogut parlar amb els altres persones.


Amic meu, es veu que l'Ucraïna va ser el país que va sofrir més de la gran purga stalinista. I nosaltres aquí no sabiem res. La meva amiga Galina em va contar que amb l'objectiu d'esborrar la identitat ucraïnesa del món, es van assassinar 17 ministres del govern del país a l'any 1939. Més a més els grups sencers dels intel·lectuals, sacerdots, ex-membres dels exèrcits anti-bolxevics, i fins i tot la gent amb alguns familiars a l'estranger i els descendents dels immigrants del països fora de la Unió Soviètica van ser exterminats.


Ho pots imaginar, amic meu?  Pots imaginar que aquest imperi dels quinze països està liderat per un boig que vol destrossar tothom que hi estigui en contra ? No............No crec que és possible imaginar aquesta barbaritat ni als somnis més dolents.Que bé que no ets viu, amic meu!!!...Així no has de sofrir.

A part de tot això, ha començat la Segona Guerra Mundial, i ha creat altres problemes.

Però te'n parlaré un altre dia, amic meu...Perquè ara me'n d'anar a dormir.

He sobreviscut un altre dia més.

Salutacions,


Dilbar

10 de setembre 1943


* Dedicat a la meva amiga ukraïnesa O.
* Per més informació sobre la Gran Purga Stalinista: http://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Purga
* L'imatge per Nenad Vitas. La font:
http://es.toonpool.com/cartoons/STALIN%20DZUGASVILI%20VISARIONOVIC_23260

© Lale Mur

La Carta d'un pare a les Nacions Unides

Estimades Nacions Unides,

Els escric aquesta carta per un motiu: que em responguin una pregunta molt important que podria ajudar a un nen de 13 anys a entendre algunes coses que el seu pare encara no les ha pogut comprendre.

Malgrat el fet que és la mateixa qüestió que s’ha incrustat en la meva memòria i el meu cor ja gairebé onze anys, mai he arribat a adreçar una carta a vostès.

Ahir el meu fill de 13 anys Víctor em va fer una pregunta molt difícil. Fa uns mesos van començar a estudiar una mica de dret internacional i des d’aquells mesos Víctor té moltes preguntes. Però he de confessar que cap pregunta ha estat tan delicat i dolorós com la que els preguntaré més endavant.  

Per la seva informació, som ruandesos vivint a Anglaterra.  No cal que els digui per quina raó hem traslladat a Anglaterra, oi que no o potser si?

Com poden probablement endevinar, vàrem escapar de Ruanda al any 1994.No érem el únics, com sabrien vostès molt bé, hi havien milions de refugiats escapats de la guerra civil que va ocórrer entre els tutsis i hutus. Van matar els meus tres germans, un oncle, els meus cusins, els veïns, i molts amics meus que eren entre 800 mil ruandesos que van ser massacrats pels paramilitars i l'exèrcit regular.  

Ahir...el meu fill va escoltar el seu professor parlar de “les glorioses Nacions Unides i les seves labores amb respecte al manteniment de pau, la prevenció dels conflictes, assistència humanitària etc”, i en venir a casa

em va fer la pregunta més desconcertant de la meva vida:

-     Papi, i per què raó no han fet res les Nacions Unides quan assassinaven tanta gent en Ruanda?  Per què van deixar que matessin els meus oncles, els cusins, i totes les persones de Ruanda que van assassinar? Explica-m'ho, Papi....

-     No ho sé, fill meu. Hi han dit moltes coses respecte això: han dit que era molt perillós intervenir, i altres moltes coses més que no me’n recordo. No me’n recordo, per què crec que són excuses falses...

Potser m’equivoco, els senyor meus...potser era molt difícil per una organització internacional, que existeix per protegir la humanitat dels conflictes, intervenir a aquella guerra civil. Però en aquest cas, per què la organització porta aquesta responsabilitat tan gran si no pot fer el que deu fer?

No tenia cap resposta, quan el meu nen em va preguntar amb la cara molt seriósa:

- 100 dies no eren suficients per agafar mesures, Papi?

Què volen que li digui? Què em recomena que li respongui, els senyors meus?

Per fi...Només els agrairia si poguessin respondre la pregunta del meu fill, un nen de 13 anys que va veure el genocidi amb els seus propis ulls fa 11 anys...

Quedem a l'espera de la seva resposta.....Encara que sigui una frase.. n'estic segura que la resposta sigui com sigui satisfaria al meu nen més que les meves paraules negatives....

Sorprenguin-me....

Salutacions,

A. N. Ndungu*

2005

* Homenatge a un noi ruandès que coneixia - un ex-company de la feina a Anglaterra.

* És una carta imaginaria, i els noms son inventats per l'autora.

* Per a els fets numèrics i per a més informació sobre la guerra civil a Ruanda: http://en.wikipedia.org/wiki/Rwandan_Genocide

* Les fonts de les imatges:

http://www.un.org/esa/socdev/unpfii/en/drip.html

http://www.worldproutassembly.org/archives/2007/01/france_indicts.html

© Lale Mur

El colom blanc

Fa molts anys enrere, dos khans (príncipes) de dues regions de Azerbaiján tenien moltes diferències entre ells. Cada costat acusava rival de tots els pecats i això va fer la guerra inevitable. Van acordar el temps i lloc de la batalla decisiva.

Khan de la regió Sheki va anar al seu palau un dia abans de la batalla i va ordenar a un dels seus homes que li porti les seves municions. Després va anar a veure a la seva mare per que li beneeixi per aquesta batalla.
La benedicció de la Mare es creia sagrada i Khan la necessitava molt. La seva mare va tornar amb el home de les municions i el va ordenar al home que els deixés sols.
- Mare, on és el meu elm que és orgull per a l'home i per a la nostra família? No me'l han portat encara. He de parlar amb el home de les municions urgentement.
- Fill meu, no diguis res dolent al home, perquè no és la seva culpa que no t' ha pogut portar el teu elm. Es impossible portar-lo.
- Per què imposible? Mare, entenc els teus sentiments, que no vols la guerra i destrucció; però no puc fer un pas enrere. Aquesta serà la desgràcia de tota la meva gent. Si cal, estic disposat a donar la meva vida per la meva terra, però no vaig a retrocedir. Aquesta és la meva última paraula! Si us plau, beneeix-me!

- No n'estic dubtant de la teva valentia i determinació, fill meu, vas ser criat per protegir la pàtria dels enemics. Però l'elm sembla estar embruixat. Ningú ha pogut aixecar-lo.
- Llavor, me’n vaig a intentar a dur-lo jo mateix.
- Si us plau no toquis l'elm. Et prego en el nom de la llet de la mare que et va portar fins aquí com un Khan de Sheki, de les terres antigues i glorioses.
- Però mare, com podré aparèixer en un camp de batalla davant del meu poble i els meus guerrers amb el cap descobert?

I llavors la mare li va dir la raó darrere de la seva acció.

- Gran Khan, el meu fill estimat, hi ha un parell de coloms blancs que van fer un niu al teu elm de batalla. Són les aus més pacífiques del mon i es reprodueixen tres pollets. Els coloms saben on niuen i volen criar els seus pollets en condicions de seguretat. Si algú toqui aquestes criatures innocents, els pares volaran lluny, els pollastres es moriran i el dolor i la malaltia arribará a la nostra terra.... La desgràcia es quedarà en aquest país per sempre. Estàs preparat per acceptar això?

Khan es va quedar en silenci, no sabia què dir. Les paraules de la mare eren més fortes que la força i el poder.

Al matí Ganja Khan va adonar que Sheki Khan, muntat en el seu cavall de batalla, tenia el cap sense protecció. Això li va sorprendre i li va preguntar la raó darrere. El Khan de Sheki va dir:

- Un parell de coloms blancs van fer un niu al meu elm; tenen tres cries i la meva mare em va suplicar no malmetre el niu. La meva gent pot patir d'això. Però per això no pateixi, Ganja Khan, estic a punt per a la batalle.

Khan de Ganja estava desconcertat i sorprès per la tranquil·litat del seu oponent. Decidit, va enviar als seus missatgers per comprovar i confirmar aquest fet i es va posar a pensar sobre aquesta guerra. El savi Khan va agrair la honestedad de Sheki Khan i li va oferir la seva mà:

- Gran Khan, m'agradaria fer pau! Si la seva mare no volia destruir nius de colom, com podem destruir les terres i cases, va vessar la sang de persones innocents? El seu cap descobert no és un signe de la seva desgràcia o l'acceptació de la derrota, és només l'altra manera que demostra el seu honor i els pensaments clars.

Es va fer la pau i des de llavors colom blanc és un missatger de la pau i el símbol de benestar en Azerbaiján.

* És una versión de la legenda de la regió Sheki de Azerbaiján. Aquesta vegada no és el fruit de la meva imaginació.

* El imatge: el Palau de Sheki

* La font del imatge: http://www.flickr.com/photos/61275805@N00/296538707/

* Per més información sobre Azerbaiján i galeria d’imatges:

http://es.wikipedia.org/wiki/Azerbaiyán

http://www.azembajada.es/browse.php?lang=sp&page=0102

http://www.azerbaijan.az/portal/General/FireLand/fireLand_e.html

© Azerbaiján amb la interpretació de Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (1)

Estimat amic imaginari,

Espero que no t’importi que m’adreci a tu en català. Això et pot semblar molt atípic; però és l'única manera d’amagar la veritat dels stalinistes i ho saps millor que jo. Per alguna raó explicable i inexplicable, em sento més lliure escrivint aquesta carta en català.

Amic meu, aquesta vegada tinc unes noticies molt tristes.  

Te’n recordes del meu marit – el gran poeta nacional Azerbaijani, oi? Te’n recordes del Müshfiq?

Estic destrossada, amic meu, no sé si val la pena viure després del que va passar ....

Ahir el van portar.....Van portar el meu cor, i la meva ànima a la presó....

Seria l’ultima vegada que el veuria? No ho sé.....gairebé segur que no el veuré viu...ja saps com són...el mataran, o pot ser ja l'han executat i encara jo no ho sé.

Vivíem els últims mesos sota la pressió i investigació per part del govern. Ens han estat vigilant molt d'aprop, i no hem pogut viure tranquil·lament: jo sempre tenint por que vindrien a buscar-lo, i cada nit dormint amb els ulls oberts... Müshfig va ser vetat per la Unió d’Escriptors Azerbaijanis fa uns mesos, això ho sabies, oi?
Però això tampoc el va fer a asserenar-se.

Aquesta vegada van venir de veritat i el van agafar. Han utilitzat el seu poema "Toca, tar*, toca!" com una excusa política, anomenant-lo“chauvinista” i "traïdor del govern"; L'han empresonat a la presó. Només perquè el poema parlava de la prohibició estatal d'un instrument musical de Azerbaiján.

Mira, que diu el poema. He traduït només una part petita del poema per a tu:

Toca, Tar, Toca

Que senti les cançons més etèries de la teva veu!

Toca, Tar, Toca,

Qui et pot oblidar?

Però tu el coneixes, saps com és ell. Mai ha deixat d’expressar-se lliurement. El seu caràcter entossudit li costarà la vida, amic meu....i jo destrossada i trista, no puc fer res.

Saps el pitjor de tot què és? L’ha traït un dels companys seus, un altre poeta que servia els interessos del govern de Stalin. El règim ha creat enemistat entre els amics, companys, i famílies...

El règim està esborrant tots els intel·lectuals, poetes, escriptors d'Azerbaiján. El Stalin té por que algun dia els intel·lectuals Azerbaijanis puguin aixecar tota la nació contra el règim Soviètica.

Ara el mataran al meu Müshfig per la seva valentia i voluntat de mantenir la lluita per la defensa de la cultura del seu país!!!!! Quina injustícia!

Ahhhh, no em queda més remei que romandre aquí amb la gran esperança que exonerin el gran poeta Müshfig i que pugui tornar a casa seva al meu costat.

Ara, amic meu, me’n d’anar i obliterar aquesta carta per si cas.  

Salutacions,

Dilbar

1937

* És una carta imaginària de la dona del gran poeta Azerbaijani Mikayil Müshfig. Durant la Gran Purga Stalinista de la Unió Soviètica ell va ser arrestat i executat poc després d'haver complert els trenta anys.

* Durant la Gran Purga 1937-1938 de Stalin, 120,000 intel·lectuals azerbaijanis van ser enviats als camps de mort o executats.

* El meu poeta favorit - Mikayil Müshfig fou un dels fundadors del nou estil poètic soviètic Azerbaijani als anys 1930s.  

* Tar – és un instrument musical nacional azerbaijani. Per més informació: http://atlas.musigi-dunya.az/en/tar.html

Y http://www.akdn.org/aktc_music_instrument.asp?category=qasimov

© Lale Mur