La teva finestra

© 2010 Lale Mur



Miro a la teva finestra de tant en tant...i tot el que veig és quatre tests de plants amb unes flors i aquestes reixes que no em deixen a entrar a la teva habitació i mirar si estes bé i donar-te un petonet abans que dormis. 
Aquella  torreta amb les flors grogues vàrem plantar junts fa dos anys. Te’n recordes, oi?  O ja no t'importa? Tampoc obres la teva finestra per acomiadar-te de mi com abans. M'has oblidat completament. Ja has crescut del teu amor per a mi, oi que sí?

I aquestes reixes que han posat – és per protegir-te de mi? Tenen por que et segresti jo un dia d'aquests quan ja no podré aguantar la separació més dolorosa de la meva vida? Tan malament he acabat jo davant teu?

Però no vull una gran cosa de ti. Només vull parlar amb tu, o si vols ni parlem. Podem anar al cine a veure una pel•lícula o passegem per la platja una mica o si estàs cansada anem amb el meu cotxe a donar una volta per Cambrils.

No sóc dolent com penses. Sempre t’he estimat, fins i tot abans que naixessis. Ja ho saps, oi que si? No et diré que ja he canviat, perquè et mentiria. I no m’agrada gens mentir-te. 

Bec molt- molt més que abans. No culpo a la teva mare per la meva desgràcia. No podria, però bec molt més perquè ja no puc veure’t; no puc jugar amb tu; ni puc acostar-me a tu; no puc veure la teva somriure.
Com que no tinc gaire interès en altres coses, passo la vida bevent.Em diràs que és una excusa, ja ho sé, filla meva.

Tant de bo tot hagués estat diferent..Tan de bo pogués veure com estàs creixent. Tan de bo fossis aquí amb mi.

Et prometo, faria tot el que volgués tu. Aquesta vegada, de veritat...


* Homenatge a les persones que han viscut o viuen la separació familiar. El relat no és autobiogràfic. Afortunadament, tinc els pares encara junts.

© Lale Mur

Sóc un vagó groc (2)



https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQ6eUK9K2Mh1vX1P0-Ty7GzeH5x0p8-ESv2CVuh7lrpWLxlOC0XP-hhcyw6hDyhTyTDJcHcnK6AlobjHuB0qpnEwXPZTMjFaXDvGF9b-jtTX-4Y0YHakI9eWdap58xzwzqqK5vqzqdzjk/s1600/refugee.jpg

 (continuació del relat anterior)

Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.

Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.

Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.

Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes.  Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure. 

Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.

Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.

Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.

Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.

Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.

M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.

Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles:  morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”.  Ara les coses tenen sentit.

Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.

Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.

Diu que tornaria ser feliç només quan podrien  tornar a les seves terres.

També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent.  Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics. 

Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...

*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món.
*Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara  viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova.  La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment.  Per més informació:  http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org.
* Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.

 © Lale Mur

Sóc un vagó groc



http://farm2.static.flickr.com/1114/677676515_0b792e0871_z.jpg?zz=1



Sóc un vagó groc que viu afores d’un poble. Ja fa temps que sóc vell. No serveixo més per viatjar. Vaig ser desmantellat vint anys enrere, perquè els meus ossos ja no podien aguantar el pes de tantes persones tot el dia.

Feia molt soroll quan viatjava transportant la gent, i això va ser la raó principal del meu desguarniment. Em van abandonar un dia de la tardor en mig d’un lloc allunyat d’un poble. Era molt rovellat i antic, fins i tot tenia uns tres forats ben grans a les meves parets.

Al principi jo era un lloc preferit de les parelles rurals que hi venien caminant del seu poble a donar uns petons tímids i tendres aquí; o només per seure aquí amagats i parlar amb la llengua de l’amor per hores. 
Després em vaig convertir al testimoni d’uns “pecats” sexuals de nombroses  parelles de joves. Si hagués tingut la llengua humana per parlar, m’aniria a parlar amb els pares dels nens i nenes. No tenen cap vergonya de fent coses que encara no poden fer.Estic convençut que ni tan sols són casats.  Sóc un vagó vell i molt religiós. 

Però ho he de confessar que a vegades ho passava bastant bé mirant a les parelles i a més a més les mirava gratis.

Després, de cop i volta, les parelles van deixar de venir a veure’m. Van començar a venir alguns nens petits per jugar o homes  que passavant a prop, per fer els seus necessitats. Em sentia més irritat. La veritat és que preferia els joves pecadors que els homes pixant. Desafortunadament, no podia fer res, a part d'enutjar-me endebades. El meus temps gloriosos ja havien passat i no esperava res més del món.

Estava totalment entallat del món exterior, i no sabia que passava en aquestes terres.

Un dia de l'hivern van venir unes cinc persones a mirar-me. Eren una família de 3 nens, i dues senyores (una gran, l'altre bastant jove). Es podia olorar tristesa i dolor a les seves veus. Les seves cares portaven una pena inexplicable. Cadascú portava un farcell ple de coses.

Vaig fixar-me als nens. Els ulls dels nens (dos nens i una nena) no tenien cap expressió. Eren com uns llacs gelats que transmetien pena i horror. “Devien haver passat una desgràcia”, vaig pensar jo. Mentre jo pensava, van venir dos homes més i van començar a portar les seves coses dintre. Portaven tres cubs d'aigua i uns draps. Els homes i les senyores van començar a rentar-me; Cada vegada que passaven els draps pel meu cos, em sentia més viu...

(continuarà)

© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (2)

(si us plau llegeix primera LA GRAN PURGA STALINISTA (1), publicat el 05 d'octubre.Perquè aquesta carta és la seva continuació)


Estimat amic imaginari,


Ja han passat sis anys des d'aquell dia que et vaig escriure l'última vegada. Durant aquests sis anys han passat moltes coses dolentes. Perdona'm que  sempre t'escric coses desagradables, però no hi ha altre manera de esplaiar les meves penes, i desfogar els meus sentiments.


A la meva última carta, et vaig comentar sobre l'empresonament del meu marit, un gran poeta Müshfig.....Aquesta vegada t'escric per dir-te que el amor de la meva vida ens ha deixat per sempre....Li van executar ......Dos anys després de acusar-li de ser "l'enemic de l'estat". Encara no ho tinc assimilat.....només tenia 30 anys...era tan jove i tan alegre...


Et confesso que volia suïcidar-me; perquè en aquesta vida no calia viure després que no hi estigui ell.....Ell era mi únic ànim, mi vida, mi felicitat....No volia viure, i em va deprimir molt...


Però hi havia només un motiu que no em va deixar a suïcidar: guardar la memòria de Müshfig per sempre. Per això, he decidit escriure un petit llibre sobre ell i la meva vida amb ell.


No puc escriure tot el que penso en aquest llibre, ni explicar que està passant al meu país actualment. No vull que m'esperi el mateix destí que el seu....no ara, no abans que escrigui el meu llibre dels meus memòries.....Però vull que la generació vinent sàpiga sobre aquest gran poeta que va sacrificar la seva vida per la seva pàtria, per això espero viure per molts anys més.....per l'únic objectiu...


Meu amic estimat, també t'escric per dir que Müshfig no fou l'únic víctima de les repressions stalinistes.

Tinc una nova amiga d'Ucraïna que em va explicar les desgràcies de la seva pàtria. Ella es va traslladar a Baku després d'haver contret matrimoni amb un noi azerbaijani. Mentre ella vivia aquí ja fa uns anys, al seu oncle sacerdot van enviar a Sibèria on va morir del fred i malaltia. Com que el seu oncle era com un pare per a ella, la meva amiga no ha pogut superar aquesta desventura. Es va posar molt malalta i va ser hospitalitzada. Així ens vàrem conèixer al hospital central a Baku, quan jo patia de la malaltia cardíaca.


Des d'aquell dia passem totes les tardes juntes i parlem de les coses que no haguéssim pogut parlar amb els altres persones.


Amic meu, es veu que l'Ucraïna va ser el país que va sofrir més de la gran purga stalinista. I nosaltres aquí no sabiem res. La meva amiga Galina em va contar que amb l'objectiu d'esborrar la identitat ucraïnesa del món, es van assassinar 17 ministres del govern del país a l'any 1939. Més a més els grups sencers dels intel·lectuals, sacerdots, ex-membres dels exèrcits anti-bolxevics, i fins i tot la gent amb alguns familiars a l'estranger i els descendents dels immigrants del països fora de la Unió Soviètica van ser exterminats.


Ho pots imaginar, amic meu?  Pots imaginar que aquest imperi dels quinze països està liderat per un boig que vol destrossar tothom que hi estigui en contra ? No............No crec que és possible imaginar aquesta barbaritat ni als somnis més dolents.Que bé que no ets viu, amic meu!!!...Així no has de sofrir.

A part de tot això, ha començat la Segona Guerra Mundial, i ha creat altres problemes.

Però te'n parlaré un altre dia, amic meu...Perquè ara me'n d'anar a dormir.

He sobreviscut un altre dia més.

Salutacions,


Dilbar

10 de setembre 1943


* Dedicat a la meva amiga ukraïnesa O.
* Per més informació sobre la Gran Purga Stalinista: http://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Purga
* L'imatge per Nenad Vitas. La font:
http://es.toonpool.com/cartoons/STALIN%20DZUGASVILI%20VISARIONOVIC_23260

© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (1)

Estimat amic imaginari,

Espero que no t’importi que m’adreci a tu en català. Això et pot semblar molt atípic; però és l'única manera d’amagar la veritat dels stalinistes i ho saps millor que jo. Per alguna raó explicable i inexplicable, em sento més lliure escrivint aquesta carta en català.

Amic meu, aquesta vegada tinc unes noticies molt tristes.  

Te’n recordes del meu marit – el gran poeta nacional Azerbaijani, oi? Te’n recordes del Müshfiq?

Estic destrossada, amic meu, no sé si val la pena viure després del que va passar ....

Ahir el van portar.....Van portar el meu cor, i la meva ànima a la presó....

Seria l’ultima vegada que el veuria? No ho sé.....gairebé segur que no el veuré viu...ja saps com són...el mataran, o pot ser ja l'han executat i encara jo no ho sé.

Vivíem els últims mesos sota la pressió i investigació per part del govern. Ens han estat vigilant molt d'aprop, i no hem pogut viure tranquil·lament: jo sempre tenint por que vindrien a buscar-lo, i cada nit dormint amb els ulls oberts... Müshfig va ser vetat per la Unió d’Escriptors Azerbaijanis fa uns mesos, això ho sabies, oi?
Però això tampoc el va fer a asserenar-se.

Aquesta vegada van venir de veritat i el van agafar. Han utilitzat el seu poema "Toca, tar*, toca!" com una excusa política, anomenant-lo“chauvinista” i "traïdor del govern"; L'han empresonat a la presó. Només perquè el poema parlava de la prohibició estatal d'un instrument musical de Azerbaiján.

Mira, que diu el poema. He traduït només una part petita del poema per a tu:

Toca, Tar, Toca

Que senti les cançons més etèries de la teva veu!

Toca, Tar, Toca,

Qui et pot oblidar?

Però tu el coneixes, saps com és ell. Mai ha deixat d’expressar-se lliurement. El seu caràcter entossudit li costarà la vida, amic meu....i jo destrossada i trista, no puc fer res.

Saps el pitjor de tot què és? L’ha traït un dels companys seus, un altre poeta que servia els interessos del govern de Stalin. El règim ha creat enemistat entre els amics, companys, i famílies...

El règim està esborrant tots els intel·lectuals, poetes, escriptors d'Azerbaiján. El Stalin té por que algun dia els intel·lectuals Azerbaijanis puguin aixecar tota la nació contra el règim Soviètica.

Ara el mataran al meu Müshfig per la seva valentia i voluntat de mantenir la lluita per la defensa de la cultura del seu país!!!!! Quina injustícia!

Ahhhh, no em queda més remei que romandre aquí amb la gran esperança que exonerin el gran poeta Müshfig i que pugui tornar a casa seva al meu costat.

Ara, amic meu, me’n d’anar i obliterar aquesta carta per si cas.  

Salutacions,

Dilbar

1937

* És una carta imaginària de la dona del gran poeta Azerbaijani Mikayil Müshfig. Durant la Gran Purga Stalinista de la Unió Soviètica ell va ser arrestat i executat poc després d'haver complert els trenta anys.

* Durant la Gran Purga 1937-1938 de Stalin, 120,000 intel·lectuals azerbaijanis van ser enviats als camps de mort o executats.

* El meu poeta favorit - Mikayil Müshfig fou un dels fundadors del nou estil poètic soviètic Azerbaijani als anys 1930s.  

* Tar – és un instrument musical nacional azerbaijani. Per més informació: http://atlas.musigi-dunya.az/en/tar.html

Y http://www.akdn.org/aktc_music_instrument.asp?category=qasimov

© Lale Mur

UN RELAT ABSURD

Tots els pinzells i les brotxes estaven al terra. Algunes pintures es trobaven damunt del llit, mentre altres havien caigut sobre la catifa. La taca grossa de color verd sobre la catifa vermella ja s'havia assecat i donava un aire original a la catifa senzilla.

Els rodets de pintura que estaven deixats damunt de la taula no tenien bona pinta; havien tacat l´arròs blanc (amb els fruïts secs), que estava allà des de feia una setmana, al costat del got de compota i unes fruites passades que tenien petits mosquits.

Tota la habitació feia pudor.Ella no s´havia dutxat des de feia una setmana, ni havia rentat els plats.
Allà, asseguda al costat de la finestra amb el seu cap entre les cames, els cabells encrespats i arrissats. No s´havia pentinat i semblava a una noia africana.

No havia sopat, ni dinat. Tot li era igual ara. No volia parlar amb ningú. Les últimes quatre setmanes només havia parlat amb els seus pares, amb la noia del supermercat i el senyor gran de la cafeteria del carrer.
Li faltaven només tres dies per entregar una obra seva, malgrat el fet de que no tenia inspiració ni la més mínima intenció de pintar.

L´havien desmotivat i ara no volia ni pintar, ni viure. La pintura era la seva vida; no sabia fer una altre cosa.

L'última vegada que es va presentar, va ser a l'exposició de l'associació de joves pintors del país ara farà un mes. Allà li van dir que "les seves obres eren políticament incorrectes...Que havia de pintar altres coses. Que si no canviava el seu estil, la farien fora de l'associació per sempre".

No sabia pintar una altra cosa, ni volia. Pintava el que sentia. Li interessaven els problemes de la societat i la realitat.

Fins i tot, una amiga seva li va dir un dia: "Potser, podries provar a ser més normal i pintar algunes coses abstractes o coses més felices".

Desitjava viure en un país on pogués expressar-se sense restriccions, sense pressió. N'estava farta..

Li faltaven tres dies i després es tancaria l´última porta d´esperança que li quedava per tenir èxit en el món de la pintura.

El seu gat "Mishka" també estava trist i silenciós al seu costat. Era un gat pelut i de color blanc amb les orelles grises.

La pintora va començar a acariciar al gat. Era el seu millor amic i pensava que l'entenia millor que ningú.

De sobte, el gat es va avorrir i es va posar a córrer per casa saltant i fent soroll. Va fer caure les pintures del llit i va començar a jugar amb elles originant un terrabastall al pis.

No li importava a Fidan. Podia fer el que volgués.
Les peülles i potes del gat estaven completament cobertes de pintura groga, blava, i vermella. Pel que sembla, li agradava jugar amb les pintures ara que la mestressa el deixava.

Després va saltar damunt del paper de pintar i va començar a fer taques per tot arreu, saltant i arrossegant-se.

A Fidan li feia molta gràcia veure´l engendrant un espectacle per a la seva mestressa.

De cop i volta, va tenir una idea brillant i absurda al mateix temps: presentar la creació del gat per la exposició de pintura. "Valdria la pena", va pensar ella esbossant un somriure de orella a orella.
Era la primera vegada en un mes que somreia....

L'anomenaria "l'abstractisme del gat". Li va fer molta gràcia......Una obra absurda per una exposició absurda...

La mateixa obra que la faria famosa tres anys després.


* El dibuix del relat l'he fet jo mateixa, utilitzant el paint (i les peülles del gat de la meva sogre - "la Nina" ;)
* No tinc cap intenció d'ofendre els sentiments dels artistes abstractes. Estimo una bona obra, independentment de l'estil.



© Lale Mur 2010