Kalashnikov i l'institut

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.