Em pregunto en quina societat tocarà a viure a la meva nena de sis mesos d'aquí uns anys. L’exclusió social, i racisme institucional que està fomentant el nou reial decret del govern espanyol, destinat per a un dels grups més marginats del país podria ser el principi d’una societat xenòfoba i egoista. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el govern, amb aquesta mesura trepitja els pocs drets que els quedava a les persones sense papers que viuen entre nosaltres. Aquelles persones ja tenien els seus altres drets trepollats pel govern del seu poble, i també pel seu país de acollida Espanya que en principi tenia el deure de protegir-los. Els seus drets a la seguretat, a l’habitatge digna, a la educació adequada, a la família, a la documentació, a tenir una feina digna, i una vida digna...
Segons la notícia que va anunciar la Ministra de la Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, fa uns dies, els immigrants irregulars en Espanya es quedaran sense targetes sanitàries a partir de setembre de 2012. L’excepció s’aplicarà a les dones embarassades i als nens, els quals continuaran tenint accés a la seguretat social. Els sense papers només tindran la possibilitat de ser atesos als serveis d’urgència. Diuen que la mesura té previst d’estalviar milions d’euros. És clar n’estalviarem... Deixant patir i morir les persones... uns éssers humans...Retallant els seus drets a l’assistència mèdica...
“Amb aquesta mesura es garantirà la universalitat de la sanitat per a tots els espanyols”, va mencionar la ministra durant l’anunci del nou reial decret. La limitació de la “universalitat” als “espanyols”, un comentari graciosament trist, em fa efecte que la ministra no té els conceptes ben clars.
Desgraciadament, aquesta mesura contribueix a la opinió negativa que té la societat sobre els immigrants. Les llegendes urbanes es nodreixen d’aquest tipus d’opinions...I no és cap sorpresa que molta gent està convençuda que el problema més greu que té la seguretat social a Espanya és l’existència dels immigrants a les seves terres, els quals suposadament abusen del sistema i fan col•lapsar els centres d’assistència mèdica.
La realitat és ben diferent, tot i que a la gent li agrada més les llegendes que la realitat. Segons l’informe de Metges del Món, només un 38 % dels immigrants sense papers fan ús de la sanitat. La raó, explica l’organització, és que els sense papers no volen empadronar-se amb el temor que els deportin del país. Diversos altres estudis fets durant els últims anys desmenteixen l’afirmació i l’opinió negativa de la societat sobre els immigrants. Per exemple, segons els estudis duts a terme per uns metges d’atenció primària de Saragossa els immigrants van al metge menys vegades que els espanyols (per a més informació podreu llegir l’article sobre aquest tema aquí.
Estic capficada per al futur de la meva nena. Perquè mentre els països com Alemanya i Espanya decideixin no respectar la igualtat, i limitar els drets fonamentals dels éssers humans utilitzant la falta dels papers formals com a raó i mentre Grècia està construint uns centres de detenció envoltats de filferro alt per als immigrants sense papers, i els tracten com els criminals, i mentre els altres països caiguin a la temptació de seguir els seus passos, em temo que els conceptes de “solidaritat”, “igualtat”, “els drets humans” que Europa ha lluitat tant durant els últims cinquanta anys, es quedin només als llibres d’història.
04.05.2012
el link directe : http://eljornal.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=132:deixarem-morir-les-persones-sense-papers?&Itemid=139&lang=ca
10/4/13
La Thatcher i la meva àvia paterna...
Dintre del cercle familiar, i amistós a la meva àvia paterna li anomenaven la segona Thatcher. Tot i que no sempre amb afecte o broma.
Per començar, cal emfatitzar que no era cap sostradora, si és el que estàveu pensant, ja que el cognom de la Thatcher, l’antiga Primer Ministre qui va governar el Regne Unit durant onze anys, significa sostrador (a) en la llengua catalana.
No era una figura política al món nacional o internacional. Li coneixien dintre de la seva ciutat, i el poble on va néixer i créixer, enlloc més. Era una simple professora de col·legi en una escola pública.
Vivint en la mateixa casa amb els àvis, per la culpa de (o gràcies a) la tradició, els tràmits llarguíssims i soviètics per obtenir una propietat per a la meva família, l'escassetat (o la manca ) dels nous pisos i cases (l'escassetat de tot en general), la pressió social que no "pots llogar un apartament, perquè pensaran que els teus pares no volen conviure amb tu i la teva dona", vaig tenir l'oportunitat de conèixer la meva àvia no només com a la meva àvia, sinó també com a mare, i la sogra per a la meva mare.
I era en aquesta casa, on la primera vegada vaig sentir el meu oncle dient (amb poca broma) al seu mare que "ets com a Thatcher, una mica pitjor fins i tot". D'ençà, vaig començar a sentir molt aquest sobrenom a casa.
Perquè li anomenaven així? Ara repasso tots els arguments al meu cap i m'imagino la cara de la meva àvia paterna, qui traspassà ja fa més de deu anys. Una dona molt blanca, tan blanca que la seva mare (la meva gran-àvia, també excessivament blanca de cara, a qui també vaig conèixer ) al veure la seva cara al néixer no li va poder cridar amb un azerbaidjanès, i li va donar un nom rús (per molt estrany que això soni).
La cutis de la meva àvia paterna era blanca com la neu. Tot i que si fes aquesta comparació literària en azerbaidjanesa, diríem que era blanca com el cotó soviètica. Des que me'n recordo, ella portava els cabells rojos. No sé ben bé això era abans de donar-se compte que es semblava a la Margaret Thatcher, qui als vuitantes va començar aparèixer molt a les mitges de comunicació soviètica amb la seva intenció de cooperar amb el Gorbachev als plans de "perestroika" de l'últim, o desprès . Envio un missatge de WhatsApp als meus pares preguntant-ho i cadascú em dona una informació diferent. El meu pare diu que sempre s'havia portat els cabells gairebé rojos/marrons clars vermellencs, que eren el seu color gairebé natural. En canvi la meva mare insisteix en el contrari i diu que ella solia tenyir-se els cabells à propòsit. No sé a qui creure. Cadascú té raons vàlids.
La pell tan blanca, els seus ulls clars, els cabells marrons vermellencs, la seva cara semblant a la de la Margaret no era l’única raó perquè li deien la segona thatcher. La meva àvia era una persona bastant complicada, i molt difícil de negociar. Si ella tenia alguna cosa molt clara, l'única opció que tenies era acceptar-lo sense dubte. La seva tossuderia (per bé i malament) li havia guanyat molts enemics entre els veïns, molta fama de dona de mala llet, i havia produït el temor gairebé insalubre entre les nores i altres parelles dels seus quatre fills.
La seva contumàcia en instant repetidament que "la nora de la família és l'escombra de casa, on la posa la sogra, és on ella ha de ser" (una dita azerbaidjanès, molt antiga), i en esperant que "la nora faci tot a casa i a més a més que ho faci perfecte", va fer sofrir durant molts anys una nora càndida, angelica, i massa educada per discutir amb una sogra dictadora. La meva mare.
La seva rigor excessiva feia tremolar als seus estudiants, els quals intentaven no fallar, no parlar durant les classes i no posar-se malalts per la fúria que podrien produir en la seva professora. Per a alguns alumnes aquesta política de mà de ferro va funcionar bastant bé, als quals es van veure obligats (per por o respecte, més bé el primer diria jo) aprendre a ésser responsables, dintre i fora del col·legi i estudiar. Per a uns altres, el col·legi s’havia convertit en un inferno no podien expresar-se tranquil·lament per culpa de l’excessiva severitat de la meva àvia.
Tot i seu caràcter enrevessat, la seva mà de ferró, la seva necessitat de veure tot perfecte, la meva àvia tenia una cor enorme. Quan veia alguna persona pidolant al carrer, donava tot el que tenia a les seves butxaques, i els convidava a casa nostra, els donava menjar i un discurs ben apassionat sobre com millorar la seva vida. No sempre era fàcil viure en una casa on a vegades podies ensopegar-te amb algú desconegut, especialment si aquest desconegut portava les sabates velles del teu pare o dels teus oncles.
Ahir, quan vaig llegir que s'havia mort Dona de Ferro, - una figura política molt important per al Gran Bretanya, per ben i per malament, - m'he recordat de la meva àvia, qui també ha deixat moltes empremtes a les nostres vides. Em quedo amb les bones, les de la meva àvia és-clar, perquè afortunadament o desgraciadament (depèn com ho veus), no he tingut l'oportunitat de viure sota la governança de la Thatcher autèntica.
21/8/12
Samia Yusuf Omar
Els drets que decoren esplendidament les constitucions dels tants països...Quan funcionaran? Som subjectes de les polítiques dels països. Estic decebuda, estic dolguda, estic entrestida.
Samia Yusuf Omar només volia aprofitar del seu dret de llibertat de moviment...
Samia Yusuf Omar només volia aprofitar del seu dret de llibertat de moviment...
4/6/12
Deixarem morir les persones sense papers?
un article meu al http://www.eljornal.cat/
Amb el nou reial decret sobre la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut, publicat al BOE el 24 d’abril, el govern espanyol deixa uns 150 000 immigrants irregulars sense la cobertura mèdica a partir del mes de setembre 2012.
28/4/12
L’Eurovisió i la llibertat d’expressió
L'article d'opinió escrita per mi i publicada al www.eljornal.cat
Quan Europa està intentant sobreviure a la crisi econòmica, Azerbaidjan , el país post-soviètic a la vora del mar Caspi, està vivint l’eufòria de l’ Eurovisió. La qual va acompanyada amb mil milions de dòlars gastats per organitzar el festival de la cançó d’Eurovisió 2012 a terres azerbaidjaneses. Un capital que ve del pressupost nacional, és clar. Diners, obtinguts gràcies als ingressos petroliers.
Aquesta problemàtica resulta bastant inquietant per als ciutadans d’aquest poble i no és l’única que m’alarma. La construcció de “la Sala de Cristall” de 23.000 seients , on tindrà lloc el festival, ha ocasionat fins i tot més desgràcies: l’expropiació de les cases, l’evicció forçosa i il•legal de les famílies de les seves pròpies cases. Tot això per donar conèixer Azerbaidjan al món sencer.
El que realment em fa gràcia és la ingenuïtat del govern azerbaidjanès en aquest respecte. El govern ni tan sols podia imaginar-se que rebria tantes crítiques per part dels activistes nacionals i internacionals amb respecte als abusos dels drets humans que hi està ocorrent. Quan la terra dels focs naturals s’està preparant activament a rebre diferents periodistes de més de 40 països del món per poder demostrar que la seva hospitalitat no té límits, els seus periodistes s’estan vivint temps escandalitzats i perillosos.
Khadija Ismayilova, la periodista del canal independent de Ràdio Llibertat, va ser la víctima d’un xantatge organitzat per part del govern azerbaidjanès fa uns dies. La periodista estava investigant la suposada corrupció i els ingressos de la família del president azerbaidjanès – Ilham Aliyev – als projectes lucratius de la construcció per al festival de la cançó d’Eurovisió. Just abans del Dia Internacional de la Dona, que es celebra en gran al país, Ismayilova va rebre una carta amb unes fotos de caràcter personal al seu domicili, amenaçant-la amb avergonyir-la en públic si ella no deixava d’indagar en l’assumpte financer del President. Veient que l’amenaça no funcionava gens, un vídeo sexual de la periodista va aparèixer després d’uns dies en una pàgina web pública, tot i que falsa i creada recentment.
Els activistes dels drets humans estan demanant que el govern azerbaidjanès investigui aquesta qüestió tan aviat com sigui possible, tot i que desafortunadament el cas de Khadija no és el primer o l’únic. És una pràctica ben utilitzada pels autoritats azerbaidjanesos: La intimidació i l’amenaça han obligat alguns periodistes fins i tot escapar del país. L’any passat un periodista Rafig Tagi va ser apunyalat brutalment davant de casa seva. Per silenciar la veu de la veritat el govern azerbaidjanès continua empresonant els periodistes i blocaires que expressen les seves opinions no-conformistes.
La felicitat de alguns dels meus compatriotes, causada per la victòria d’Azerbaidjan a l’Eurovisió l’any passat, m’havia horroritzat profundament. Tanmateix aquest any em conformo amb el fet que (a través d’aquest festival absurd) el món està coneixent Azerbaidjan amb totes les seves realitats.
*en realitat, l'article va ser escrita el més de març i els esdeveniments van passar no "fa uns dies", sinó fa més d'un mes.
L’Eurovisió i la llibertat d’expressió
Azerbaidjan és un lloc perillós per als periodistes d’Eurovisió.Quan Europa està intentant sobreviure a la crisi econòmica, Azerbaidjan , el país post-soviètic a la vora del mar Caspi, està vivint l’eufòria de l’ Eurovisió. La qual va acompanyada amb mil milions de dòlars gastats per organitzar el festival de la cançó d’Eurovisió 2012 a terres azerbaidjaneses. Un capital que ve del pressupost nacional, és clar. Diners, obtinguts gràcies als ingressos petroliers.
Aquesta problemàtica resulta bastant inquietant per als ciutadans d’aquest poble i no és l’única que m’alarma. La construcció de “la Sala de Cristall” de 23.000 seients , on tindrà lloc el festival, ha ocasionat fins i tot més desgràcies: l’expropiació de les cases, l’evicció forçosa i il•legal de les famílies de les seves pròpies cases. Tot això per donar conèixer Azerbaidjan al món sencer.
El que realment em fa gràcia és la ingenuïtat del govern azerbaidjanès en aquest respecte. El govern ni tan sols podia imaginar-se que rebria tantes crítiques per part dels activistes nacionals i internacionals amb respecte als abusos dels drets humans que hi està ocorrent. Quan la terra dels focs naturals s’està preparant activament a rebre diferents periodistes de més de 40 països del món per poder demostrar que la seva hospitalitat no té límits, els seus periodistes s’estan vivint temps escandalitzats i perillosos.
Khadija Ismayilova, la periodista del canal independent de Ràdio Llibertat, va ser la víctima d’un xantatge organitzat per part del govern azerbaidjanès fa uns dies. La periodista estava investigant la suposada corrupció i els ingressos de la família del president azerbaidjanès – Ilham Aliyev – als projectes lucratius de la construcció per al festival de la cançó d’Eurovisió. Just abans del Dia Internacional de la Dona, que es celebra en gran al país, Ismayilova va rebre una carta amb unes fotos de caràcter personal al seu domicili, amenaçant-la amb avergonyir-la en públic si ella no deixava d’indagar en l’assumpte financer del President. Veient que l’amenaça no funcionava gens, un vídeo sexual de la periodista va aparèixer després d’uns dies en una pàgina web pública, tot i que falsa i creada recentment.
Els activistes dels drets humans estan demanant que el govern azerbaidjanès investigui aquesta qüestió tan aviat com sigui possible, tot i que desafortunadament el cas de Khadija no és el primer o l’únic. És una pràctica ben utilitzada pels autoritats azerbaidjanesos: La intimidació i l’amenaça han obligat alguns periodistes fins i tot escapar del país. L’any passat un periodista Rafig Tagi va ser apunyalat brutalment davant de casa seva. Per silenciar la veu de la veritat el govern azerbaidjanès continua empresonant els periodistes i blocaires que expressen les seves opinions no-conformistes.
La felicitat de alguns dels meus compatriotes, causada per la victòria d’Azerbaidjan a l’Eurovisió l’any passat, m’havia horroritzat profundament. Tanmateix aquest any em conformo amb el fet que (a través d’aquest festival absurd) el món està coneixent Azerbaidjan amb totes les seves realitats.
*en realitat, l'article va ser escrita el més de març i els esdeveniments van passar no "fa uns dies", sinó fa més d'un mes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
