L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

L'article d'opinió escrita per mi i publicada al www.eljornal.cat

L’Eurovisió i la llibertat d’expressió

Azerbaidjan és un lloc perillós per als periodistes d’Eurovisió.

Quan Europa està intentant sobreviure a la crisi econòmica, Azerbaidjan , el país post-soviètic a la vora del mar Caspi, està vivint l’eufòria de l’ Eurovisió. La qual va acompanyada amb mil milions de dòlars gastats per organitzar el festival de la cançó d’Eurovisió 2012 a terres azerbaidjaneses. Un capital que ve del pressupost nacional, és clar. Diners, obtinguts gràcies als ingressos petroliers.

Aquesta problemàtica resulta bastant inquietant per als ciutadans d’aquest poble i no és l’única que m’alarma. La construcció de “la Sala de Cristall” de 23.000 seients , on tindrà lloc el festival, ha ocasionat fins i tot més desgràcies: l’expropiació de les cases, l’evicció forçosa i il•legal de les famílies de les seves pròpies cases. Tot això per donar conèixer Azerbaidjan al món sencer.

El que realment em fa gràcia és la ingenuïtat del govern azerbaidjanès en aquest respecte. El govern ni tan sols podia imaginar-se que rebria tantes crítiques per part dels activistes nacionals i internacionals amb respecte als abusos dels drets humans que hi està ocorrent. Quan la terra dels focs naturals s’està preparant activament a rebre diferents periodistes de més de 40 països del món per poder demostrar que la seva hospitalitat no té límits, els seus periodistes s’estan vivint temps escandalitzats i perillosos.

Khadija Ismayilova, la periodista del canal independent de Ràdio Llibertat, va ser la víctima d’un xantatge organitzat per part del govern azerbaidjanès fa uns dies. La periodista estava investigant la suposada corrupció i els ingressos de la família del president azerbaidjanès – Ilham Aliyev – als projectes lucratius de la construcció per al festival de la cançó d’Eurovisió. Just abans del Dia Internacional de la Dona, que es celebra en gran al país, Ismayilova va rebre una carta amb unes fotos de caràcter personal al seu domicili, amenaçant-la amb avergonyir-la en públic si ella no deixava d’indagar en l’assumpte financer del President. Veient que l’amenaça no funcionava gens, un vídeo sexual de la periodista va aparèixer després d’uns dies en una pàgina web pública, tot i que falsa i creada recentment.

Els activistes dels drets humans estan demanant que el govern azerbaidjanès investigui aquesta qüestió tan aviat com sigui possible, tot i que desafortunadament el cas de Khadija no és el primer o l’únic. És una pràctica ben utilitzada pels autoritats azerbaidjanesos: La intimidació i l’amenaça han obligat alguns periodistes fins i tot escapar del país. L’any passat un periodista Rafig Tagi va ser apunyalat brutalment davant de casa seva. Per silenciar la veu de la veritat el govern azerbaidjanès continua empresonant els periodistes i blocaires que expressen les seves opinions no-conformistes.

La felicitat de alguns dels meus compatriotes, causada per la victòria d’Azerbaidjan a l’Eurovisió l’any passat, m’havia horroritzat profundament. Tanmateix aquest any em conformo amb el fet que (a través d’aquest festival absurd) el món està coneixent Azerbaidjan amb totes les seves realitats.



*en realitat, l'article va ser escrita el més de març i els esdeveniments van passar no "fa uns dies", sinó fa més d'un mes.  

La lluita contra l'ablació femenina

Waris Dirie

Aquest matí, mentre llegia algunes notícies mundials, vaig trobar-me amb un nom d’una ex model somali, Waris Dirie, qui va deixar la seva carrera com a model per dedicar-se als activitats humanitaris, lluitant contra la mutilació genital femenina a l’Àfrica. Va escriure un llibre – “Desert Flower” que parla sobre la seva vida i la circumcisió femenina que va viure quan tenia només cinc anys.  

La paraula de la mutilació genital femenina ha portat a la meva memòria el dia quan vaig assabentar-me sobre aquell acte tan inhumà i injust, una nit d'abril anglès, durant un de les soirees de la feina, mentre parlava amb un company meu, un noi kurd d'Iraq.

Mentre m'explicava del seus plans futurs de casar-se amb una de les noies de veïns que la seva mare li havia trobat a l'Iraq, li va escapar el tema de circumcisió de les dones kurdes de la seva comunitat (estava bastant begut i massa sincer). Em va deixar bocabadada i estupefacta totalment. Em vaig sorprendre i enrabiar enormement el motiu darrere d'aquesta tradició social/religiosa/cultural. Em va explicar en Mahmud que és una tradició kurda molt important per a les famílies. Com que els homes de Kurdistan han de passar molts dies fora de casa, no volen que les dones tinguin relacions sexuals il·lícits amb els altres homes. "És el motiu principal d'aquesta ablació", va dir-me ell sense cap mena de vergonya i remordiments a la seva cara. La ràbia i impotència que donaren aquesta conversació em començava a escanyar . "És la nostra tradició", em va dir ell, "cada poble té les seves tradicions, i és la nostra. El teu pot tenir unes que poden estranyar als europeus també", em va mussitar ell.

Tenia la raó. Les persones no som responsables de les tradicions dels nostres pobles. Però sí que som responsables si practiquem alguna d'elles que pot danyar a la salut de les altres persones que han de passar per aquesta brutalitat. Em vaig adonar que realment estava furiosa més amb ell que amb el seu poble. Pel seu comportament tan tranquil, i la seva explicació tan naïf i sense vergonya. Un noi que portava gairebé set anys afora de l'Iraq, un noi culte, i conscient de les coses justes i injustes, de les pràctiques sanes, i les perilloses.

Però, a vegades el por de perdre la identitat nacional fa que les persones es lliguin encara més amb les tradicions religioses, socials i culturals; i a vegades per a les persones com a en Mahmud és difícil deslligar-se del seu món familiar i cultural. "Em dirien traïdor" em va mormolar en Mahmud, com que endevinés els meus pensaments aquell moment.

Cap país té dret d'imposar les seves maneres de funcionament als altres països, molt diferents que siguin. Però al mateix temps cap tradició té dret de perjudicar les vides dels humans, i inferioritzar a les dones. Cada vegada més, el nostre món necessita més educació i més sensibilització! i quan la sensibilització es duu a terme per part de les persones locals, educades i informades, la transició i abolició de les normes i tradicions què siguin injustes i contra la humanitat poden realitzar amb més facilitat.  Però, què fer si les ments no volen obrir-se?...


* El febrer 6 és el Dia Internacional de "Tolerància Zero" a la Mutilació Genital Femenina
* Per més informació sobre la mutilació genital femenina, aquí.
* La pel·lícula basada al llibre de Waris Dirie

© Lale Mur