13/1/11

Les melenes



Quan ella tenia disset anys, els seus cabells gruixuts i negres eren com a la seva targeta de visita. Sempre brillants, llargs, i el centre de la seducció pels homes, les seves melenes desprenien una olor específic, barrejada amb la olor de la colònia de la seva tieta que agafava en amagat, feia molts caps a girar. Les amava, perquè li recordaven la seva àvia, qui ja feia tres anys que era al paradís (això li agradava pensar). Tot i que la seva àvia tenia els cabells rojos, la textura i la brillantor parlaven dels gens comuns. Quan la Sol era una nena, no deixava a ningú raspallar els seus cabells, si no sigui la seva àvia bella. La àvia era la única persona que sabia domar les seves melenes sense fer-les mal.

Avui era el dia quan ella va decidir vendre el seu "tresor" - els seus cabells. La noia que havia conegut al autobús , la perruquera, l'havia promès a pagar bastants diners per ells: suficients per poder pagar les seves despeses de transport per desplaçar-se a la universitat cada dia. Això li duraria al menys tres mesos. Després ja pensarà en alguna cosa.

Li donava molta pena a vendre'ls, però ara que s'havia quedat òrfena, després que la maldita guerra s'havia robat el seu pare de la família, la seva mare estava obligada a treballar de dia i de nit. Ella sabia que havia d'estudiar i havia de fer-se encarreg de la seva vida. Era massa jove, però prematurament madura per entendre que en aquest país, sense estudis no podrà guanyar-se la vida. Però com que li faltava diners per desplaçar-se i la seva pobre mare no podia treballar més que podia, la Sol no atrevia a demanar-li diners.

Els cabells ja li tornaran a créixer, tot i que sentia com que li tallessin una mà sencera, quan la perruquera va començar a passar les tisores per les seves melenes...

© Lale Mur

5 comentaris:

  1. Aquesta imatge, la d'una dona venent-se els cabells, per aconseguir diners que necessita desesperadament, em fa pensar en aquest món on les dones tenen tan poques oportunitats que s'han d'acabar vénent d'una manera o d'una altra. Una simbologia, no pas per utilitzada en la literatura altres vegades, prou colpidora. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Em sembla que aquesta història sortia a Mujercitas. El que passa és que explicada com ho has fet... impressiona!

    ResponSuprimeix
  3. supervivència pura i dura...esperem que no hagués de vendre coses més preuades i a contra voluntat

    ResponSuprimeix
  4. Clidice, bon dia! He conegut algunes dones que es van veure obligades a vendre fins i tot els seus anells de casament. Dones valents, dones necessitats. Vindrà un dia quan aquestes històries seran només històries passades, no pas realitat. Tant de bo! Una abraçada, guapa!

    Bon dia, Galderich. No miro gaire la tele, i no sé quin programa és "Mujercitas", però estic segura que hi ha més que una dona que ha hagut de vendre les seves coses per la desesperació. És una història vertadera d'una dona que coneixia abans.

    Garbi, això és veritat que hi ha coses molt més preuades a la vida. I tant de bo cap dona hagués de vendre-les. Una abraçada des de Tarragona.

    ResponSuprimeix
  5. Es un relat precios crec que ara comença a venir-me la plorera!

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...