5/4/11

Kalashnikov i l'institut

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.

9 comentaris:

  1. que fort! aqui només ens feien formar i corre, mai ens van ensenyar cap arma

    ResponSuprimeix
  2. Quantes realitats en un món tan petit! No t'envejo pas i planyo tant de jovent preparant-se per a la mort amb tanta vida pel davant :(

    ResponSuprimeix
  3. Em ve a la memòria uns versos de Miguel Hernández:

    ...
    Un fantasma de estandartes,
    una bandera quimérica,
    un mito de patrias:
    una grave ficción de fronteras.

    Músicas exasperadas,
    duras como botas,
    huellan la faz de las esperanzas
    y de las entrañas tiernas
    ...

    Un fort udol.

    ResponSuprimeix
  4. Tot i que no és comparable, quan jo era jove aquí teniem una cosa anomenada Servisio Melitar, i que estavem obligats a fer vulguis que no, Sortosament això es va acabar (gràcies al PP, mira tu per on)

    ResponSuprimeix
  5. saps coses que jo no he aprés mai, tot i que diuen que el saber no ocupa lloc, en aquest cas prefereixo ser molt burro

    ResponSuprimeix
  6. Jo també sóc dels que va fer la "mili" i m'alegro que ja sigui història, les guerres però, continuen llevant vides... Ecs !!

    ResponSuprimeix
  7. Que trits teni que enseyar aquesta asignatura a la escola, el teu relat es tremendo.

    ResponSuprimeix
  8. Dura realitat.

    Per cert Gregori, el servei militar es va acabar gràcies als moviments d'objecció de consciència i als d'insubmissió. Ningú regala res i es va haver de lluitar molt amb sacrificis personals.

    ResponSuprimeix
  9. Moltes gràcies pels comentaris. Acabo d'aprendre molt de vosaltres! A l'Azerbaidjan encara sigueix el servei militar obligatori desgraciadament. Espero que els moviments d'objecció de consciència també arribin al meu poble, Galderich. Llop, gràcies pel poema, impressionant. El buscaré.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...