Kalashnikov i l'institut

Quan encara era a l'escola d'educació secundària, (que aquí es considera l'institut), teníem una assignatura obligatòria que es deia Entrenament Militar Bàsic. Allà ens ensenyaven com actuar d'enfermer/a en cas de guerra, com fer el primer auxili als ferits; apreníem unes marxes militars; lloavem la pàtria, aprendíem els càrrecs i unitats militars. També muntàvem i desmuntàvem uns Kalashnikovs autèntics. Però sense bales és clar. No em recordo, quants segons trigava en muntar i desmuntar un Kalashnikov, però el que me'n recordo és que en tirs amb fletxes no era gaire bé. Encara bo, perquè tampoc tenia intenció de posar les meves facultats i habilitats en la pràctica.

Quan era a l'institut, encara hi havia el perill que la guerra congelada tornés a esclatar una altra vegada i que tothom es veiés obligat a lluitar contra l'enemic. El 20 per cent de les nostres terres estaven ocupats per l'Armènia i el govern azerbaidjanès encara esperava que un dia tindria prou preparació i voluntat per començar una altra guerra. L'havia promès als seus ciutadans, per això a cada escola hi havia aquella assignatura. No va haver una altra guerra, i les negociacions entre els països i les parts tercers encara continuen sense cap esperança.

No va haver una altra guerra, per la qual estic molt agraïda. Perquè no hi ha cap raó bona per destrossar les terres i les vides humanes.

Vaig créixer a la ciutat, i mai he vist la guerra que va destrossar tants llars amb els meus ulls. Tot i que em va tocar entrenar amb uns quants Kalashnikovs.

Un estrany

Letafet Hafizqizi (una pintora azerbaidjanesa)

En Samir és una ànima més dintre d’un estol d’ànimes perdudes. Existeix dintre de la comunitat local del capital. Una comunitat, enfarfegada amb uns “ciutadans”  (ciutadans – residents locals de la ciutat). Existeix i hi se sent estrany tot i que hi porta tota la seva vida (divuit anys).

Va néixer en un camp de desplaçats tot i que ara existeix a una ciutat. Cada vegada que li pregunten la direcció de la seva casa, li crespen els nervis. Perquè no en té, de la casa. No sap què significa tenir casa. Viu a un quadrícul de quatre parets fredes donats pel govern azerbaidjanès temporalment fins que puguin solucionar el conflicte, congelat ja fa temps i l’enviessin a les seves terres. No han set seves, sinó dels seus pares. Igual mai les seran. Qui sap? Però si algun dia tornessin a aquestes terres, elles seran uns camps destrossades, sense història, sense la cultura, sense les llars que tenien, fins i tot sense les tombes dels seus avis (diuen que l’enemic les van excavar i les van destrossar completament. El vandalisme durant la guerra.)

El quadrícul de quatre parets es diu “el casal temporal pels desplaçats”. És curiós rumiar sobre “la temporalitat” de divuit anys. Per a ell, ha set tota la seva vida. Va néixer un any després que ocupessin el seu poble. Per això no l’he vist mai. No es va desplaçar, per això no és un desplaçat. Però tampoc és un resident. És un fill de desplaçats. No te casa i ha perdut la esperança que un dia tornés al llar, que ni tant sols era seva. No és ni d’allà, ni d’aquí.  

Un noi sense arrels, estrany entre els desplaçats, i estrany entre els residents normals...

* Hi ha 600.000 persones desplaçades internament a l’Azerbaidjan.

* Uns altres relats meu sobre les persones desplaçades internament aquí i aqui

* Demà vaig a visitar els meus pares. No ho sé com faré un relat cada dia que estaré amb ells. Ho intentaré fer sense ofendre a ningú.

?

Estic massa nostàlgica aquest matí. Acabo d'escoltar una veu preciosa cantant una canço preciosa. Preciosa, però massa conflictiva, plena d'històris dolentes del passat. Històries del meu poble. Estic tipa dels conflictes, estic tipa de sentir els sentiments de odi, i ràbia vers a la nació que en realitat no ha fet res, només ha cregut al seu govern i ha deixat que li mentissin, ha deixat que li controlessin. Vull pau a la terra, en vull per tots els pobles. No crec en odi, però ara mateix estic odiant al poble enemic. El poble que ens ha deixat un milion de refugiats, i desplaçats, ens ha deixat un llegat que la meva generació no pot resoldre, encara menys la generació vinent. No vull fronteres; no vull saber a qui pertènyer aquella canço; no vull imaginar qui vivia en aquestes terres dos mil anys enrere......No vull ser responsable de respondre les preguntes inadeqüades...

* un post escrit a les 00:15 del matí.
* voleu entendre'm? aquí, aquí i aquí i aquí