Imagine there is no countries...

http://www.hrusa.org/thisismyhome/project/about.shtml

(està basat als fets reals)

Els meus ulls clavats als ulls del psicòleg. El miro, però no li veig. Tampoc li sent...De cop i volta em diu la seva veu "i tu, Lale, tu has pensat en ell?"

Vull dir que la nit abans havia somiat amb ell.Però no puc parlar, és com em tanquessin la boca amb pany i clau. Sento els bateigs del meu cor, cada vegada més fort. Els meus pensaments no em deixen a pau. No ho sé per què. Ni tan sols li coneixia bé. Li havia vist només una vegada.

Però aquella vegada li havia rebut bé? Li havia fer sentir-se còmode? Li havia somrigut o li havia demostrat la meva cara cansada? No me'n recordo. No me'n recordo si li vaig ajudar i li vaig enviar a tornar-hi altre vegada. Només recordo la seva cara rotonda, els seus ulls somrients, i la seva veu tendre. I també el fet que sabia parlar en anglès...Si, sabia...

"Què sents, Lale? Parla'm. Estic aquí per parlar-vos ", em pregunta el psicòleg altre vegada.

Ara ja no li miro...necessito l'ajuda dels companys meus...Els meus ulls estan buscant a Jean, una noia que sempre em dóna tranquil·litat amb les seves paraules i amb els seus ulls. Té una personalitat molt serena i tendre. Vull trobar la tranquil·litat sota de les seves mirades. Però no la aconsegueixo. Ella està mirant al terra. Està plorant. Les parpelles dels seus ulls estan tremolant. El soroll de la seva cadira que mou del tremolor de les seves cames em posa nerviosa en lloc de assossegar-me. 

Cada vegada trobo la respiració més difícil, es com els meus pulmons es bloquegin. El cor em pesa. Me estan cruixint les dents.

Per què no podíem fer res? Per què vàrem deixar que suïcidi aquell noi tan jove? Per què nosaltres humans no podem viure en pau i compartir el món i seguretat amb tots els humans del món. Per què només parlem dels drets humans, si nosaltres mateixos no els creguem i no els protegim?

Ell, només volia la seguretat que no va poder tenir al seu país. Només desitjava viure al món on no hi ha guerres, tortures, conflictes. Li volien tornar al seu país contra al seu voluntat, després d'haver fet un camí molt llarg per arribar a les terres de democràcia. A les terres on trobaria la pau; on només ha trobat les promeses mentides i la seva mort.


Ploro una dia, una setmana, un mes. Després tot torna al seu lloc. La gent oblida.

Ell no va ser l'únic, i tampoc serà l'ultim si aquesta guerra materialista i anti-humana continuï al món ple de desigualtats i egoisme. 

* Homenatge a Abiy Fessfha, un sol·licitant d'asil polític que es va penjar després d'haver rebut la decisió del Departament d'Immigració de Regne Unit (Home Office) de tornar-li a Etiòpia on li esperava la tortura. Per més informació. http://www.irr.org.uk/2006/november/ha000004.html

Li vaig conèixer a la meva feina anterior.

* Entre 2006 i 2010 han mort 77 persones, sol·licitants d'asil a Regne Unit per la negligència i ignorància dels sers humans.

© Lale Mur

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

EL DESAPAREGUT

Tot s’havia canviat des d’aquell dia quan la primera vegada vàrem sentir la seva absència a la taula. Les bromes no eren les mateixes, i la gent a la taula tenia poques ganes de parlar. Quan estàvem junts, ens limitàvem a menjar molt ràpid i tornar a la feina. La taula més famosa i xerraire de tota la cantina havia desaparegut d’un cop per sempre.
Ja no hi havien aquells ulls d’enveja d’altres volent seure amb nosaltres i escoltar als acudits verds de Mr.Baixinho o mirar com menjava la Dra. Queen tots els pastissos de la taula mentre altres li deien “Ets llépola eee, Dra. Queen” i que bé que ho passàvem rient i xerrant una hora. Ara, ens havíem convertit a una taula trista i llastimosa.

Tot va passar un dia d’hivern quant vàrem notar que ell portava gairebé una setmana sense menjar amb nosaltres; tampoc l'havíem vist al seu taller, ni al carrer. “Deu estar de vacances”, va suggerir el doctor Brau. Van passar dues setmanes i després va seguir la tercera setmana sense ell. Cada vegada que eren les 12.30 per anar a la cantina, em sobrepassava una sensació dolenta que intentava dissuadir. Em deia el cor que alguna cosa no anava del tot de bé amb ell. Es va decidir a la taula anar a parlar amb el seu cap. Però la conversa amb el seu cap va augmentar les nostres preocupacions. Ningú sabia on era, ni què feia.

Ell va desaparèixer un dia i mai hem tornat a veure'l...

Tots els diaris escrivien sobre el desaparegut treballador, amic i un bon DJ. Ningú coneixia el seu parador i pel que sembla no tenia cap familiar a Tarragona. Li van fer un monument especial just davant del seu taller que ens feia plorar cada vegada que passàvem per allà. Per això vaig deixar d’anar a la cantina caminant.

Van passar 7 anys i cadascú va fer la seva vida. Uns han tingut nens, altres s’han casat i alguns han canviat el lloc de treball.

Un dia calorós d’estiu estàvem assegudes a un cafè prenent té amb la Dra.Queen i mirant l'agenda d’activitats a Tarragona. Fullejant l’agenda varem veure una cara molt familiar que ens va deixar estupefactes. La cara s'assemblava a ell, però en lloc de tenir uns cabells curts i morenos, els tenia rojos i molt llargs que arribava a les espatlles.
“Quin ensurt!!!”, va dir la doctora amb els llavis tremolant. “qui és aquest noi d’una pinta artística que s'assembla a.........?”, sense dir-ho, vaig captar el que volia dir. Ens vàrem posar a llegir l’article.

“Un milionari DJ dels Estats Units amb orígens flixancos visita Tarragona”

“Que cabró”...


* Dedicat a L. M. i L.

* Inspirada per una xerrada d'uns amics durant el dinar de la feina.

* La il·lustració pertany a http://www.ecuaespacio.net/wilson-dj. Tots els drets reservats.
© Lale Mur 2010