Imagine there is no countries...

http://www.hrusa.org/thisismyhome/project/about.shtml

(està basat als fets reals)

Els meus ulls clavats als ulls del psicòleg. El miro, però no li veig. Tampoc li sent...De cop i volta em diu la seva veu "i tu, Lale, tu has pensat en ell?"

Vull dir que la nit abans havia somiat amb ell.Però no puc parlar, és com em tanquessin la boca amb pany i clau. Sento els bateigs del meu cor, cada vegada més fort. Els meus pensaments no em deixen a pau. No ho sé per què. Ni tan sols li coneixia bé. Li havia vist només una vegada.

Però aquella vegada li havia rebut bé? Li havia fer sentir-se còmode? Li havia somrigut o li havia demostrat la meva cara cansada? No me'n recordo. No me'n recordo si li vaig ajudar i li vaig enviar a tornar-hi altre vegada. Només recordo la seva cara rotonda, els seus ulls somrients, i la seva veu tendre. I també el fet que sabia parlar en anglès...Si, sabia...

"Què sents, Lale? Parla'm. Estic aquí per parlar-vos ", em pregunta el psicòleg altre vegada.

Ara ja no li miro...necessito l'ajuda dels companys meus...Els meus ulls estan buscant a Jean, una noia que sempre em dóna tranquil·litat amb les seves paraules i amb els seus ulls. Té una personalitat molt serena i tendre. Vull trobar la tranquil·litat sota de les seves mirades. Però no la aconsegueixo. Ella està mirant al terra. Està plorant. Les parpelles dels seus ulls estan tremolant. El soroll de la seva cadira que mou del tremolor de les seves cames em posa nerviosa en lloc de assossegar-me. 

Cada vegada trobo la respiració més difícil, es com els meus pulmons es bloquegin. El cor em pesa. Me estan cruixint les dents.

Per què no podíem fer res? Per què vàrem deixar que suïcidi aquell noi tan jove? Per què nosaltres humans no podem viure en pau i compartir el món i seguretat amb tots els humans del món. Per què només parlem dels drets humans, si nosaltres mateixos no els creguem i no els protegim?

Ell, només volia la seguretat que no va poder tenir al seu país. Només desitjava viure al món on no hi ha guerres, tortures, conflictes. Li volien tornar al seu país contra al seu voluntat, després d'haver fet un camí molt llarg per arribar a les terres de democràcia. A les terres on trobaria la pau; on només ha trobat les promeses mentides i la seva mort.


Ploro una dia, una setmana, un mes. Després tot torna al seu lloc. La gent oblida.

Ell no va ser l'únic, i tampoc serà l'ultim si aquesta guerra materialista i anti-humana continuï al món ple de desigualtats i egoisme. 

* Homenatge a Abiy Fessfha, un sol·licitant d'asil polític que es va penjar després d'haver rebut la decisió del Departament d'Immigració de Regne Unit (Home Office) de tornar-li a Etiòpia on li esperava la tortura. Per més informació. http://www.irr.org.uk/2006/november/ha000004.html

Li vaig conèixer a la meva feina anterior.

* Entre 2006 i 2010 han mort 77 persones, sol·licitants d'asil a Regne Unit per la negligència i ignorància dels sers humans.

© Lale Mur

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

MY PRETTY MIND

–Fffffffu...., m’he oblidat la recepta del dermatòleg a casa. Perdoni, Doctora, volia portar-la per tal que em faci una recepta de la seguretat social.

La doctora de capçalera em va mirar somrient; segur que estava malpensant de mi. Em va dir que podria tornar en 20 minuts. Quina sort que una dona havia cancel·lat la cita!

Encara bo que la casa no es troba lluny.

Corro a casa a buscar-la.

Obro la porta d’entrada i com de costum miro si hi ha algun correu per a nosaltres. He d’agafar les escales, però les estan fent servir. No tinc temps per esperar.

Decideixo pujar caminant els esglaons de dos en dos. Arribo a la meva porta; hi introdueixo les claus; BINGO! No hi entren; hi ha algú a casa. El meu marit ja ha arribat?; Que rar! Generalment a aquesta hora no hi és. Deu haver-hi alguna explicació”, penso.

Truco el timbre, i no se sent res. El timbre no funciona. Perquè no funciona el timbre? He de trucar a la propietària del pis.

Tinc només 10 minuts per buscar la recepta i tornar al CAP. “me c... la mar salada”, em surt el renec en català (en lloc de “f.…. door” o “zzzzzzzzzibil”. Quina integració, vaja!). Opto per picar a la porta amb uns cops petits. Cada vegada que em queda menys temps, la velocitat i el so dels cops augmenten. Però el meu marit no m’obre la porta.

“Es deu estar dutxant, segur”, penso. I com una autèntica dona, començo a malpensar i queixar-me en veu alta. “No entenc res, perquè es dutxa tantes vegades?, etc.”

El truco al mòbil. No me l'agafa. Ja no sóc la persona educada i em converteixo en una psicòpata; tinc molt poc temps. Ara mateix, vull oblidar totes les regles d'ètica i m'importa un .....(upps) si els veïns senten el soroll. Si no arribo a temps a la cita amb la doctora, hauré de demanar-ne una altra que tardarà al menys un mes.

Començo a donar puntades de peu a la porta, per tal què em senti bé el meu marit favorit, per si s’està dutxant o escoltant música amb els auriculars. Les puntades segueixen els cops, i són acompanyats amb les queixes femenines.

Sobtadement....sento uns passos….”Per fi”, penso, “Gràcies a Déu”. Estic molt histèrica i prefereixo no parlar, ni sentir explicacions. Només vull entrar a casa i buscar la meva recepta. La porta s’obre....La primera cosa que noto és un parell de cames “ben depilades” i “ben corbes”. “Que estrany” penso, les seves cames no son així, que jo recordi, o m'estic tornant boja pot ser? Estic alçant la mirada per fer-li saber que estic molt, però molt enfadada. Quin drama, veig una panxa de cervesa i una bata negra amb punts fuxias... I després la seva cara!

Què fa aquest veí estrafolari al meu pis?

És el mateix que té un parell de dents decorades amb unes estrelles petites de color plata; i sempre em somriu i pica l’ullet quan em saluda. O pot ser que tingui problemes amb un dels ulls...No m’importa... Però què fa aquí? Abans que pensi que estava passant, em diu el veí misteriós:

“Què? Veig que tens molta pressa, ee? Entra, entra!”,

“No, no, jo….la meva casa”

“És la teva casa.. entra, petita, entra, que veig que no tens gaire paciència. No m’has deixat dutxar-me bé”, em toca el braç, “que passis, noia! ”

“no, no, gràcies”, el deixo allà de peu al costat de la porta , i arrenco a córrer com un llamp, sense mirar enrere. “Què fa aquest home a casa meva, Déu meu. Vaig a trucar a la policia. I com té la clau de la meva casa?”

Decideixo tocar el dos i trucar a la policia i després al meu marit o viceversa!!

Abans de baixar les escales corrent, giro a mirar el número de l'escala per si de cas.

“Déu meu!!!!!! És la segona planta i jo visc a la tercera”

* Està basat en fets reals. Em va passar tot això (quasi tot) el dia 1 d'octubre, és a dir ahir.

* la paraula "zzzzzzzzzibil" - què en realitat és només "zibil" és una paraulota en azerbaijani.

© Lale Mur 2010