Mercadona

Se sent atabalada. Mai li han agradat els multituds, menys quan està intentant a fer memòria per comprar tot el que necessita a casa. No porta una llista de compra; s'estima mes provar a la seva memòria que portar un tros de paper i seguir-la com una robot. No pot suportar més com la gent passa pel costat seu tocant les seves cames amb els seus carros. Te intenció de sortir de Mercadona i tornar mes tard. Quan no hi hagi tanta gent. Tornarà quan es fan series a la tele.  Intenta fer-se pas a empentes per arribar fins a la secció de pans . Necessita comprar només un parell de pans integrals i després en tocar el dos. Peró quan passa pel costat de la secció de begudes, de cop i volta s'estavella contra els ulls d'una dona de mitjana edat  vestit d'una manera molt festiva, com si estigués a punt d'anar-se a la boda de la seva filla (si la té es clar). Està molt be maquillada, i es veu molt més jove que en realitat és. Les dones saben endevinar la edat d'una dona fins i tot quan ella es veu molt més jove a conseqüència de cuidar-se molt o com resultat d'alguns operacions facials. La dona hagués set més atractiva si no fos pels seus llavis turgents. "Silicona", pensa la noia atabalada.

Se'n recorda per a on s'ha de caminar. Quan intenta a passar pel costat de carro d'un home jove, veu una altra vegada la mateixa dona, aquesta vegada just davant seu. La dona de silicona li mira, no, millor dit, l'assalta visualment. "Què li passa a aquesta dona?", pensa la noia atabalada i ara de mala llet. Per què li mira així? No té res a fer, o què? Pot ser té curiositat per a ella? Peró per què? La noia de mala lluna tampoc es veu gaire atractiva avui. És a dir no com a sempre. Porta xandalls i sabates esportives i una gorra. "Generalment nosaltres les dones mirem a altres dones si elles es veuen atractives, si porten alguna cosa que ens agradaria tenir, o si són d'alguna manera diferents. Tenim curiositat i gelosia", pensa la noia tranquil·litzant-se.  Peró aixo no és el seu cas, més a més, la mirada d'aquesta dona és plena de perill. No sap perquè pensa aixi, Peró ho pensa. " Pot ser que fos una lesbiana, la dona de silicona", camina rumiant ella.

Intenta ignorar el que està pensant i fer-se camí a empentes. S'acosta a la secció de pa, i agafa dos pans integrals. Aquell precís moment, sent una ma d'algú damunt de la seva ma dreta. Alça la mirada per veure qui és, i la veu una altra vegada: la dona de silicona. "Què passa senyora?", s'hi pregunta. La dona es posa a riure, toca la esquena dreta de la noia atabalada amb la seva ma esquerra, donant-la un cop. Es gira sobtadament i es posa a caminar a la direcció contraria. La noia atabalada no pot creure la insolència i raresa d'aquella dona. Té ganes d'anar darrere seu i dir-li que té problemes amb el seu cap i preguntar què vol d'ella. Però no ho fa perquè vol sortir d'aquell lloc més ràpid possible. Es posa a fer cua per pagar pels pans integrals i quan es queda només una persona davant seu a la cua, algú li toca la cintura amb dues mans. Es gira i veu la mateixa dona. Esbufega de tal manera que tothom al seu costat la sent i després vol badar la seva boca per dir-l'hi quatre paraules insolentes a aquella dona estrafolària, però s'atura davant de la proximitat d'aquella dona i s'hi fixa atentament. D'on li sona questa cara rodona? I aquell front ample i una mica arrugat? La dona no parla. Nomes somriu, tot i que la noia atabalada s'estimaria mes si no somriuria, perquè el seu somriure crea una expressió falsa i estrafolària a la cara de la dona. De cop i volta la noia sent com el seu cor s'esclafa contra els parets del seu pit: "Dm, Dm, Dm"....Però ets tu tieta? Què dimonis t'ha passat? Quina cara portes? Què has fet amb la teva cara? Què fas aquí?

© Lale Mur

Un català és pitjor que ningú!

stockphoto

Quan vaig decidir a fer un semestre de Erasmus a la Universitat Autònom de Madrid i així mudar-me a Madrid, la raó principal de la meva decisió era (a apart de les festes d'erasmus, centres d'exhibicions d'art i un clima meravellós) estudiar castellà per poder comunicar amb la família i els amics del meu xicot català. Com que no coneixia a ningú de Madrid, la meva mare em va passar número de telèfon de la filla de la seva amiga que era madrilenya. Vàrem decidir a trobar-nos i conèixer-nos. Durant la conversació, li vaig contar sobre el meu xicot, explicant-li que sortia amb un noi català. Ella va posar els ulls en blanc, però va somriure i em va dir de seguida "Me'n alegro molt. Espero que tot vagi molt bé amb vosaltres".

Després d'acomiadar-me de la meva nova amiga, vaig anar a la parada de l'autobús a prop de l'estació d'Atocha per agafar l'autobús per tornar al pis que compartia amb uns tres estudiants.

 Tot just que vaig arribat a casa, em va trucar la meva mare. Després de parlar una mica de la seva feina i dels meus estudis, mare em va preguntar si he trobat amb la filla de la seva amiga. "Sí, mami, acabo de tornar del restaurant, on vàrem dinar juntes. És una noia molt simpàtica i molt mona i crec que serem amigues molt aviat". La meva mare va posar a riure, qual cosa em va sorprendre, perquè no havia dit res graciós. Després d'haver parat de riure em va explicar que li havia passat la mateixa tarda:

"Filla, tornava a casa de la feina. Quan em vaig acostar a la casa, vaig veure que la María (la seva amiga) m'estava esperant just davant de la casa nostre. Tu em coneixes. Saps que sempre penso en coses negatives i em pateixo molt. Per això vaig pensar que deu haver passat alguna cosa dolenta amb tu, perquè sabia que tenies la trobada organitzada amb la Paula (la filla de María). María tenia les seves celles alçades com un triangle i el seu front era exageradament arrugat. Amb la mà dreta tenia la boca coberta (de la sorpresa suposo) i movia el seu cap d'esquerra a dreta. Sense esperar a arribar fins a ella, li vaig cridar :

-Estàs bé, Maria? Que et passa? Ha passat alguna cosa?
-He de parlar amb tu, Mila. Hi ha una cosa molt important que dec explicar-te.
-No ha passat res amb la Lale, no?
- Doncs, sí.....I no..... Ja t'ho explicaré. Millor que entrem a casa i prendrem un te per tranquil·litzar-me.
- María, digues-me ara mateix que et passa? Ja m'estic posant nerviosa!
- Doncs, d'acord. T'ho dic ara. Ho sento a dir-te però la teva filla sort amb un català!
- Què vols dir amb això?
- Saps que la teva filla té un xicot, oi?
- Sí, sí que ho sé. Per què em preguntes això?
- Perquè aquell xicot seu és un català.
- I? Quin problema hi ha?
- El problema és que tu no coneixes els catalans.
- Doncs, la veritat és que no. Peró abans de conèixer-te tampoc tenia amiga xilena-madrilenya. A més, li conec al seu xicot. Em pots explicar que passa amb la meva filla?
- Escolta, Mila, has de dir a la teva filla que no surti més amb aquell xicot, perquè els catalans són gent molt dolenta. La teva filla no serà gaire bé amb ell, perquè els catalans són uns garrepes i no els agrada gastar diners en menjar. La teva filla morirà de gana.....


* Basats en fets reals. Els noms no són reals.
* Aquesta història no vol dir que tots els madrilenys (o xilens) són així. Durant la meva estància a Madrid, vaig conèixer molta gent que respectava molt els catalans. 

© Lale Mur

Microrelat: Dona-Home

"T'estimo tant, Adrià... Espero que sempre serem junts", va dir la dona amb les llàgrimes d'alegria a les seves galtes. I després va dir "sí" a la proposta de l'home que li estimava.
"Saps què? Ets el millor home del món. Ets el meu home perfecte", va afegir ella amb una autèntica entusiasme, 
És clar, quan amb la meva ajuda canviaràs el teu caràcter gelós i em dedicaràs més temps, i m'ajudaràs més amb les feines domèstiques, seràs de veritat el millor home de l'univers", va esmenar la dona mentalment després de repassar el seu objectiu.



*La font d'imatge: http://www.the-spearhead.com/2009/11/05/do-western-women-want-gender-peace/

© Lale Mur

El bitxo

El bitxo petit i negre feia la seva migdiada com sempre dintre d’un plat ple de amanides, quan va sentir uns cops molt forts de la part d’una ésser rara i sobrada. Rara- perquè semblava massa grossa i massa diferent per a el bitxo. Sobrada – perquè al veure’l descansant sobre les fulles d’amanida, la ésser va posar una cara de fàstic com que veiés quelcom de qualitat baixa i repugnant.  La ésser va acostar els seus ulls molt a prop del bitxo i el va examinar atentament. El comportament intrusiu de la seva observadora li va fer sentir-se averganyat i menyspreant.

Però el que el bitxo no sabia que d’ençà aquest moment es convertiria a un personatge massa famós i que les seves fotos passarien d’una persona al altre, mentre el plat on era aniria a la brossa. Quan la ésser no va voler a menjar més d’amanida, i va deixar el seu plat a la taula amb una cara insatisfeta, el bitxo va començar a reflexionar sobre la ingratitud dels éssers humans que acabava de conèixer. Mentre la major part del món no tenia res per menjar, aquesta ésser (i segur que moltes altres com ella), va rebutjar a menjar la amanida només perquè hi havia un bitxo. Un bitxo maco i pacífic com ell....


* Avui, quan menjava amb els meus amics, vaig trobar un bitxo dintre de la meva amanida. Un amic meu va fer la foto del bitxo i així va crear la història del relat.
* La pobresa mata més de 50.000 persones cada dia - 18 milions de persones pobres moren cada any de l'extrema pobresa, segons la Global Poverty Facts.
* Per això, intentem no jugar amb el menjar i fem servir els recursos d'una manera més conscient.

© Lale Mur

El gran Michael Jackson



There comes a time
When we head a certain call
When the world must come together as one
There are people dying
And it's time to lend a hand to life
The greatest gift of all

We can't go on
Pretending day by day
That someone, somewhere will soon make a change
We are all a part of
God's great big family
And the truth, you know love is all we need

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

Send them your heart
So they'll know that someone cares
And their lives will be stronger and free
As God has shown us by turning stone to bread
So we all must lend a helping hand

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

When you're down and out
There seems no hope at all
But if you just believe
There's no way we can fall
Well, well, well, well, let us realize
That a change will only come
When we stand together as one

[Chorus]
We are the world
We are the children
We are the ones who make a brighter day
So let's start giving
There's a choice we're making
We're saving our own lives
It's true we'll make a better day
Just you and me

Vés amb compte amb el que desitges

Pà amb tomàquet untat d'oli de oliva verge de Siurana i amb anxoves...

Una ampolla de vi negre.......

El mar mediterrani davant nostre....

I tu al costat meu...

Escoltàvem el so de les onades trencant contra les roques majestuoses a una platja deshabitada i tu em preguntaves xiuxiuejant a la meva orella si era feliç amb tu. Era en aquest moment quan em vaig adonar que eres tu l'amor de la meva vida i vaig tancar els meus ulls i mentre l'aire m'acariciava les parpelles dels meus ulls tancats vaig demanar un desig. "Estar amb tu per sempre, sigui on sigui".

Ara, ja han passat 41 anys des d'aquell dia. Som altre vegada a la platja, una platja habitada. Aquesta vegada en lloc de fer pícnic i amor (o viceversa), estem caminant per la platja amb els peus descalços. Només sento el soroll que fan els néts, que ens estan seguint sense parar.

Passa del meu costat un jove d'uns trenta anys, més guapo que el Brad Pitt. L'aire que ve des del mar mou els seus cabells rossos i crea una forma artística al seu cap (o això estic inventant). El seu cos musculat fins i tot atreu l'atenció d'una dona de seixanta sis anys. De cop i volta, els seus ulls blaus coincideixen amb els meus i el meu cor comença a bategar més fort que mai ("mai vull dir els últims 30 anys") i m'acudeix una idea "Com que els meus desitjos sempre compleixen, per què no desitjar aquest també?" ;)


* La cançó del dia la vaig descobrir el cap de setmana passat i em va agradar moltíssim. Gaudiu-la!
* La font d'imatge: http://personal.telefonica.terra.es/web/conchi-marquez/Personas.htm

© Lale Mur

Un casament (no molt) excèntric (3)

http://www.cakepicturegallery.com



(és la continuació del relat anterior)

Hi ha de tot a la taula; però el mes important per a mi en aquest moment -  hi ha una gran quantitat de begudes. “Sóc al paradís”, penso. Estenc la meva mà dreta per agafar el vi i posar-me una miqueta per començar, i sento la mà esquerra d’Arzu aturant-me. Em diu xiuxiuejant que és massa aviat a començar a beure, que tots el ulls dels convidats estan clavats a nosaltres.

Això significa que he de ser un robot i somriure fins que es cansen els convidats estimats o fins que cansi la meva boca de somriure. Hi ha un mestre de cerimònies al centre del saló de balls que no para de cridar i després de cada frase ens miren tots el convidats i aplaudeixen. Estic suant sota dels ulls de quasi 300 persones: això fa 600 ulls, faig un càlcul ràpid.

Els músics comencen a tocar i la gent emprenen a ballar. Com ballen, Déu meu.... Quin ganes de ballar. Ara sort l’Arzu a ballar i sense mi. “Bé”, penso, “em deixa sol i puc beure una mica de vi per alleugerir – me i donar-me més confiança quan em toqui a ballar”.

Després tot el que recordo és l’ampolla de vodka amb el suc de taronja i el vi azerbaijani.

També me’n recordo dels ulls d’Arzu i que em deia alguna cosa, però què deia no me’n recordo.

Em diu l’Arzu avui que he perdut la part mes interessant del casament, que tothom ho va passar molt bé menys jo. Que van ballar fins a les 4 del mati. I on era jo? No puc recordar-me’n. No m’atreveixo a preguntar-li què feia jo allà, no vull sentir-me molt pitjor que sento ara.

Tinc un mal de cap que no puc tolerar. I les meves ganes de vomitar no em deixa en pau. La propera vegada estaré més preparat. Per un casament? O potser per un divorci després de tot el que he fet?  

© Lale Mur

Un casament molt excèntric (1)

Sóc un home, d’uns 37 anys, que ha crescut al sur d’Anglaterra. Vinc d’una familia benestant i  conservadora. Per això mateix quan  els vaig dir als meus pares que viatjariem a Azerbaijan per participar a la meva boda azerbaijani em van armar un escàndol, dient que no pensaven acompanyar-nos-hi. 

Per a ells, ja era suficient que m’havia casat amb una noia extranjera (i a més a més d’un país que mai n’havien sentit a parlar) i no podien fer res més.  

Estic casada amb l’Arzu ja fa uns mesos. La vaig conèixer fa uns tres anys i vàrem enamorar-nos de seguida que ens vàrem veure. Ella estudiava Ciències Políticas a Londres mentre jo treballava a la mateixa universitat.

Li vaig propasar l'any passat perquè sabia que li faria molta il·lusió, i és clar a mi també. 

I així vàrem fer un casament típic anglès, bastant avorrit pel meu gust i també pel seu. Els casaments a les meves terres generalment consisteixen de cerimònies avorrides i llargues amb grans quantitats de begudes. Després vénen els vòmits i la ressaca a l’endemà.  El nostre va ser més o menys igual. 

Ara m’he de casar per segona vegada- aquest cop amb les tradicions azerbaijanis i ho haig de fer la setmana que ve. 

Ja som a Azerbaijan, i és l`última nit abans del casament.

Hem passat la nit en cases separades.

Ja estic preparat, i ha arrivat el moment d'anar a buscar  la núvia. Estem acompanyats per uns set músics que no paren de tocar durant tot el viatge, mentre un noi de l'altre cotxe no para de gravar-me al video.

Encara bo que el viatge entre les cases dura només uns 10 minuts, perquè si no, hi hauria el  perill que quedés sord dels sons del tambor, zurna, balaban i gaval* al meu costat.  "rikidi chikidi chikidi chikidi, rakidi rakidi....”, sona dintre del meu cervell sense parar.

Ara hem arrivat a la casa d'Arzu i estem pujant a l’habitació de la núvia; la veig asseguda allà envoltada de les seves amigues, la seva mare i germana i altres 10 persones més...Porta un vestit ben llarg de color blanc i es veu molt maca com sempre, malgrat que el seu pentinat  no m’agrada gens. Llueix quelcom extravagant al cap, que per a mi sembla com si hi tingués un cistell amb flors i fruites endins. 

 

Em vénen ganes de riure, i la miro i sé que ella sent el mateix i vol posar-se a riure. Hem de mantenir la tranquillitat i serenitat i continuar amb la ceremònia. De sobte, els meus músics comencen altre cop a tocar “chikidi-chikidi, rakidi-chikidi....”, oh no.... el meu cap no podrà aguantar mes. La meva sogra porta una candela molt maca de color vermell a l'habitació i la posa al terra. Encén la vela i diu alguna cosa a la seva filla. L’Arzu s’aixeca i està en posició d' esperar alguna cosa. 

No sé que està passant, perquè Arzu volia que fos tot una sorpresa per a mi, i no m’ha explicat res sobre les tradicions d’un casament rural azerbaijani.   La meva sogra agafa la mà de Mike - el amic meu (anglès per cert) que està al costat meu mirant amb els seus ulls grans com uns plats de postre, i l'acosta a la núvia....Què fan, em pregunto, perè no goso  dir-ho en veu alta. Mike gira i em mira. Li donen una cinta fina de color vermell.

Arzu ens explica que Mike l’ha de passar al voltant de la cintura de la núvia i fer un llaç. Però per què, vull preguntar... I per què Mike, no jo? Potser perquè ell és més maco que jo? Sempre he tingut una enveja secreta a la bellesa masculina de Mike.  No, no ha sigut per la bellesa, sinò per la tradició. Arzu m’explica que normalment això ho ha de fer el germà del nuvi, però com que no tinc germans, han escollit el meu amic. 

Mike fa el que li diuen i ella comença a donar tres voltes al voltant de l'espelma situada al terra...La meva sogra parla en azerbaijani sense parar. Em sembla que ens està beneint. 

 

Are hem de baixar les escales de la casa per anar al cotxe amb l’acompanyament dels músics. Mike em xiuxiueja a cau d'orella que necessita urgentement una beguda forta perquè el seu cap està a punt d'explotar. Altre vegada em vénen ganes de riure, pero mantinc la seriositat. Al sortir de l’habitació d'Arzu gairebé m'entrebanco amb algunes coses del terra. M’atura la tia de l'Arzu... Em sento incòmode. Miro al terra i veig un parell de plats. Que fan aquí els plats? Arzu m’explica que ella ha de trencar-los amb el talò de les seves sabates. “Krrrrrakkk”, es sent...”Quina força, mare meva”..Els sons d’alegria i dels aplaudiments crea un nou caos al meu cap, acompanyats amb els “rikidi-chikidi-rikidi” dels músics. Arzu està somrient, i diu que tindrem molta sort al nostre matrimoni, perquè ella ha pogut trencar els plats de primeres. Què pasaria en cas contrari? li xiuxiuejo. “T’ho explicaré després, amor meu”, em diu...."Ens posarem al cotxe i anirem al restaurant...encara bo que l'espectacle està a punt d'acabar", penso....Però ni tan sols sem passa pel cap que és només una part petita del començament de l'espectacle....

(continuarà.....) 

* Zurna, gaval i balaban són instruments musicals nacionals d'Azerbaiján. 

http://atlas.musigi-dunya.az/en/zurna.html

* Zurna, és un instrument amb un to fort i alt, i es fa generalment de fusta de albercoc, nou o morera.

http://atlas.musigi-dunya.az/en/gaval.html

* Gaval, és altre instument, que pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals.La pell de l'esturió que s'ha experimentat en una manera especial s'estira sobre el marc rodó. La primesa i la transparència de la pell de peix fa que el so de l'instrument segui especialment agradable...

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=824710&page=2

* Balaban és como una gaita amb tubs cilíndrics com xirimia. És oboè cilíndric d'albercoc, mora, o de fusta rosca juga amb una canya doble gran que produeix un so suau, xiuxiuejant, i trista sovint  (http://atlas.musigi-dunya.az/en/instruments.html)

© Lale Mur

UN RELAT ABSURD

Tots els pinzells i les brotxes estaven al terra. Algunes pintures es trobaven damunt del llit, mentre altres havien caigut sobre la catifa. La taca grossa de color verd sobre la catifa vermella ja s'havia assecat i donava un aire original a la catifa senzilla.

Els rodets de pintura que estaven deixats damunt de la taula no tenien bona pinta; havien tacat l´arròs blanc (amb els fruïts secs), que estava allà des de feia una setmana, al costat del got de compota i unes fruites passades que tenien petits mosquits.

Tota la habitació feia pudor.Ella no s´havia dutxat des de feia una setmana, ni havia rentat els plats.
Allà, asseguda al costat de la finestra amb el seu cap entre les cames, els cabells encrespats i arrissats. No s´havia pentinat i semblava a una noia africana.

No havia sopat, ni dinat. Tot li era igual ara. No volia parlar amb ningú. Les últimes quatre setmanes només havia parlat amb els seus pares, amb la noia del supermercat i el senyor gran de la cafeteria del carrer.
Li faltaven només tres dies per entregar una obra seva, malgrat el fet de que no tenia inspiració ni la més mínima intenció de pintar.

L´havien desmotivat i ara no volia ni pintar, ni viure. La pintura era la seva vida; no sabia fer una altre cosa.

L'última vegada que es va presentar, va ser a l'exposició de l'associació de joves pintors del país ara farà un mes. Allà li van dir que "les seves obres eren políticament incorrectes...Que havia de pintar altres coses. Que si no canviava el seu estil, la farien fora de l'associació per sempre".

No sabia pintar una altra cosa, ni volia. Pintava el que sentia. Li interessaven els problemes de la societat i la realitat.

Fins i tot, una amiga seva li va dir un dia: "Potser, podries provar a ser més normal i pintar algunes coses abstractes o coses més felices".

Desitjava viure en un país on pogués expressar-se sense restriccions, sense pressió. N'estava farta..

Li faltaven tres dies i després es tancaria l´última porta d´esperança que li quedava per tenir èxit en el món de la pintura.

El seu gat "Mishka" també estava trist i silenciós al seu costat. Era un gat pelut i de color blanc amb les orelles grises.

La pintora va començar a acariciar al gat. Era el seu millor amic i pensava que l'entenia millor que ningú.

De sobte, el gat es va avorrir i es va posar a córrer per casa saltant i fent soroll. Va fer caure les pintures del llit i va començar a jugar amb elles originant un terrabastall al pis.

No li importava a Fidan. Podia fer el que volgués.
Les peülles i potes del gat estaven completament cobertes de pintura groga, blava, i vermella. Pel que sembla, li agradava jugar amb les pintures ara que la mestressa el deixava.

Després va saltar damunt del paper de pintar i va començar a fer taques per tot arreu, saltant i arrossegant-se.

A Fidan li feia molta gràcia veure´l engendrant un espectacle per a la seva mestressa.

De cop i volta, va tenir una idea brillant i absurda al mateix temps: presentar la creació del gat per la exposició de pintura. "Valdria la pena", va pensar ella esbossant un somriure de orella a orella.
Era la primera vegada en un mes que somreia....

L'anomenaria "l'abstractisme del gat". Li va fer molta gràcia......Una obra absurda per una exposició absurda...

La mateixa obra que la faria famosa tres anys després.


* El dibuix del relat l'he fet jo mateixa, utilitzant el paint (i les peülles del gat de la meva sogre - "la Nina" ;)
* No tinc cap intenció d'ofendre els sentiments dels artistes abstractes. Estimo una bona obra, independentment de l'estil.



© Lale Mur 2010

MY PRETTY MIND

–Fffffffu...., m’he oblidat la recepta del dermatòleg a casa. Perdoni, Doctora, volia portar-la per tal que em faci una recepta de la seguretat social.

La doctora de capçalera em va mirar somrient; segur que estava malpensant de mi. Em va dir que podria tornar en 20 minuts. Quina sort que una dona havia cancel·lat la cita!

Encara bo que la casa no es troba lluny.

Corro a casa a buscar-la.

Obro la porta d’entrada i com de costum miro si hi ha algun correu per a nosaltres. He d’agafar les escales, però les estan fent servir. No tinc temps per esperar.

Decideixo pujar caminant els esglaons de dos en dos. Arribo a la meva porta; hi introdueixo les claus; BINGO! No hi entren; hi ha algú a casa. El meu marit ja ha arribat?; Que rar! Generalment a aquesta hora no hi és. Deu haver-hi alguna explicació”, penso.

Truco el timbre, i no se sent res. El timbre no funciona. Perquè no funciona el timbre? He de trucar a la propietària del pis.

Tinc només 10 minuts per buscar la recepta i tornar al CAP. “me c... la mar salada”, em surt el renec en català (en lloc de “f.…. door” o “zzzzzzzzzibil”. Quina integració, vaja!). Opto per picar a la porta amb uns cops petits. Cada vegada que em queda menys temps, la velocitat i el so dels cops augmenten. Però el meu marit no m’obre la porta.

“Es deu estar dutxant, segur”, penso. I com una autèntica dona, començo a malpensar i queixar-me en veu alta. “No entenc res, perquè es dutxa tantes vegades?, etc.”

El truco al mòbil. No me l'agafa. Ja no sóc la persona educada i em converteixo en una psicòpata; tinc molt poc temps. Ara mateix, vull oblidar totes les regles d'ètica i m'importa un .....(upps) si els veïns senten el soroll. Si no arribo a temps a la cita amb la doctora, hauré de demanar-ne una altra que tardarà al menys un mes.

Començo a donar puntades de peu a la porta, per tal què em senti bé el meu marit favorit, per si s’està dutxant o escoltant música amb els auriculars. Les puntades segueixen els cops, i són acompanyats amb les queixes femenines.

Sobtadement....sento uns passos….”Per fi”, penso, “Gràcies a Déu”. Estic molt histèrica i prefereixo no parlar, ni sentir explicacions. Només vull entrar a casa i buscar la meva recepta. La porta s’obre....La primera cosa que noto és un parell de cames “ben depilades” i “ben corbes”. “Que estrany” penso, les seves cames no son així, que jo recordi, o m'estic tornant boja pot ser? Estic alçant la mirada per fer-li saber que estic molt, però molt enfadada. Quin drama, veig una panxa de cervesa i una bata negra amb punts fuxias... I després la seva cara!

Què fa aquest veí estrafolari al meu pis?

És el mateix que té un parell de dents decorades amb unes estrelles petites de color plata; i sempre em somriu i pica l’ullet quan em saluda. O pot ser que tingui problemes amb un dels ulls...No m’importa... Però què fa aquí? Abans que pensi que estava passant, em diu el veí misteriós:

“Què? Veig que tens molta pressa, ee? Entra, entra!”,

“No, no, jo….la meva casa”

“És la teva casa.. entra, petita, entra, que veig que no tens gaire paciència. No m’has deixat dutxar-me bé”, em toca el braç, “que passis, noia! ”

“no, no, gràcies”, el deixo allà de peu al costat de la porta , i arrenco a córrer com un llamp, sense mirar enrere. “Què fa aquest home a casa meva, Déu meu. Vaig a trucar a la policia. I com té la clau de la meva casa?”

Decideixo tocar el dos i trucar a la policia i després al meu marit o viceversa!!

Abans de baixar les escales corrent, giro a mirar el número de l'escala per si de cas.

“Déu meu!!!!!! És la segona planta i jo visc a la tercera”

* Està basat en fets reals. Em va passar tot això (quasi tot) el dia 1 d'octubre, és a dir ahir.

* la paraula "zzzzzzzzzibil" - què en realitat és només "zibil" és una paraulota en azerbaijani.

© Lale Mur 2010

EL DESAPAREGUT

Tot s’havia canviat des d’aquell dia quan la primera vegada vàrem sentir la seva absència a la taula. Les bromes no eren les mateixes, i la gent a la taula tenia poques ganes de parlar. Quan estàvem junts, ens limitàvem a menjar molt ràpid i tornar a la feina. La taula més famosa i xerraire de tota la cantina havia desaparegut d’un cop per sempre.
Ja no hi havien aquells ulls d’enveja d’altres volent seure amb nosaltres i escoltar als acudits verds de Mr.Baixinho o mirar com menjava la Dra. Queen tots els pastissos de la taula mentre altres li deien “Ets llépola eee, Dra. Queen” i que bé que ho passàvem rient i xerrant una hora. Ara, ens havíem convertit a una taula trista i llastimosa.

Tot va passar un dia d’hivern quant vàrem notar que ell portava gairebé una setmana sense menjar amb nosaltres; tampoc l'havíem vist al seu taller, ni al carrer. “Deu estar de vacances”, va suggerir el doctor Brau. Van passar dues setmanes i després va seguir la tercera setmana sense ell. Cada vegada que eren les 12.30 per anar a la cantina, em sobrepassava una sensació dolenta que intentava dissuadir. Em deia el cor que alguna cosa no anava del tot de bé amb ell. Es va decidir a la taula anar a parlar amb el seu cap. Però la conversa amb el seu cap va augmentar les nostres preocupacions. Ningú sabia on era, ni què feia.

Ell va desaparèixer un dia i mai hem tornat a veure'l...

Tots els diaris escrivien sobre el desaparegut treballador, amic i un bon DJ. Ningú coneixia el seu parador i pel que sembla no tenia cap familiar a Tarragona. Li van fer un monument especial just davant del seu taller que ens feia plorar cada vegada que passàvem per allà. Per això vaig deixar d’anar a la cantina caminant.

Van passar 7 anys i cadascú va fer la seva vida. Uns han tingut nens, altres s’han casat i alguns han canviat el lloc de treball.

Un dia calorós d’estiu estàvem assegudes a un cafè prenent té amb la Dra.Queen i mirant l'agenda d’activitats a Tarragona. Fullejant l’agenda varem veure una cara molt familiar que ens va deixar estupefactes. La cara s'assemblava a ell, però en lloc de tenir uns cabells curts i morenos, els tenia rojos i molt llargs que arribava a les espatlles.
“Quin ensurt!!!”, va dir la doctora amb els llavis tremolant. “qui és aquest noi d’una pinta artística que s'assembla a.........?”, sense dir-ho, vaig captar el que volia dir. Ens vàrem posar a llegir l’article.

“Un milionari DJ dels Estats Units amb orígens flixancos visita Tarragona”

“Que cabró”...


* Dedicat a L. M. i L.

* Inspirada per una xerrada d'uns amics durant el dinar de la feina.

* La il·lustració pertany a http://www.ecuaespacio.net/wilson-dj. Tots els drets reservats.
© Lale Mur 2010