Ella ho té molt clar

La dona que parla en dues llengües en una frase m’està posant nerviosa. A part del fet que la dels cabells  rossos comença la frase en rus i la termina en azerbaidjanesa, qual cosa em fa que concentrar-me més profundament en les paraules azerbaidjaneses per tal d’endevinar què és el que vol dir del context (perquè no entenc el rus encara) i em fa mal el cap, està intentant convèncer la meva mare que afaiti el meu cap. Sí, sí que afaiti, i a més a més el  MEU cap. D´una bebè de només tres mesos, amb cuir cabellut encara no ben formada, i  gairebé tou. El meu cap. Com poden decidir sobre el meu cap sense el meu permís. Qui creu que és aquella dona? A més a més no l’he vista mai abans. 

Es veu que la dona de dues llengües, dels cabells rossos i amb un got de vodka pura a una de les mans mentre menja levengi (peix farcida de fruits secs) havia afaitat els caps de les seves dues filles, quan elles només tenien 2 mesos. I per això mateix, ara aquelles dues nenes (que tenen 6, i 4 anys respectivament) porten uns cabells ben llargs, sans i molt “gruixuts”. Es veu que la meva mare quan tenia només uns sis mesos de vida també va ser forçat portar un cap ben calba, “afaitada” millor dit. El que no sé si després d’haver-lo afaitat també hi van untar una mica de mantega per estimular el creixement dels cabells. Això és el que deia una cançó que es canta en la primavera azerbaidjanesa. Doncs, espero que tinguin en compte el fet que sóc només mig-azerbaidjanesa, no de tot. La meva part catalana em diu que prefereixo tenir els cabells fins a sentir uns “ganivets” lliscant la superfície suau del meu cap, una part important del meu cos, la part de espero utilitzar més quan em preparo a ésser una doctora (he dit doctora? No ho tinc decidida encara. Tanmateix com que és el que vol la meva àvia...Crec que el rentat del meu cervell comença a funcionar bé).

La meva mare escolta educadament als consells d’aquella dona que estan recolzada per tres altres dones (una de les quals és la meva àvia) i diu que a ella no li agrada gens aquesta tradició i no pensa fer-ho amb mi. Me’n alegro molt, tant que li regalo un somriure ben gran.

“ Quan tu no estàs amb ella, ho farem sense que tu sàpigues” diu la àvia! Crec que no bromeja, ho diu de veritat. Què passa amb aquesta gent, penso. És hora que les ensenyo el meu caràcter, basta de tonteries. Em poso a plorar, al principi, poc a poc, desprès  un plor ben fort – tant fort que els ulls de les dones  es posen com uns parells de plats azerbaidjanesos  i paren de menjar. L’àvia diu a la mare que tregui el pit ràpidament que si no, jo moriria de gana. “Segur que té molta gana”, diu. Me’l fica a la boca. No en vull. “Deu tenir son, pobreta”, diu la dona dels cabells rossos del pot. L’àvia m’agafa dels braços del mare i comença a sacsejar-me. Em poso a plorar més i més i més, i amb més intensitat. Moc els peus, dono un cop ben fort a la mesa. 

La mare disculpant-se davant de les dones m’agafa als seus braços i passa a l’altra habitació. Ella em fa l’ullet, i em diu xiuxiuejant “Gràcies, amor meu, gràcies a tu m’he escapat d’una conversa tradicional més. Si us plau, continua plorant, fins que  ens anem a casa...”