Avui - no és un dia qualsevol - LA CARA GELADA

source

Si no hagués set per als amics comuns que teníem a l’aquella ciutat plujosa, mai hauria imaginat que m’atreviria parlar amb tu. No eres un noi qualsevol. Posseïes una bellesa i perfecció  que no era normal per a un home. 

Era massa blanca i massa perfecta la teva cara. Com si tinguessis una fulla de paper de cartó blanc sobre el teu coll en lloc de cara. Una cara que no ens deia res a part del fet que al centre d’aquell cartó blanc sobresortia un nas petit i perfecte, una boca petita i perfecta, i dos forats on habitaven unes boles blanques amb un cercle marró dibuixat  en cada u que movien de tant en tant a dreta o a esquerra.   

Quan em miraves, em donaves la impressió que en realitat al que estàs mirant és a la teva pròpia reflexió dintre de la meva pupil·la. La coneixes, t’avorreixes d’ella. Estaves boig? Estaves hipnotitzat? Les altres vegades dubtàvem si te drogaves massa. 

Quan ens rèiem d’alguna broma, els racons de la teva boca s’estendrien  sotilment, i deixaven anar un so de sospir. Així com reies per respecte, no per deixar-nos com a uns imbècils. “Massa avorrit amb nosaltres”, també pensàvem. No estaves ni feliç, ni trist, ni enfadat, ni tranquil, ni excitat, ni avorrit, ni nerviós, ni enamorat, ni odiós. Eres el noi de la cara gelada. 

Ho sento, “la cara gelada”, ho sento per haver-te jutjat. Ho sento per haver-me caigut a la temptació de caracteritzar-te com a avorrit o com a sobrat  o drogat. No ho sabia, com podria saber-ho si mai a la vida no ens contaves de la teva vida? Encara no puc creure que m’ho vas contar aquell matí estrany, al carrer del museu històric de la ciutat, desprès d’haver-te preguntat com estaves. Una pregunta innocent, y de cada dia. M’ho vas contar després de tres anys de conèixer-te, sense preguntar-te, sense cap raó. M’ho vas contar tranquil·lament, sense plorar, com si contés una pel·lícula d’hollywood. “Avui és EL dia per a mi. Avui és el dia de Khodjali.. Ja han passat 20 anys des d'aquell dia. T'ho pots imaginar?.”. No ho sabia...No ho sabia que quan nosaltres jugàvem al carrer amb els cristalls de colors, soterrant-les com a tresor per poder buscar-les més endavant, el que enterraves tu eren els cadàvers: els cadàvers del  del teu pare, i els teus dos oncles. Un nen de dotze anys, enterrant-los a corre-cuita sense poder ni pensar, ni poder tenir temps per acomiadar-se del seu pare...Perquè després vas haver-te marxar corrent del teu poble natal aquella mateixa nit, com pocs habitants del poble Khodjali que van poder escapar...


Ho sento...Ho sento per haver-te parlat de la pau....Tan fàcil parlar-ne quan no vaig veure el que vas veure tu....Un víctima d'aquelles atrocitats que van causar els armenis aquella nit, la nit de 25 a 26 de febrer - just fa 20 anys, en aquella poble pacífic i feliç - al teu poble..."La pau? Vols que parli de la pau, jo, qui va haver de tirar dels cadàvers u per u per amagant-los al nostre jardí per què no els tallin en peces? Jo, qui va veure com decapitaven els nens, i les dones...Vols que perdoni als que van matar-me com a una persona?Als que em van privar de la meva infància? Als que em van fer deixar el meu poble per a sempre?Als que em van fer un desplaçat més qui porta vint anys en aquesta situació sense sortida, sense cap mena d'esperança. Què saps tu del sofriment? Què saps tu de no poder dormir durant les nits? què saps tu dels malsons de cada nit, quan saps que el que havies vist no és el fruit de la teva imaginació, sinó la història de la teva vida - del teu poble - que mai a la vida no podràs superar-ho"· 

Em podries haver dit totes aquelles coses quan et parlava de la pau - la pau que volia que hagués entre l'Armènia i l'Azerbaidjan. Em podries haver explicat per què realment ens miraves amb una cara d'avorriment mentre nosaltres, unes joves xerraires parlavem i criticavem  amb una gran passió les persones que no saben perdonar...No ho feies...Només ens miraves amb la teva cara gelada....

Ho sento...Ho sento que has hagut de passar els últims 20 anys de la teva vida escoltant els discursos apassinonats dels goberns dient que resoldrien el conflicte i que tornaries al teu poble...Ho sento...Ho sento per l'ignorància del món occidental que vol veure només el que li interessa...Ho sento, la cara gelada, ho sento...

* Avui, fa 20 anys que va passar la tragèdia del poble Khodjali d'Azerbaidjan. La nit de 25 a 26 de febrer, l'exèrcit armeni va entrar al poble Khodjali (Xocali) i va matar centenars de civils: van decapitat els caps dels nens, les dones, van tallar els cadàvers en peces, van torturar els habitants, van mutilar els cossos...i la democràcia occidental ni tan sols va voler saber-ne....

* Voleu saber sobre el Khodjali, mireu aquí