18/2/12

La reciclatge i la Unió Soviètica

source 
Quan era petita, molt petita, però suficientment gran per recordar, si volíem comprar-nos un gelat, alguna llaminadura o un got de kvas· havíem de vendre paper amb quilos. Avui en dia això és diu el reciclatge, però nosaltres ja ho fèiem durant la Guerra Fría. Tot i que no per uns motius purament ecològics, sinó per la necessitat. "La pàtria" ho necessitava. Recopilàvem qualsevol tipus de paper - dels llibres obsolets (tot i que la obsoletat dels llibres és un tema bastant subjectiu), de diaris passats, de papers utilitzats, les revistes etc. Ens ho compraven per quilos i ens pagaven amb uns cèntims de rubl· - uns kopeyki·.

A vegades el que veníem era metal o unes ampolles. Per poder guanyar uns cèntims més arribavem a buidar algunes ampolles de dushés·, o llet.

Nosaltres, la generació de 70-80 vam viure una escassetat tan tremenda que la crisi d'avui no és res davant seva. Tot i que si la crisi continua així, no se si podré dir el mateix per a la generació de la meva filla de tres mesos.

· kvas - una beguda soviètica
· rubl i kopeyka (kopeyki en plural) - moneda soviètica i també russa avui en dia

· dushés - un tipus de llimonada azerbaidjanesa

4 comentaris:

  1. En realitat, el teu bagatge d'escasedat, ara és una gran defensa. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Aquí a España als anys 40 i 50 també es feia aixó del reciclatge,pero per nesesitat, també recullian els diaris i els vendiams als drapaires a quilos, tot per tenir una peseta més.

    ResponElimina
  3. És curiós, però aquest petit relat, m'ha recordat molt la meva infància, els anys cinquanta a Barcelona. Gairebé podria explicar el mateix. Jo recollia els diaris vells de casa, les ampolles (sobretot les de cava, que es pagaven més)i els rossegons de pà sec, que la meva mare guardava en una coixinera. Tot aixó ho portava a vendre al drapaire; ni havia molts llavors a Barcelona, ara supo ja no en queda cap. Ho feia els dijous a la tarda (feiem festa a l'escola, però en canvi anàvem a classe els dissabtes). Amb les quatre o cinc pessetes que em produia aquella venda, en tenia prou per anar al cinema (3 pessetes) i comprar caramels o un tall de coco; encara no havia arribat la moda de les crispetes als cinemes.
    Com pots veure, malgrat la distància entre l'Azerbaijan i Catalunya, la situació no era tan diferent, potser amb alguns anys de diferència ja que tu ets molt més jove que jo. Però aqui, quan jo era un infant, quinze o vint anys després del final de la guerra civil, t'asseguro que tampoc "lligàvem els gossos amb llangonisses" i ens les haviem d'empescar que a donar-nos algun petit "luxe" que els nostres pares potser no ens haurien pogut pagar.

    ResponElimina
  4. Hola,Joan. Moltes gràcies per la seva informació tan interessant, La veritat és que no en tenia idea,sobre els drapaires en Catalunya. Ha sigut un comentari molt interessant, la veritat, He après molt, gràcies.

    Pakiba, és molt curiós que malgrat la distància i diferència als anys, va haber la mateixa situació en dos països diferents. Quanta raó tenen els que diuen que la història sempre es repeteix.

    Una abraçada, Zel!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...