18/2/11

El poeta

Quan era nena, pensava que tots els poetes tenien la mateixa aparença que un amic poeta del meu oncle: uns pantalons grisencs bastant amples i vells, una samarreta que al principi era blanca, però ja no era possible identificar el seu color i una americana de cotó esblanqueït. "Aquesta americana és com el tragués de la boca d'un gos" , li agradava dir al meu cosí. En realitat volia dir que la americana era molt arrugada.
El poeta portava els cabells esbullats, i sempre tenia un cigarret a les dents. Entretancava els seus ulls quan et mirava, és com estigués a punt de dedicar-te un poema romàntic. Qualsevol moviment o notícia provocava una expressió exagerada a la seva cara. Quan ens veia començava moure les aletes del nas amb un moviment extremadament ràpid. Al principi pensàvem que fèiem pudor. Però després el meu oncle ens va explicar que era la seva manera de saludar. No tenia cap bellesa, tampoc era lleg. Però de alguna manera la seva cara atreia molta atenció dels altres. Els seus trets eren molt expressius. 
He de dir que les seves poemes eren tan belles: les paraules que escollia portaven un aire romàntic que era molt difícil d'explicar. Per això sempre havia imaginat que només amb aquella aparença es podria escriure uns poemes tan espatarrants. Amb aquell senyor va formar la meva opinió sobre els poetes.
El meu oncle es trovava molt amb aquest poeta. Eren amics de tota la vida. Van començar a veure-se encara més quan aquell home es va fer famós per un dels seus poemes revolucionaris.
El meu oncle era un home de negocis, completament contràri d'ell. Mai l'havia vist sense corbata. Anava amb la corbata i vestit a tots els llocs possibles. Mai es reia, mai s'enutjava al públic. Tenia una cara inescrutable total.
El poeta es feia famós cada vegada més, tot i que la seva roba es posava cada vegada més vell. No va canviar mai el seu estil de portar la roba envellida. En canvi, el meu oncle es posava cada vegada més guapo amb les seves noves americanes i corbates de Hugo Boss.
Després de deu anys de la fama d'aquell poeta un dia d'hivern, just després de la festa de casament de la seva filla major,  el meu oncle borratxo ens va explicar que en realitat l'autor dels poemes famosos era ell mateix - un home de negocis amb unes corbates massa pijes. Li feia molta vergonya publicar amb el seu nom, i encara més vergonya guanyar la vida éssent un "artista" - la paraula que solien utilitzar els seus pares - els meus avis per parlar d'algú vagabund sardònicament...

* És un relat fictici.

* Aprofitant aquesta ocasió m'agradaria recomenar un bloc molt interessant que m'agrada moltíssim. És un bloc de ladytacones que podeu veure aquí. M'ho passo molt bé mirant els dibuixos cada vegada que hi entro.

© Lale Mur
la cançó d'avui aquí (un cantant azerbaidjanès molt famós al món soviètic. Aquí canta en rus). La cançó és sobre Baku - el capital azerbaidjanès.

5 comentaris:

  1. Podríem concloure que res és el que sembla oi? :)

    ResponSuprimeix
  2. Una manera de saber si una persona és poeta podria ser mirant-li les butxaques. Vas buscar alguna vegada a les butxaques del teu oncle per tal de veure si hi portava paper i llapis?
    Salut.

    ResponSuprimeix
  3. com diem per aqui el trajo no fa el monjo. Molt bon relat

    ResponSuprimeix
  4. Què tal, Lale
    un poeta vergonyós
    has fet bé d'aclarir que era un relat fictici, jo m'havia cregut que era real

    bon cap de setmana

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...