Tinc dret a enutjar-me?

cementeri



una foto vell d'aquell dia



Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

La carta a Gorbatxov (2)

(si us plau, llegir el relat anterior primer)

Se’n recorda aquella nit d’hivern, la nit de 19 de gener de 1990?

Aquella nit coberta de vermell: la sang per tot arreu. La sang dels meus compatriotes assassinats pel foc d’aquells tancs militars.

Els seus tancs. Els tancs malparits (no li vaig a demanar perdó per aquesta, no ho esperi)

Uns 26.000 topes soviètiques. Els seus soldats. Seguint els seus ordres. Els ordres d’un “pocavergonya”, incapaç d’entendre que amb la força i incompetència no es pot mantenir un país tan gran íntegre.  Van prendre per assalt la ciutat...

Aquell mati...El matí següent de la tragèdia...Cobert amb els clavells vermells…

Els clavells a tot arreu del centre de la ciutat Baku, plorant silenciosament per la mort de tanta gent civil durant només una nit.  Sap que a partir d’aquella nit ningú s’hi regala clavells? Perquè fos on fos, sigui com sigui la ocasió, clavell ens recorda d’aquella nit. Els clavells ara són el símbol d’aquella nit tràgica.

Tot això gràcies a vostè! Al seus ordres. Va ser vostè que va ordenar que els soldats soviètics entrin a la ciutat amb els tancs i matin totes les persones que hi eren al carrer.

Va proclamar l’estat d’emergència sabent que la sang dels joves azerbaidjanis estaven bullint per la independència. Vostè va decidir a sufocar a les ments revolucionaris de la nació, i deixar a la nostra història una tragèdia inoblidable. Quants joves, quants pares, germans, mares, nens van morir aquella nit a les mans d’uns “soldats vermells”. Sense armes, sense cap mena de protecció, la gent de Baku van intentar a impedir que els soldats matessin la gent pel carrer. Però en va...

A què servia la “glástnost”, senyor Gorbatxov, si els ciutadans de la Unió no podien expressar la seva voluntat de viure en un país independent i lliure? A què servia aquells “canvis revolucionaris”?

No li odio, perquè no se’l mereix el meu odi, tot i que no tinc gaire confiança en aquella gent que va decidir a concedir-li el premi de Nobel de la Pau. Ara, cada vegada que sento que s’ho concedeixen a algú, em pregunto si s’ho mereix o és una mena de tàctica política dedicat als interessos del "món occidental".

© Lale Mur

http://untelalsulls.blogspot.com/

La carta a Gorbatxov

Lale Mur.

Senyor Gorbatxov,

Fa tant de temps que volia escriure-li una carta que ara mateix em sembla com que ja l'havia escrit unes mil vegades abans. Per començar, vull advertir-li que no serà una carta d'amor, sinó una carta potser gaire desagradable per a vostè. S'hi mereix, això m'ho de dir.

La idea d'escriure'l em va venir fa uns dos anys, quan vaig veure una fotografia seva al Centre del Premi del Nobel de la Pau a Oslo. Una fotografia seva amb aquella cara rodona i amb aquella manxa desagradable que li havia fet tan famós. Hi era - a la sala on hi havia les fotografies de totes les persones que han contribuït enormement al manteniment de pau a la terra. Hi era el meu ídol també - el gran Nelson Mandela, a qui tinc un respecte especial. Veient la seva foto al costat de les gran persones que havien dedicat tota la seva vida lluitant per la pau,  em va venir un atac d'unes rialles nervioses i em va trobar en una situació que no podia controlar-les de cap manera.  Si no fos el meu marit al costat meu (qui, perplex pel meu comportament boig, em va portar fora de la sala silenciosa per prendre alguna cosa aquell mateix moment), fins i tot xisclaria a veu alta, màxim que podria, de la ràbia que em va donar la seva foto. Però, és clar, sóc una dona educada (tot i que molt impulsiva) i havia de comportar-me, ho sabia ben bé.

Li van donar el gran premi del nobel de la pau quan al món occidental va acudir que això seria molt bona idea per construir un pont entre la unió soviètica i l'oest. Quina farsa, i quina barbaritat, si aquell món occidental ni tan sols sabia que feia vostè amb els països soviètics, amb la "Gran Unió Soviètica".

He de dir que tots els problemes de l'Azerbaidjan va començar amb la seva presidència dels soviètics. Amb la negligència soviètica, continuant amb la teva presidència, la meva ciutat natal es va convertir a un desastre ambiental, que va ser seguit per la ciutat Chernobyl. El desastre de Chernobyl va ser un dels fruits del seu "heroisme".

Gràcies a les seves reformes econòmiques, vàrem començar a tenir la escassetat dels productes bàsics per menjar. Les cues llargues, la pobresa, i desgràcia...

Però això no és tot, perquè no depenent dels fracassos econòmics que va iniciar  vostè, podria ser una persona mereixent al premi de Nobel de la pau si hagués creat , restaurat, o mantengut pau a les nostres terres.

És massa hilarant per a mi, pensar que un polític qui amb els seus órdens va causar tragèdia humà contra els civils de l'Azerbaidjan (i uns altres països soviètics) pot ser nombrat com a una persona honrada, i merescuda del premi de pau...

(continuarà)...

© Lale Mur