Tinc dret a enutjar-me?

cementeri



una foto vell d'aquell dia



Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

El teclat em crida

El teclat la crida. Em crida amb la seva veu escardalenca, es com hagués fumat un paquet de tabac durant el dia, qual cosa m’estranya tenint en compte que nosaltres  - de casa - no som fumadors. Aquesta vegada em fa por la seva veu: és més molt més autoritària i al mateix temps més desesperada que abans. Em crida que donés atenció a les seves paraules.

No cada dia sento un teclat parlar, o sigui que he de escoltar-lo amb molta atenció.

Em diu que no està gairebé content amb el meu comportament, que l’havia promès una altre cosa fa uns tres anys i la promesa encara seguia intacta. Essent un teclat anglès, pensa que tothom ha de ser puntual amb les seves promeses i no se’n havia adonat encara que a Espanya i també a Catalunya les coses van molt més poc a poc.

Em diu que hauria de haver-lo utilitzat per fins més importants: humanitaris, per contribuir amb alguna cosa a la humanitat, per millorar el món, per sensibilització sobre els drets humans, democràcia, o al menys per informar al món sobre les coses importants que passen al món .

Me’n recorda que quan vaig deixar la meva carrera al àmbit humanitari i vaig decidir a moure a Espanya, li vaig demanar només un any de permís per trobar alguna feina ètica o humanitària, sostenible. Han passat tres anys, però encara faig el que era totalment contra els meus principis.

Diu que li agradaria molt poder escollir el seu amo, i ser el teclat preferit d’en Emin. El mateix blogger Emin Milli (i el seu amic Adnan, un altre activista blogger molt important d’Azerbaiyán) que va ser empresonat en juliol, 2009 pels motius purament polítics, tot i que emmascarat sota una trampa feta pel govern d’Azerbaiyán (hooliganism). Un blogger que escrivia pacíficament sobre les realitats de la societat azerbaiyani, els drets humans, justícia, corrupció etc. Després d’una campanya per la seva alliberament durant disset mesos i pressions polítics d'altres països els van alliberar condicionalment de la presó el novembre passat.

Després afegeix que, està conscient del fet que tot i que Emin (li conec personalment) prem el teclat amb una intensitat inacceptable i bestial quan es posa a escriure sobre alguna cosa que li apassiona (quasi totes les coses que escriu), no li importaria tots el dolors causats, saben que el que publica val la pena llegir.

Em sap molt de greu escoltar tot això. Però hi ha una cosa que no entén el teclat. No tothom pot sacrificar la seva vida per “salvar el món”. No tothom té uns qualitats, coratge i nassos per això.

“El meu teclat llest, no et prometo res, però pot ser que la propera vegada que parlem tingui alguna cosa bona per dir-te”, l’hi dic en veu baixa i intento a creure el que dic.

* Dedicat a Garbi. , qui em va donar la idea, els ànims  i el títul del relat d'avui.

© Lale Mur

http://untelalsulls.blogspot.com/

http://garbi24.blogspot.com/

La meva infància i tu...

Ets el meu primer record de la meva infància. La primera cosa de la meva infància que me'n recordo clarament. Em recordo el dia que vas aparèixer a la meva vida amb tanta claredat....La teva cara petita, rodona, i vermella....Els teus ulls tancats, somniant als teus primers somnis...

Quan la mare va portar-te a casa, estaves dormida. Però jo tenia tantes ganes de mirar-te... No em creuràs, però me'n recordo fins i tot els sentiments que tinguí aquell dia. Curiositat i alegria de tenir una germana a casa...

Mai oblidaré el mono que portaves aquell dia. El mono de color vermell pantone, d'un teixit a quadres. Eres preciosa. La germana més maca del món. La germana que val molt més que mil germans.

Ara ets llunyà de mi, però vull que sàpigues que estiguis on estiguis sempre quedaràs la meva millor amiga i la millor germana del món. Desitjo amb tot el meu cor que fossis cada vegada més a prop meu. 

T'estimo.

* La font d'imatge: http://www.pixellate.org/index.php?showimage=135

© Lale Mur

Què faries tu?

M’han enxampat. S’ha caigut la màscara que portava durant tots aquells temps. Era la màscara o la meva ingenuïtat? No n’estic segura.

Durant la conversa de migdia a la cantina de la feina, hem parlat de les feines domèstiques i d’incapacitat i/o la manca de voluntat per part de la majoria dels mascles a col·laborar en la neteja a casa. Un tema favorit de la meva mesa, a part del sexe és clar. Però avui una amiga va fer un comentari que em va deixar especialment il·lusionada: la possibilitat de tenir una persona a casa per fer la neteja per un par de hores de setmana, mentre jo pugui dedicar els meus temps a les altres coses. Algú em va recomanar la seva personal de neteja; i la idea em va agradar moltísim. “Dóna’m el seu número, noia, que em servirà de meravella. No tinc gaire temps per fer una neteja durant la setmana”. Estava tant il·lusionada (tenint en compte que el sou que cobrava la senyora era dintre del meu pressupost) que he oblidat de la meva màscara, i la màscara aprofitant de la situació – el punt feble d’una dona treballadora - s’ha caigut just davant dels meus amics.

“Com pots contractar a algú així, pagant-li quatre duros, sense la seguretat social i sense cotitzar? Com pots canviar els teus principis així en un segon? Sempre parles dels principis democràtics, justícia, de la ètica, la força de la llei i ara vols pagar a algú sense cotitzar?” un discurs inesperat per part d’un amic meu que em va deixar amb una cara vermella com un tomàquet.

Ell tenia tota la raó, malgrat del fet que la majoria dels meus amics en tenien contractada a una a casa.“Però i vosaltres què?”, estava descoberta totalment, i no se’m va acudir una altre pregunta.  “Nosaltres no parlem de la llei i justícia contínuament com a tu, jaja”.  M’he convertit al centre de burles de la mesa.

Són molt llestos els meus amics. Llestos quan els va bé.

Però després he començat a reflexionar-hi i pensar si realment ho faria jo.

Estic conscient del fet que hi ha molts immigrants a Catalunya que no tenen la sort de tenir permís de treball i els falten papers per poder treballar. Però ells també han de menjar i viure. Si no poden treballar, com poden menjar? Però d’altre costat, (un comentari que ha fet un dels amics), treballant a la casa meva (o a casa d’una altre persona), hi ha possibilitat que tinguin una accident a la feina. Què passaria en aquest cas?

Però això és també veritat, és que donar-la una feina “oficial i legal” significaria haver de pagar molt més i unes millors condicions. No ho podria permetre ni jo, ni els meus amics, és clar. Tant de bo fos tan fàcil.

I em vaig adonar que hi ha llacunes i dubtes als meus principis i la meva ideologia. Pensant-ho bé malgrat que em facilitaria la vida tenir una senyora de neteja a mi casa, em nego a contractar-la ara mateix.

No obstant això, no estic segura si tornaria pensar-hi quan un dia tingués nens i una família més gran.

Què faries tu?

* La font d'imatge: http://www.acpasion.net/foro/showpost.php?p=531359&postcount=1851

© Lale Mur

La crisi xarxera

- Hola, cunyat!
- Hola. Que et passa alguna cosa?
- Perdona que et molesto a aquesta hora. Ja ho sé que és molt tard, però em pots fer un favor molt, molt gran?
- Digues-me, digues-me. Què vols aquesta vegada? Ja veurem si puc fer-ho o no.
- Em pots obrir el bloc meu des del teu portàtil i fer una entrada del meu nom?
- Per què? estàs boja? Ets una blocaire obsessionada. Ho sap el teu marit, oi?
- Vinga, no tinc gaire temps, i és molt tard.
- Per què no ho fas tu mateixa? No estàs a casa?
- Estic vivint una crisi xarxera a casa. No ens va la xarxa i és molt tard sortir afóra. He estat molt ocupada a la feina. Estic molt nerviosa i no puc dormir. He de publicar el relat d'avui...
- Venga, va, no ploris. D'acord, ho faré, però que sigui la última vegada.
- Ets el millor cunyat del món. Mira, t'ho dicto...


© Lale Mur

La pell taronja i el meu amor plujós

Quan et vaig conèixer em vas semblar excessivament plujosa i freda. Tremolant sota de la meva jaqueta de tardor, ni tan sols volia parlar amb tu. Ho confesso, el meu estereotip sobre tu i els rumors que havia sentit de tu no em van deixar a saludar-te. "Massa pobre i plena de delinqüència. Racista i rara!". No era tan ximple per deixar-se portar amb els estereotips que em dictaven la gent al voltant meu, però sí era una mica beneïta per creure que una ciutat tan plujosa com tu no deu tenir ànima i per això no vaig enamorar-me de tu tot seguit.

 Em va costar entendre't, tot i que ja tenia els símptomes del meu enamorament, que era allà amagat dintre del meu cor, i encara no ho sabia. Durant els temps que vaig estar amb tu, vaig viure tota mena d'experiències que una jove estudiant pot desitjar de la vida.

La meva relació amb tu va ser curta, intensa, i agredolça. Vaig experimentar el meu primer xoc cultural amb tu: quan vaig veure durant les nits d'hivern als teus carrers a les teves dones belles, quasi perfectes, i quasi nues, amb uns vestits de "méscurtnon'hiha", i uns escots de "mésprofundnoéspot", amb unes sabates de "envejafemenina" i els cabells "delaperruqueria", amb maquillatge perfecta i la pell de color taronja ("per què taronja??" vaig preguntar a la meva nova amiga scouser - anglesa*, "Ai, no saps encara? Està de moda posar un crema de bronzejat de color taronja, noia" em va dir la Gina, i va afegir després "podem fer-te la "lady taronja" també si vols"!!!), i els teus homes elegants amb una camisa i uns pantalons, sense abrics, sense bufandes i sense sentir el fred!

(continuarà)

* scouser - la persona que ve de Liverpool. Els relats posteriors parlarà més dels "scousers"
* la font d'imatge: http://www.esliteratura.com/mensajes?p=233∨=fp&ds=a

© Lala Mur

El meu avi

Estimat avi,


Tant de bo pogués tenir una catifa voladora, ara mateix, per poder volar al cementeri on descanses.

Tant de bo pogués portar-te unes violetes, iguals a les   que sempre tenies a casa teva i  algun exemplar d'aquells llibres vermells que tant estimaves: Les grans enciclopèdies soviètiques, que solíem llegir plegats, gairebé tots els vespres abans de les notícies de les deu. Cada dia m'ensenyaves una nova paraula.

Tant de bo pogués dir-te que tenies tota la raó quan em deies: "Filla meva, gaudeix de la companyia dels teus avis, perquè un dia quan menys ho esperis ja no hi estarem. I  en aquell  precís moment desitjaràs amb tot el cor que estiguem amb tu". Especialment repeties això en els últims anys de la teva vida quan recollies unes moreres blanques en la parcel·la per a nosaltres.

Tot i que no crec en la existència després de la mort i no sóc gens religiosa, en un dia quan tothom va als cementeris per visitar els seus morts, no deixo de pensar en tu.

* Les cançons del relat del dia són d'un grup musical azerbaijani dels anys seixanta-setenta - "Qaya"

© Lale Mur

"L'avi Lenin"

El meu món petit "ple d'il·lusions per l'avi Lenin" es va ser enderrocar quan vaig tenir la meva primera conversa seriosa amb el meu pare.
Feia uns mesos que m'havia convertit a "oktyabryonka*" i portava la meva agulla amb el cap del infant Lenin amb un orgull inexplicable.
Com que el meu pare treballava molt i després de la seva feina estava ocupat amb la seva organització secreta (d'això em vaig assabentar molts anys després), venia a casa molt tard i ens veiem molt poc.
Aquella tarda havia vingut a casa més aviat i volia passar més temps amb mi. I jo orgullosa de la meva agulla i del poema que m'havien assignat per estudiar, vaig posar-me davant seu i vaig dir-li:

"Papi, et puc explicar el poema que he après?"
 
I sense esperar la resposta vaig posar-me a explicar-l'hi. El poema parlava de la grandesa de "l'avi Lenin". Volia veure que el meu pare fos orgullós amb mi, però en lloc d'això ell va posar una cara molt seriosa i em va dir:
"Filla meva, crec que ja ets una noia gran i ha arribat el temps per parlar amb tu seriosament "
Jo, amb una gran por al meu cor, vaig assentir amb el cap i vaig seguir-li a la habitació dels convidats, per tal que la meva mare no ens senti. No li agradava a la meva mare que ell parli de les coses serioses amb mi. Sempre deia que jo era massa petit per això.
Tot i que no me'n recordo exactament que em va dir el pare aquell moment, les seves últimes frases de la nostre conversa van ser decisives que el dia següent la meva professora em renyi davant dels trenta estudiants i que ordeni que em posés a la cantonada de l'aula amb un peu aixecat durant uns trenta minuts.

"Demà no cal que expliquis el poema. M'escoltes? Digues-li a la teva professora que jo no et deixo explicar aquest poema. Ja està. Si ella té quelcom problema, que parli amb mi. I tu quan estigues més gran ho entendràs millor ". Des d'aquest moment, "el Déu Lenin" va deixar existir per a mi.

La pena més gran que em va donar aquest incident va ser la meva corbata vermella, que vaig cremar una setmana després. La tenia guardada a un calaix de roba. Me l'havia regalat la meva mare. Encara era massa jove per ser la pionera, però tenia tantes ganes de portar-la, que cada setmana la provava mirant-me al mirall.

Vaig dir a la professora el que m'havia dit el meu pare i a part del càstig que vaig rebre (sobre qual no vaig parlar amb el meu pare, sinó amb la meva mare, qui em va suplicar que no li digui res al pare), la meva àvia (que era professora del altre col·legi i coneixia a la meva professora) va rebre una trucada. El mateix dia vaig tenir la meva primera xerrada seriosa amb la meva àvia i em va aconsellar que no parli de Lenin amb el meu pare.

Ja no volia ser la pionera, tot i que tenia moltes dubtes respecte a això: "Què faré si em faran pionera? Seré feliç? Com amagaré la meva corbata del pare? " etc. Però la URSS es va esfondrar el 1991 i no em va donar suficient temps per prestar el meu jurament de pionera que havia de ser així:

Jo (Lale Mur) m'uniexo a les files de la organització soviètica dels pioners al nom de Vladimir Ilich Lenin, i davant dels meus companys prometo solemnement: estimar ferventment a la meva pàtria; Viure, estudiar i lluitar, com el gran llegat de Lenin, i com diu el Partit Comunista i religiosament seguir les normes dels Pioners de la Unió Soviètica...

 

* És la veritable història de la meva infància.
* Oktyabryonok (masculí), Oktyabryonka (femení) significa "Petit/a octubrista" (un nen de 6 a 9 anys d'edat, els graus 1 a 3, a l'antiga Unió Soviètica) és la primera de les tres etapes abans d'esdevenir membre de ple dret del Partit Comunista. La segona és la etapa de "Pioner/a".
* La font d'imatge:http://qtk.livejournal.com/

© Lale Mur

* Aquesta canço em fa plorar per alguna raó, i per què encara no ho sé.

All my dreams seemed so far away....

Ah, aquesta cançó....Te'n recordes? Te'n recordes aquell dia quan la primera vegada vàrem descobrir el nostre lloc preferit al terrat de vostre edifici de nou pisos? I la teva veïna russa que ens va deixar a pujar-hi del seu pis. La mateixa veïna que cuinava uns pastissos deliciosos per llepar-se els dits, que es deien “Tulovskiyi pryaniki”. Te’n recordes?  

Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem! Tu amb els teus cabells llargs i negres intentaves a amagar el ràdio vell del teu pare cobrint-lo amb els teus pèls. 

Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici.  Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, varem tenir un sort de Déu. De cop i volta varem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia. 
La nostre cançó que vàrem sentir de “Qolos Ameriki” a la cantonada del edifici que mirava cap al oest. Ens varem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal. I ells cantaven com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.

Érem com un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres. 

Quant estimàvem els Beatles!!! Te’n recordes? 

Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu per sempre.

* Homenatge als Beatles que aquest any compleixen 50 anys des de la seva formació.

* Dedicat als meus pares que van passar la seva joventut escoltant als Beatles als terrats dels edificis durant la Unió Soviètica quan estava totalment prohibit escoltar música del Oest. La música dels Beatles, estava especialment reprimida pel govern. 
* La font d'imatge: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=123159703&blogId=519012993




© Lale Mur