La reciclatge i la Unió Soviètica

source

 

Quan era petita, molt petita, però suficientment gran per recordar, si volíem comprar-nos un gelat, alguna llaminadura o un got de kvas· havíem de vendre paper amb quilos. Avui en dia això és diu el reciclatge, però nosaltres ja ho fèiem durant la Guerra Fría. Tot i que no per uns motius purament ecològics, sinó per la necessitat. "La pàtria" ho necessitava. Recopilàvem qualsevol tipus de paper - dels llibres obsolets (tot i que la obsoletat dels llibres és un tema bastant subjectiu), de diaris passats, de papers utilitzats, les revistes etc. Ens ho compraven per quilos i ens pagaven amb uns cèntims de rubl· - uns kopeyki·.

A vegades el que veníem era metal o unes ampolles. Per poder guanyar uns cèntims més arribavem a buidar algunes ampolles de dushés·, o llet.

Nosaltres, la generació de 70-80 vam viure una escassetat tan tremenda que la crisi d'avui no és res davant seva. Tot i que si la crisi continua així, no se si podré dir el mateix per a la generació de la meva filla de tres mesos.

· kvas - una beguda soviètica
· rubl i kopeyka (kopeyki en plural) - moneda soviètica i també russa avui en dia

· dushés - un tipus de llimonada azerbaidjanesa

la dent d'or

Sóc una dent d'or - un abandonat. Actualment no agrado a ningú. Ni tant sols al meu amo que diu que ja no estic de moda. Abans sempre decorava els dents de la gent rural dels pobles llunyans azerbaidjanesos. Fa molts anys enrere, la gent solia posar-se dents d'or perquè no hi havia una altre manera de refer el dent danyat o la gent simplement no tenia bastants diners per poder pagar pel tractament dels seus dents. I així van començar a donar les seves joies d'or per fondre per poder fer-les unes dents d'or. Ara m'estan utilitzant per burlar-se de la gent pobre de les zones rurals azerbaidjanesos i uns altres països veïns que deixen tot per viatjar a Rússia per treballar-hi. M'estan utilitzant, perquè cada vegada que ven una dent brillant a la boca d'una persona treballant al mercat central de Moscou comencen llançar uns comentaris massa xenòfobs.
Penso que no queda molt de temps fins que m'exterminin de la cara de la Terra. O...qui sap, pot ser un dia torno a ser de moda?

© Lale Mur

Fred

L'estudiant d'un país ex-soviètic s'aixeca un matí d'hivern congelat. No sent ni els seus peus, ni les seves dents. Però s'hi està acostumat. L'hivern sol tenir temperatures més baixes possibles, fins a - 40 graus.  Estira la mà per agafar la botella de vodka al costat de la seva llit i li pren un glop i després un altre...Així comença el seu dia normal en un dia normal d'hivern...



* la majoria de la gent que he conegut a Catalunya i Espanya em solen dir que dec estar acostumada a les temperatures molt baixes i que no he de queixar-me si la temperatura baixa fins a 0 a Tarragona (això si hi baixa). El mateix li diuen a la meva amiga ucraïnesa que porta uns tres anys a Tarragona. Però és clar mai ens avorrim d'explicar-les que no tots els països post-soviètics tenen una clima dura i no totes les persones han de beure vodka per escalfar-les.

© Lale Mur

Sempre preparada!

Quan érem petits - uns petits oktyabryats havíem d'anar obligatòriament un diumenge de cada mes al col·legi i netejar el pati de l'escola i deixar-lo ben net. Això repetia durant les vacances d'estiu també. Deien que això engrescava uns sentiments especials als nens - per a ser un bon treballador comunista. Abaixar el cap, i treballar fins arribar un moment que ja estàs esgotat i no tens ni un moment per pensar.

© Lale Mur

LA GRAN UNIÓ I LA RELIGIÓ

Els que diuen la religió no té res a veure amb la política, no saben què és la religió.

Mahatma Gandhi

Aquest matí un company meu ens estava comentant sobre els seus anys d'infantesa com l'escolà de l'església del barri. Jo sabia que el tema de religió està arrelat profundament a la família, a la manera de pensar, i reflexionar, les tradicions etc. de la gent aquí. Tot i que me n'ha fixat que la gent jove cada vegada més s'allunya de religió, i cada vegada més em trobo amb la gent atea o agnòstica. Però malgrat això, em va sorprendre molt assabentar-me que actualment també existeixen els escolans -  nens. 

Els nens no són massa petits per entendre a els mateixos, i menys per saber si volen creure en una certa religió o no? 

No us sembla un "rentat del cervell"?

***

L'única cosa que el comunisme soviètic va contribuir al meu món i a la meva educació era el seu caràcter secular i profano. Tot i que l'objectiu de la seva ideologia no era pas humanitari, ni positiu. Darrere aquesta ideologia hi havia la necessitat de controlar la gent soviètica amb més facilitat, amb la "religió de comunisme", per tal que la gent dels diferents països, nacionalitats, tradicions, i religions no es puguin ajuntar-se per parlar de les seves situacions, dels seus drets i de les coses que li capficaven. El regim marxista-leninista va destruir les esglésies ortodoxes, les mesquites islàmiques; van confiscar tots els béns que pertanyien als centres religiosos; van començar a assetjar tots tipus de creients, i van establir un sistema d'educació secular al país.

Mai vàrem haver d'estudiar la religió, no vàrem haver de practicar-la. Tot i que a les cases sempre hi havia gent que practicava la seva religió, molt amagat que sigui, els nens fins que van ser suficients grans per entendre si volien creure a una religió o no, no van haver de participar als jocs religiosos.

El caràcter secular i profano del sistema educatiu de la unió soviètica hagués coadjuvat enormement al pensament i desenvolupament dels nens, si no fos per una altra religió - el comunisme. Perquè en realitat prohibint unes religions, el sistema va introduir una altra, amb un altre nom.


***

Aquest matí també he llegit un post d'una noia de Regne Unit que parlava amb indignitat sobre unes tradicions religioses. Amb les seves paraules, no suportava que els religiosos - la gent diferent d'ella - exigissin els seus drets als països de diferents religions. M'ha fet pensar de com som els humans. Els religiosos no poden conviure tranquil·lament amb els ateus sense menysestimar la manca de fe que els darrers tenen, mentre els ateus no toleren la burka, la Setmana Santa, els barrets dels sijes etc.

***

M'he crescut en una família que compartia una diversitat de opinions, i pensaments. Uns avis bastant creients, mentre els altres bastant ateus. Una barreja perfecta per ajudar-me a capir a mi mateixa. Vaig passar uns periods diferents a la meva vida: quan més era amb els meus avis creients més creient em tornava, i quan tornava a ser amb els altres avis més atea, fins que era vaig arribar a viatjar i veure el món. 

***

Amb cada vegada que em fan ràbia interna les diferents religions creades per controlar la gent pobre (segons el meu parer personal), em sento més hipòcrita. Personalment crec als drets humans, a la justícia, als normes socials, a les tradicions no religioses, a la consciència humana, a la pau, i la no-violència. Però jo com persona justa tinc una tolerància suficient per aguantar els discursos religiosos de la gent sense pensar dintre del meu cap "quina tonteria"? Em sembla que no. I quina ràbia em dona contradir a mi mateixa, malgrat que sigui dintre del meu cervell, dintre dels meus pensaments. 

Nosaltres, humans, per què no podem aconseguir la tolerància absoluta en aquest món? Si jo, una agnòstica no pot creure que una altra persona tingués uns pensaments religiosos diferents als meus, i si aquesta mateixa persona em menyspreu sabent que sóc agnòstica i mentrestant no para de convèncer-me de les meravelles de ser una creient, en que tolerància estem parlant? Hi arrivarem algun dia?


* aquest relat no té ni cap, ni peu. prometo revisar-lo demà o el dimecres.
* espero que els meus pensaments no hagin ofès a ningú, perquè no tinc intenció de fer-lo.
* m'agradaria molt si em diguéssiu els seus opinions sobre la meva manera d'expressar-me. si hi ha alguns errors d'expressió molt greu, si us plau digueu-me. No tinc cap problema amb els crítiques. N'estic aprenent.



© Lale Mur

Tinc dret a enutjar-me?

cementeri



una foto vell d'aquell dia



Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

Gulag

Ella és només una noia ple de ingenuïtat. Massa jove i massa cega pel amor a la "pàtria"...d'una manera massa errònea, massa innocent...La mouen les idees boniques i utòpiques i està totalment integrada al món de partit. Bella, llesta, però no tan llesta per entendre que realment el que ella ve cada dia, no és el que passa al món soviètic. 

Ell, un jove enamorat i impulsiu... Un crèdul que pensa que pot expressar els seus pensaments a casa, amagat, amb la seva xicota sense cap mena de censura; creient que, passi el que passi, la seva xicota bella li donarà suport, tot i que només sigui amb el seu capcineig o amb les seves paraules comprensives i sempre hi serà per a ell...

Ara, massa decepcionat i confós, està rumiant-hi palplantat i glaçat, amb el seu estómac vuit i ferit...Davant de les muntanyes cobertes de la neu gelat on és el seu Gulag...

* Gulag era una mena de camp de concentració durant la Unió Soviètica que va començar amb la dictadura de Stalin. Per més informació, si us plau punxeu aquí, i també aquí.

 * Stalin tenia orelles per tot arreu. Ningú podia ser segur si el seu germà, pare, dona o marit era del partit i podia perfectament trair-te, tot i que el que havies fet era només parlar malament del dictador Stalin. O simplement si al govern no agradava algú (especialment els escriptors, poetes, actors etc.), aconseguia la traïció a través de la practica de tortura.

* La inspiració va venir després d'haver vist el "Camino a la Libertad", que és una pel·lícula interessant.

© Lale Mur

Les pel·lícules a l'URSS

- Anem a veure una pel·lícula?

- Quina? el de Bollywood o el nostre que glorifica el comunisme.

- Tenim una altra opció?

- Ho saps que no. 

- Doncs, el de Bollywood. Al menys veurem unes noies maques i a més a més ballant.

* Durant la guerra freda, a l'Azerbaidjan Soviètica ni en les sales de cinema, ni al televisor es podia veure pel·lícules estrangers que no siguin de Bollywood. Tot el que representava el món occidental i  el món "fora de la Unió", era totalment prohibit. 

© Lale Mur

La carta a Gorbatxov (2)

(si us plau, llegir el relat anterior primer)

Se’n recorda aquella nit d’hivern, la nit de 19 de gener de 1990?

Aquella nit coberta de vermell: la sang per tot arreu. La sang dels meus compatriotes assassinats pel foc d’aquells tancs militars.

Els seus tancs. Els tancs malparits (no li vaig a demanar perdó per aquesta, no ho esperi)

Uns 26.000 topes soviètiques. Els seus soldats. Seguint els seus ordres. Els ordres d’un “pocavergonya”, incapaç d’entendre que amb la força i incompetència no es pot mantenir un país tan gran íntegre.  Van prendre per assalt la ciutat...

Aquell mati...El matí següent de la tragèdia...Cobert amb els clavells vermells…

Els clavells a tot arreu del centre de la ciutat Baku, plorant silenciosament per la mort de tanta gent civil durant només una nit.  Sap que a partir d’aquella nit ningú s’hi regala clavells? Perquè fos on fos, sigui com sigui la ocasió, clavell ens recorda d’aquella nit. Els clavells ara són el símbol d’aquella nit tràgica.

Tot això gràcies a vostè! Al seus ordres. Va ser vostè que va ordenar que els soldats soviètics entrin a la ciutat amb els tancs i matin totes les persones que hi eren al carrer.

Va proclamar l’estat d’emergència sabent que la sang dels joves azerbaidjanis estaven bullint per la independència. Vostè va decidir a sufocar a les ments revolucionaris de la nació, i deixar a la nostra història una tragèdia inoblidable. Quants joves, quants pares, germans, mares, nens van morir aquella nit a les mans d’uns “soldats vermells”. Sense armes, sense cap mena de protecció, la gent de Baku van intentar a impedir que els soldats matessin la gent pel carrer. Però en va...

A què servia la “glástnost”, senyor Gorbatxov, si els ciutadans de la Unió no podien expressar la seva voluntat de viure en un país independent i lliure? A què servia aquells “canvis revolucionaris”?

No li odio, perquè no se’l mereix el meu odi, tot i que no tinc gaire confiança en aquella gent que va decidir a concedir-li el premi de Nobel de la Pau. Ara, cada vegada que sento que s’ho concedeixen a algú, em pregunto si s’ho mereix o és una mena de tàctica política dedicat als interessos del "món occidental".

© Lale Mur

http://untelalsulls.blogspot.com/

La carta a Gorbatxov

Lale Mur.

Senyor Gorbatxov,

Fa tant de temps que volia escriure-li una carta que ara mateix em sembla com que ja l'havia escrit unes mil vegades abans. Per començar, vull advertir-li que no serà una carta d'amor, sinó una carta potser gaire desagradable per a vostè. S'hi mereix, això m'ho de dir.

La idea d'escriure'l em va venir fa uns dos anys, quan vaig veure una fotografia seva al Centre del Premi del Nobel de la Pau a Oslo. Una fotografia seva amb aquella cara rodona i amb aquella manxa desagradable que li havia fet tan famós. Hi era - a la sala on hi havia les fotografies de totes les persones que han contribuït enormement al manteniment de pau a la terra. Hi era el meu ídol també - el gran Nelson Mandela, a qui tinc un respecte especial. Veient la seva foto al costat de les gran persones que havien dedicat tota la seva vida lluitant per la pau,  em va venir un atac d'unes rialles nervioses i em va trobar en una situació que no podia controlar-les de cap manera.  Si no fos el meu marit al costat meu (qui, perplex pel meu comportament boig, em va portar fora de la sala silenciosa per prendre alguna cosa aquell mateix moment), fins i tot xisclaria a veu alta, màxim que podria, de la ràbia que em va donar la seva foto. Però, és clar, sóc una dona educada (tot i que molt impulsiva) i havia de comportar-me, ho sabia ben bé.

Li van donar el gran premi del nobel de la pau quan al món occidental va acudir que això seria molt bona idea per construir un pont entre la unió soviètica i l'oest. Quina farsa, i quina barbaritat, si aquell món occidental ni tan sols sabia que feia vostè amb els països soviètics, amb la "Gran Unió Soviètica".

He de dir que tots els problemes de l'Azerbaidjan va començar amb la seva presidència dels soviètics. Amb la negligència soviètica, continuant amb la teva presidència, la meva ciutat natal es va convertir a un desastre ambiental, que va ser seguit per la ciutat Chernobyl. El desastre de Chernobyl va ser un dels fruits del seu "heroisme".

Gràcies a les seves reformes econòmiques, vàrem començar a tenir la escassetat dels productes bàsics per menjar. Les cues llargues, la pobresa, i desgràcia...

Però això no és tot, perquè no depenent dels fracassos econòmics que va iniciar  vostè, podria ser una persona mereixent al premi de Nobel de la pau si hagués creat , restaurat, o mantengut pau a les nostres terres.

És massa hilarant per a mi, pensar que un polític qui amb els seus órdens va causar tragèdia humà contra els civils de l'Azerbaidjan (i uns altres països soviètics) pot ser nombrat com a una persona honrada, i merescuda del premi de pau...

(continuarà)...

© Lale Mur

El símbol de la submissió i les criades victorianes

 

l'uniforme escolar soviètic a l'esquerra i l'uniforme de lolita japonesa a la dreta

 

Fins a uns quants anys després no ens havíem adonat que en realitat ens semblàvem a les criades victorianes que vàrem veure a les series de televisió. Com podíem saber, si estàvem totalment tallats del món exterior?

Era totalment obligatori portar l'uniforme escolar soviètic que en realitat era el vestit que portaven els "maids": un vestit negre ( al nostre cas també podia ser de color blau) amb una davantal blanca i ben planxada. Ens faltava només la diadema: la substituïa un llaç blanc de cabells.

Vaig haver de portar-lo durant deu anys.

Deu anys d'humiliació...

La humiliació femenina que regnava fins i tot al regim escolar, que es considerava i cridava a ser "el bressol d'igualtats" als ulls occidentals.

© Lale Mur

L'home del bigoti

L'home del bigoti negre i poblat encara segueix a peu davant de les flores que ven. Tot i que la majoria dels venedors se n'han anat ja fa temps, i està posant molt fosc i més fred que abans, l'home del nas gros i vermell es limita a bellugar-se una mica i escalfar les seves mans al voltant de tassa de té. Que faria sense un bon té amb uns gotets de vodka? Si li mires a prop, veuràs que el seu nas està literalment gelat i hi ha perill que caigui a terra sense que ell se'n adoni. Hi han hagut casos així. Al menys té un bigoti bastant gran que protegeix el seu llavi superior, tot i que el bigoti està cobert de les candeles del fred. Té un aire bastant exòtic (exòtic no de calor, sinó de fred) , això ho he de dir.

No és gaire sorprenent, quan la temperatura és 25 graus menys zero a Tyumen -- la ciutat russa de Siberià Occidental, on hi ha molts azerbaijanis treballant i vivint. La ciutat té habitants de quasi cent nacionalitats del món.

L'home viu del negoci de les flors. Treballa durant tot el dia fins a molt tard i tot el que gana envia a la seva família. L'home de bigoti és un dels moltes persones dels països post-soviètics que treballen amb diligència durant tots tipus de temps, fins i tot quan fa fred que pela. Treballen al mercat obert "bazaar" rus, quan la majoria dels locals no poden ni imaginar pencar afora al carrer quan hi domina el fred tallant de Siberià. Ells treballen, i fan que s'obrin els mercats de flors i verdures cada dia de l'any i en canvi que reben? L'odi i la intolerància...

Un estereotip ben arrelat sobre els homes de Caucas del Sud que envaïen els seus països i guanyen els seus diners. És massa curiós, perquè fa molt pocs anys enrere el invasor era Rússia i encara segueix essent-ho. Suposo que és més fàcil odiar que amar i tolerar. Ells -- els nacionals dels països post-sovièticos van poder a acceptar i amar els estrangers -- els russos per setanta anys i alguns encara ho intentant a fer. I ells ara no poden ser acceptats?


© Lale Mur

La llet i la cua

L'home amb una gorra de taxista azerbaijani està eufòric d'alegria. No sap com expressar la seva gratitud. No té ni paraules, ni temps per perdre. Només té la seva ma dreta damunt de la part del pit on té el seu cor, donant uns cops petits, però forts mentre per fi aconsegueix dient "Moltes gràcies, de veritat, moltíssimes gràcies. Ho sento molt per molèstia, senyora, ho sento molt". 

"No pateixis, home. Falta molt poc fins fer la cua de demà al matí.El més important és que vagis a casa ara i donis menjar a la teva filla que està famolenca", diu l'home soviètic de dues filles petites al home amb la gorra de taxista que havia conegut en una cua soviètica i nocturna, abans de donar-li la meitat de l'ampolla de llet de la seva filla petita.  Abans que arribessin els seus torns, la llet de la botiga s'havia acabat.

"A més, la meva nena ja és grassoneta, no cal que mengi tant aquesta nit. Què vagi tot bé, home, bona nit", s'acomiada amb rialles l'home soviètic del home previament desesperat, actualment content. 

* Dedicat al meu pare. 

* Una història real.

 

© Lale Mur

La meva primera ploma-amiga

Quan els països post-soviètics van declarar-se independents i la Unió Soviètica va dissoldre, els ciutadans de la República "Democràtica" de l'Azerbaiyán van començar a respirar la llibertat. Les pulmons, privades "d'oxigen de llibertat" pels últims setanta anys van encetar a desprendre's de diòxid de carboni als aires estrangers, començant a viatjar als països fora d'ex unió soviètica. Un cop inabastable somni de la població es va convertir a una possibilitat de fer-se realitat.

Quan el meu pare va tornar del seu viatge a Turquia - el país germà d'Azerbaiyán, amb el qual, els cors nacionals batejaven i de'l qual pensaven dia i nit, entre altres coses em va portar una revista. Encara me'n recordo de la portada colorida d'aquella revista. Portava unes pàgines amb les direccions postals d'alguns nens i nenes de la meva edat que volien fer ploma-amics. Així vaig començar a escriure a la meva primera ploma-amiga: Ayşegül. Es va crear una amistat entre nosaltres: dues noies de la mateixa edat de dos països diferents. Així, vàrem conèixer les nostres familias, els nostres amics i la nostra vida: a través de les cartes que rebíem unes tres vegades al any. L'amistat va continuar uns tres anys. Quan ja tenia uns disset anys, hi va haber un dels terratrèmols desastrosos a Turquia: molt a prop on vivia ella. Des d'aquell any, vàrem perdre el contacte per a sempre.

Avui, per alguna raó inexplicable, he pensat en ella. Encara guardo algunes cartes de la meva primera ploma-amiga. He decidit a buscar-la. El meu primer pas ha sigut buscar-la en facebook i he enviat una dotzena de emails a les noies amb el seu nom. A veure si algú em respon. Tinc una esperança tremenda que encara és viu i que em respondrà.


© Lale Mur

La ciutat dels bebès morts

Aquest matí algú li ha preguntat sobre la seva ciutat. No volia parlar-ne..Com sempre....No tenia molta cosa bona per dir.

Quan se'n va anar a casa, va obrir el seu portàtil i es va posar a escriure...unes paraules nues....sense metàfora...sense gran descripció....sense exagerar...

"Hi ha un cementeri especial pels nadons a la ciutat on ell va néixer. Un cementeri on dormen milers de bebès morts. Gràcies a la Unió Soviètica. La política miop soviètica va deixar un llegat monstruós per a la ciutat de Sumqayit. La ciutat va ser el centre petroquímic més gran de tota la Unió Soviètica - centre de la industrialització comunista.

Els interessos de Stalin i els seus successors van causar la negligència del imperi cap als problemes ecològics de la ciutat. Els nadons van començar a néixer morts o amb molts defectes mentals i físics. Totes les coses de la ciutat, des de l'aire que respiraven fins a l'aigua que bevien van ser contaminades de diferents tipus de productes químiques dels residus apilats en un lot buit  i oblidat per a sempre o llançats al mar on es banyaven la gent. La preciosa Mar Càspia va ser inundat pels productes tòxiques.  El món exterior no se'n va assabentar fins a la derrota de la unió. L'any 2007  la ciutat es va nominar com la segon ciutat més contaminada del món després Chernobyl. Tota la població de la ciutat està afectada per 120.000 tonnelades de les emissions nocives, llançades en l'aire cada any entre els 40s fins als primers anys de 90s. 

Si un dia tornés a Sumqayit, visitaria a aquell cementeri dels nadons per veure si el seu petit germà també hi és".


© Lale Mur

un casament soviètic

La pianista i el gran somiador es van veure obligats a casar-se.

No perquè la pianista estava embarassada.

Tampoc va ser pels papers. Tots dos eren locals.

No era el cotó que els va motivar a contreure matrimoni .

No hi havia cap manera de evitar d'anar-hi a recollir cotó durant els estius calorosos.

Voluntàriament és clar.. Voluntàriament, però només amb una condició que si algú no hi anava, li expulsaven de la universitat (o de la feina).

Però això tampoc va ser la raó principal del urgent casament dels dos joves. 

 El cas era que en acabar la universitat, als futurs professors i professores enviaven forçosament a treballar com mínim uns tres anys als pobles llunyans. Havies d'acceptar-la o morir de gana.

Els homes de les altres professions (o els que no tenen cap) havien d'anar a servir al exèrcit soviètic obligatòriament.

La pianista no volia deixar al seu amor - el somiador i a la seva família...I el somiador als seus ideals.

Servir per a un exèrcit i més a més per a un d'enemic no entrava als seus plans.

Anar contra el corrent pels seus ideals. Com sempre.

Van casar-se fa uns quants anys, la fruita del qual sóc jo.

* dedicat a uns pares extraordinaris.

* la font d'imatge: http://www.kommersant.ru/doc.aspx?DocsID=353798

© Lale Mur

Vladimir Visotskiy




Especialment per a Gregori Samsa: Aziza Mustafazadeh 1



Aziza Mustafazadeh 2

El meu avi

Estimat avi,


Tant de bo pogués tenir una catifa voladora, ara mateix, per poder volar al cementeri on descanses.

Tant de bo pogués portar-te unes violetes, iguals a les   que sempre tenies a casa teva i  algun exemplar d'aquells llibres vermells que tant estimaves: Les grans enciclopèdies soviètiques, que solíem llegir plegats, gairebé tots els vespres abans de les notícies de les deu. Cada dia m'ensenyaves una nova paraula.

Tant de bo pogués dir-te que tenies tota la raó quan em deies: "Filla meva, gaudeix de la companyia dels teus avis, perquè un dia quan menys ho esperis ja no hi estarem. I  en aquell  precís moment desitjaràs amb tot el cor que estiguem amb tu". Especialment repeties això en els últims anys de la teva vida quan recollies unes moreres blanques en la parcel·la per a nosaltres.

Tot i que no crec en la existència després de la mort i no sóc gens religiosa, en un dia quan tothom va als cementeris per visitar els seus morts, no deixo de pensar en tu.

* Les cançons del relat del dia són d'un grup musical azerbaijani dels anys seixanta-setenta - "Qaya"

© Lale Mur

"L'avi Lenin"

El meu món petit "ple d'il·lusions per l'avi Lenin" es va ser enderrocar quan vaig tenir la meva primera conversa seriosa amb el meu pare.
Feia uns mesos que m'havia convertit a "oktyabryonka*" i portava la meva agulla amb el cap del infant Lenin amb un orgull inexplicable.
Com que el meu pare treballava molt i després de la seva feina estava ocupat amb la seva organització secreta (d'això em vaig assabentar molts anys després), venia a casa molt tard i ens veiem molt poc.
Aquella tarda havia vingut a casa més aviat i volia passar més temps amb mi. I jo orgullosa de la meva agulla i del poema que m'havien assignat per estudiar, vaig posar-me davant seu i vaig dir-li:

"Papi, et puc explicar el poema que he après?"
 
I sense esperar la resposta vaig posar-me a explicar-l'hi. El poema parlava de la grandesa de "l'avi Lenin". Volia veure que el meu pare fos orgullós amb mi, però en lloc d'això ell va posar una cara molt seriosa i em va dir:
"Filla meva, crec que ja ets una noia gran i ha arribat el temps per parlar amb tu seriosament "
Jo, amb una gran por al meu cor, vaig assentir amb el cap i vaig seguir-li a la habitació dels convidats, per tal que la meva mare no ens senti. No li agradava a la meva mare que ell parli de les coses serioses amb mi. Sempre deia que jo era massa petit per això.
Tot i que no me'n recordo exactament que em va dir el pare aquell moment, les seves últimes frases de la nostre conversa van ser decisives que el dia següent la meva professora em renyi davant dels trenta estudiants i que ordeni que em posés a la cantonada de l'aula amb un peu aixecat durant uns trenta minuts.

"Demà no cal que expliquis el poema. M'escoltes? Digues-li a la teva professora que jo no et deixo explicar aquest poema. Ja està. Si ella té quelcom problema, que parli amb mi. I tu quan estigues més gran ho entendràs millor ". Des d'aquest moment, "el Déu Lenin" va deixar existir per a mi.

La pena més gran que em va donar aquest incident va ser la meva corbata vermella, que vaig cremar una setmana després. La tenia guardada a un calaix de roba. Me l'havia regalat la meva mare. Encara era massa jove per ser la pionera, però tenia tantes ganes de portar-la, que cada setmana la provava mirant-me al mirall.

Vaig dir a la professora el que m'havia dit el meu pare i a part del càstig que vaig rebre (sobre qual no vaig parlar amb el meu pare, sinó amb la meva mare, qui em va suplicar que no li digui res al pare), la meva àvia (que era professora del altre col·legi i coneixia a la meva professora) va rebre una trucada. El mateix dia vaig tenir la meva primera xerrada seriosa amb la meva àvia i em va aconsellar que no parli de Lenin amb el meu pare.

Ja no volia ser la pionera, tot i que tenia moltes dubtes respecte a això: "Què faré si em faran pionera? Seré feliç? Com amagaré la meva corbata del pare? " etc. Però la URSS es va esfondrar el 1991 i no em va donar suficient temps per prestar el meu jurament de pionera que havia de ser així:

Jo (Lale Mur) m'uniexo a les files de la organització soviètica dels pioners al nom de Vladimir Ilich Lenin, i davant dels meus companys prometo solemnement: estimar ferventment a la meva pàtria; Viure, estudiar i lluitar, com el gran llegat de Lenin, i com diu el Partit Comunista i religiosament seguir les normes dels Pioners de la Unió Soviètica...

 

* És la veritable història de la meva infància.
* Oktyabryonok (masculí), Oktyabryonka (femení) significa "Petit/a octubrista" (un nen de 6 a 9 anys d'edat, els graus 1 a 3, a l'antiga Unió Soviètica) és la primera de les tres etapes abans d'esdevenir membre de ple dret del Partit Comunista. La segona és la etapa de "Pioner/a".
* La font d'imatge:http://qtk.livejournal.com/

© Lale Mur

* Aquesta canço em fa plorar per alguna raó, i per què encara no ho sé.

All my dreams seemed so far away....

Ah, aquesta cançó....Te'n recordes? Te'n recordes aquell dia quan la primera vegada vàrem descobrir el nostre lloc preferit al terrat de vostre edifici de nou pisos? I la teva veïna russa que ens va deixar a pujar-hi del seu pis. La mateixa veïna que cuinava uns pastissos deliciosos per llepar-se els dits, que es deien “Tulovskiyi pryaniki”. Te’n recordes?  

Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem! Tu amb els teus cabells llargs i negres intentaves a amagar el ràdio vell del teu pare cobrint-lo amb els teus pèls. 

Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici.  Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, varem tenir un sort de Déu. De cop i volta varem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia. 
La nostre cançó que vàrem sentir de “Qolos Ameriki” a la cantonada del edifici que mirava cap al oest. Ens varem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal. I ells cantaven com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.

Érem com un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres. 

Quant estimàvem els Beatles!!! Te’n recordes? 

Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu per sempre.

* Homenatge als Beatles que aquest any compleixen 50 anys des de la seva formació.

* Dedicat als meus pares que van passar la seva joventut escoltant als Beatles als terrats dels edificis durant la Unió Soviètica quan estava totalment prohibit escoltar música del Oest. La música dels Beatles, estava especialment reprimida pel govern. 
* La font d'imatge: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=123159703&blogId=519012993




© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (2)

(si us plau llegeix primera LA GRAN PURGA STALINISTA (1), publicat el 05 d'octubre.Perquè aquesta carta és la seva continuació)


Estimat amic imaginari,


Ja han passat sis anys des d'aquell dia que et vaig escriure l'última vegada. Durant aquests sis anys han passat moltes coses dolentes. Perdona'm que  sempre t'escric coses desagradables, però no hi ha altre manera de esplaiar les meves penes, i desfogar els meus sentiments.


A la meva última carta, et vaig comentar sobre l'empresonament del meu marit, un gran poeta Müshfig.....Aquesta vegada t'escric per dir-te que el amor de la meva vida ens ha deixat per sempre....Li van executar ......Dos anys després de acusar-li de ser "l'enemic de l'estat". Encara no ho tinc assimilat.....només tenia 30 anys...era tan jove i tan alegre...


Et confesso que volia suïcidar-me; perquè en aquesta vida no calia viure després que no hi estigui ell.....Ell era mi únic ànim, mi vida, mi felicitat....No volia viure, i em va deprimir molt...


Però hi havia només un motiu que no em va deixar a suïcidar: guardar la memòria de Müshfig per sempre. Per això, he decidit escriure un petit llibre sobre ell i la meva vida amb ell.


No puc escriure tot el que penso en aquest llibre, ni explicar que està passant al meu país actualment. No vull que m'esperi el mateix destí que el seu....no ara, no abans que escrigui el meu llibre dels meus memòries.....Però vull que la generació vinent sàpiga sobre aquest gran poeta que va sacrificar la seva vida per la seva pàtria, per això espero viure per molts anys més.....per l'únic objectiu...


Meu amic estimat, també t'escric per dir que Müshfig no fou l'únic víctima de les repressions stalinistes.

Tinc una nova amiga d'Ucraïna que em va explicar les desgràcies de la seva pàtria. Ella es va traslladar a Baku després d'haver contret matrimoni amb un noi azerbaijani. Mentre ella vivia aquí ja fa uns anys, al seu oncle sacerdot van enviar a Sibèria on va morir del fred i malaltia. Com que el seu oncle era com un pare per a ella, la meva amiga no ha pogut superar aquesta desventura. Es va posar molt malalta i va ser hospitalitzada. Així ens vàrem conèixer al hospital central a Baku, quan jo patia de la malaltia cardíaca.


Des d'aquell dia passem totes les tardes juntes i parlem de les coses que no haguéssim pogut parlar amb els altres persones.


Amic meu, es veu que l'Ucraïna va ser el país que va sofrir més de la gran purga stalinista. I nosaltres aquí no sabiem res. La meva amiga Galina em va contar que amb l'objectiu d'esborrar la identitat ucraïnesa del món, es van assassinar 17 ministres del govern del país a l'any 1939. Més a més els grups sencers dels intel·lectuals, sacerdots, ex-membres dels exèrcits anti-bolxevics, i fins i tot la gent amb alguns familiars a l'estranger i els descendents dels immigrants del països fora de la Unió Soviètica van ser exterminats.


Ho pots imaginar, amic meu?  Pots imaginar que aquest imperi dels quinze països està liderat per un boig que vol destrossar tothom que hi estigui en contra ? No............No crec que és possible imaginar aquesta barbaritat ni als somnis més dolents.Que bé que no ets viu, amic meu!!!...Així no has de sofrir.

A part de tot això, ha començat la Segona Guerra Mundial, i ha creat altres problemes.

Però te'n parlaré un altre dia, amic meu...Perquè ara me'n d'anar a dormir.

He sobreviscut un altre dia més.

Salutacions,


Dilbar

10 de setembre 1943


* Dedicat a la meva amiga ukraïnesa O.
* Per més informació sobre la Gran Purga Stalinista: http://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Purga
* L'imatge per Nenad Vitas. La font:
http://es.toonpool.com/cartoons/STALIN%20DZUGASVILI%20VISARIONOVIC_23260

© Lale Mur