El meu primer disgust amb el català

Era una dona d'uns cinquanta i escaig anys. Es veia bastant treballadora .Ho vaig deduir per les gestions que feia pel telèfon. Tot i que no la entenia quan parlava pel telèfon, vaig suposar que fent tantes trucades i escrivint amb tanta ràpidesa a l'ordinador devia significar que treballava molt.

Tenia sensació que no em volia parlar. No somreia i no em mirava. Era el primer dia de les meves pràctiques de la universitat a una administració autònoma de Tarragona i el meu segon dia a Catalunya.

Malauradament, des del primer dia em van assignar el mateix despatx on era aquella senyora.  Vaig fer l'esforç de parlar amb ella: ho vaig fer en castellà. Perquè era la única manera de parlar-hi.. Ella no parlava anglès i com que jo ni entenia ni parlava català, tenia més sentit fer la meva primera pregunta en castellà.

Va aixecar el seu cap de l'ordinador i em va respondre en català. No vaig entendre res. Li vaig comunicar que era el meu segon dia a Catalunya i que de moment sabia parlar només castellà. Va tornar a dir alguna cosa en català. I després sense esperar la resposta va girar el cap i va despenjar el telèfon per fer una trucada.


Així van començar els tres mesos del sofriment diari per a mi. El silenci que surava a l'aire d'aquell despatx em feia sentir inútil.

Un altre factor que contribuïa al empitjorament del meu estat d'ànim allà era la manca de treball assignat per a mi. Em deien que tota la documentació era en català i com que jo encara no sabia ni entendre'l, ni parlar-lo no hi havia una altra cosa que fer.

Les sis hores diàries passades davant d'un ordenador fent gandul i la meva companya catalana haguessin contribuït a la formació de la meva opinió sobre Catalunya, si no hagués conegut moltes altres persones de ments molt oberts.

* Avui m'agradaria recomenar-vos un bloc molt interessant - "De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic". És un bloc nou d'una estudiant polonesa - L’Aleksandra Tymczewska - que hi comparteix algunes anècdotes seves sobre la llengua catalana i les actituds que alguns catalanaparlants tenen amb els conciutadants provinents d'altres països.

Una nació dividida

abans i actualment

El noi amb el seu accent dolç i meridional s'acosta a mi amb un tros de paper reciclat i em diu que m'havia dedicat un poema. M'encanten els poemes; això deu venir genèticament del meu pare, qui quan era més jove dedicava un munt de poemes revolucionaris al meu país i també poemes d'amor a la meva mare. Tot i que, no tinc el mateix talent que té ell, em limito a llegir poemes, en lloc d'escriure'ls.

Obro el paper quadriculat, i contemplo les lletres belles dibuixades damunt d'aquest paper de color beix. Tot i ser a la meva llengua materna, què és la seva també, no puc llegir-lo bé. Està escrit amb les lletres pèrsiques.

Allà mateix, entenc el dol del seu cor que es converteix al meu dol també. Aquest noi de carn i sang azerbaidjanès de la ciutat preciosa de Tebriz havia viscut tota la seva vida jove sota de la ocupació d'Iran . No va poder ni parlar, ni estudiar la seva llengua materna - azerbaijani. Era un dels vint-i-cinc milions d'azerbaidjanis vivint a Iran, el 40 per cent de la tota la població iranià. La part nord-oest d'Iran històricament eren terres azerbaidjanesos, fins a l'any 1828 quan dos països (Rússia i Pèrsia) van dividir l'Azerbaidjan en dues parts: l'Azerbaidjan del Nord, i L'Azerbaidjan del Sud que encara segueix sota l'ocupació d'Iran.

Més fort de tot és que el món sencer no ho sap.
 

Azer, és un dels alguns azerbaidjanesos del sud que havien aconseguit escapar de la dictadura de Iran. Molts no ho poden fer. La presó iranià està ple dels presos azerbaidjanesos, a punt de ésser castigats per parlar a la seva llengua, per practicar les seves tradicions, o simplement per dir que són azerbaidjanesos, no iranians. A l'Iran està totalment prohibit fer classes d'azerbaidjani; no hi ha cap canal de TV o ràdio que sigui a la llengua materna de més de 25 milions de persones; la policia deté els meus compatriotes només per fer trobades comuns, o uns reunions d'amics.

El que més em fa ràbia són les declaracions sobre algunes coses "perses": les catifes perses (que en realitat són d'Azerbaidjan), el caviar iranià ( la mateixa explicació s'hi aplica aquí també), els científics, poetes, escriptors, inventors etc. iranis (en realitat venen de les terres azerbaidjaneses).

***

Fa uns dies, vaig veure un post a l'internet que comparava l'Azerbaidjan del Sud amb la Catalunya. El podeu llegir en anglès aquí.

Comparteixo els sentiments d'identitat dels meus amics catalans. Entenc la desolació que pot causar la manca de llibertat i la manca de reconoixement de la teva identitat. Vaig viure la mateixa història dintre de la Unió Soviètica, i ara els meus compatriotes de la part sud del meu país ho esten vivint ja fa dos sigles.

-----------------------------------------
* Sóc conscient del fet que aquest post/relat és un altre gargot caòtic meu. No he tingut temps de polir-lo. La feina, estudis, casa, fer sopar, etc. la vida :) Espero que em perdoniu.

* Aprofitant d'aquest post, agraeixo moltíssim a Leblansky que va recomanar el meu bloc al seu. És un honor per a mi ser llegits per vosaltres.

* Gràcies a Garbi per donar-me ànims per continuar. Les seves paraules sempre han sigut engrescadores per a mi.

* Gràcies per totes les persones que em llegiu, i feu comentaris. Ja ho se que encara em costa escriure bé, (i a vegades no m'expresso bé) però cada vegada que veig comentaris, m'animo a fer més gargots.  Com la Clidice diu, "una llengua no és només escriure-la bé o parlar-la bé, és, sobretot parlar-la molt i escriure-la molt", o sigui que escriuré malgrat que siguin dolents ;)

* Us deixo escoltar una jazz-woman azerbaidjanesa. sempre poso sus vídeos, perquè del youtube no puc fer enllaç d'altres artistes. 

© Lale Mur

Ets un bon ciutadà?

Li falta només una hora. Està tan feliç.... No ha vist cap incident durant tot el dia. Té esperança. Ara vol creure que els canvis són possibles. El seu poble pot ser democràtic. Fa fred. És tardor, no s'ha de sorprendre. No hi ha cap sistema de calefacció a la sala. Tampoc és sorprenent. Són dos quarts de vuit. "Déu meu, estic veient aquest canvi. No han fet res". 

De cop i volta s'apaga la llum. La foscor endinsa dintre de la sala. No es veu res. No passa res, aquest observador electoral està més preparat que mai. Treu l'encenedor de la butxaca i s'acosta a la caixa de vots amb la velocitat de llum (figuradament) i la veu. És una dona de la mitjana edat a punt de posar un munt de sobres de vots dintre de la caixa. 

"Ai, mireu-la!!!! T'he enxampat. T'he enxampat!!!! Penseu que no sabem els vostres trucs, eh?"

La dona, sense saber què fer, llança els papers al terra i es posa a córrer.

L'home és content, perquè acaba d'evitar una irregularitat.

Però l'home no sap que si no funciona un truc del govern, funcionaria l'altre. Siempre ha funcionat. Tot i que costaria la vida del director del col·legi. Diuen que ell va tenir un infart de cor.... just després de canviar la caixa...La caixa de vots...

* dedicat per les eleccions d'avui. Al meu poble, les eleccions són il.legítimes, antidemocràtiques, no transparents i no lliures. Al vostre poble, (que ara és també el meu, tot i que encara no tinc dret per votar) malgrat d'algunes coses, de democràcia n'hi ha. Perquè no aprofitar-se'n? La participació ciutadana és l'element més important de la democràcia. A votar!

* la font d'imatge: http://www.periodistas-es.org/myblog/etiquetas/videos-electorales-catalanes

© Lale Mur

Un català és pitjor que ningú!

stockphoto

Quan vaig decidir a fer un semestre de Erasmus a la Universitat Autònom de Madrid i així mudar-me a Madrid, la raó principal de la meva decisió era (a apart de les festes d'erasmus, centres d'exhibicions d'art i un clima meravellós) estudiar castellà per poder comunicar amb la família i els amics del meu xicot català. Com que no coneixia a ningú de Madrid, la meva mare em va passar número de telèfon de la filla de la seva amiga que era madrilenya. Vàrem decidir a trobar-nos i conèixer-nos. Durant la conversació, li vaig contar sobre el meu xicot, explicant-li que sortia amb un noi català. Ella va posar els ulls en blanc, però va somriure i em va dir de seguida "Me'n alegro molt. Espero que tot vagi molt bé amb vosaltres".

Després d'acomiadar-me de la meva nova amiga, vaig anar a la parada de l'autobús a prop de l'estació d'Atocha per agafar l'autobús per tornar al pis que compartia amb uns tres estudiants.

 Tot just que vaig arribat a casa, em va trucar la meva mare. Després de parlar una mica de la seva feina i dels meus estudis, mare em va preguntar si he trobat amb la filla de la seva amiga. "Sí, mami, acabo de tornar del restaurant, on vàrem dinar juntes. És una noia molt simpàtica i molt mona i crec que serem amigues molt aviat". La meva mare va posar a riure, qual cosa em va sorprendre, perquè no havia dit res graciós. Després d'haver parat de riure em va explicar que li havia passat la mateixa tarda:

"Filla, tornava a casa de la feina. Quan em vaig acostar a la casa, vaig veure que la María (la seva amiga) m'estava esperant just davant de la casa nostre. Tu em coneixes. Saps que sempre penso en coses negatives i em pateixo molt. Per això vaig pensar que deu haver passat alguna cosa dolenta amb tu, perquè sabia que tenies la trobada organitzada amb la Paula (la filla de María). María tenia les seves celles alçades com un triangle i el seu front era exageradament arrugat. Amb la mà dreta tenia la boca coberta (de la sorpresa suposo) i movia el seu cap d'esquerra a dreta. Sense esperar a arribar fins a ella, li vaig cridar :

-Estàs bé, Maria? Que et passa? Ha passat alguna cosa?
-He de parlar amb tu, Mila. Hi ha una cosa molt important que dec explicar-te.
-No ha passat res amb la Lale, no?
- Doncs, sí.....I no..... Ja t'ho explicaré. Millor que entrem a casa i prendrem un te per tranquil·litzar-me.
- María, digues-me ara mateix que et passa? Ja m'estic posant nerviosa!
- Doncs, d'acord. T'ho dic ara. Ho sento a dir-te però la teva filla sort amb un català!
- Què vols dir amb això?
- Saps que la teva filla té un xicot, oi?
- Sí, sí que ho sé. Per què em preguntes això?
- Perquè aquell xicot seu és un català.
- I? Quin problema hi ha?
- El problema és que tu no coneixes els catalans.
- Doncs, la veritat és que no. Peró abans de conèixer-te tampoc tenia amiga xilena-madrilenya. A més, li conec al seu xicot. Em pots explicar que passa amb la meva filla?
- Escolta, Mila, has de dir a la teva filla que no surti més amb aquell xicot, perquè els catalans són gent molt dolenta. La teva filla no serà gaire bé amb ell, perquè els catalans són uns garrepes i no els agrada gastar diners en menjar. La teva filla morirà de gana.....


* Basats en fets reals. Els noms no són reals.
* Aquesta història no vol dir que tots els madrilenys (o xilens) són així. Durant la meva estància a Madrid, vaig conèixer molta gent que respectava molt els catalans. 

© Lale Mur