13/11/10

Un català és pitjor que ningú!

stockphoto
Quan vaig decidir a fer un semestre de Erasmus a la Universitat Autònom de Madrid i així mudar-me a Madrid, la raó principal de la meva decisió era (a apart de les festes d'erasmus, centres d'exhibicions d'art i un clima meravellós) estudiar castellà per poder comunicar amb la família i els amics del meu xicot català. Com que no coneixia a ningú de Madrid, la meva mare em va passar número de telèfon de la filla de la seva amiga que era madrilenya. Vàrem decidir a trobar-nos i conèixer-nos. Durant la conversació, li vaig contar sobre el meu xicot, explicant-li que sortia amb un noi català. Ella va posar els ulls en blanc, però va somriure i em va dir de seguida "Me'n alegro molt. Espero que tot vagi molt bé amb vosaltres".

Després d'acomiadar-me de la meva nova amiga, vaig anar a la parada de l'autobús a prop de l'estació d'Atocha per agafar l'autobús per tornar al pis que compartia amb uns tres estudiants.

 Tot just que vaig arribat a casa, em va trucar la meva mare. Després de parlar una mica de la seva feina i dels meus estudis, mare em va preguntar si he trobat amb la filla de la seva amiga. "Sí, mami, acabo de tornar del restaurant, on vàrem dinar juntes. És una noia molt simpàtica i molt mona i crec que serem amigues molt aviat". La meva mare va posar a riure, qual cosa em va sorprendre, perquè no havia dit res graciós. Després d'haver parat de riure em va explicar que li havia passat la mateixa tarda:

"Filla, tornava a casa de la feina. Quan em vaig acostar a la casa, vaig veure que la María (la seva amiga) m'estava esperant just davant de la casa nostre. Tu em coneixes. Saps que sempre penso en coses negatives i em pateixo molt. Per això vaig pensar que deu haver passat alguna cosa dolenta amb tu, perquè sabia que tenies la trobada organitzada amb la Paula (la filla de María). María tenia les seves celles alçades com un triangle i el seu front era exageradament arrugat. Amb la mà dreta tenia la boca coberta (de la sorpresa suposo) i movia el seu cap d'esquerra a dreta. Sense esperar a arribar fins a ella, li vaig cridar :

-Estàs bé, Maria? Que et passa? Ha passat alguna cosa?
-He de parlar amb tu, Mila. Hi ha una cosa molt important que dec explicar-te.
-No ha passat res amb la Lale, no?
- Doncs, sí.....I no..... Ja t'ho explicaré. Millor que entrem a casa i prendrem un te per tranquil·litzar-me.
- María, digues-me ara mateix que et passa? Ja m'estic posant nerviosa!
- Doncs, d'acord. T'ho dic ara. Ho sento a dir-te però la teva filla sort amb un català!
- Què vols dir amb això?
- Saps que la teva filla té un xicot, oi?
- Sí, sí que ho sé. Per què em preguntes això?
- Perquè aquell xicot seu és un català.
- I? Quin problema hi ha?
- El problema és que tu no coneixes els catalans.
- Doncs, la veritat és que no. Peró abans de conèixer-te tampoc tenia amiga xilena-madrilenya. A més, li conec al seu xicot. Em pots explicar que passa amb la meva filla?
- Escolta, Mila, has de dir a la teva filla que no surti més amb aquell xicot, perquè els catalans són gent molt dolenta. La teva filla no serà gaire bé amb ell, perquè els catalans són uns garrepes i no els agrada gastar diners en menjar. La teva filla morirà de gana.....


* Basats en fets reals. Els noms no són reals.
* Aquesta història no vol dir que tots els madrilenys (o xilens) són així. Durant la meva estància a Madrid, vaig conèixer molta gent que respectava molt els catalans. 

© Lale Mur


4 comentaris:

  1. Tens un bloc molt personal i agradable, malgrat alguna de les históries que ens expliques siguin dures, i/o crues de llegir. La vida ens va com ens va, i el millor és que poguem explicar-ho. Et seguirem, no ho dubtis, tot i que no sempre t'escriurem, et seguirem.

    ResponSuprimeix
  2. Ferran, moltes gràcies pel seu comentari i per fer-se seguidor del meu blog. La veritat és que jo ho passo molt bé escivint (malgrat que encara no escric molt bé en català i ho intento millorar cada vegada), així em sento més LLIBRE.
    És un honor per a mi que em llegeix vostè. He mirat al seu bloc i he llegit alguns relats molt interessants i seguiré llegint-li. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  3. Caram! i jo casada durant 26 anys amb un català i sense saber-ho! :D val més prendre-s'ho de broma, perquè és força trist tot plegat.

    ResponSuprimeix
  4. Els tòpics fan molt de mal. I com que la gent és crèdula per naturalesa...

    Gràcies per seguir el meu bloc, el teu és molt interessant, escrius molt bé.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...