El professor d'història i la vida sense suborn.

Era xerraire més gran que mai havia vist el nostre petit món col·legial. No parava de parlar dels esdeveniments historials, d'ètica, de les normes socials, d'educació etc. I nosaltres entremaliats de tota la vida, no li fèiem cap cas fins als últims dies abans dels exàmens és clar.
 
Portava els mateixos pantalons, i el mateix americana cada dia, durant tot el any. Els portava impecablement nets. Com era possible? No tenia uns altres pantalons? No havia cap resposta. Era tot un misteri per a nosaltres.

Sempre, sense excepció anava perfecte.

Mai ens havia parlat de la seva família, fins a aquell dia. El dia de les rialles i els comentaris burletes dels meus companys.

- Haveu vist al professor al mercat de la ciutat? Ven bosses de plàstic, assegut al terra!!!! Que fort! El professor ven bosses de plàstic. jajajaja Quan val una, professor?

El professor es va posar vermell de cara i es va posar a tartamudejar, es com li costés respirar. No sabia com explicar-se. Li havien enxampat.

Sense poder explicar-se, es va sortir de la classe amb molta pressa. Després de deu minuts va tornar amb la seva aparença de sempre, amb la seguretat a si mateix i va posar a explicar que el seu sou de professor no era suficient per pagar les despeses de la seva família. Tenia dos nens i com que els havia de donar a menjar havia de buscar una altra feina. Que la seva dona no trobava feina, perquè no tenia estudis.

Després vaig entendre que era un gran home, el nostre professor d'història. Mai ens havia obligat a tenir classes privades (pagant extra), com els altres professors. Mai ens havia insinuat que volia un regal especial per les festes o pel seu aniversari, com els altres professors.

Era un home decent. Li devia costar empassar el seu orgull quan per les tardes anava al gran mercat a vendre les bosses de plàstic, tenint en compte que per a la societat d'aquell temps era una cosa vergonyosa que un professor de col·legi vengués quelcom al mercat. Una societat podrida.

* Quan era una nena, un professor mitjana de col·legi guanyava màximum uns 50 dolars al mes a Azerbaiyán. Ara els sous han pugat una mica; i segons a la meva informació són uns 200 dolars al mes, mentre alquiler d'un pis de dues habitacions costa més o menys uns 500 dolars al mes. 

* la font d'imatge: http://fermentation.typepad.com/fermentation/2006/09/tipping_bribes_.html

© Lale Mur

Ets un bon ciutadà?

Li falta només una hora. Està tan feliç.... No ha vist cap incident durant tot el dia. Té esperança. Ara vol creure que els canvis són possibles. El seu poble pot ser democràtic. Fa fred. És tardor, no s'ha de sorprendre. No hi ha cap sistema de calefacció a la sala. Tampoc és sorprenent. Són dos quarts de vuit. "Déu meu, estic veient aquest canvi. No han fet res". 

De cop i volta s'apaga la llum. La foscor endinsa dintre de la sala. No es veu res. No passa res, aquest observador electoral està més preparat que mai. Treu l'encenedor de la butxaca i s'acosta a la caixa de vots amb la velocitat de llum (figuradament) i la veu. És una dona de la mitjana edat a punt de posar un munt de sobres de vots dintre de la caixa. 

"Ai, mireu-la!!!! T'he enxampat. T'he enxampat!!!! Penseu que no sabem els vostres trucs, eh?"

La dona, sense saber què fer, llança els papers al terra i es posa a córrer.

L'home és content, perquè acaba d'evitar una irregularitat.

Però l'home no sap que si no funciona un truc del govern, funcionaria l'altre. Siempre ha funcionat. Tot i que costaria la vida del director del col·legi. Diuen que ell va tenir un infart de cor.... just després de canviar la caixa...La caixa de vots...

* dedicat per les eleccions d'avui. Al meu poble, les eleccions són il.legítimes, antidemocràtiques, no transparents i no lliures. Al vostre poble, (que ara és també el meu, tot i que encara no tinc dret per votar) malgrat d'algunes coses, de democràcia n'hi ha. Perquè no aprofitar-se'n? La participació ciutadana és l'element més important de la democràcia. A votar!

* la font d'imatge: http://www.periodistas-es.org/myblog/etiquetas/videos-electorales-catalanes

© Lale Mur

La guerra i els pensaments de la petita Nigar

Cap raó és suficientment bona per començar a enderrocar un poble, matar i mutilar als civils, deixar els nens sense els pares, dones sense els homes, els joves sense els futurs i ciutats sense història. Això creia la Nigar, i això li va explicar el seu pare. Ella - una noia de la ciutat físicament no va ser la víctima de la guerra. Però el va veure als ulls dels nous convidats a casa..El va sentir a les veus dels nouvinguts a la seva llar que a partir d'aquell dia seria les seves també. El va olorar del ambient que van crear els seus familiars refugiats.

El seus avis - els pares del seu pare - eren d'un poble una mica llunyà d'aquesta ciutat. D'un poble preciós que va gaudir la Nigar tots els estius abans de l'any de 1993 - l'any de la seva ocupació per part d'Armènia. Quan el exèrcit armeni va ocupar aquell poble a Dagliq Qarabagh, la pobre gent  es van veure obligada a escapar de les seves llars, deixant enrere les seves vides, les cases que havien construït durant totes les seves vides, els records, els cadàvers dels seus pares, germans, fills, dones, i tots tipus d'éssers estimats. Algunes van deixar les seves ànimes per a sempre i es van convertir a uns éssers sense llar, sense família i sense amor. Els familiars dels avis de la Nigar van fugir del seu poble i van trobar refugi a la ciutat on vivien. "La gent desplaçada internament" , ells anomenaven. El número d'aquells refugiats interns alçava a un million de persones. Una vuitena part de tota el poble d'Azerbaiyán.

Val la pena matar a tanta gent i desplaçar tantes vides per unes terres buides? Val la pena crear tanta enemistat entre dues nacions que vivien en pau i tranquil·litat abans del conflicte? És la raó suficientment convincent per destruir l'enllaç humà que unia la gent dels dos països? Val la pena viure en por per sempre, amagant les dones armenis dels homes azerbaiyanis canviant els seus passaports, per tal que no les mati la gent furiosa, la gent dolguda, la víctima d'una política injusta, i dolenta? Mereix la pena crear l'odi als cors joves dels nens, i destruir tres generacions al mateix temps?

Nigar encara no sabia que el dolor i la experiència del seu poble deixaria una taca permanent al seu cor petit que quan creixi, fins i tot quan sigui una dona adulta, cada vegada que vegi un armeni li faria tremolar el seu cervell i els seus sentiments; que s'acumularia un petit odi a la seva sang, encara jove, que li costaria moltíssim treure de sobre...

 *hi ha tantes coses per escriure sobre aquesta guerra. Malauradament,  la prensa occidental no ha dedicat quasi res a aquest conflicte que encara no està resolt. Escriuré més relats amb respecte a aquest tema. 

* el relat necessita modificacions i correccions. Com sempre, no he tingut suficient temps. Espero que em perdoneu. 

© Lale Mur

Polad Bulbuloglu

Las tardes sense llum

tar

Li agradava molt escoltar a la seva mare tocar el piano. Aquell piano Yamaha de color marró que brillava tant que a vegades ella l' utilitzava com un mirall.

Especialment per les tardes...Les tardes sense la electricitat eren les tardes del concert i ball. S’apagava molt la llum a la seva ciutat, al seu país. Para un país amb tanta reserva petroliera i gas, era una cosa ben estranya.

Per tal que no barallessin els tres germans (la cosa que feien molt), la seva mare els distreia posant-se a tocar el piano, mentre la seva germana major i el seu pare (quan venia a casa més aviat de la feina) cantaven, i Nigar es posava a ballar amb el seu petit germà. Un espectacle autèntic, amb la presència dels seus avis, tieta i oncles aplaudint. Vivien en una casa, tots plegats. Era (i encara és) una tradició quedar amb els pares del noi (amb els sogres) quan les parelles es casaven, i generalment es quedaven fins que casés un altre fill. La família de Nigar encara hi estava, perquè durant la Unió Soviètica, els pares no podien comprar un pis per al seu fill (malgrat del fet que podien permetre, el socialisme no els deixava), i els pares de Nigar encara eren molt joves i no tenien molts diners, a més a més per comprar un pis cadascú devia de fer una cua (una altra) per que li toqués un pis. Com que les cues duraven uns cinc, deu, o fins i tot més anys, els pares de la Nigar es van veure obligats a quedar amb els pares. Tot i que l’oncle de la Nigar ja es va casar i ara eren una família més gran.

La veritat és que a la Nigar li hagués agradat molt saber tocar el piano, però a ningú interessava la opinió d’una noia de deu anys és clar. Malgrat als esforços de la seva mare, al final no es va inscriure a les classes de piano, perquè el seu pare no va voler tenir una altre persona a casa trencant el seu silenci, assajant el Chopen o Qara Qarayev per hores, com la mare i la tieta de la Nigar. Per això, al final no li van a deixar a fer classes.

Però realment el que li emocionava, tot i que era una cosa molt estranya per a una noia i de la seva edat, era el tar. No perquè el seu avi passava moltes tardes dels caps de setmana escoltant a mugham pel ràdio, i tampoc perquè cap festa d’aniversari celebrada a casa dels altres avis passava sense la interpretació del seu cosí, tocant el tar. Simplement perquè fa uns mesos quan el seu nou amic del col•legi, Anar, es va posar a assetjar la cançó del fi de curs davant dels seus companys, el sou eteri d’aquell instrument, els ulls tancats d'Anar mentre tocava les cordes del tar, i el poema de Müshfiq sobre “el tar” que explicava una altra companya, van crear un ambient tan màgic, tan impressionant que li va fer tremolar el seu cor i ara estava totalment enamorada del tar.

Ara el seu objectiu era aprendre com tocar al tar, tot i que no era un instrument femení, sinó masculí, segons a les dones de la família.

* per més información sobre alguns instruments musicals d'Azerbaiyán en altre relat meu: http://lalushrelats.blogspot.com/2010/10/un-casament-molt-excentric.html

* si us plau, pinxeu a les paraules que apareixen en blau, per més informació.

© Lale Mur

La Nostra Nigar i el te

Un matí normal i corrent de la Nigar, una nena de deu anys, amb els cabells arrissats , però domats en dues trenes perfectament iguals i decorades amb un par de cintes vermelles, comença amb un bon té negre, preparat por la seva mare i servit en un got preciós en forma de pera. Aquest got anomenen “armudu” a Azerbaiyán, que literalment significa “en forma de pera”. A la seva família, en general, al seu país la gent, especialment els homes beuen molt té, vuit o deu gots al dia com mínim. 

Fins i tot, la Nigar i la seva amiga Seva han inventat una acudit sobre el te (o pot ser no l'han inventat elles, sinó ja estava inventat, però això és clar que no importa), que ella el va utilizar una vegada amb el seu avi per veure si s'enfadaria .  

-  Avi, avi, que faràs un bugada avui.? 

-  Què dius filla, has vist alguna vegada al teu avi netejant la roba?Això és la feina de la teva mare o la teva àvia. Per què m'ho preguntes, necessites alguna cosa?

- No, avi, és com que beus tant te que he pensat igual per això necessites tanta aigua a la teva barriga hahahah" .... 

- Això, d'on surt? aii, que graciosa que t'has arribat a ser, filla meva, però no ho digues al teu pare que s'enfadarà.

Però, pensant-ho bé, li agrada molt prendre el seu te abans d'anar al col·legi amb la seva “murebbe” favorita, la millor cosa del món - semblant a melmelada, però més líquida, que les seves àvies sempre la preparen per a ella. Per a Nigar, a un bon esmorzar, no es pot faltar el pà amb un bon formatge de cabra, acompanyat d'una llesca de pan torrat amb mel. Ara que poden esmorzar bé, perquè no gaudir-lo? Durant la Unió Soviètica, per cada cosa havien de fer una cua gran des de les set del matí pel pa, per la llet, la carn etcétera. Però és una altre historia i s'ha de dedicar un altre relat per això....

http://www.facebook.com/group.php?gid=5078494737#!/group.php?gid=5078494737

© Lale Mur

La calculadora de Nigar

Nigar, una noia típica azerbaiyani, tenia només deu anys, quan la seva àvia (una ex-enfermera, retirada de la feina després de casar-se amb el seu avi) va començar a dur a terme la seva política: una política de convèncer a la seva segona néta que quan sigui gran sigués una metgessa. Una metgessa de capçalera. Ella només tenia deu anys, i no tenia cap intenció de pensar en la seva carrera universitària, ni en la seva carrera professional. A més a qui importa si després de terminar la universitat haurà de casar-se, i no podrà viatjar com el seu pare. 


Tots caps de setmana va començar a ser un espectacle monòton: pressió psicològica acompanyada amb unes paraules dolces i uns regals nous: un par de llibres sobre la medicina, unes joguines en forma de diferents instruments mèdics...A part d'axiò, la família volia que continués la tradició familiar de saber tocar quelcom instrument, al seu cas piano. 


Al seu torn, la mare ja havia començat a comprar uns "cehiz" per a ella. Unes dots especials per a una nena de deu anys, malgrat del fet que li quedava com mínim tretze anys per casar-se. Això el que sortia sumant els anys de la carrera acadèmica per estudiar la medicina sense especialitat més la seva edat. Tot ben calculat...

*la font d'imatge: http://www.art-e-zine.co.uk/office.html
*Ara mateix estic de viatge per uns asunts acadèmics i he escrit aquest relat en un internet cafè i literalment en 15 minuts. (Perdoneu pels errors, com sempre no he tingut gaire temps per llegir-lo la segona vegada, ho faré després)
* Gaudiu d'una bona música azerbaiyani

@ Lale Mur

La vida d'una noia típica Azerbaiyani: Tant de bo que sigués un nen

Nigar és una noia típica azerbaiyani. No té res per envejar a les altres noies azerbaiyanis. 

El seu naixement tampoc fou gaire diferent. 

Com que ja tenien una nena, la seva família anhelava per a un nen, no una nen, fins i tot la seva mare havia anat a veure a una senyora amb uns dots especials que li digués si tindrien un nen o una nena. Ella li havia promès que seria un nen, i no hi havia cap dubte.  Però, ha nascut una nena, i  els pares en lloc de celebrar-ho, han començat a fer planes pel proper intent.

Perquè, ara els pares haurien de provar moltes vegades fins que sortís un nen, qui pot continuar el cognom de la família. Tenir nen o molt millor nens era una cosa molt important per una família azerbaijani. Una família sense un nen era com un tronc d'arbre sense branques i fulles que amb prou feines existia, i que tenia perill de morir molt aviat. La família Jabbarli havia que ser un arbre gran i fort amb moltes branques fortes que deixaria una empremta significant en aquesta vida azerbaiyani. Al cas contrari, si la mare de Nigar no podria parir un nen algun dia, el cognom no passaria a l'altra generació, qual cosa era una desgràcia per a la família. 

En realitat, el cognom de la família ni tan sols era Jabbarli, sinó legalment era "Jabbarov / o Jabbarova en femení". La família Jabbarli russificà el seu cognom després de l'ocupació soviètica del país. Era una política soviètica. "No era gens obligatori", les regles ho deien. Però per alguna raó curiosa, la majoria de les famílies els van veure obligades a canviar els seus cognoms. Dintre de la família, es deien Jabbarli - el cognom autèntic de la família.

Com que no tenien preparat cap nom femení per la nena, va ser una feina escabrosa triar un nom per a ella. Al final, la mare va decidir a anomenar a la seva filla Nigar, la heroïna d'una llegenda azerbaiyani que llegia els últims mesos del seu embaràs. Nigar era un nom d'una dona molt valenta, intel·ligent i fidel que muntava cavall i lluitava al costat del seu marit Koroglu - un heroi Azerbaiyani del segle XI -  contra els rics, i les persones que maltractaven els camperols i els pobres. Era la llegenda favorita de la seva mare. 

Tot i que li fascinava aquella dona valenta - Nigar - tenia altres plans per a la seva pròpia filla Nigar i mai a la vida la deixaria que lluités colze amb colze amb els homes. 

Tenia uns plans molt millors per a ella: un diploma universitari,  un bon marit i uns nens sans i forts. 

* És una part de la nova sèrie de relats que parlarà més sobre la meva pàtria - Azerbaiyán. He decidit a fer aquesta sèrie, inspirada de la suggeriment de Clídice, que volia saber més coses sobre Azerbaiyán.  Moltes gràcies, Clídice pel teu interès.

* La foto és d'una ballarina azerbaiyani amb un vestit tradicional azerbaiyani. Aquest tipus de costum es porta durant els esdeveniments especials i tradicionals , o el porten també les ballarines i cantants de la música tradicional.

© Lale Mur

La identitat nacional

Ahir a la nit, aproximadament a les vuit i deu, vaig plorar. Ni tan sols no sé per què em va afectar la veu d'una cantant azerbaijani d'una manera tan inesperat i tan inexplicable.

Tenia moltes ganes d'anar a veure a uns músics de la meva pàtria i estava molt orgullosa i feliç al costat de les persones que estimo. Quan ella va començar a cantar amb la seva veu tan pura i tan bonica, es va crear un nus al meu estómac. No va durar gaire quan aquell nus va començar a moure des del meu estómac fins a la meva gola i va començar a bloquejar la meva saliva; no podia empassar-la. 

De cop i volta, quan la cantant va alçar al moment culminant de la cançó, el nus es va desfer i jo vaig posar-me a plorar com una magdalena. Tothom al voltant meu va quedar estupefactes. No acostumo a plorar en concerts.

Em vaig sentir nostàlgica sobtadament. No ho esperava.

Em vaig adonar que la identitat nacional no t'abondona mai, tot i que hauràs viscut als altres països i et sents més internacional.

La identitat nacional és com un tapís de colors, de olors, de memòries, dels llocs, de la música que escoltaves com a nena, de la música que escoltaven els teus pares i els teus avis, de la cuina, de les persones, de les bromes, del color de la teva terra, dels balls, de la llengua, de les tradicions, i de les persones que has conegut durant la teva vida i que han deixat les seves empremtes a la teva identitat. 

Em vaig adonar que és molt bonic saber conèixer, saber estimar i protegir la teva identitat nacional; i al mateix temps és molt gratificant i d'allò més bonic saber valorar i estimar a la identitat del poble on vius, sense'l qual series com a convidat a la casa d'un estrany. 

* La canço d'avui és una fusió de Farqana Qasimova (la cantant que va visitar Tarragona avui), el seu pare Alim Qasimov (un gran cantant d'Azerbaiján que fa música tradicional, que és diu mugham), i uns músics internacionals.

© Lale Mur

El meu avi

Estimat avi,


Tant de bo pogués tenir una catifa voladora, ara mateix, per poder volar al cementeri on descanses.

Tant de bo pogués portar-te unes violetes, iguals a les   que sempre tenies a casa teva i  algun exemplar d'aquells llibres vermells que tant estimaves: Les grans enciclopèdies soviètiques, que solíem llegir plegats, gairebé tots els vespres abans de les notícies de les deu. Cada dia m'ensenyaves una nova paraula.

Tant de bo pogués dir-te que tenies tota la raó quan em deies: "Filla meva, gaudeix de la companyia dels teus avis, perquè un dia quan menys ho esperis ja no hi estarem. I  en aquell  precís moment desitjaràs amb tot el cor que estiguem amb tu". Especialment repeties això en els últims anys de la teva vida quan recollies unes moreres blanques en la parcel·la per a nosaltres.

Tot i que no crec en la existència després de la mort i no sóc gens religiosa, en un dia quan tothom va als cementeris per visitar els seus morts, no deixo de pensar en tu.

* Les cançons del relat del dia són d'un grup musical azerbaijani dels anys seixanta-setenta - "Qaya"

© Lale Mur

"L'avi Lenin"

El meu món petit "ple d'il·lusions per l'avi Lenin" es va ser enderrocar quan vaig tenir la meva primera conversa seriosa amb el meu pare.
Feia uns mesos que m'havia convertit a "oktyabryonka*" i portava la meva agulla amb el cap del infant Lenin amb un orgull inexplicable.
Com que el meu pare treballava molt i després de la seva feina estava ocupat amb la seva organització secreta (d'això em vaig assabentar molts anys després), venia a casa molt tard i ens veiem molt poc.
Aquella tarda havia vingut a casa més aviat i volia passar més temps amb mi. I jo orgullosa de la meva agulla i del poema que m'havien assignat per estudiar, vaig posar-me davant seu i vaig dir-li:

"Papi, et puc explicar el poema que he après?"
 
I sense esperar la resposta vaig posar-me a explicar-l'hi. El poema parlava de la grandesa de "l'avi Lenin". Volia veure que el meu pare fos orgullós amb mi, però en lloc d'això ell va posar una cara molt seriosa i em va dir:
"Filla meva, crec que ja ets una noia gran i ha arribat el temps per parlar amb tu seriosament "
Jo, amb una gran por al meu cor, vaig assentir amb el cap i vaig seguir-li a la habitació dels convidats, per tal que la meva mare no ens senti. No li agradava a la meva mare que ell parli de les coses serioses amb mi. Sempre deia que jo era massa petit per això.
Tot i que no me'n recordo exactament que em va dir el pare aquell moment, les seves últimes frases de la nostre conversa van ser decisives que el dia següent la meva professora em renyi davant dels trenta estudiants i que ordeni que em posés a la cantonada de l'aula amb un peu aixecat durant uns trenta minuts.

"Demà no cal que expliquis el poema. M'escoltes? Digues-li a la teva professora que jo no et deixo explicar aquest poema. Ja està. Si ella té quelcom problema, que parli amb mi. I tu quan estigues més gran ho entendràs millor ". Des d'aquest moment, "el Déu Lenin" va deixar existir per a mi.

La pena més gran que em va donar aquest incident va ser la meva corbata vermella, que vaig cremar una setmana després. La tenia guardada a un calaix de roba. Me l'havia regalat la meva mare. Encara era massa jove per ser la pionera, però tenia tantes ganes de portar-la, que cada setmana la provava mirant-me al mirall.

Vaig dir a la professora el que m'havia dit el meu pare i a part del càstig que vaig rebre (sobre qual no vaig parlar amb el meu pare, sinó amb la meva mare, qui em va suplicar que no li digui res al pare), la meva àvia (que era professora del altre col·legi i coneixia a la meva professora) va rebre una trucada. El mateix dia vaig tenir la meva primera xerrada seriosa amb la meva àvia i em va aconsellar que no parli de Lenin amb el meu pare.

Ja no volia ser la pionera, tot i que tenia moltes dubtes respecte a això: "Què faré si em faran pionera? Seré feliç? Com amagaré la meva corbata del pare? " etc. Però la URSS es va esfondrar el 1991 i no em va donar suficient temps per prestar el meu jurament de pionera que havia de ser així:

Jo (Lale Mur) m'uniexo a les files de la organització soviètica dels pioners al nom de Vladimir Ilich Lenin, i davant dels meus companys prometo solemnement: estimar ferventment a la meva pàtria; Viure, estudiar i lluitar, com el gran llegat de Lenin, i com diu el Partit Comunista i religiosament seguir les normes dels Pioners de la Unió Soviètica...

 

* És la veritable història de la meva infància.
* Oktyabryonok (masculí), Oktyabryonka (femení) significa "Petit/a octubrista" (un nen de 6 a 9 anys d'edat, els graus 1 a 3, a l'antiga Unió Soviètica) és la primera de les tres etapes abans d'esdevenir membre de ple dret del Partit Comunista. La segona és la etapa de "Pioner/a".
* La font d'imatge:http://qtk.livejournal.com/

© Lale Mur

* Aquesta canço em fa plorar per alguna raó, i per què encara no ho sé.

Un casament (no molt) excèntric (3)

http://www.cakepicturegallery.com



(és la continuació del relat anterior)

Hi ha de tot a la taula; però el mes important per a mi en aquest moment -  hi ha una gran quantitat de begudes. “Sóc al paradís”, penso. Estenc la meva mà dreta per agafar el vi i posar-me una miqueta per començar, i sento la mà esquerra d’Arzu aturant-me. Em diu xiuxiuejant que és massa aviat a començar a beure, que tots el ulls dels convidats estan clavats a nosaltres.

Això significa que he de ser un robot i somriure fins que es cansen els convidats estimats o fins que cansi la meva boca de somriure. Hi ha un mestre de cerimònies al centre del saló de balls que no para de cridar i després de cada frase ens miren tots el convidats i aplaudeixen. Estic suant sota dels ulls de quasi 300 persones: això fa 600 ulls, faig un càlcul ràpid.

Els músics comencen a tocar i la gent emprenen a ballar. Com ballen, Déu meu.... Quin ganes de ballar. Ara sort l’Arzu a ballar i sense mi. “Bé”, penso, “em deixa sol i puc beure una mica de vi per alleugerir – me i donar-me més confiança quan em toqui a ballar”.

Després tot el que recordo és l’ampolla de vodka amb el suc de taronja i el vi azerbaijani.

També me’n recordo dels ulls d’Arzu i que em deia alguna cosa, però què deia no me’n recordo.

Em diu l’Arzu avui que he perdut la part mes interessant del casament, que tothom ho va passar molt bé menys jo. Que van ballar fins a les 4 del mati. I on era jo? No puc recordar-me’n. No m’atreveixo a preguntar-li què feia jo allà, no vull sentir-me molt pitjor que sento ara.

Tinc un mal de cap que no puc tolerar. I les meves ganes de vomitar no em deixa en pau. La propera vegada estaré més preparat. Per un casament? O potser per un divorci després de tot el que he fet?  

© Lale Mur

Un casament molt excèntric (2)

http://helixaudiovisual.com

(és la continuació del relat anterior)

Quan sortim de la casa, al costat de la porta gairebé m’agafa un infart al veure la quantitat de gent que ens espera ....Vull tornar enrere; no puc enfrontar-me a tanta gent; Xiuxiuejo a cau d’orella d’Arzu :

- Podem anar més ràpid i seure al cotxe, si us plau?

- No et deixaran!!

“Vaja, no em diguis!! Gràcies per tranquil·litzar-me”, penso. 
M’estic escalfant cada vegada més entre tant soroll dels músics, la gent al voltant meu, i és clar la gent que m’espera. No puc respirar, i pregunto al meu cunyat que si em pot portar  una mica d’aigua (ell sap parlar perfectament anglès). ”Ja es molt tard”, em murmura. “Després te’n donarem”.

Sortim fora.....De sobte sento uns dolors aguts a la meva cara dels cops d’unes coses fortes, i dures, però petites. Miro al terra i veig caramels per tot arreu. La pluja dels caramels acaba de començar. Cobreixo la meva cara (una cara encara jove) dels cops i sento un pessic de algú. Em giro i veig a la meva sogra parlant-me en azerbaijani. Entenc que m’ordena que balli, perquè el volum de la música està en augment i la gent està fent un cercle.

M’estic marejant. l’Arzu no s’escaparà del meu càstig algun dia per no haver-me explicat tot això al seu temps. Llavors tindria bastant temps d’escapar-me.

No se ballar, y menys ballar azerbaijani....

I a més encara no he begut ni una gota d’alcohol. Com volen que balli? Arzu està començant a moure’s. No veig a Mike, ha desaparegut.”Cabró! pensava qui em salvaria d’aquest espectacle”. Arzu em diu en anglès que m’he de posar al centre i comencar a ballar. Mentre altres, desenes d’altres m’estan mirant somrient i aplaudint. A part dels familiars i convidats hi ha molts veïns que ens estan mirant amb gran curiositat. Mai he sentit tanta vergonya a la meva vida.

Intento fer contacte amb ells d’Arzu i li demano que m’ajudi, que m’ajudi a escapar. Vull ser el nuvi que s’havia escapat del seu casament azerbaijani.

Arzu s’apropa i m’agafa les mans, les posa en posició de volar i em murmura, “Gira, nomes has de girar una mica i moure els peus.....i has d’aguantar uns minuts fins que acabi l’eufòria de la gent”. Encara bo que la pluja dels caramels s’ha acabat, i ara comença a ploure arròs.”Això m’ho conec”, penso, “ho havia vist a la boda de’n Xavier – el meu amic català”.  

Mentre penso també volo. Tant de bo que acabés aquesta comèdia, i podríem anar al restaurant i beure una mica.Ja he aguantat uns minuts, però la gent no para d’aplaudir, i l’Arzu no para de ballar. Ara està ballant amb tots els familiars. M’ha deixat sol. En Mike encara continua desaparegut. Tanco els ulls i imagino que estic volant.

De sobte la música s’atura; obro els ulls i veig la gent aplaudint. Endevino que hem de seure al cotxe perquè l’Arzu ha agafat la meva mà i m’està empenyent cap al cotxe. “Quina alegria!!”, penso, “Ja ha acabat l’espectacle i ens dirigim al restaurant  a menjar i a beure!”.

El cotxe es mou, i quan sortim de la casa per incorporar-nos al carrer principal veig un mur de gent jove, entre 10-20 anys, que estan bloquejant el carrer. ”Que passa, ara, Déu meu”, penso, “Per què no ens deixen a passar”?

L’Arzu m’explica que és una altre tradició i que he de sortir del cotxe, i donar-les regals, generalment uns diners cadascú, no ha de ser molt.

- No pots fer-lo tu? O el teu germà? O igual el xofer?

No em respon i obre la porta. No tinc cap opció; quan més aviat acabi l’espectacle, millor serà per a mi. Tinc només uns “pounds” i els dono un per a cadascú. Tothom m’està mirant, em sento famós (no m’agrada gens sentir-me famós).

M’assec al cotxe, i tinc necessitat de prendre alguna beguda; tant de bo que arribéssim més aviat al restaurant. Tot el viatge l’estan gravant en vídeo. Haig de comportar-me bé, perquè el miraran tota la família. “Quantes persones serien al restaurant”, penso.  Això és un altre tema que em preocupa...Sorpresa, Sorpresa....estic suant l’altre vegada dels nervis....arribem al restaurant....El restaurant es veu com un palau. “ Déu n’hi do”, penso, “M’he casat amb una princesa”.

Entrem al restaurant, veig una sala enorme amb uns tres-cents convidats al menys. Ens estem dirigint directament a la taula que esta situada al centre i al punt més elevat de la sala. L’han posat d’una manera que tots els convidats ens poden veure perfectament i més a més ens poden controlar. Entre balls i aplaudiments hem arribat a la taula...

(continuarà)


* si voleu veure un ball tradicional que fan els nuvis durant els seus casaments, entreu aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=zf3hRMX-5to

© Lale Mur

Un casament molt excèntric (1)

Sóc un home, d’uns 37 anys, que ha crescut al sur d’Anglaterra. Vinc d’una familia benestant i  conservadora. Per això mateix quan  els vaig dir als meus pares que viatjariem a Azerbaijan per participar a la meva boda azerbaijani em van armar un escàndol, dient que no pensaven acompanyar-nos-hi. 

Per a ells, ja era suficient que m’havia casat amb una noia extranjera (i a més a més d’un país que mai n’havien sentit a parlar) i no podien fer res més.  

Estic casada amb l’Arzu ja fa uns mesos. La vaig conèixer fa uns tres anys i vàrem enamorar-nos de seguida que ens vàrem veure. Ella estudiava Ciències Políticas a Londres mentre jo treballava a la mateixa universitat.

Li vaig propasar l'any passat perquè sabia que li faria molta il·lusió, i és clar a mi també. 

I així vàrem fer un casament típic anglès, bastant avorrit pel meu gust i també pel seu. Els casaments a les meves terres generalment consisteixen de cerimònies avorrides i llargues amb grans quantitats de begudes. Després vénen els vòmits i la ressaca a l’endemà.  El nostre va ser més o menys igual. 

Ara m’he de casar per segona vegada- aquest cop amb les tradicions azerbaijanis i ho haig de fer la setmana que ve. 

Ja som a Azerbaijan, i és l`última nit abans del casament.

Hem passat la nit en cases separades.

Ja estic preparat, i ha arrivat el moment d'anar a buscar  la núvia. Estem acompanyats per uns set músics que no paren de tocar durant tot el viatge, mentre un noi de l'altre cotxe no para de gravar-me al video.

Encara bo que el viatge entre les cases dura només uns 10 minuts, perquè si no, hi hauria el  perill que quedés sord dels sons del tambor, zurna, balaban i gaval* al meu costat.  "rikidi chikidi chikidi chikidi, rakidi rakidi....”, sona dintre del meu cervell sense parar.

Ara hem arrivat a la casa d'Arzu i estem pujant a l’habitació de la núvia; la veig asseguda allà envoltada de les seves amigues, la seva mare i germana i altres 10 persones més...Porta un vestit ben llarg de color blanc i es veu molt maca com sempre, malgrat que el seu pentinat  no m’agrada gens. Llueix quelcom extravagant al cap, que per a mi sembla com si hi tingués un cistell amb flors i fruites endins. 

 

Em vénen ganes de riure, i la miro i sé que ella sent el mateix i vol posar-se a riure. Hem de mantenir la tranquillitat i serenitat i continuar amb la ceremònia. De sobte, els meus músics comencen altre cop a tocar “chikidi-chikidi, rakidi-chikidi....”, oh no.... el meu cap no podrà aguantar mes. La meva sogra porta una candela molt maca de color vermell a l'habitació i la posa al terra. Encén la vela i diu alguna cosa a la seva filla. L’Arzu s’aixeca i està en posició d' esperar alguna cosa. 

No sé que està passant, perquè Arzu volia que fos tot una sorpresa per a mi, i no m’ha explicat res sobre les tradicions d’un casament rural azerbaijani.   La meva sogra agafa la mà de Mike - el amic meu (anglès per cert) que està al costat meu mirant amb els seus ulls grans com uns plats de postre, i l'acosta a la núvia....Què fan, em pregunto, perè no goso  dir-ho en veu alta. Mike gira i em mira. Li donen una cinta fina de color vermell.

Arzu ens explica que Mike l’ha de passar al voltant de la cintura de la núvia i fer un llaç. Però per què, vull preguntar... I per què Mike, no jo? Potser perquè ell és més maco que jo? Sempre he tingut una enveja secreta a la bellesa masculina de Mike.  No, no ha sigut per la bellesa, sinò per la tradició. Arzu m’explica que normalment això ho ha de fer el germà del nuvi, però com que no tinc germans, han escollit el meu amic. 

Mike fa el que li diuen i ella comença a donar tres voltes al voltant de l'espelma situada al terra...La meva sogra parla en azerbaijani sense parar. Em sembla que ens està beneint. 

 

Are hem de baixar les escales de la casa per anar al cotxe amb l’acompanyament dels músics. Mike em xiuxiueja a cau d'orella que necessita urgentement una beguda forta perquè el seu cap està a punt d'explotar. Altre vegada em vénen ganes de riure, pero mantinc la seriositat. Al sortir de l’habitació d'Arzu gairebé m'entrebanco amb algunes coses del terra. M’atura la tia de l'Arzu... Em sento incòmode. Miro al terra i veig un parell de plats. Que fan aquí els plats? Arzu m’explica que ella ha de trencar-los amb el talò de les seves sabates. “Krrrrrakkk”, es sent...”Quina força, mare meva”..Els sons d’alegria i dels aplaudiments crea un nou caos al meu cap, acompanyats amb els “rikidi-chikidi-rikidi” dels músics. Arzu està somrient, i diu que tindrem molta sort al nostre matrimoni, perquè ella ha pogut trencar els plats de primeres. Què pasaria en cas contrari? li xiuxiuejo. “T’ho explicaré després, amor meu”, em diu...."Ens posarem al cotxe i anirem al restaurant...encara bo que l'espectacle està a punt d'acabar", penso....Però ni tan sols sem passa pel cap que és només una part petita del començament de l'espectacle....

(continuarà.....) 

* Zurna, gaval i balaban són instruments musicals nacionals d'Azerbaiján. 

http://atlas.musigi-dunya.az/en/zurna.html

* Zurna, és un instrument amb un to fort i alt, i es fa generalment de fusta de albercoc, nou o morera.

http://atlas.musigi-dunya.az/en/gaval.html

* Gaval, és altre instument, que pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals.La pell de l'esturió que s'ha experimentat en una manera especial s'estira sobre el marc rodó. La primesa i la transparència de la pell de peix fa que el so de l'instrument segui especialment agradable...

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=824710&page=2

* Balaban és como una gaita amb tubs cilíndrics com xirimia. És oboè cilíndric d'albercoc, mora, o de fusta rosca juga amb una canya doble gran que produeix un so suau, xiuxiuejant, i trista sovint  (http://atlas.musigi-dunya.az/en/instruments.html)

© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (2)

(si us plau llegeix primera LA GRAN PURGA STALINISTA (1), publicat el 05 d'octubre.Perquè aquesta carta és la seva continuació)


Estimat amic imaginari,


Ja han passat sis anys des d'aquell dia que et vaig escriure l'última vegada. Durant aquests sis anys han passat moltes coses dolentes. Perdona'm que  sempre t'escric coses desagradables, però no hi ha altre manera de esplaiar les meves penes, i desfogar els meus sentiments.


A la meva última carta, et vaig comentar sobre l'empresonament del meu marit, un gran poeta Müshfig.....Aquesta vegada t'escric per dir-te que el amor de la meva vida ens ha deixat per sempre....Li van executar ......Dos anys després de acusar-li de ser "l'enemic de l'estat". Encara no ho tinc assimilat.....només tenia 30 anys...era tan jove i tan alegre...


Et confesso que volia suïcidar-me; perquè en aquesta vida no calia viure després que no hi estigui ell.....Ell era mi únic ànim, mi vida, mi felicitat....No volia viure, i em va deprimir molt...


Però hi havia només un motiu que no em va deixar a suïcidar: guardar la memòria de Müshfig per sempre. Per això, he decidit escriure un petit llibre sobre ell i la meva vida amb ell.


No puc escriure tot el que penso en aquest llibre, ni explicar que està passant al meu país actualment. No vull que m'esperi el mateix destí que el seu....no ara, no abans que escrigui el meu llibre dels meus memòries.....Però vull que la generació vinent sàpiga sobre aquest gran poeta que va sacrificar la seva vida per la seva pàtria, per això espero viure per molts anys més.....per l'únic objectiu...


Meu amic estimat, també t'escric per dir que Müshfig no fou l'únic víctima de les repressions stalinistes.

Tinc una nova amiga d'Ucraïna que em va explicar les desgràcies de la seva pàtria. Ella es va traslladar a Baku després d'haver contret matrimoni amb un noi azerbaijani. Mentre ella vivia aquí ja fa uns anys, al seu oncle sacerdot van enviar a Sibèria on va morir del fred i malaltia. Com que el seu oncle era com un pare per a ella, la meva amiga no ha pogut superar aquesta desventura. Es va posar molt malalta i va ser hospitalitzada. Així ens vàrem conèixer al hospital central a Baku, quan jo patia de la malaltia cardíaca.


Des d'aquell dia passem totes les tardes juntes i parlem de les coses que no haguéssim pogut parlar amb els altres persones.


Amic meu, es veu que l'Ucraïna va ser el país que va sofrir més de la gran purga stalinista. I nosaltres aquí no sabiem res. La meva amiga Galina em va contar que amb l'objectiu d'esborrar la identitat ucraïnesa del món, es van assassinar 17 ministres del govern del país a l'any 1939. Més a més els grups sencers dels intel·lectuals, sacerdots, ex-membres dels exèrcits anti-bolxevics, i fins i tot la gent amb alguns familiars a l'estranger i els descendents dels immigrants del països fora de la Unió Soviètica van ser exterminats.


Ho pots imaginar, amic meu?  Pots imaginar que aquest imperi dels quinze països està liderat per un boig que vol destrossar tothom que hi estigui en contra ? No............No crec que és possible imaginar aquesta barbaritat ni als somnis més dolents.Que bé que no ets viu, amic meu!!!...Així no has de sofrir.

A part de tot això, ha començat la Segona Guerra Mundial, i ha creat altres problemes.

Però te'n parlaré un altre dia, amic meu...Perquè ara me'n d'anar a dormir.

He sobreviscut un altre dia més.

Salutacions,


Dilbar

10 de setembre 1943


* Dedicat a la meva amiga ukraïnesa O.
* Per més informació sobre la Gran Purga Stalinista: http://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Purga
* L'imatge per Nenad Vitas. La font:
http://es.toonpool.com/cartoons/STALIN%20DZUGASVILI%20VISARIONOVIC_23260

© Lale Mur

El colom blanc

Fa molts anys enrere, dos khans (príncipes) de dues regions de Azerbaiján tenien moltes diferències entre ells. Cada costat acusava rival de tots els pecats i això va fer la guerra inevitable. Van acordar el temps i lloc de la batalla decisiva.

Khan de la regió Sheki va anar al seu palau un dia abans de la batalla i va ordenar a un dels seus homes que li porti les seves municions. Després va anar a veure a la seva mare per que li beneeixi per aquesta batalla.
La benedicció de la Mare es creia sagrada i Khan la necessitava molt. La seva mare va tornar amb el home de les municions i el va ordenar al home que els deixés sols.
- Mare, on és el meu elm que és orgull per a l'home i per a la nostra família? No me'l han portat encara. He de parlar amb el home de les municions urgentement.
- Fill meu, no diguis res dolent al home, perquè no és la seva culpa que no t' ha pogut portar el teu elm. Es impossible portar-lo.
- Per què imposible? Mare, entenc els teus sentiments, que no vols la guerra i destrucció; però no puc fer un pas enrere. Aquesta serà la desgràcia de tota la meva gent. Si cal, estic disposat a donar la meva vida per la meva terra, però no vaig a retrocedir. Aquesta és la meva última paraula! Si us plau, beneeix-me!

- No n'estic dubtant de la teva valentia i determinació, fill meu, vas ser criat per protegir la pàtria dels enemics. Però l'elm sembla estar embruixat. Ningú ha pogut aixecar-lo.
- Llavor, me’n vaig a intentar a dur-lo jo mateix.
- Si us plau no toquis l'elm. Et prego en el nom de la llet de la mare que et va portar fins aquí com un Khan de Sheki, de les terres antigues i glorioses.
- Però mare, com podré aparèixer en un camp de batalla davant del meu poble i els meus guerrers amb el cap descobert?

I llavors la mare li va dir la raó darrere de la seva acció.

- Gran Khan, el meu fill estimat, hi ha un parell de coloms blancs que van fer un niu al teu elm de batalla. Són les aus més pacífiques del mon i es reprodueixen tres pollets. Els coloms saben on niuen i volen criar els seus pollets en condicions de seguretat. Si algú toqui aquestes criatures innocents, els pares volaran lluny, els pollastres es moriran i el dolor i la malaltia arribará a la nostra terra.... La desgràcia es quedarà en aquest país per sempre. Estàs preparat per acceptar això?

Khan es va quedar en silenci, no sabia què dir. Les paraules de la mare eren més fortes que la força i el poder.

Al matí Ganja Khan va adonar que Sheki Khan, muntat en el seu cavall de batalla, tenia el cap sense protecció. Això li va sorprendre i li va preguntar la raó darrere. El Khan de Sheki va dir:

- Un parell de coloms blancs van fer un niu al meu elm; tenen tres cries i la meva mare em va suplicar no malmetre el niu. La meva gent pot patir d'això. Però per això no pateixi, Ganja Khan, estic a punt per a la batalle.

Khan de Ganja estava desconcertat i sorprès per la tranquil·litat del seu oponent. Decidit, va enviar als seus missatgers per comprovar i confirmar aquest fet i es va posar a pensar sobre aquesta guerra. El savi Khan va agrair la honestedad de Sheki Khan i li va oferir la seva mà:

- Gran Khan, m'agradaria fer pau! Si la seva mare no volia destruir nius de colom, com podem destruir les terres i cases, va vessar la sang de persones innocents? El seu cap descobert no és un signe de la seva desgràcia o l'acceptació de la derrota, és només l'altra manera que demostra el seu honor i els pensaments clars.

Es va fer la pau i des de llavors colom blanc és un missatger de la pau i el símbol de benestar en Azerbaiján.

* És una versión de la legenda de la regió Sheki de Azerbaiján. Aquesta vegada no és el fruit de la meva imaginació.

* El imatge: el Palau de Sheki

* La font del imatge: http://www.flickr.com/photos/61275805@N00/296538707/

* Per més información sobre Azerbaiján i galeria d’imatges:

http://es.wikipedia.org/wiki/Azerbaiyán

http://www.azembajada.es/browse.php?lang=sp&page=0102

http://www.azerbaijan.az/portal/General/FireLand/fireLand_e.html

© Azerbaiján amb la interpretació de Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (1)

Estimat amic imaginari,

Espero que no t’importi que m’adreci a tu en català. Això et pot semblar molt atípic; però és l'única manera d’amagar la veritat dels stalinistes i ho saps millor que jo. Per alguna raó explicable i inexplicable, em sento més lliure escrivint aquesta carta en català.

Amic meu, aquesta vegada tinc unes noticies molt tristes.  

Te’n recordes del meu marit – el gran poeta nacional Azerbaijani, oi? Te’n recordes del Müshfiq?

Estic destrossada, amic meu, no sé si val la pena viure després del que va passar ....

Ahir el van portar.....Van portar el meu cor, i la meva ànima a la presó....

Seria l’ultima vegada que el veuria? No ho sé.....gairebé segur que no el veuré viu...ja saps com són...el mataran, o pot ser ja l'han executat i encara jo no ho sé.

Vivíem els últims mesos sota la pressió i investigació per part del govern. Ens han estat vigilant molt d'aprop, i no hem pogut viure tranquil·lament: jo sempre tenint por que vindrien a buscar-lo, i cada nit dormint amb els ulls oberts... Müshfig va ser vetat per la Unió d’Escriptors Azerbaijanis fa uns mesos, això ho sabies, oi?
Però això tampoc el va fer a asserenar-se.

Aquesta vegada van venir de veritat i el van agafar. Han utilitzat el seu poema "Toca, tar*, toca!" com una excusa política, anomenant-lo“chauvinista” i "traïdor del govern"; L'han empresonat a la presó. Només perquè el poema parlava de la prohibició estatal d'un instrument musical de Azerbaiján.

Mira, que diu el poema. He traduït només una part petita del poema per a tu:

Toca, Tar, Toca

Que senti les cançons més etèries de la teva veu!

Toca, Tar, Toca,

Qui et pot oblidar?

Però tu el coneixes, saps com és ell. Mai ha deixat d’expressar-se lliurement. El seu caràcter entossudit li costarà la vida, amic meu....i jo destrossada i trista, no puc fer res.

Saps el pitjor de tot què és? L’ha traït un dels companys seus, un altre poeta que servia els interessos del govern de Stalin. El règim ha creat enemistat entre els amics, companys, i famílies...

El règim està esborrant tots els intel·lectuals, poetes, escriptors d'Azerbaiján. El Stalin té por que algun dia els intel·lectuals Azerbaijanis puguin aixecar tota la nació contra el règim Soviètica.

Ara el mataran al meu Müshfig per la seva valentia i voluntat de mantenir la lluita per la defensa de la cultura del seu país!!!!! Quina injustícia!

Ahhhh, no em queda més remei que romandre aquí amb la gran esperança que exonerin el gran poeta Müshfig i que pugui tornar a casa seva al meu costat.

Ara, amic meu, me’n d’anar i obliterar aquesta carta per si cas.  

Salutacions,

Dilbar

1937

* És una carta imaginària de la dona del gran poeta Azerbaijani Mikayil Müshfig. Durant la Gran Purga Stalinista de la Unió Soviètica ell va ser arrestat i executat poc després d'haver complert els trenta anys.

* Durant la Gran Purga 1937-1938 de Stalin, 120,000 intel·lectuals azerbaijanis van ser enviats als camps de mort o executats.

* El meu poeta favorit - Mikayil Müshfig fou un dels fundadors del nou estil poètic soviètic Azerbaijani als anys 1930s.  

* Tar – és un instrument musical nacional azerbaijani. Per més informació: http://atlas.musigi-dunya.az/en/tar.html

Y http://www.akdn.org/aktc_music_instrument.asp?category=qasimov

© Lale Mur

I TU, D'ON ETS?

Ella ve d'un país llunyà on la terra no s'havia pogut desar la seva passió pels seus residents romàntics i talentosos i havia començat fa ja molts anys expressar el seu amor amb els seus focs naturals enviant-los al superfície de la terra; on la major part dels volcans de fang del món es concentra ; allà on els peixos posen ous tan especials que son més cars del món; on caviar es menja untat al pa com la melmelada; on es mengen com un rei, on el te es beu com l'aigua, i a més es beu sense sucre i amb la melmelada ; on els homes passen el seu temps lliure jugant al "backgammon" a "chayxana - caseta de te". Ella prové d'unes terres on les muntanyes s'alcen al cel; on els llacs reflecteixen com un mirall, purs i bells; on el petroli fluix com un riu, i la gent canta en lloc de parlar; on es va estrenar la primera opera a l'Est...

Però ella no dirà a ningú que són les mateixes terres on va tenir la seva primera decepció sobre la seva pàtria; on és normal "ficar diners" a les butxaques dels doctors (i els professors i altres persones més), perquè li consultin bé i correcte, no per què són dishonestos (també), sinó per què els seus sous son molt baixos per poder mantenir la família. On l'educació es pot comprar i vendre. El país on ella va néixer és on la diferència entre els rics i pobres és tant gran com la distància entre la Terra i el Sol; on un no pot dir el que pensa, sinó el que convengui; on ella té amics empresonats només per haver parlat la veritat; on per respirar també cal vigilar; on per tenir èxit has de ser del govern o tenir un bon "enchufe".

Ella té por que la llista s'allargi, com la tristesa en el seu cor quan recorda de totes les coses que no vol dir a ningú quan li pregunten d'on és ...

© Lale Mur 2010