El xoc cultural

Obren les portes i entra una dona bella. Somriu, en realitat a ningú. Somriu sola. La seva cara brilla de la felicitat. Però ni la seva somriure, ni la llum de la seva cara pot amagar el cansament que té. Entra molt poc a poc, amb uns passos petits i indecisos. Deu estar ja als seus últims dies abans de donar llum al seu fill. La seva barriga em sembla enorme, tot i que la dona és bastant prima i prou baixeta. M’aparto per donar-li passar. La dona es posa de peu davant de multitud de gent asseguda. Ningú li fa cas. Tothom està llegint diari o escoltant música. Ningú s’aixeca per donar-li un seient.   Miro a les cares per veure si ho estan considerant o no. No veig ni intenció ni remordiments.  Així passen unes cinc estades fins arribar a Piccadilly, on ella sort del vagó de metro amb dificultat, però amb la mateixa somriure d’abans. Aconsegueix apartar la gent i sortir amb èxit.

 Jo, una noia que ve d’un país on “aixecar per donar un seient a les persones grans, persones amb dificultats físics, embarassades, nens”, és una norma social fortament arrelada a la societat, rebo el meu primer xoc cultural, allà mateix, al metro de Londres.

Un amic meu m'explica després que la igualtat també porta els seus sacrificis i desavantatges i si volem ser iguals hem de aguantar-los.   

© Lale Mur

Una ballarina preciosa

Soraya Racca. La bailarina

I era ella preciosa i més feliç que mai, amb els seus ulls tancats suaument, movent el seu cos amb una gràcia inexpressable, volava al seu món com una papallona intentant arribar el cel amb els moviments dels seus braços...Quan començava a ballar, es convertia a una persona totalment diferent: una noia sensual, i apassionada amb els seus moviments plens d'emoció i sentiments, disposada a compartir-los amb totes les persones del món.
No era la tècnica perfecta de la dansa, que ella aplicava al seu ball, que li feia una ballarina impressionant, sinó era la seva interpretació que deixava a tothom estupefactes i bocabadats.

Amb la seva dansa expressava la seva alegria o la tristesa millor que amb les seves paraules.Quan movia els seus malucs ballant samba, es semblava com que no tingués cap os al seu cos. La seva flexibilitat era la enveja de totes les noies de la classe que només sabien perfeccionar la tècnica sense poder sentir la màgica que els donava la música.

Ella era feliç al seu món petit fora de les preocupacions i problemes de la seva vida. Era la dansa que li feia oblidar les seves penes i la seva soledat.

Ara ja fa cinc anys que no balla. El seu món petit ple d'alegria va ser envaït per un coreògraf mediocre que li va aconsellar un dia que perdés uns quants quilos per poder ser una ballarina professional, la qual cosa era la ambició del coreògraf, no la seva. Ella mai ha volgut ser una ballarina professional. Ha ballat per a ella mateixa, i volia continuar ballant amb el mateix objectiu. Però el comentari del seu professor - coreògraf mediocre li va fer deixar el seu món feliç per a sempre. No ha sigut mai prima, tampoc ha tingut problemes amb això. És una noia de estatura alta i grossa, però preciosa.
Ha decidit acomiadar-se del seu món de la dansa, com la lluita silenciosa contra la comercialització i perfecció falsa de la cultura. Tant de bo la pogués veure ballar una vegada més.

* Dedicat a una amiga
* El vídeo del relat és aquí (no he pogut a inserir-lo al meu bloc):
http://www.youtube.com/watch?v=WpmILPAcRQo
És de la meva pel·lícula favorita "Dirty dancing".

© Lale Mur

Un casament molt excèntric (1)

Sóc un home, d’uns 37 anys, que ha crescut al sur d’Anglaterra. Vinc d’una familia benestant i  conservadora. Per això mateix quan  els vaig dir als meus pares que viatjariem a Azerbaijan per participar a la meva boda azerbaijani em van armar un escàndol, dient que no pensaven acompanyar-nos-hi. 

Per a ells, ja era suficient que m’havia casat amb una noia extranjera (i a més a més d’un país que mai n’havien sentit a parlar) i no podien fer res més.  

Estic casada amb l’Arzu ja fa uns mesos. La vaig conèixer fa uns tres anys i vàrem enamorar-nos de seguida que ens vàrem veure. Ella estudiava Ciències Políticas a Londres mentre jo treballava a la mateixa universitat.

Li vaig propasar l'any passat perquè sabia que li faria molta il·lusió, i és clar a mi també. 

I així vàrem fer un casament típic anglès, bastant avorrit pel meu gust i també pel seu. Els casaments a les meves terres generalment consisteixen de cerimònies avorrides i llargues amb grans quantitats de begudes. Després vénen els vòmits i la ressaca a l’endemà.  El nostre va ser més o menys igual. 

Ara m’he de casar per segona vegada- aquest cop amb les tradicions azerbaijanis i ho haig de fer la setmana que ve. 

Ja som a Azerbaijan, i és l`última nit abans del casament.

Hem passat la nit en cases separades.

Ja estic preparat, i ha arrivat el moment d'anar a buscar  la núvia. Estem acompanyats per uns set músics que no paren de tocar durant tot el viatge, mentre un noi de l'altre cotxe no para de gravar-me al video.

Encara bo que el viatge entre les cases dura només uns 10 minuts, perquè si no, hi hauria el  perill que quedés sord dels sons del tambor, zurna, balaban i gaval* al meu costat.  "rikidi chikidi chikidi chikidi, rakidi rakidi....”, sona dintre del meu cervell sense parar.

Ara hem arrivat a la casa d'Arzu i estem pujant a l’habitació de la núvia; la veig asseguda allà envoltada de les seves amigues, la seva mare i germana i altres 10 persones més...Porta un vestit ben llarg de color blanc i es veu molt maca com sempre, malgrat que el seu pentinat  no m’agrada gens. Llueix quelcom extravagant al cap, que per a mi sembla com si hi tingués un cistell amb flors i fruites endins. 

 

Em vénen ganes de riure, i la miro i sé que ella sent el mateix i vol posar-se a riure. Hem de mantenir la tranquillitat i serenitat i continuar amb la ceremònia. De sobte, els meus músics comencen altre cop a tocar “chikidi-chikidi, rakidi-chikidi....”, oh no.... el meu cap no podrà aguantar mes. La meva sogra porta una candela molt maca de color vermell a l'habitació i la posa al terra. Encén la vela i diu alguna cosa a la seva filla. L’Arzu s’aixeca i està en posició d' esperar alguna cosa. 

No sé que està passant, perquè Arzu volia que fos tot una sorpresa per a mi, i no m’ha explicat res sobre les tradicions d’un casament rural azerbaijani.   La meva sogra agafa la mà de Mike - el amic meu (anglès per cert) que està al costat meu mirant amb els seus ulls grans com uns plats de postre, i l'acosta a la núvia....Què fan, em pregunto, perè no goso  dir-ho en veu alta. Mike gira i em mira. Li donen una cinta fina de color vermell.

Arzu ens explica que Mike l’ha de passar al voltant de la cintura de la núvia i fer un llaç. Però per què, vull preguntar... I per què Mike, no jo? Potser perquè ell és més maco que jo? Sempre he tingut una enveja secreta a la bellesa masculina de Mike.  No, no ha sigut per la bellesa, sinò per la tradició. Arzu m’explica que normalment això ho ha de fer el germà del nuvi, però com que no tinc germans, han escollit el meu amic. 

Mike fa el que li diuen i ella comença a donar tres voltes al voltant de l'espelma situada al terra...La meva sogra parla en azerbaijani sense parar. Em sembla que ens està beneint. 

 

Are hem de baixar les escales de la casa per anar al cotxe amb l’acompanyament dels músics. Mike em xiuxiueja a cau d'orella que necessita urgentement una beguda forta perquè el seu cap està a punt d'explotar. Altre vegada em vénen ganes de riure, pero mantinc la seriositat. Al sortir de l’habitació d'Arzu gairebé m'entrebanco amb algunes coses del terra. M’atura la tia de l'Arzu... Em sento incòmode. Miro al terra i veig un parell de plats. Que fan aquí els plats? Arzu m’explica que ella ha de trencar-los amb el talò de les seves sabates. “Krrrrrakkk”, es sent...”Quina força, mare meva”..Els sons d’alegria i dels aplaudiments crea un nou caos al meu cap, acompanyats amb els “rikidi-chikidi-rikidi” dels músics. Arzu està somrient, i diu que tindrem molta sort al nostre matrimoni, perquè ella ha pogut trencar els plats de primeres. Què pasaria en cas contrari? li xiuxiuejo. “T’ho explicaré després, amor meu”, em diu...."Ens posarem al cotxe i anirem al restaurant...encara bo que l'espectacle està a punt d'acabar", penso....Però ni tan sols sem passa pel cap que és només una part petita del començament de l'espectacle....

(continuarà.....) 

* Zurna, gaval i balaban són instruments musicals nacionals d'Azerbaiján. 

http://atlas.musigi-dunya.az/en/zurna.html

* Zurna, és un instrument amb un to fort i alt, i es fa generalment de fusta de albercoc, nou o morera.

http://atlas.musigi-dunya.az/en/gaval.html

* Gaval, és altre instument, que pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals.La pell de l'esturió que s'ha experimentat en una manera especial s'estira sobre el marc rodó. La primesa i la transparència de la pell de peix fa que el so de l'instrument segui especialment agradable...

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=824710&page=2

* Balaban és como una gaita amb tubs cilíndrics com xirimia. És oboè cilíndric d'albercoc, mora, o de fusta rosca juga amb una canya doble gran que produeix un so suau, xiuxiuejant, i trista sovint  (http://atlas.musigi-dunya.az/en/instruments.html)

© Lale Mur