9/10/10

Un casament molt excèntric (1)

Sóc un home, d’uns 37 anys, que ha crescut al sur d’Anglaterra. Vinc d’una familia benestant i  conservadora. Per això mateix quan  els vaig dir als meus pares que viatjariem a Azerbaijan per participar a la meva boda azerbaijani em van armar un escàndol, dient que no pensaven acompanyar-nos-hi. 
Per a ells, ja era suficient que m’havia casat amb una noia extranjera (i a més a més d’un país que mai n’havien sentit a parlar) i no podien fer res més.  

Estic casada amb l’Arzu ja fa uns mesos. La vaig conèixer fa uns tres anys i vàrem enamorar-nos de seguida que ens vàrem veure. Ella estudiava Ciències Políticas a Londres mentre jo treballava a la mateixa universitat.
Li vaig propasar l'any passat perquè sabia que li faria molta il·lusió, i és clar a mi també. 

I així vàrem fer un casament típic anglès, bastant avorrit pel meu gust i també pel seu. Els casaments a les meves terres generalment consisteixen de cerimònies avorrides i llargues amb grans quantitats de begudes. Després vénen els vòmits i la ressaca a l’endemà.  El nostre va ser més o menys igual. 

Ara m’he de casar per segona vegada- aquest cop amb les tradicions azerbaijanis i ho haig de fer la setmana que ve. 

Ja som a Azerbaijan, i és l`última nit abans del casament.

Hem passat la nit en cases separades.

Ja estic preparat, i ha arrivat el moment d'anar a buscar  la núvia. Estem acompanyats per uns set músics que no paren de tocar durant tot el viatge, mentre un noi de l'altre cotxe no para de gravar-me al video.
Encara bo que el viatge entre les cases dura només uns 10 minuts, perquè si no, hi hauria el  perill que quedés sord dels sons del tambor, zurna, balaban i gaval* al meu costat.  "rikidi chikidi chikidi chikidi, rakidi rakidi....”, sona dintre del meu cervell sense parar.

Ara hem arrivat a la casa d'Arzu i estem pujant a l’habitació de la núvia; la veig asseguda allà envoltada de les seves amigues, la seva mare i germana i altres 10 persones més...Porta un vestit ben llarg de color blanc i es veu molt maca com sempre, malgrat que el seu pentinat  no m’agrada gens. Llueix quelcom extravagant al cap, que per a mi sembla com si hi tingués un cistell amb flors i fruites endins. 
 
Em vénen ganes de riure, i la miro i sé que ella sent el mateix i vol posar-se a riure. Hem de mantenir la tranquillitat i serenitat i continuar amb la ceremònia. De sobte, els meus músics comencen altre cop a tocar “chikidi-chikidi, rakidi-chikidi....”, oh no.... el meu cap no podrà aguantar mes. La meva sogra porta una candela molt maca de color vermell a l'habitació i la posa al terra. Encén la vela i diu alguna cosa a la seva filla. L’Arzu s’aixeca i està en posició d' esperar alguna cosa. 

No sé que està passant, perquè Arzu volia que fos tot una sorpresa per a mi, i no m’ha explicat res sobre les tradicions d’un casament rural azerbaijani.   La meva sogra agafa la mà de Mike - el amic meu (anglès per cert) que està al costat meu mirant amb els seus ulls grans com uns plats de postre, i l'acosta a la núvia....Què fan, em pregunto, perè no goso  dir-ho en veu alta. Mike gira i em mira. Li donen una cinta fina de color vermell.

Arzu ens explica que Mike l’ha de passar al voltant de la cintura de la núvia i fer un llaç. Però per què, vull preguntar... I per què Mike, no jo? Potser perquè ell és més maco que jo? Sempre he tingut una enveja secreta a la bellesa masculina de Mike.  No, no ha sigut per la bellesa, sinò per la tradició. Arzu m’explica que normalment això ho ha de fer el germà del nuvi, però com que no tinc germans, han escollit el meu amic. 

Mike fa el que li diuen i ella comença a donar tres voltes al voltant de l'espelma situada al terra...La meva sogra parla en azerbaijani sense parar. Em sembla que ens està beneint. 
 
Are hem de baixar les escales de la casa per anar al cotxe amb l’acompanyament dels músics. Mike em xiuxiueja a cau d'orella que necessita urgentement una beguda forta perquè el seu cap està a punt d'explotar. Altre vegada em vénen ganes de riure, pero mantinc la seriositat. Al sortir de l’habitació d'Arzu gairebé m'entrebanco amb algunes coses del terra. M’atura la tia de l'Arzu... Em sento incòmode. Miro al terra i veig un parell de plats. Que fan aquí els plats? Arzu m’explica que ella ha de trencar-los amb el talò de les seves sabates. “Krrrrrakkk”, es sent...”Quina força, mare meva”..Els sons d’alegria i dels aplaudiments crea un nou caos al meu cap, acompanyats amb els “rikidi-chikidi-rikidi” dels músics. Arzu està somrient, i diu que tindrem molta sort al nostre matrimoni, perquè ella ha pogut trencar els plats de primeres. Què pasaria en cas contrari? li xiuxiuejo. “T’ho explicaré després, amor meu”, em diu...."Ens posarem al cotxe i anirem al restaurant...encara bo que l'espectacle està a punt d'acabar", penso....Però ni tan sols sem passa pel cap que és només una part petita del començament de l'espectacle....

(continuarà.....) 


* Zurna, gaval i balaban són instruments musicals nacionals d'Azerbaiján. 
http://atlas.musigi-dunya.az/en/zurna.html

* Zurna, és un instrument amb un to fort i alt, i es fa generalment de fusta de albercoc, nou o morera.

http://atlas.musigi-dunya.az/en/gaval.html
* Gaval, és altre instument, que pertany al grup d'instruments de percussió unilaterals.La pell de l'esturió que s'ha experimentat en una manera especial s'estira sobre el marc rodó. La primesa i la transparència de la pell de peix fa que el so de l'instrument segui especialment agradable...

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=824710&page=2
* Balaban és como una gaita amb tubs cilíndrics com xirimia. És oboè cilíndric d'albercoc, mora, o de fusta rosca juga amb una canya doble gran que produeix un so suau, xiuxiuejant, i trista sovint  (http://atlas.musigi-dunya.az/en/instruments.html)


© Lale Mur



Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...