El teclat em crida

El teclat la crida. Em crida amb la seva veu escardalenca, es com hagués fumat un paquet de tabac durant el dia, qual cosa m’estranya tenint en compte que nosaltres  - de casa - no som fumadors. Aquesta vegada em fa por la seva veu: és més molt més autoritària i al mateix temps més desesperada que abans. Em crida que donés atenció a les seves paraules.

No cada dia sento un teclat parlar, o sigui que he de escoltar-lo amb molta atenció.

Em diu que no està gairebé content amb el meu comportament, que l’havia promès una altre cosa fa uns tres anys i la promesa encara seguia intacta. Essent un teclat anglès, pensa que tothom ha de ser puntual amb les seves promeses i no se’n havia adonat encara que a Espanya i també a Catalunya les coses van molt més poc a poc.

Em diu que hauria de haver-lo utilitzat per fins més importants: humanitaris, per contribuir amb alguna cosa a la humanitat, per millorar el món, per sensibilització sobre els drets humans, democràcia, o al menys per informar al món sobre les coses importants que passen al món .

Me’n recorda que quan vaig deixar la meva carrera al àmbit humanitari i vaig decidir a moure a Espanya, li vaig demanar només un any de permís per trobar alguna feina ètica o humanitària, sostenible. Han passat tres anys, però encara faig el que era totalment contra els meus principis.

Diu que li agradaria molt poder escollir el seu amo, i ser el teclat preferit d’en Emin. El mateix blogger Emin Milli (i el seu amic Adnan, un altre activista blogger molt important d’Azerbaiyán) que va ser empresonat en juliol, 2009 pels motius purament polítics, tot i que emmascarat sota una trampa feta pel govern d’Azerbaiyán (hooliganism). Un blogger que escrivia pacíficament sobre les realitats de la societat azerbaiyani, els drets humans, justícia, corrupció etc. Després d’una campanya per la seva alliberament durant disset mesos i pressions polítics d'altres països els van alliberar condicionalment de la presó el novembre passat.

Després afegeix que, està conscient del fet que tot i que Emin (li conec personalment) prem el teclat amb una intensitat inacceptable i bestial quan es posa a escriure sobre alguna cosa que li apassiona (quasi totes les coses que escriu), no li importaria tots el dolors causats, saben que el que publica val la pena llegir.

Em sap molt de greu escoltar tot això. Però hi ha una cosa que no entén el teclat. No tothom pot sacrificar la seva vida per “salvar el món”. No tothom té uns qualitats, coratge i nassos per això.

“El meu teclat llest, no et prometo res, però pot ser que la propera vegada que parlem tingui alguna cosa bona per dir-te”, l’hi dic en veu baixa i intento a creure el que dic.

* Dedicat a Garbi. , qui em va donar la idea, els ànims  i el títul del relat d'avui.

© Lale Mur

http://untelalsulls.blogspot.com/

http://garbi24.blogspot.com/

La guerra i els pensaments de la petita Nigar

Cap raó és suficientment bona per començar a enderrocar un poble, matar i mutilar als civils, deixar els nens sense els pares, dones sense els homes, els joves sense els futurs i ciutats sense història. Això creia la Nigar, i això li va explicar el seu pare. Ella - una noia de la ciutat físicament no va ser la víctima de la guerra. Però el va veure als ulls dels nous convidats a casa..El va sentir a les veus dels nouvinguts a la seva llar que a partir d'aquell dia seria les seves també. El va olorar del ambient que van crear els seus familiars refugiats.

El seus avis - els pares del seu pare - eren d'un poble una mica llunyà d'aquesta ciutat. D'un poble preciós que va gaudir la Nigar tots els estius abans de l'any de 1993 - l'any de la seva ocupació per part d'Armènia. Quan el exèrcit armeni va ocupar aquell poble a Dagliq Qarabagh, la pobre gent  es van veure obligada a escapar de les seves llars, deixant enrere les seves vides, les cases que havien construït durant totes les seves vides, els records, els cadàvers dels seus pares, germans, fills, dones, i tots tipus d'éssers estimats. Algunes van deixar les seves ànimes per a sempre i es van convertir a uns éssers sense llar, sense família i sense amor. Els familiars dels avis de la Nigar van fugir del seu poble i van trobar refugi a la ciutat on vivien. "La gent desplaçada internament" , ells anomenaven. El número d'aquells refugiats interns alçava a un million de persones. Una vuitena part de tota el poble d'Azerbaiyán.

Val la pena matar a tanta gent i desplaçar tantes vides per unes terres buides? Val la pena crear tanta enemistat entre dues nacions que vivien en pau i tranquil·litat abans del conflicte? És la raó suficientment convincent per destruir l'enllaç humà que unia la gent dels dos països? Val la pena viure en por per sempre, amagant les dones armenis dels homes azerbaiyanis canviant els seus passaports, per tal que no les mati la gent furiosa, la gent dolguda, la víctima d'una política injusta, i dolenta? Mereix la pena crear l'odi als cors joves dels nens, i destruir tres generacions al mateix temps?

Nigar encara no sabia que el dolor i la experiència del seu poble deixaria una taca permanent al seu cor petit que quan creixi, fins i tot quan sigui una dona adulta, cada vegada que vegi un armeni li faria tremolar el seu cervell i els seus sentiments; que s'acumularia un petit odi a la seva sang, encara jove, que li costaria moltíssim treure de sobre...

 *hi ha tantes coses per escriure sobre aquesta guerra. Malauradament,  la prensa occidental no ha dedicat quasi res a aquest conflicte que encara no està resolt. Escriuré més relats amb respecte a aquest tema. 

* el relat necessita modificacions i correccions. Com sempre, no he tingut suficient temps. Espero que em perdoneu. 

© Lale Mur

Polad Bulbuloglu

Las tardes sense llum

tar

Li agradava molt escoltar a la seva mare tocar el piano. Aquell piano Yamaha de color marró que brillava tant que a vegades ella l' utilitzava com un mirall.

Especialment per les tardes...Les tardes sense la electricitat eren les tardes del concert i ball. S’apagava molt la llum a la seva ciutat, al seu país. Para un país amb tanta reserva petroliera i gas, era una cosa ben estranya.

Per tal que no barallessin els tres germans (la cosa que feien molt), la seva mare els distreia posant-se a tocar el piano, mentre la seva germana major i el seu pare (quan venia a casa més aviat de la feina) cantaven, i Nigar es posava a ballar amb el seu petit germà. Un espectacle autèntic, amb la presència dels seus avis, tieta i oncles aplaudint. Vivien en una casa, tots plegats. Era (i encara és) una tradició quedar amb els pares del noi (amb els sogres) quan les parelles es casaven, i generalment es quedaven fins que casés un altre fill. La família de Nigar encara hi estava, perquè durant la Unió Soviètica, els pares no podien comprar un pis per al seu fill (malgrat del fet que podien permetre, el socialisme no els deixava), i els pares de Nigar encara eren molt joves i no tenien molts diners, a més a més per comprar un pis cadascú devia de fer una cua (una altra) per que li toqués un pis. Com que les cues duraven uns cinc, deu, o fins i tot més anys, els pares de la Nigar es van veure obligats a quedar amb els pares. Tot i que l’oncle de la Nigar ja es va casar i ara eren una família més gran.

La veritat és que a la Nigar li hagués agradat molt saber tocar el piano, però a ningú interessava la opinió d’una noia de deu anys és clar. Malgrat als esforços de la seva mare, al final no es va inscriure a les classes de piano, perquè el seu pare no va voler tenir una altre persona a casa trencant el seu silenci, assajant el Chopen o Qara Qarayev per hores, com la mare i la tieta de la Nigar. Per això, al final no li van a deixar a fer classes.

Però realment el que li emocionava, tot i que era una cosa molt estranya per a una noia i de la seva edat, era el tar. No perquè el seu avi passava moltes tardes dels caps de setmana escoltant a mugham pel ràdio, i tampoc perquè cap festa d’aniversari celebrada a casa dels altres avis passava sense la interpretació del seu cosí, tocant el tar. Simplement perquè fa uns mesos quan el seu nou amic del col•legi, Anar, es va posar a assetjar la cançó del fi de curs davant dels seus companys, el sou eteri d’aquell instrument, els ulls tancats d'Anar mentre tocava les cordes del tar, i el poema de Müshfiq sobre “el tar” que explicava una altra companya, van crear un ambient tan màgic, tan impressionant que li va fer tremolar el seu cor i ara estava totalment enamorada del tar.

Ara el seu objectiu era aprendre com tocar al tar, tot i que no era un instrument femení, sinó masculí, segons a les dones de la família.

* per més información sobre alguns instruments musicals d'Azerbaiyán en altre relat meu: http://lalushrelats.blogspot.com/2010/10/un-casament-molt-excentric.html

* si us plau, pinxeu a les paraules que apareixen en blau, per més informació.

© Lale Mur

La Nostra Nigar i el te

Un matí normal i corrent de la Nigar, una nena de deu anys, amb els cabells arrissats , però domats en dues trenes perfectament iguals i decorades amb un par de cintes vermelles, comença amb un bon té negre, preparat por la seva mare i servit en un got preciós en forma de pera. Aquest got anomenen “armudu” a Azerbaiyán, que literalment significa “en forma de pera”. A la seva família, en general, al seu país la gent, especialment els homes beuen molt té, vuit o deu gots al dia com mínim. 

Fins i tot, la Nigar i la seva amiga Seva han inventat una acudit sobre el te (o pot ser no l'han inventat elles, sinó ja estava inventat, però això és clar que no importa), que ella el va utilizar una vegada amb el seu avi per veure si s'enfadaria .  

-  Avi, avi, que faràs un bugada avui.? 

-  Què dius filla, has vist alguna vegada al teu avi netejant la roba?Això és la feina de la teva mare o la teva àvia. Per què m'ho preguntes, necessites alguna cosa?

- No, avi, és com que beus tant te que he pensat igual per això necessites tanta aigua a la teva barriga hahahah" .... 

- Això, d'on surt? aii, que graciosa que t'has arribat a ser, filla meva, però no ho digues al teu pare que s'enfadarà.

Però, pensant-ho bé, li agrada molt prendre el seu te abans d'anar al col·legi amb la seva “murebbe” favorita, la millor cosa del món - semblant a melmelada, però més líquida, que les seves àvies sempre la preparen per a ella. Per a Nigar, a un bon esmorzar, no es pot faltar el pà amb un bon formatge de cabra, acompanyat d'una llesca de pan torrat amb mel. Ara que poden esmorzar bé, perquè no gaudir-lo? Durant la Unió Soviètica, per cada cosa havien de fer una cua gran des de les set del matí pel pa, per la llet, la carn etcétera. Però és una altre historia i s'ha de dedicar un altre relat per això....

http://www.facebook.com/group.php?gid=5078494737#!/group.php?gid=5078494737

© Lale Mur

La calculadora de Nigar

Nigar, una noia típica azerbaiyani, tenia només deu anys, quan la seva àvia (una ex-enfermera, retirada de la feina després de casar-se amb el seu avi) va començar a dur a terme la seva política: una política de convèncer a la seva segona néta que quan sigui gran sigués una metgessa. Una metgessa de capçalera. Ella només tenia deu anys, i no tenia cap intenció de pensar en la seva carrera universitària, ni en la seva carrera professional. A més a qui importa si després de terminar la universitat haurà de casar-se, i no podrà viatjar com el seu pare. 


Tots caps de setmana va començar a ser un espectacle monòton: pressió psicològica acompanyada amb unes paraules dolces i uns regals nous: un par de llibres sobre la medicina, unes joguines en forma de diferents instruments mèdics...A part d'axiò, la família volia que continués la tradició familiar de saber tocar quelcom instrument, al seu cas piano. 


Al seu torn, la mare ja havia començat a comprar uns "cehiz" per a ella. Unes dots especials per a una nena de deu anys, malgrat del fet que li quedava com mínim tretze anys per casar-se. Això el que sortia sumant els anys de la carrera acadèmica per estudiar la medicina sense especialitat més la seva edat. Tot ben calculat...

*la font d'imatge: http://www.art-e-zine.co.uk/office.html
*Ara mateix estic de viatge per uns asunts acadèmics i he escrit aquest relat en un internet cafè i literalment en 15 minuts. (Perdoneu pels errors, com sempre no he tingut gaire temps per llegir-lo la segona vegada, ho faré després)
* Gaudiu d'una bona música azerbaiyani

@ Lale Mur

La vida d'una noia típica Azerbaiyani: Tant de bo que sigués un nen

Nigar és una noia típica azerbaiyani. No té res per envejar a les altres noies azerbaiyanis. 

El seu naixement tampoc fou gaire diferent. 

Com que ja tenien una nena, la seva família anhelava per a un nen, no una nen, fins i tot la seva mare havia anat a veure a una senyora amb uns dots especials que li digués si tindrien un nen o una nena. Ella li havia promès que seria un nen, i no hi havia cap dubte.  Però, ha nascut una nena, i  els pares en lloc de celebrar-ho, han començat a fer planes pel proper intent.

Perquè, ara els pares haurien de provar moltes vegades fins que sortís un nen, qui pot continuar el cognom de la família. Tenir nen o molt millor nens era una cosa molt important per una família azerbaijani. Una família sense un nen era com un tronc d'arbre sense branques i fulles que amb prou feines existia, i que tenia perill de morir molt aviat. La família Jabbarli havia que ser un arbre gran i fort amb moltes branques fortes que deixaria una empremta significant en aquesta vida azerbaiyani. Al cas contrari, si la mare de Nigar no podria parir un nen algun dia, el cognom no passaria a l'altra generació, qual cosa era una desgràcia per a la família. 

En realitat, el cognom de la família ni tan sols era Jabbarli, sinó legalment era "Jabbarov / o Jabbarova en femení". La família Jabbarli russificà el seu cognom després de l'ocupació soviètica del país. Era una política soviètica. "No era gens obligatori", les regles ho deien. Però per alguna raó curiosa, la majoria de les famílies els van veure obligades a canviar els seus cognoms. Dintre de la família, es deien Jabbarli - el cognom autèntic de la família.

Com que no tenien preparat cap nom femení per la nena, va ser una feina escabrosa triar un nom per a ella. Al final, la mare va decidir a anomenar a la seva filla Nigar, la heroïna d'una llegenda azerbaiyani que llegia els últims mesos del seu embaràs. Nigar era un nom d'una dona molt valenta, intel·ligent i fidel que muntava cavall i lluitava al costat del seu marit Koroglu - un heroi Azerbaiyani del segle XI -  contra els rics, i les persones que maltractaven els camperols i els pobres. Era la llegenda favorita de la seva mare. 

Tot i que li fascinava aquella dona valenta - Nigar - tenia altres plans per a la seva pròpia filla Nigar i mai a la vida la deixaria que lluités colze amb colze amb els homes. 

Tenia uns plans molt millors per a ella: un diploma universitari,  un bon marit i uns nens sans i forts. 

* És una part de la nova sèrie de relats que parlarà més sobre la meva pàtria - Azerbaiyán. He decidit a fer aquesta sèrie, inspirada de la suggeriment de Clídice, que volia saber més coses sobre Azerbaiyán.  Moltes gràcies, Clídice pel teu interès.

* La foto és d'una ballarina azerbaiyani amb un vestit tradicional azerbaiyani. Aquest tipus de costum es porta durant els esdeveniments especials i tradicionals , o el porten també les ballarines i cantants de la música tradicional.

© Lale Mur