15/12/10

El teclat em crida


El teclat la crida. Em crida amb la seva veu escardalenca, es com hagués fumat un paquet de tabac durant el dia, qual cosa m’estranya tenint en compte que nosaltres  - de casa - no som fumadors. Aquesta vegada em fa por la seva veu: és més molt més autoritària i al mateix temps més desesperada que abans. Em crida que donés atenció a les seves paraules.

No cada dia sento un teclat parlar, o sigui que he de escoltar-lo amb molta atenció.
Em diu que no està gairebé content amb el meu comportament, que l’havia promès una altre cosa fa uns tres anys i la promesa encara seguia intacta. Essent un teclat anglès, pensa que tothom ha de ser puntual amb les seves promeses i no se’n havia adonat encara que a Espanya i també a Catalunya les coses van molt més poc a poc.

Em diu que hauria de haver-lo utilitzat per fins més importants: humanitaris, per contribuir amb alguna cosa a la humanitat, per millorar el món, per sensibilització sobre els drets humans, democràcia, o al menys per informar al món sobre les coses importants que passen al món .

Me’n recorda que quan vaig deixar la meva carrera al àmbit humanitari i vaig decidir a moure a Espanya, li vaig demanar només un any de permís per trobar alguna feina ètica o humanitària, sostenible. Han passat tres anys, però encara faig el que era totalment contra els meus principis.

Diu que li agradaria molt poder escollir el seu amo, i ser el teclat preferit d’en Emin. El mateix blogger Emin Milli (i el seu amic Adnan, un altre activista blogger molt important d’Azerbaiyán) que va ser empresonat en juliol, 2009 pels motius purament polítics, tot i que emmascarat sota una trampa feta pel govern d’Azerbaiyán (hooliganism). Un blogger que escrivia pacíficament sobre les realitats de la societat azerbaiyani, els drets humans, justícia, corrupció etc. Després d’una campanya per la seva alliberament durant disset mesos i pressions polítics d'altres països els van alliberar condicionalment de la presó el novembre passat.

Després afegeix que, està conscient del fet que tot i que Emin (li conec personalment) prem el teclat amb una intensitat inacceptable i bestial quan es posa a escriure sobre alguna cosa que li apassiona (quasi totes les coses que escriu), no li importaria tots el dolors causats, saben que el que publica val la pena llegir.

Em sap molt de greu escoltar tot això. Però hi ha una cosa que no entén el teclat. No tothom pot sacrificar la seva vida per “salvar el món”. No tothom té uns qualitats, coratge i nassos per això.

“El meu teclat llest, no et prometo res, però pot ser que la propera vegada que parlem tingui alguna cosa bona per dir-te”, l’hi dic en veu baixa i intento a creure el que dic.


* Dedicat a Garbi. , qui em va donar la idea, els ànims  i el títul del relat d'avui.

© Lale Mur

4 comentaris:

  1. De tenir coratge també se n'aprèn, poc a poc; la teva tasca amb el teu teclat és molt útil, ens fas veure de primera mà coses que passen al teu país.
    M'ha encantat lo del teclat anglès i la seva puntualitat.

    ResponSuprimeix
  2. Segurament no sempre cal lluitar amb la força que ho fan alguns. Que se sàpiguen les coses forma part també de la lluita. No defalleixis, també estàs lluitant.

    ResponSuprimeix
  3. Una passada d'escrit, on és allò de la inspiració?.
    De vegades ens hem de reprimir i no dir tot el que pensem, encara que el teclat ens cridi.
    Gràcies per la dedicatòria, si necessites ajuda ja ho saps...truca la porta.

    ResponSuprimeix
  4. Molt ben escrit; probablement tots els teclats parlarien si poguéssin i dirien el mateix que el teu. I tens raó, no tothom té qualitats, coratge i nassos, però escrits com el teu ajuden a tenir-ne...

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...