31/3/11

Traïdors

"Sou tots traïdors", diu un missatge a una pàgina de facebook. "Per què els joves azerbaidjanesos no tornen al seu país en acabar els seus estudis als països estrangers?Per què? Perquè són tots uns traïdors ". Un noi d'uns vint anys d'uns pares rics i corruptes publica aquest missatge al seu "estatus". Ens anomena els enemics del país, solament perquè no volem tornar a un lloc que mai ens apreciaran com a uns especialistes, on mai ens escoltaran com a missatgers d'una visió més ample i més democràtica, on acabarem sent com a ells (corruptes, deshonestos i desgraciats)...Pensant-ho bé no ho sé gairebé si actualment rebo una apreciació adequada al país on visc ara. Com que l'elecció del lloc ha sigut meva, o sigui que no puc queixar-me...

* llegint les meves reflexions d'avui penso si se m'han acabat les idees, o és que m'he tocat un vent de pessimisme últimament. O pot ser que el fet de acostar-me cada dia més a la edat 30 em fa pensar si estic passant els meus dies oblidant els meus somnis laborals i m'estic fent una persona cada vegada més avorrida. La raó també pot ser la falta d'esport a l'aire llibre. Pot ser he de dedicar un relat al tema de " de què parlo quan parlo de córrer (i de no córrer) ?" (amb copyright de senyor Murakami és clar). Pensant-ho uns cinc minuts més, m'adono que són hormones que no em deixen pensar positivament! :))

7 comentaris:

  1. Lale a on vius tens que trovarta a gust i aixó es lo que fas tu.

    ResponSuprimeix
  2. A part del tema central del post, que respecto, m’agradaria centrar-me en la lletra petita que hi afegeixes.
    M’agraden les persones que fan autocrítica. De tant en tant és indispensable fer una mica d’anàlisi personal. On som i que volem. M’agrada l’inconformisme!
    I la part més important i que tu esmentes de passada: La necessitat indefugible de fer esport. Absolutament indispensable! La teva ment t’ho agrairà.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  3. No t'estàs tornant avorrida, potser és que creixes, no? i això és bo. Si fossis avorrida no m'hauries posat el magnífic "gall" de Miró. Ànims.

    ResponSuprimeix
  4. Els meus oncles exiliats a Mèxic fent de professors també van tenir tota mena de dubtes metòdics. El dubte és vida i les afirmacions rotundes la mort.
    Estàs viva i continua així aquí o on el vent et porti.

    ResponSuprimeix
  5. l'escrit està bé no et preocupis....com tampoc t'has de preocupar per l'edad de trenta anys....com més gran siguis més feliç seràs....està demostrat

    ResponSuprimeix
  6. Tu no hi pateixis, ningú pot ordenar-te on has de viure la teva vida :) I si, l'esport és el millor, les endorfines són una meravella! i baratíssimes! :P

    ResponSuprimeix
  7. Nena! Tot això t'ho fa pensar la primavera! És igual a on vius. És bo fer-se preguntes, trobar respostes i mai es pot deixar de buscar.
    Fer-se gran no és cumplir anys és créixer com a persona. En els teus escrits es veu com camines endavant, la teva solidaritat, la teva empenta, el coratge i la perseverança. Bé i tot el que ja t'he dit altres vegades.
    No passa res perquè estiguis trista és un sentiment molt noble, humà... però TOT PASSA.
    Fer esport no et farà cap mal, passats pocs dies ho veuràs tot d'un altre color.
    Ja veus que tots t'estimem. Ánims!!!

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...