3/3/11

Un estrany

Letafet Hafizqizi (una pintora azerbaidjanesa)
En Samir és una ànima més dintre d’un estol d’ànimes perdudes. Existeix dintre de la comunitat local del capital. Una comunitat, enfarfegada amb uns “ciutadans”  (ciutadans – residents locals de la ciutat). Existeix i hi se sent estrany tot i que hi porta tota la seva vida (divuit anys).

Va néixer en un camp de desplaçats tot i que ara existeix a una ciutat. Cada vegada que li pregunten la direcció de la seva casa, li crespen els nervis. Perquè no en té, de la casa. No sap què significa tenir casa. Viu a un quadrícul de quatre parets fredes donats pel govern azerbaidjanès temporalment fins que puguin solucionar el conflicte, congelat ja fa temps i l’enviessin a les seves terres. No han set seves, sinó dels seus pares. Igual mai les seran. Qui sap? Però si algun dia tornessin a aquestes terres, elles seran uns camps destrossades, sense història, sense la cultura, sense les llars que tenien, fins i tot sense les tombes dels seus avis (diuen que l’enemic les van excavar i les van destrossar completament. El vandalisme durant la guerra.)

El quadrícul de quatre parets es diu “el casal temporal pels desplaçats”. És curiós rumiar sobre “la temporalitat” de divuit anys. Per a ell, ha set tota la seva vida. Va néixer un any després que ocupessin el seu poble. Per això no l’he vist mai. No es va desplaçar, per això no és un desplaçat. Però tampoc és un resident. És un fill de desplaçats. No te casa i ha perdut la esperança que un dia tornés al llar, que ni tant sols era seva. No és ni d’allà, ni d’aquí.  

Un noi sense arrels, estrany entre els desplaçats, i estrany entre els residents normals...


* Hi ha 600.000 persones desplaçades internament a l’Azerbaidjan.
* Uns altres relats meu sobre les persones desplaçades internament aquí i aqui
* Demà vaig a visitar els meus pares. No ho sé com faré un relat cada dia que estaré amb ells. Ho intentaré fer sense ofendre a ningú.

5 comentaris:

  1. Ha de ser una sensació estranya la d'haver nascut desplaçat i enyorar una terra que mai has vist. Em recorda una mica la sensació que té el meu oncle mexicà fill d'exiliats.

    ResponSuprimeix
  2. Les guerres creen milers d'ànimes perdudes que no importen a ningú. Més enllà de les misèries físiques i econòmiques, aquesta em sembla terriblement dramàtica, perquè un dia haurà de decidir què o qui és.

    Que tinguis un bon viatge, aquí estarem :)

    ResponSuprimeix
  3. No tenir une bones arrels no vol dir que un no es pugui arrelar al lloc on viu, al final et sents de la terra on vius, si t'agrada.
    Bon viatge

    ResponSuprimeix
  4. Això de definir els éssers humans... desplaçats, inmigrants, estrangers, sense papers, il·legals.
    Collonades burocràtiques que van en contra de la condició humana. Al final de la guerra civil espanyola un bon nombre de republicans exiliats es varen trobar amb un problema semblant, no els volien a França i el govern franquista els havia negat la seva pròpia nacionalitat.
    La història es repeteix una i altra vegada.

    Bon viatge, Lale

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...