Els riures fugissers

Brussel·les. Una de les vetllades de la Comissió Europea. Americanes ben planxades i els discursos ben preparats. Represento alguna cosa que ni tant sols jo m'hi crec. Auto-enguany. Amb el que m'agrada el concepte de la Unió Europea i integració, no puc evitar d'atipar-me de les meves mateixes paraules de "Represento una organització "independent" que serveix "els interessos" dels joves d'Azerbaidjan".

Sí...És clar...Totalment independent, tret del fet que els seus programes estan patrocinats per l'Ambaixada. En realitat "és aconsellable" que sempre parlem bé del país . Hem de representar-lo davant de la Unió Europea, per tal que en el futur les portes de la Unió s'obren de bat a bat per a nosaltres. Banalitat dels meus pensaments em fa riure. Però aquest riure és un dels que practiquen la majoria de la gent aquí - la gent que vol aconseguir alguna cosa d'aquests polítics. Els grups de pressió...

Com puc representar un grup de pressió, si jo mateixa no crec als principis d'aquesta organització? Ens falta tantes coses per arreglar, des de la corrupció fins a la violació del dret d'expressió....Miro al meu voltant i només veig riures i somriures...Unes rialles fugaços...Deixo el meu còctel a la taula i em surto per agafar un mica d'aire...

© Lale Mur

Política?

- A qui votaràs a las properes eleccions de la Generalitat?

- A ningú. No hi aniré a votar.

- Per què?

- Perquè no hi ha ningú que mereixi la pena. I a més es decidirà sense mi de  totes maneres. Tots són uns pocavergonyes que no faran res per a Catalunya.

- Ah, d'acord. No t'enfadis, home. Tranquil. Al menys, saps qui són els candidats?

- Montilla i algú més. No ho sé exactament.

- Hmm....Com pots criticar a algú si ni tan sols saps qui s'ha presentat per a les eleccions? Ni noms, ni agendes, ni trajectòries polítiques?

- Vés a fer les teves coses, noia! Que no t'amoïnis amb la política que no és la cosa vostre...

© Lale Mur

All my dreams seemed so far away....

Ah, aquesta cançó....Te'n recordes? Te'n recordes aquell dia quan la primera vegada vàrem descobrir el nostre lloc preferit al terrat de vostre edifici de nou pisos? I la teva veïna russa que ens va deixar a pujar-hi del seu pis. La mateixa veïna que cuinava uns pastissos deliciosos per llepar-se els dits, que es deien “Tulovskiyi pryaniki”. Te’n recordes?  

Aquell dia d’hivern quan el teu pare estava de viatge; vaig aprofitar la seva absència i vaig venir a la teva casa per portar-te al terrat. Volíem intentar sintonitzar el canal "Qolos Ameriki". Que jove que érem! Tu amb els teus cabells llargs i negres intentaves a amagar el ràdio vell del teu pare cobrint-lo amb els teus pèls. 

Vàrem passar mitja hora al terrat intentant trobar una cantonada perfecta del edifici.  Quins temps, Mila! Mai oblidaria la expressió esglaiadora de la teva cara. I els teus ulls oberts de bat a bat mirant a voltant com una espia russa i vigilant-nos mentre jo movia el ràdio d'un costat al altre. Després d’haver passat quasi mitja hora, varem tenir un sort de Déu. De cop i volta varem pillar el canal que es sentia malament, pero sí es sentia. 
La nostre cançó que vàrem sentir de “Qolos Ameriki” a la cantonada del edifici que mirava cap al oest. Ens varem posar a seure al costat un al altre, els meus braços al voltant de la teva cintura i el teu cap a la meva espatlla esquerra. No volíem posar el radio al terra per no perdre el senyal del canal. I ells cantaven com uns Déus de la llibertat: “Yesterday, all my dreams seemed so far away....”. No ho sé per què ens semblaven tan tristes les cançons....I tu ploraves com una nena amb les llàgrimes caient a les teves galtes, vermelles d’emoció i fred. Et semblaves a una ocell sense ales, amb ganes de poder volar.

Érem com un parell d'ocells sense la llibertat..Necessitàvem respirar l’aire llibre a les nostres terres. 

Quant estimàvem els Beatles!!! Te’n recordes? 

Poder escoltar els Beatles malgrat que sigui uns segons i a més acompanyada amb la noia que estimava em va donar ganes de plorar també. Pero no ho vaig fer. En canvi et vaig donar el nostre primer petó.
Aquell moment vaig adonar-me que el meu desig més gran era poder escoltar-los quan i on volia, i amb tu per sempre.

* Homenatge als Beatles que aquest any compleixen 50 anys des de la seva formació.

* Dedicat als meus pares que van passar la seva joventut escoltant als Beatles als terrats dels edificis durant la Unió Soviètica quan estava totalment prohibit escoltar música del Oest. La música dels Beatles, estava especialment reprimida pel govern. 
* La font d'imatge: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=123159703&blogId=519012993




© Lale Mur

Sóc un vagó groc (2)



https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQ6eUK9K2Mh1vX1P0-Ty7GzeH5x0p8-ESv2CVuh7lrpWLxlOC0XP-hhcyw6hDyhTyTDJcHcnK6AlobjHuB0qpnEwXPZTMjFaXDvGF9b-jtTX-4Y0YHakI9eWdap58xzwzqqK5vqzqdzjk/s1600/refugee.jpg

 (continuació del relat anterior)

Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.

Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.

Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.

Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes.  Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure. 

Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.

Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.

Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.

Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.

Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.

M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.

Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles:  morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”.  Ara les coses tenen sentit.

Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.

Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.

Diu que tornaria ser feliç només quan podrien  tornar a les seves terres.

També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent.  Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics. 

Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...

*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món.
*Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara  viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova.  La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment.  Per més informació:  http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org.
* Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.

 © Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (2)

(si us plau llegeix primera LA GRAN PURGA STALINISTA (1), publicat el 05 d'octubre.Perquè aquesta carta és la seva continuació)


Estimat amic imaginari,


Ja han passat sis anys des d'aquell dia que et vaig escriure l'última vegada. Durant aquests sis anys han passat moltes coses dolentes. Perdona'm que  sempre t'escric coses desagradables, però no hi ha altre manera de esplaiar les meves penes, i desfogar els meus sentiments.


A la meva última carta, et vaig comentar sobre l'empresonament del meu marit, un gran poeta Müshfig.....Aquesta vegada t'escric per dir-te que el amor de la meva vida ens ha deixat per sempre....Li van executar ......Dos anys després de acusar-li de ser "l'enemic de l'estat". Encara no ho tinc assimilat.....només tenia 30 anys...era tan jove i tan alegre...


Et confesso que volia suïcidar-me; perquè en aquesta vida no calia viure després que no hi estigui ell.....Ell era mi únic ànim, mi vida, mi felicitat....No volia viure, i em va deprimir molt...


Però hi havia només un motiu que no em va deixar a suïcidar: guardar la memòria de Müshfig per sempre. Per això, he decidit escriure un petit llibre sobre ell i la meva vida amb ell.


No puc escriure tot el que penso en aquest llibre, ni explicar que està passant al meu país actualment. No vull que m'esperi el mateix destí que el seu....no ara, no abans que escrigui el meu llibre dels meus memòries.....Però vull que la generació vinent sàpiga sobre aquest gran poeta que va sacrificar la seva vida per la seva pàtria, per això espero viure per molts anys més.....per l'únic objectiu...


Meu amic estimat, també t'escric per dir que Müshfig no fou l'únic víctima de les repressions stalinistes.

Tinc una nova amiga d'Ucraïna que em va explicar les desgràcies de la seva pàtria. Ella es va traslladar a Baku després d'haver contret matrimoni amb un noi azerbaijani. Mentre ella vivia aquí ja fa uns anys, al seu oncle sacerdot van enviar a Sibèria on va morir del fred i malaltia. Com que el seu oncle era com un pare per a ella, la meva amiga no ha pogut superar aquesta desventura. Es va posar molt malalta i va ser hospitalitzada. Així ens vàrem conèixer al hospital central a Baku, quan jo patia de la malaltia cardíaca.


Des d'aquell dia passem totes les tardes juntes i parlem de les coses que no haguéssim pogut parlar amb els altres persones.


Amic meu, es veu que l'Ucraïna va ser el país que va sofrir més de la gran purga stalinista. I nosaltres aquí no sabiem res. La meva amiga Galina em va contar que amb l'objectiu d'esborrar la identitat ucraïnesa del món, es van assassinar 17 ministres del govern del país a l'any 1939. Més a més els grups sencers dels intel·lectuals, sacerdots, ex-membres dels exèrcits anti-bolxevics, i fins i tot la gent amb alguns familiars a l'estranger i els descendents dels immigrants del països fora de la Unió Soviètica van ser exterminats.


Ho pots imaginar, amic meu?  Pots imaginar que aquest imperi dels quinze països està liderat per un boig que vol destrossar tothom que hi estigui en contra ? No............No crec que és possible imaginar aquesta barbaritat ni als somnis més dolents.Que bé que no ets viu, amic meu!!!...Així no has de sofrir.

A part de tot això, ha començat la Segona Guerra Mundial, i ha creat altres problemes.

Però te'n parlaré un altre dia, amic meu...Perquè ara me'n d'anar a dormir.

He sobreviscut un altre dia més.

Salutacions,


Dilbar

10 de setembre 1943


* Dedicat a la meva amiga ukraïnesa O.
* Per més informació sobre la Gran Purga Stalinista: http://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Purga
* L'imatge per Nenad Vitas. La font:
http://es.toonpool.com/cartoons/STALIN%20DZUGASVILI%20VISARIONOVIC_23260

© Lale Mur

La Carta d'un pare a les Nacions Unides

Estimades Nacions Unides,

Els escric aquesta carta per un motiu: que em responguin una pregunta molt important que podria ajudar a un nen de 13 anys a entendre algunes coses que el seu pare encara no les ha pogut comprendre.

Malgrat el fet que és la mateixa qüestió que s’ha incrustat en la meva memòria i el meu cor ja gairebé onze anys, mai he arribat a adreçar una carta a vostès.

Ahir el meu fill de 13 anys Víctor em va fer una pregunta molt difícil. Fa uns mesos van començar a estudiar una mica de dret internacional i des d’aquells mesos Víctor té moltes preguntes. Però he de confessar que cap pregunta ha estat tan delicat i dolorós com la que els preguntaré més endavant.  

Per la seva informació, som ruandesos vivint a Anglaterra.  No cal que els digui per quina raó hem traslladat a Anglaterra, oi que no o potser si?

Com poden probablement endevinar, vàrem escapar de Ruanda al any 1994.No érem el únics, com sabrien vostès molt bé, hi havien milions de refugiats escapats de la guerra civil que va ocórrer entre els tutsis i hutus. Van matar els meus tres germans, un oncle, els meus cusins, els veïns, i molts amics meus que eren entre 800 mil ruandesos que van ser massacrats pels paramilitars i l'exèrcit regular.  

Ahir...el meu fill va escoltar el seu professor parlar de “les glorioses Nacions Unides i les seves labores amb respecte al manteniment de pau, la prevenció dels conflictes, assistència humanitària etc”, i en venir a casa

em va fer la pregunta més desconcertant de la meva vida:

-     Papi, i per què raó no han fet res les Nacions Unides quan assassinaven tanta gent en Ruanda?  Per què van deixar que matessin els meus oncles, els cusins, i totes les persones de Ruanda que van assassinar? Explica-m'ho, Papi....

-     No ho sé, fill meu. Hi han dit moltes coses respecte això: han dit que era molt perillós intervenir, i altres moltes coses més que no me’n recordo. No me’n recordo, per què crec que són excuses falses...

Potser m’equivoco, els senyor meus...potser era molt difícil per una organització internacional, que existeix per protegir la humanitat dels conflictes, intervenir a aquella guerra civil. Però en aquest cas, per què la organització porta aquesta responsabilitat tan gran si no pot fer el que deu fer?

No tenia cap resposta, quan el meu nen em va preguntar amb la cara molt seriósa:

- 100 dies no eren suficients per agafar mesures, Papi?

Què volen que li digui? Què em recomena que li respongui, els senyors meus?

Per fi...Només els agrairia si poguessin respondre la pregunta del meu fill, un nen de 13 anys que va veure el genocidi amb els seus propis ulls fa 11 anys...

Quedem a l'espera de la seva resposta.....Encara que sigui una frase.. n'estic segura que la resposta sigui com sigui satisfaria al meu nen més que les meves paraules negatives....

Sorprenguin-me....

Salutacions,

A. N. Ndungu*

2005

* Homenatge a un noi ruandès que coneixia - un ex-company de la feina a Anglaterra.

* És una carta imaginaria, i els noms son inventats per l'autora.

* Per a els fets numèrics i per a més informació sobre la guerra civil a Ruanda: http://en.wikipedia.org/wiki/Rwandan_Genocide

* Les fonts de les imatges:

http://www.un.org/esa/socdev/unpfii/en/drip.html

http://www.worldproutassembly.org/archives/2007/01/france_indicts.html

© Lale Mur

LA GRAN PURGA STALINISTA (1)

Estimat amic imaginari,

Espero que no t’importi que m’adreci a tu en català. Això et pot semblar molt atípic; però és l'única manera d’amagar la veritat dels stalinistes i ho saps millor que jo. Per alguna raó explicable i inexplicable, em sento més lliure escrivint aquesta carta en català.

Amic meu, aquesta vegada tinc unes noticies molt tristes.  

Te’n recordes del meu marit – el gran poeta nacional Azerbaijani, oi? Te’n recordes del Müshfiq?

Estic destrossada, amic meu, no sé si val la pena viure després del que va passar ....

Ahir el van portar.....Van portar el meu cor, i la meva ànima a la presó....

Seria l’ultima vegada que el veuria? No ho sé.....gairebé segur que no el veuré viu...ja saps com són...el mataran, o pot ser ja l'han executat i encara jo no ho sé.

Vivíem els últims mesos sota la pressió i investigació per part del govern. Ens han estat vigilant molt d'aprop, i no hem pogut viure tranquil·lament: jo sempre tenint por que vindrien a buscar-lo, i cada nit dormint amb els ulls oberts... Müshfig va ser vetat per la Unió d’Escriptors Azerbaijanis fa uns mesos, això ho sabies, oi?
Però això tampoc el va fer a asserenar-se.

Aquesta vegada van venir de veritat i el van agafar. Han utilitzat el seu poema "Toca, tar*, toca!" com una excusa política, anomenant-lo“chauvinista” i "traïdor del govern"; L'han empresonat a la presó. Només perquè el poema parlava de la prohibició estatal d'un instrument musical de Azerbaiján.

Mira, que diu el poema. He traduït només una part petita del poema per a tu:

Toca, Tar, Toca

Que senti les cançons més etèries de la teva veu!

Toca, Tar, Toca,

Qui et pot oblidar?

Però tu el coneixes, saps com és ell. Mai ha deixat d’expressar-se lliurement. El seu caràcter entossudit li costarà la vida, amic meu....i jo destrossada i trista, no puc fer res.

Saps el pitjor de tot què és? L’ha traït un dels companys seus, un altre poeta que servia els interessos del govern de Stalin. El règim ha creat enemistat entre els amics, companys, i famílies...

El règim està esborrant tots els intel·lectuals, poetes, escriptors d'Azerbaiján. El Stalin té por que algun dia els intel·lectuals Azerbaijanis puguin aixecar tota la nació contra el règim Soviètica.

Ara el mataran al meu Müshfig per la seva valentia i voluntat de mantenir la lluita per la defensa de la cultura del seu país!!!!! Quina injustícia!

Ahhhh, no em queda més remei que romandre aquí amb la gran esperança que exonerin el gran poeta Müshfig i que pugui tornar a casa seva al meu costat.

Ara, amic meu, me’n d’anar i obliterar aquesta carta per si cas.  

Salutacions,

Dilbar

1937

* És una carta imaginària de la dona del gran poeta Azerbaijani Mikayil Müshfig. Durant la Gran Purga Stalinista de la Unió Soviètica ell va ser arrestat i executat poc després d'haver complert els trenta anys.

* Durant la Gran Purga 1937-1938 de Stalin, 120,000 intel·lectuals azerbaijanis van ser enviats als camps de mort o executats.

* El meu poeta favorit - Mikayil Müshfig fou un dels fundadors del nou estil poètic soviètic Azerbaijani als anys 1930s.  

* Tar – és un instrument musical nacional azerbaijani. Per més informació: http://atlas.musigi-dunya.az/en/tar.html

Y http://www.akdn.org/aktc_music_instrument.asp?category=qasimov

© Lale Mur

I TU, D'ON ETS?

Ella ve d'un país llunyà on la terra no s'havia pogut desar la seva passió pels seus residents romàntics i talentosos i havia començat fa ja molts anys expressar el seu amor amb els seus focs naturals enviant-los al superfície de la terra; on la major part dels volcans de fang del món es concentra ; allà on els peixos posen ous tan especials que son més cars del món; on caviar es menja untat al pa com la melmelada; on es mengen com un rei, on el te es beu com l'aigua, i a més es beu sense sucre i amb la melmelada ; on els homes passen el seu temps lliure jugant al "backgammon" a "chayxana - caseta de te". Ella prové d'unes terres on les muntanyes s'alcen al cel; on els llacs reflecteixen com un mirall, purs i bells; on el petroli fluix com un riu, i la gent canta en lloc de parlar; on es va estrenar la primera opera a l'Est...

Però ella no dirà a ningú que són les mateixes terres on va tenir la seva primera decepció sobre la seva pàtria; on és normal "ficar diners" a les butxaques dels doctors (i els professors i altres persones més), perquè li consultin bé i correcte, no per què són dishonestos (també), sinó per què els seus sous son molt baixos per poder mantenir la família. On l'educació es pot comprar i vendre. El país on ella va néixer és on la diferència entre els rics i pobres és tant gran com la distància entre la Terra i el Sol; on un no pot dir el que pensa, sinó el que convengui; on ella té amics empresonats només per haver parlat la veritat; on per respirar també cal vigilar; on per tenir èxit has de ser del govern o tenir un bon "enchufe".

Ella té por que la llista s'allargi, com la tristesa en el seu cor quan recorda de totes les coses que no vol dir a ningú quan li pregunten d'on és ...

© Lale Mur 2010