13/10/10

Sóc un vagó groc (2)


http://3.bp.blogspot.com/_8DeTKVZHFHc/S8I16M76MgI/AAAAAAAAAlM/Rqb34TQ2CCc/s1600/refugee.jpg
 (continuació del relat anterior)

Ara sóc net com una plata; fins i tot brillo. Malgrat de la meva alegria de sentir-me net, encara no entenc per què m’estan netejant. Potser que la gent han entès el seu error i em tornaran al meu tren de abans? Viatjaré per tot arreu, m’assabentaré de les noticies més fresques. “No et facis il·lusions”, vaig pensar, “és un pensament totalment absurd, perquè no podré viatjar més, tinc artrosis i sóc molt vell”.

Ara veig a les senyores obrir les seves farcells i treure roba per dormir. Fan lloc per dormir al terra per a cinc persones. “Llavors”, penso, “tenen intenció de passar la nit aquí”. Per què raó no ho sé.

Però això ja no m’importa. Ja no estic sol i tinc tres amics petits (malgrat que encara no parlem) i dues senyores que em mantindran net i endreçat.

Cada dia que passa, estic més convençuda que els meus convidats no són aquí temporalment. Cada matí les senyores s’aixequen molt aviat i comencen a rentar-me i els plats, i les seves robes.  Les senyores passen el dia netejant i també plorant. Quina vida tan trist, penso. Per què ploren tant? Cada dos dies vénen dos homes i una senyora per portar-les menja i beure. 
Cada tarda, les senyores em deixen a mi i als nens per anar al poble cercà per buscar feina (això vaig sentir una vegada de boca de la senyora jove). Encara no l’han trobat.

Fa molta fred aquest hivern, i més pels nens que ho passen bastant malament. Només tenen una manta gastada per tres, i les senyores dormen sense cap.
Cada nit sento els grits dels nens; deuen veure malsons. S’aixequen i comencen a plorar. La seva mare sempre es lleva per donar-les una abraçada i una mica d’aigua. “Que bonic”, penso. Però desprès no puc dormir, perquè em fa pensar molt aquests esdeveniments. Vull saber per què estan aquí, per què raons són tan miserables.

Un dia d’aquests quan les senyores van al poble per buscar una feina, veig un dels nens sol assegut al costat meu, al terra. La seva germana petita i el seu germà estan dormint.
Aquest nen deu tenir uns 12 anys, i té els ulls més tristos que altres. Comença a jugar amb una branca d’arbre dibuixant algunes coses a la terra. Aprofito de la situació i m’introdueixo i li pregunto per què van venir aquí a viure. La resposta em deixa estupefacte i trist.

M’assabento que la família ha escapat d’un poble llunyà on vivien abans, no tenien el seu llar, les seves terres, la seva vida, els seus familiars, i les seves alegries.

Una guerra terrible va començar que va resultar en l’ocupació del seu poble on havien viscut tota la vida. Van matar el pare dels nens, l’espòs de la dona jove i el fill de la dona major. Van veure moltes coses terribles:  morts, ferits, sang, les seves cases cremades....”Per això els nens encara estan en xoc i no tenen cap expressió a la cara”, vaig pensar “Per això veuen malsons”.  Ara les coses tenen sentit.
Els nens no juguen, ni salten com uns nens normals. Només es sentin al costat u al altre i miren al terra.

Emil, el nen de 12 anys, em conta coses terribles amb els seus ulls gelats i sense esperança.
Diu que tornaria ser feliç només quan podrien  tornar a les seves terres.
També diu que estimava al seu pare molt i que el seu pare era un home molt valent.  Abans que anar-se’n a mirar si els seus germans volien alguna cosa, em diu que donaria tot per poder créixer aviat per poder lluitar contra els enemics. 

Sento molta pena....pel fet que el nen de 12 anys tingués ganes de participar en una guerra. Vull dir-li que "no esta bé odiar algú, Emil", però no m’atreveixo....L'hi diré quan les coses es posin més tranquil·les. Li diré que una guerra porta una altre, que ningú té dret de privar a algú de la vida...



*Homenatge a totes les persones desplaçades internament i tot els refugiats que vaig conèixer a la meva feina anterior i també tots els desplaçats i refugiats del món.
*Hi ha 25 milions de desplaçats al món que es van veure obligats a escapar de les seves terres deixant-hi les seves vides, les seves cases i els seus familiars, a causa de les guerres civils, o internacionals, abusos dels drets humans, desastres naturals, o altre tipus de sinistres causades pel home. Moltes persones desplaçats encara  viuen en campaments, vagons abandonats, o cases de tova.  La majoria viuen a situacions inhumans: sense aigua, gas, o electricitat, sense higiene, i sense poder menjar o beure decentment.  Per més informació:  http://www.acnur.org/, www.internal-displacement.org.
* Hi ha 600,000 persones desplaçades internament a Azerbaiján que encara viuen amb l’esperança que els governs es posin d’acord i pensin sobre els seus ciutadans i no als seus interessos, que el govern d'Àrmenia els torni les seves terres perquè poguessin tornar a les seves llars a la seguritat i dignitat.



 © Lale Mur



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...