 |
Sóc un vagó groc que viu afores d’un poble. Ja fa temps que sóc vell. No serveixo més per viatjar. Vaig ser desmantellat vint anys enrere, perquè els meus ossos ja no podien aguantar el pes de tantes persones tot el dia.
Feia molt soroll quan viatjava transportant la gent, i això va ser la raó principal del meu desguarniment. Em van abandonar un dia de la tardor en mig d’un lloc allunyat d’un poble. Era molt rovellat i antic, fins i tot tenia uns tres forats ben grans a les meves parets.
Al principi jo era un lloc preferit de les parelles rurals que hi venien caminant del seu poble a donar uns petons tímids i tendres aquí; o només per seure aquí amagats i parlar amb la llengua de l’amor per hores.
Després em vaig convertir al testimoni d’uns “pecats” sexuals de nombroses parelles de joves. Si hagués tingut la llengua humana per parlar, m’aniria a parlar amb els pares dels nens i nenes. No tenen cap vergonya de fent coses que encara no poden fer.Estic convençut que ni tan sols són casats. Sóc un vagó vell i molt religiós.
Després em vaig convertir al testimoni d’uns “pecats” sexuals de nombroses parelles de joves. Si hagués tingut la llengua humana per parlar, m’aniria a parlar amb els pares dels nens i nenes. No tenen cap vergonya de fent coses que encara no poden fer.Estic convençut que ni tan sols són casats. Sóc un vagó vell i molt religiós.
Però ho he de confessar que a vegades ho passava bastant bé mirant a les parelles i a més a més les mirava gratis.
Després, de cop i volta, les parelles van deixar de venir a veure’m. Van començar a venir alguns nens petits per jugar o homes que passavant a prop, per fer els seus necessitats. Em sentia més irritat. La veritat és que preferia els joves pecadors que els homes pixant. Desafortunadament, no podia fer res, a part d'enutjar-me endebades. El meus temps gloriosos ja havien passat i no esperava res més del món.
Estava totalment entallat del món exterior, i no sabia que passava en aquestes terres.
Un dia de l'hivern van venir unes cinc persones a mirar-me. Eren una família de 3 nens, i dues senyores (una gran, l'altre bastant jove). Es podia olorar tristesa i dolor a les seves veus. Les seves cares portaven una pena inexplicable. Cadascú portava un farcell ple de coses.
Vaig fixar-me als nens. Els ulls dels nens (dos nens i una nena) no tenien cap expressió. Eren com uns llacs gelats que transmetien pena i horror. “Devien haver passat una desgràcia”, vaig pensar jo. Mentre jo pensava, van venir dos homes més i van començar a portar les seves coses dintre. Portaven tres cubs d'aigua i uns draps. Els homes i les senyores van començar a rentar-me; Cada vegada que passaven els draps pel meu cos, em sentia més viu...
(continuarà)
© Lale Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada