L'Arbre dels quaranta homes



no és un àlber

 Estimat avi,

Has passat per la meva porta de records aquest matí i m'has recordat aquell arbre que teníem amagats als nostres records estiuencs: tu i jo. L'arbre de quaranta homes: aquell arbre tan fort i invencible. Un àlber enorme amb un tronc que necessitava quaranta persones per abraçar-lo. No me'n recordo si el número 40 era simbòlicament exagerat o no. El que me'n recordo són les branques verdes i fresques del àlber i la raig de sol estiuenc que em brillava intensivament a través de les fulles verdes quan alçava la mirada per veure l'altura de l'arbre. Em vas xiuxiuejar un dia dient que l'àlber tenia mil anys d'antiguitat.

Em vas contar com havien muntat una cafeteria damunt d'aquell àlber ja feia temps. Em vas explicar que després d'un any de funcionament la van tancar i la van baixar de l'arbre, perquè tenien por que un dia faria mal a l'àlber.

L'arbre - el símbol de la ciutat Cebrayil - la teva pàtria, la terra dels meus avis, on hi eren els meus arrels. Hi eren, perquè ara són unes terres abandonades, deixades i destrossades. Ningú sap si aquell arbre encara segueix allí.

Ara ni tu, ni jo podem pisar aquestes terres. Tu - perquè ja estàs mort. Jo - perquè la teva pàtria (els meus arrels) - desgraciadament està a les mans d'uns altres des del 26 d'agost 1993. Sota el control militar d'Àrmenia.

Creus que em donarà temps per visitar aquell arbre (si encara segueix allà) i les terres pacífiques de Cebrayil una altra vegada més a la meva vida?



© Lale Mur