Sóc un petit soc

sóc un petit soc...separada dels meus arrels...al mig d'un bosco negre... la densitat de la foscor no em deixa veure els altres socs...uns socs diferents...no els veig, però els sento...em diuen que aquell poble ja no és el mateix..diuen que aquells nens amb qui vaig estudiar fa anys no són els mateixos. s'han crescut i han entesos que en aquella vida dura no podran sobreviure si no tenen esperança...i la religió és la única manera de tenir esperança permanent...

els sento, però faig veure que no...no comparteixo el que diuen, però tampoc vull treure aquella esperança que tenen als seus cors...els mateixos cors que bategaven amb la passió de fer canvis dràstics però positius al món quan tenien uns 17 anys...ara bateguen amb les paraules del imam...


* igual em repeteixo amb aquest tema, però últimament passen coses que em preocupen molt. els amics que coneixia fa anys al meu poble han canviat la manera de pensar tant que a vegades dubto si són les mateixes persones, o són només els seus clons. hi parlo pel chat, o sigui que no n'estic gaire segura...p.d. a partir de dilluns, espero poder llegir els vostres blocs.Bon cap de setmana!