20/2/11

El meu primer disgust amb el català


Era una dona d'uns cinquanta i escaig anys. Es veia bastant treballadora .Ho vaig deduir per les gestions que feia pel telèfon. Tot i que no la entenia quan parlava pel telèfon, vaig suposar que fent tantes trucades i escrivint amb tanta ràpidesa a l'ordinador devia significar que treballava molt.

Tenia sensació que no em volia parlar. No somreia i no em mirava. Era el primer dia de les meves pràctiques de la universitat a una administració autònoma de Tarragona i el meu segon dia a Catalunya.

Malauradament, des del primer dia em van assignar el mateix despatx on era aquella senyora.  Vaig fer l'esforç de parlar amb ella: ho vaig fer en castellà. Perquè era la única manera de parlar-hi.. Ella no parlava anglès i com que jo ni entenia ni parlava català, tenia més sentit fer la meva primera pregunta en castellà.

Va aixecar el seu cap de l'ordinador i em va respondre en català. No vaig entendre res. Li vaig comunicar que era el meu segon dia a Catalunya i que de moment sabia parlar només castellà. Va tornar a dir alguna cosa en català. I després sense esperar la resposta va girar el cap i va despenjar el telèfon per fer una trucada.


Així van començar els tres mesos del sofriment diari per a mi. El silenci que surava a l'aire d'aquell despatx em feia sentir inútil.

Un altre factor que contribuïa al empitjorament del meu estat d'ànim allà era la manca de treball assignat per a mi. Em deien que tota la documentació era en català i com que jo encara no sabia ni entendre'l, ni parlar-lo no hi havia una altra cosa que fer.

Les sis hores diàries passades davant d'un ordenador fent gandul i la meva companya catalana haguessin contribuït a la formació de la meva opinió sobre Catalunya, si no hagués conegut moltes altres persones de ments molt oberts.

* Avui m'agradaria recomenar-vos un bloc molt interessant - "De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic". És un bloc nou d'una estudiant polonesa - L’Aleksandra Tymczewska - que hi comparteix algunes anècdotes seves sobre la llengua catalana i les actituds que alguns catalanaparlants tenen amb els conciutadants provinents d'altres països.

5 comentaris:

  1. veus...potser per les primeres penúries ja passades ara parles català perfectament.....No hay mal que por bien no venga. Bona setmana i bona recomanació

    ResponElimina
  2. De gent poc empàtica (o imbècil directament ;P) n'hi ha en totes les terres. Sortosament som humans arreu del món. Diu molt de tu que hagis aparcat el mal rotllo provocat per algú tan poc sensible i no t'hagis quedat amb l'estereotip. Gràcies.

    ResponElimina
  3. De tot s'apren, encara que hi ha gent molt impresentable.

    ResponElimina
  4. odio la gent tant desagradable i xenòfobs com aquesta dona, sort que tu ets una noia valenta i no t'enfonses per res!
    una abraçada cuca, Irina

    ResponElimina
  5. Una cosa és estimar les arrels i l'altra és ser un estúpid/a. Sort que cap país té l’exclusiva de l'estupidesa... Aquesta no és la millor rebuda per una persona que ve de fora amb un altre idioma.

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...