17/2/11

Un relat molt íntim

A la ràdio sonava música de 80s de l'emissora Magic Fm una tarda de divendres, quan vaig decidir a trucar a un funcionari del departament d'immigració del Regne Unit. Amb la meva companya de la feina - una noia irlandesa, solíem escoltar magic fm els divendres al nostre despatx. Una emissora que sempre ens ajudava a començar els nostres caps de setmana a les notes alegres.

A vegades durant la feina les nostres cares delataven la tristesa i el cansament que sentíem quan veiem la gent que ajudàvem infelices i desemparades. Hi havia coses que no eren a les nostres mans per fer, sinó a les mans dels funcionaris del departament d'immigració. Alguns d'aquells funcionaris ni tan sols conéixien bé les lleis i les seves responsabilitats i era bastant difícil tractar amb ells. O pot ser no les volien conéixer. El senyor Gray n'era un d'aquells funcionaris. De fet aquell precís dia era la primera vegada que hi parlaria.


"Bon dia, Senyor Gray", vaig començar la conversa telefònica amb ell amb un to molt seriós i formal. Era la manera de donar-li una primera impressió firme i formal, perquè entengui que els estàvem vigilant per veure si tractaven bé els nostres clients. La nostra organització era una organització humanitària i independent, mentre el seu un òrgan governamental.

Vaig presentar-me amb el meu nom -Lala (com apareix a totes les  documentacions) i cognom. Tot i que l'última lletra del meu nom en azerbaidjanès no és "a" sinó "e", però al reves, tots els documents el tenen com Lala (per tal de no tenir complicacions en el futur). Però ja feia temps que hi estava acostumada. 

Volia continuar explicant-l'hi la raó de la meva trucada telefònica quan el senyor Gray em va interrompre i em va demanar que repetís el meu nom. "Lala", vaig dir i s'hi vaig lletrejar lentament, per tal de fer-li entendre que en realitat ho havia sentit bé. Em dic Lala. No tenia cap intenció d'explicar-li tots els detalls del meu nom. Vaig sentir que reia a l'altra banda. "Lala?" em va preguntar amb un to sardònic.

"Sí, sí, és el que ha sentit. Podem continuar, si us plau, tinc un asunt molt important per parlar-hi", vaig intentar a acabar aquesta conversa absurda que estava tenint. Hi va haver un silenci a l'altra línia. Em vaig adonar que el senyor Gray explicava els seus companys de la feina que parlava amb un personatge de la tele. Un teletubby. Quan va tornar a la línia, va intentar a pronunciar la paraula "Teletubby", però li vaig avançar i vaig dir-l'hi: "La groga, ja ho sé. Ara podem continuar, Senyor Gray?". Estava tan farta d'haver hagut de sentir aquest comentari tantes vegades que aquesta era l'última gota de la meva paciència. Totes les vegades anteriors que havia sentit algú dient això, m'havia passat bastant bé rient amb els meus locutors, companys i nous amics. Així atreia més atenció i la gent es quedava impressionada amb el meu nom.

Però aquella vegada n'era farta i aquella veu execrable em molestava molt. Perquè ell era un dels pitjors funcionaris que havíem tingut. De fet, m'havien advertit sobre ell i tot i que abans d'aquella conversa no havia tractat amb ell, jo ja tenia prejudici format i odi preparat amb envers ell. Tot i que no està gaire bé confessar-ho a veu alta.

Es va posar seriós després de les meves últimes paraules i vàrem continuar parlant. Però els nervis que vaig passar durant els primers segons de la conversa no em van deixar tranquil·la. La meva ràbia surava a l'aire com un núvol negre a punt de llançar una pluja a bots i barrals. Però no una pluja qualsevola, sinó una de mala intenció. I quan vaig penxar el teléfon, vaig deixar anar l'aire acumulat als meus polmons a través de les dents serrats i entretancant els meus ulls, vaig pronunciar a veu alta (el meu cap no hi era) la meva primera i la pitjor paraulota anglesa que havia pronunciat mai a la meva vida.

Em vaig sentir molt millor encara més quan vaig veure els meus companys esclatant-se a riure. Ja no era aquella dona educada que no sabia cap paraulota.

"Ja estàs integrada a la sociedad, noia...


© Lale Mur

4 comentaris:

  1. Ha, ha... molt bo això de la primera paraulota!

    Malgrat tot, les meves filles sempre han estat més partidàries del Tinki Winki (el lila) o una cosa així... ;-)

    ResponElimina
  2. Ben fet Lale, hi ha moments a la vida que tens que treure las dens malgrat tot i se educada.

    ResponElimina
  3. els globus sempre s'inflen...però al final peten. I tu et vares estrenar.

    ResponElimina
  4. diuen que el que primer s'aprén de qualsevol llengua són les paraulots, d'aprendre-les a fer-les servir només cal un funcionari antipàtic ;) Molt bona història (cada dia ho fas millor eh!)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...