10/10/10

Un casament molt excèntric (2)

http://helixaudiovisual.com
(és la continuació del relat anterior)


Quan sortim de la casa, al costat de la porta gairebé m’agafa un infart al veure la quantitat de gent que ens espera ....Vull tornar enrere; no puc enfrontar-me a tanta gent; Xiuxiuejo a cau d’orella d’Arzu :
- Podem anar més ràpid i seure al cotxe, si us plau?
- No et deixaran!!

“Vaja, no em diguis!! Gràcies per tranquil·litzar-me”, penso. 
M’estic escalfant cada vegada més entre tant soroll dels músics, la gent al voltant meu, i és clar la gent que m’espera. No puc respirar, i pregunto al meu cunyat que si em pot portar  una mica d’aigua (ell sap parlar perfectament anglès). ”Ja es molt tard”, em murmura. “Després te’n donarem”.

Sortim fora.....De sobte sento uns dolors aguts a la meva cara dels cops d’unes coses fortes, i dures, però petites. Miro al terra i veig caramels per tot arreu. La pluja dels caramels acaba de començar. Cobreixo la meva cara (una cara encara jove) dels cops i sento un pessic de algú. Em giro i veig a la meva sogra parlant-me en azerbaijani. Entenc que m’ordena que balli, perquè el volum de la música està en augment i la gent està fent un cercle.
M’estic marejant. l’Arzu no s’escaparà del meu càstig algun dia per no haver-me explicat tot això al seu temps. Llavors tindria bastant temps d’escapar-me.

No se ballar, y menys ballar azerbaijani....

I a més encara no he begut ni una gota d’alcohol. Com volen que balli? Arzu està començant a moure’s. No veig a Mike, ha desaparegut.”Cabró! pensava qui em salvaria d’aquest espectacle”. Arzu em diu en anglès que m’he de posar al centre i comencar a ballar. Mentre altres, desenes d’altres m’estan mirant somrient i aplaudint. A part dels familiars i convidats hi ha molts veïns que ens estan mirant amb gran curiositat. Mai he sentit tanta vergonya a la meva vida.

Intento fer contacte amb ells d’Arzu i li demano que m’ajudi, que m’ajudi a escapar. Vull ser el nuvi que s’havia escapat del seu casament azerbaijani.

Arzu s’apropa i m’agafa les mans, les posa en posició de volar i em murmura, “Gira, nomes has de girar una mica i moure els peus.....i has d’aguantar uns minuts fins que acabi l’eufòria de la gent”. Encara bo que la pluja dels caramels s’ha acabat, i ara comença a ploure arròs.”Això m’ho conec”, penso, “ho havia vist a la boda de’n Xavier – el meu amic català”.  

Mentre penso també volo. Tant de bo que acabés aquesta comèdia, i podríem anar al restaurant i beure una mica.Ja he aguantat uns minuts, però la gent no para d’aplaudir, i l’Arzu no para de ballar. Ara està ballant amb tots els familiars. M’ha deixat sol. En Mike encara continua desaparegut. Tanco els ulls i imagino que estic volant.

De sobte la música s’atura; obro els ulls i veig la gent aplaudint. Endevino que hem de seure al cotxe perquè l’Arzu ha agafat la meva mà i m’està empenyent cap al cotxe. “Quina alegria!!”, penso, “Ja ha acabat l’espectacle i ens dirigim al restaurant  a menjar i a beure!”.

El cotxe es mou, i quan sortim de la casa per incorporar-nos al carrer principal veig un mur de gent jove, entre 10-20 anys, que estan bloquejant el carrer. ”Que passa, ara, Déu meu”, penso, “Per què no ens deixen a passar”?

L’Arzu m’explica que és una altre tradició i que he de sortir del cotxe, i donar-les regals, generalment uns diners cadascú, no ha de ser molt.
- No pots fer-lo tu? O el teu germà? O igual el xofer?

No em respon i obre la porta. No tinc cap opció; quan més aviat acabi l’espectacle, millor serà per a mi. Tinc només uns “pounds” i els dono un per a cadascú. Tothom m’està mirant, em sento famós (no m’agrada gens sentir-me famós).

M’assec al cotxe, i tinc necessitat de prendre alguna beguda; tant de bo que arribéssim més aviat al restaurant. Tot el viatge l’estan gravant en vídeo. Haig de comportar-me bé, perquè el miraran tota la família. “Quantes persones serien al restaurant”, penso.  Això és un altre tema que em preocupa...Sorpresa, Sorpresa....estic suant l’altre vegada dels nervis....arribem al restaurant....El restaurant es veu com un palau. “ Déu n’hi do”, penso, “M’he casat amb una princesa”.

Entrem al restaurant, veig una sala enorme amb uns tres-cents convidats al menys. Ens estem dirigint directament a la taula que esta situada al centre i al punt més elevat de la sala. L’han posat d’una manera que tots els convidats ens poden veure perfectament i més a més ens poden controlar. Entre balls i aplaudiments hem arribat a la taula...


(continuarà)


* si voleu veure un ball tradicional que fan els nuvis durant els seus casaments, entreu aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=zf3hRMX-5to


© Lale Mur

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...